Entrevista a David Xirgu / Xesco Mercé
Il·lustracions de Jaime Burton, fotografíes d'Elia Costa, El Foro i X.M.

De Badalona i del 1963. Es confessa influït per la música que escoltava a casa; el jazz, per part del pare (Art Blakey, Monk, Max Roach, Miles Davis, Modern Jazz Quartet, Dave Brubeck); la música soul i funk, per les seves germanes (James Brown, Ottis Redding, Sly & The Family Stone, Aretha Franklin); i per la sarsuela, la cobla i el folklore català, per part materna. Comença estudiant piano però aviat es passarà a la bateria, apresa de forma autodidacta. A partir dels 10 anys estudià al Conservatori del Liceu, als 18 en escoles de música moderna (l'Aula i El Taller). Des de l'any 1985 ha estat membre i/o fundador d'un gran nombre de grups musicals. Ha pogut tocar amb músics de reconegut prestigi com John Abercrombie, Dave Douglas, Vince Mendoza, Dave Liebman, Fred Hersch, Norma Winstone, Lluís Vidal, Ingrid Jensen, Mark Feldman, Kurt Rosenwinkel, Ben Monder, Art Farmer, Chris Cheek, Charles Tolliver, Dave Schnitter, Mulgrew Miller, Guillermo Klein, Gato Pérez, Giulia Valle, Marco Mezquida o el seu col·lega de sempre, el gran Gorka Benítez. Té enregistrats més de vuitanta discos de jazz. Des de l'any 2001 és professor de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i, des de 2008 del Conservatori Superior del Liceu.

Hem quedat al que, des de fa algunes temporades, ve a ser el seu quarter d'hivern, El Foro, al barri del Born. Un restaurant de carns, que combina gastronomia amb una continuada i rica oferta musical (alternant jazz i tango) i programa regular d'exposicions d'art. Jo mateix hi he participat un parell de vegades i allà va ser on vaig entrar en contacte amb la Banda del Foro (ell, l'inseparable Gorka Benítez al saxo i la flauta, Juan De Diego a la trompeta i Abel Boquera a l'orgue elèctric, encara que també s'hi han deixat veure, ocasionalment gent de la talla del guitarrista Dani Pérez o del contrabaix Mengual, per exemple). Hem quedat abans dels assajos i del sopar previ a les dues actuacions que ofereixen un dijous cada mes. Li demano, tal com ja vaig fer abans amb Gorka, que va encetar aquesta secció, com al trompetista David Pastor, un petit llistat comentat dels artistes que han canviat el ritme natural de la música i han establert càtedra en aquest instrument:

-Bateries que han canviat la història, no que hagin fet només petites variacions, no?. Te'n dic cinc o sis ( els va pensant i revelant lentament) : Papa Jo Jones, Kenny Clarke, Max Roach, Elvin Jones i Tony Williams. Arra em costa molt dir-ne algun que realment hagi canviat de manera important la forma de tocar. Si n'hagués de dir algun potser et diria Bill Stewart.

Avui és el primer dia de concert de la temporada i anem combinant l'entrevista amb l'ajustament de timbals i platets al petit escenari del soterrani d'El Foro.

-Papa Jones (no Philly Joe Jones) és l'avi de tota la bateria moderna. Va tocar amb molta elegància. Feia solos en els quals la gent podia entendre bastant el que feia. Després Kenny Clarke és com el pare, el que va permetre que la bateria s'obrís a tota la música moderna. És el pare de tot el que va venir després.

-Max Roach és el primer que va fer solos més melòdics. Era com l'intel·lectual, el cervell de la bateria. Ell, amb el grup amb Clifford Browm, feia solos en tots els temes, dins l'estructura de les cançons. Tenia una manera de tocar molt diferent. Igual d'importants potser són Art Blakey o Philly Joe Jones, però Max Roach crec que va canviar més el concepte que els altres. Els altres empraven més rudiments de l'instrument, aquest és molt més melòdic.

Fa un moviment a l'aire, amb els dits, exemplificant el concepte.

-Elvin Jones és el més curiós i estrany. Sembla que hagi caigut del cel (fa picar els dits) com d'un platet volador. D'on ha tret això?, penses. Tothom toca bevent d'altres, inspirant-se en bateries anteriors, Elvin no. Tu pots notar que aquest ha mamat d'aquí, aquest d'allà, Elvin sembla sortit del no res. Hank Jones, el seu germà deia: "Sembla que l'Elvin tingui la força de dos persones". Era bessó (no del Hank), i l'altre nadó va morir al part.

Ron Carter diu, de tots els bateries posteriors a Elvin Jones, no en trobes cap que no tingui alguna cosa d'ell, els ha marcat a tots.

Li comento, en to d'alumne interessat, que en fet de haver tocat amb Coltrane o McCoy segur que influeix en aquesta originalitat.

-Ben vist (diu, amb to docent). Roy Haynes és gran però no va tocar amb cap gran grup. Jo tinc els meus gustos. Em van marcar molt Idris Muhammad, Billy Higgins, els aprecio molt, però reconec que són tan importants com per dir que han canviat el curs de la història de la bateria. Respecte al que ens falta, Tony Williams. Un tipus que als dotze anys el professor que tenia a Berklee li diu: "Tu ja pots marxar, que no et puc ensenyar res més". Un tipus que als setze anys ja grava un disc amb Jackie McLean i als disset ja entra al quartet de Miles, això ja ho diu tot. És un bateria que proposa un discurs nou, que tècnicament és una bogeria. Aquesta precocitat també és un problema Als vint-i-dos ja surt del grup de Miles, tenint tota la vida per davant.

Li dic que el vaig veure i escoltar en aquesta etapa en quartet, precisament amb Ron Carter, aquí a Barcelona o a Terrassa, ja fa una colla d'anys.

-Respecte a com toquen, jo sempre dic als meus alumnes que els sis magnífics són: Max Roach, Art Blakey, Philly Joe, Roy Haynes, Elvin Jones i Tony Williams. Una altra cosa són les predileccions personals. M'agrada molt Frankie Dunlop, m'encanta com acompanya Monk ( cosa que no havia de ser gens senzilla, apunto, en el meu paper de bon estudiant). La gent que has escoltat de jove t'influeixen molt. Recordo, per exemple, a DeJohnette, a l'antic Zeleste. La llista sentimental seria llarga. Paul Motian, per exemple, m'agrada molt.

Passem a la Sinestèsia sense anestèsia, perquè l'Abel Boquera frisa per assajar i fa miolar l'orgue cada cop més fort. En David té avantpassats artistes, el seu avi, el germà de l'actriu Margarida Xirgu, era pintor i escenògraf. I he de dir que la quantitat i qualitat de matisos que proposarà, tal com ho fa amb la bateria, és de les més riques que m'he trobat fins ara:

1. Baby Dodds: Blanc, és el besavi de tots. El recordo d'un reportatge, explicant la bateria, se'l veia feliç i pur.

2. Gene Krupa: posaria un color marfil, com de la bateria Slingerland que portava. I beix. Potser per les fotos d'aquelles èpoques. Tot recorda a tabac i a nicotina (ell feia “numerats” amb mistos, recordo d'algun vell film). Quedarà curiós però deixa-ho així.

3. Buddy Rich: vermell, blanc i negre.

4. Jo Jones: un marró elegant, de l'estil xocolata clara, també un gris perla i un blau d'americana fosca, un blau marí.

5. Kenny Clarke (passa molt de temps, pensa, a la gravació se senten els cambrers preparant les taules): gris. Va estar a Paris i el color m'ho recorda. Potser també algunes portades o el fet que era ionqui. Gris.

6. Max Roach: un verd grisós, com algunes cases japoneses, Un gris verdós o blavós, si recordes les cases que es veien a les fotos del tsunami. Gris i blau. També em recorda un disc del meu pare, verd oliva, "Drums unlimited".

7. Art Blakey: blau texà i lila. El lila per la túnica que portava quan es va convertir a l'Islam, es va fer dir Abdul no sé què més (Abdalaj Ibn Buhaina, comprovaré després). I texà per Amèrica.

8. Philly Joe Jones: marró fosc i gris cendra.

9. Elvin Jones: blau, verd i vermell. Colors bàsics. El recordo al documental "Different Drummer" (Edward Grey, 1979, tot un descobriment, altament recomanable) en el que parla precisament d'això que fem ara. Toca un platet i diu "això sona blau", un altre i diu "això vermell".

10. Roy Haynes: blanc i negre, a ratlles.

11. Joe Morello: els colors que em remeten a Morello son el salmó, un color lilós. Recordo als quatre anys escoltar el "Take five", del disc "Time out", amb Dave Brubeck. Pot ser que jo sigui bateria per culpa de Joe Morello.

12. Frankie Dunlop: verd turquesa. Segurament l'associo a la portada de "Monk's dream". Un tipus molt elegant.

13. Jimmy Cobb: blau, perquè ha passat a la història en ser el bateria de "Kind of blue".

14. Chico Hamilton: vermell i negre. És un tipus molt modern, elegant. La combinació sembla anarquista.

15. Danny Richmond: marró, perquè era el bateria de Mingus, i verd mitja (mirem les sinestèsies anteriors, per filar prim en els colors ). També es posava verd, literalment.

16. Billy Higgins: negre, marró i blanc. Em surten molt, aquest colors (Són colors de Jazz, penso jo).

17. Tony Williams: groc (Aquí hauríem coincidit plenament, era fàcil)

18. Al Foster: marró i vermell. Ho dic per la jaqueta de pell vermella que portava al concert del Palau dels Esports, amb Miles (Jo també hi vaig ser i ens desviem una estona del tema, com anirem fent cada estoneta)

19. Steve Gadd: un blau elegant, intens, i cel.

20. Peter Erskine: gris i blau cel. Em recorda les portades dels anys 80 i 90 de l'ECM (Estèticament eren una passada, hi coincideixo absolutament i tornem a perdre'ns una estoneta més)

21. Billy Cobham: Multicolor, és un tipus que fa de tot, és ambidextre, toca de qualsevol manera, molt variat.

22. Paul Motian: (un altre silenci, soroll de fons, arriba en Gorka i ens saluda amb una mitja abraçada molt de blackpower i un parell de "¿ Qué tal, sherif?", un per a cadascú) carbassa i salmó, són dos dels meus colors preferit (Jo recordo la portada d'un disc on toca "Bye-Ya", de Monk, d'aquestes tonalitats. Ell també el recorda. Ens tornem a perdre. Que bé)

23. Han Bennink: groc formatge, per ser d'on és. Hi ha una foto on surt tocant sobre formatges holandesos en forma de bateria. I color negre. Semblarà un taxi.

24. Idris Muhammad: Vermell, blanc i marró. Solia portar boines i pantalons blancs, el vaig conèixer. Solia portar cintes vermelles per la suor a les baquetes. Son colors molt de New Orleans també.

25. Don Moye: blanc, verd i vermell. Tal com es pintaven la cara a l'Art de Chicago, ell i en Malachi o en Jarman. (Ara ens perdem parlant del concert dels Leaders al Palau, i després del d'Ornette Coleman, Don Cherry anava torrat i no va aconseguir tocar pràcticament res. Ell diu que fins i tot portava l'ull morat. Jo era molt lluny i no ho vaig veure. Acabem parlant del de l'Art Ensemble amb un cor sud-africà, li explico que en aquell era a primera fila, amb la Teresa i el meu amic Lucien, que va comprar les entrades expressament. Lost again!)

26. Airto Moreira: verd, groc i blau. Els colors de la bandera de Brasil.

27. Barry Altschul: vermell i gris. D'alguna portada d'un disc amb Paul Bley, que m'encanta.

28. Jack DeJohnette: blau cel i marró clar, tirant a beix. Per la portada del disc "Album album".

29. Billy Hart: ocre

30. Jon Christensen: blanc, per Noruega i el fred, i gris, un gris ECM.

31. Brian Blade: alguna cosa molt elegant, gris, negre, marró.

32. Bill Stewart: coure, color caldera i també blanc.

33. Jeff Ballard: blau turquesa, com l' aigua de Menorca.

34. Dave Weckl (silenci llarg de nou, arriba en Xavi Creus, un dels propietaris i vell company d'armes, salutacions efusives) blau elèctric i... taronja.

35. Dennis Chambers: groc, negre i blanc i marró.

36. Tyshawn Sorey: carbassa, butano. Va per Nova York amb les fundes dels plats d'aquest color.

37. Ed Blackwell: vermell i negre. Hi ha un disc excel·lent amb Dewey Redman que es diu, precisament, "Black and Red".

38. Joey Baron: tots els colors que t'hi càpiguen (sona l'orgue de l'Abel com assajant per a una missa gospel).

39. Dan Weiss: el mateix, però en colors foscos i densos. Grisos, blaus forts, És molt espés, però la música que fot m'encanta.

40. Jeff Tain Watts: Negre, verd, groc i vermell.

41. Jorge Rossy: blanc, groc, marró, verd i blau.

Remata amb un quintet cromàtic ben curiós. Parlem d'un concert recent, amb Guillermo Klein, al Conservatori del Liceu (en sextet); els vaig veure tocar junts (tot i que en Rossy es va prodigar més en el vibràfon que en la segona bateria). També acabo recordant quan el vaig veure (tots dos jovenets, ell i jo) acompanyant el Kenny Wheeler al vell Zeleste. Si els concerts que hem vist ajuden a conformar el nostre esperit, de ben segur que David Xirgu i jo compartim una bona part d'aquesta memòria musical i sentimental. I ara tocaria un redoblament de tambors final. Però haurem d'esperar, han arribat tot el quartet i es posen a assajar: tot un luxe.