La creu romana / Yves Gerbeau
Il·lustracions de benxamín Álvarez

Gesù seu a la seva cadira Cantilever, el seu moviment de vaivé, amb un so que denota la manca d'algun cargol, delata un estat d'ànim que Maria no pot suportar. Alguna cosa es cou dins seu. Aviat hi haurà crits, gestos violents, acció forçosa i, segurament, altra vegada ella restarà a terra, immòbil, mentre ell endinsa el seu sagrat membre fins al fons de la fal·laç virginitat de Maria. No caldrà que sonin nadales, ni un pessebre de fons, ni encara menys aquell home barbut que sempre duu vestits vermells després de menjar-se tot el banquet dels pobres. No caldrà res per veure les llàgrimes d'ella caient sobre un terra de sorra. A casa dels Bruno la intimitat és tan lluny com els crits dels seus veïns. Tot és dins i res és fora. Quatre parets fetes amb estaques de fusta deformes deixen que les veus es col·lin entre el veïnat, que la remor de la nit entri sense permís, que la humitat cali a la pell dels nens, que la ferum de la mort avisi als més propers. El fuster del barri va intentar-ho, va treballar molt per quatre euros ben guanyats, però les cases no són d'ells, sinó del altres.

Els primers en sentir el sanglot de Maria, després de cada atac de nervis de Gesù, són els Mancini, una família de tres amb la mare i els dos fills. No cal que preguntin on és el pare; si entenen l'escena que ells viuen fins l'eternitat, el veuran dins la divertida boa de Saint-Exupéry; sinó, s'hauran de conformar amb el barret vell i marró que s'empassen els sobris mentre es fan grans.

Immacolata, la bella arrugada que reparteix el menjar entre els seus, entra a casa dels Mancini. Què feu nens? Què voleu? Tant soroll de pedres picant entre els dits fa riure els més menuts de la casa: Gio i Paolo tenen la pell fosca, tan fosca com la nit sense espelmes que acaben de passar. Amb els vestits sobreposats per evitar el fred, Imma duu la cara mig tapada, una vegada se li van congelar les orelles, era l'any 65, ella dormia al ras, esperant el seu amant, no era a Roma, ni a Itàlia, era molt lluny d'allà, sobre una capa de gespa dura romanesa. Canteu, canteu alguna coseta per la vostra amiga, que us porto el dinar . Els nens se la miren, l'observen i riuen. La mare dels petits, Rosita, també riu. Bella Imma, què faríem sense tu? Ja fa una setmana que ens portes el menjar cada matí, com podrem pagar-t'ho?

La bellota fuma cigarretes industrials, no li cal anar liant el maleït paper que fumen els jovenets del carrer. Ahir, un d'ells va caure a terra després d'inhalar unes plantes que es va trobar a prop del contenidor de la sortida del barri. Entre els seus amics el van portar a la bassa i el van banyar fins que va recuperar la consciència. No tothom pot permetre's un paquet MS bionde a la setmana. Ella fuma poc, però fuma bé. Vols una caladeta, Rosita? Tens els llavis tallats, t'aniria bé una calada per donar-lis un regal. Imma pica l'ullet cada cop que li diu res a qualsevol amb qui parli. No, gràcies, l'última cosa que vaig tenir amb aquesta forma a la boca gairebé em talla el coll.

Mentre la bella parla amb la mare dels dos noiets bruts, comença el circ ben a prop. Ningú no ha portat la carpa, ni s'han vist elefants entrant pel camí que condueix als afores de la ciutat amb el circ més famós del món; però aquí hi ha altres feres, que quan volen fan molt soroll, criden i criden i s'enfaden molt. La Cantilever deixa de moure's i el silenci s'apodera de les cases contigües a Gesù. Gio i Paolo abaixen la mirada. Rosita sospira fons. Imma fa el cor fort.

Si blasfemar fos pecat mortal, l'hereu de la bíblia estaria ara mateix mort a la casa del costat. La paret trontolla quan el cos de Maria rebota contra les fustes arestes. Un parell de cleques i ella deixa de resistir-se. Els cops aleatoris ja han cessat, ara s'escolta el so rítmic d'uns malucs xocant contra el terra brut. Quatre esbufegades i el silenci retorna al barri.

Rosita, no et preocupis, algun dia Maria també podrà dinar caldo com tu. Deixa anar amb veu baixa Immacolata. Tan de bo sigui cert, ell no té fills, però si això continua així, els tindrà . Respon la mare de Gio i Paolo amb els ulls brillants.

La porta s'obre suaument. Perdonin, puc? Una veu forana interromp la tensa conversa entre les dues dones romanes. I tant que sí, aquí tothom hi és benvingut. Què portes per la meva Rosita? Diners o menjar? Les dues dones riuen, Imma toca la tapa de la cassola que ha deixat fa estona sobre la taula. Els dos noiets se la miren sense entendre res. L'home estranger dispara un moment per a l'eternitat. Avui podran menjar. Avui Roma és a prop de la Romania natal dels seus avantpassats. Avui és ahir en blanc i negre. Avui serà per sempre demà en una exposició i un marc comprat al basar.

Foto: 2016 Sony World Photography Awards - Professional, Candid Competition - Valerio Bispuri, Roma, the Unattended Guests.