Número 5 / Desembre 2017
Sumari

La foto moguda

  Arts plàstiques
  Fotografia
  Cinema
  Música
  Literatura
  Àlbum de fotos
La foto moguda / La Xina A.R.T.
Il·lustracions de Benxamín Álvarez

 

Mai deixa de sorprendre'ns la vigència d'algunes cites. Un exemple rabiosament actual el trobem en una sentència del gran Mark Twain: “És més fàcil enganyar algú que fer-li creure que l'han enganyat”. A més de poder-la aplicar a la situació sociopolítica actual, amb moltes probabilitats d'encertar-la, aquesta frase encaixa com un guant al tema que em volgut tractar en aquest setè número de la nostra revista: La Postveritat. La sentència de l'escriptor nord-americà potser només era una actualització del vell refrany, atribuït als filòsofs cínics, “mumundus vull decipi” (que ve a ser “al poble li agrada ser enganyat”). Com que en cada una de les revistes hem convidat un art a participar, semblava obvi que, tenint en compte el mcguffin en qüestió, la Fotografia era el nostre hoste més idoni, encara que no fos una foto massa fidedigna i estigués borrosa, moguda o directament manipulada.

El neologisme Postveritat, segons diuen alguns, va ser encunyat pel blogger David Roberts a 2010 i, segons diuen altres, per l'analista polític Steve Tech pel tema Iran-Contra (però ves a saber, car tot ara és manipula i transforma a volonté ). Era un terme necessari per intentar explicar, amb aquell sintetisme que ofereixen les paraules, una realitat actual, en la que, a l'hora de crear l'opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l'emoció i a les creences personals. Els poders fàctics (polítics o culturals, redibuixen no només el passat, sinó que modelen el present amb, presumiblement, no massa nobles intencions. En podem trobar egregis exemples tant entre els grans líders mundials (Trump, Putin) com en els noticiaris televisions locals, comarcals o regionals. La globalització ja ha arribat a tots els racons d'aquest petit món nostre.

Si la paraula té aquesta connotació d'extracte o d'elixir superconcentrat, més encara la posseirà la fotografia (“una imatge val més que mil paraules”, resa la dita). Per posar en pràctica aquest exercici de manipulació dels fets i dels llocs, la fotografia, que va néixer amb vocació documental, és una eina dilecta. Aquest caire de certificació, gairebé pericial, de la fotografia potser es va perdre ja a la “Vista des de la finestra de Le Gras”, de Niepce. Des dels primer daguerreotips, de seguida es va anar obrint el ventall de possibilitats. Les primeres i una mica carrinclones aproximacions a “les arts majors” (pintures de gènere), allò que s'anomena “Pictorialisme”, ja eren un allunyament al fet documental. Trobem interessants indicis lúdics ja en Nadar i salts quàntics en els excitants experiments tècnics i formals de les avantguardes. És ben curiós pensar què hagués passat si un dels grans artífex d'aquestes, Man Ray, hagués tingut una mica més d'èxit de vendes amb els seus quadres i no s'hagués hagut de passat al camp de la fotografia.

La irrupció de la fotografia en el camp de la creació, amb textos imprescindibles com el de Walter Benjamin, va convulsionar el món de l'Art. Però ben aviat, lluny de perdre l'aura o la originalitat, va saber-s'hi mesclar i estar-hi com a casa. Tal com veurem en l'entrevista a l'artista i fotògraf Joan Fontcuberta, el tema és fascinant. Només un tastet, en les pròpies paraules de l'autor: "Tota fotografia és una ficció que se'ns presenta com a verdadera.”...”Però el que és important no és aquesta mentida inevitable, el que és important és com la utilitza el fotògraf, a quines intencions serveix. El que importa, en definitiva, és el control exercit pel fotògraf per imposar una direcció ètica a la seva mentida. El bon fotògraf és el que menteix bé la veritat...".

Els avenços tecnològics han fet evolucionar i mutar aquest art a velocitats exponencials, molt més ràpidament que els precedents (i segurament més lentament que els que vindran desprès. Kodack va possibilitar la figura del fotògraf afeccionat, la qual cosa ja va ser un petit canvi copernicà. Les càmeres portàtils van afavorir que el fotoperiodisme adquirís categoria de gènere. Més tard, la digitalització va obrir la porta a la infografia i a la manipulació posterior de les imatges captades o, fins i tot, a la tridimensionalitat que permet l'holografia. Hem entrat, ja fa dies, en allò que anomenem la “Postfotografia”. Com deien uns de la Ràdio: “El futur ja és aquí!”

I també fa dies també que som a l'era de la “Postveritat”, i no només a nivell sociopolític, del qual som víctimes d'algun obscur experiment planetari, una mena de “Test de materials” (com diu el periodista i professor universitari Gabriel Jaraba) per veure fins on som capaços de resistir i quanta mentida ens podem empassar sense enrojolar-nos tots plegats. Som, des de fa dies (potser hi hem estat sempre) també en un món de Postveritat cultural, i, per tant, de Postveritat artística. Tornem a citar Fontcuberta: “ La valoració de l'obra d'un artista és, en el fons, una construcció artificial, una construcció ideològica que es regeix per patrons com qualsevol altra esfera de la vida humana”. Conèixer quins són aquest patrons i saber modificar-los és utilitzat, indistintament (i amb intencions diametralment oposades) tan pels propis artistes com pels factòtums dels neoacademisime artístic, estretament vinculat a la mercantilització de tot fet cultural.

Per acabar d'arrodonir la cosa, hem de tenir en compte que s'ha associat sovint la generalització de la Postveritat com a modus operandi comunicatiu i doctrinari amb un altre fenomen a l'alça, allò que n'anomenen l'“Anti- intel·lectualisme”. Podem parlar d'una atàvica desconfiança, en alguns racons del planeta més que en d'altres (però ens toca el que ens toca), envers tota activitat intel·lectual. És a dir, envers l'educació, la filosofia, la literatura o l'art, entesos com a afer poc pràctics, poc rentables o directament menyspreables. Aquesta tendència anticultural sembla més vigent que mai i no fa res més que aplanar el camí a pràctiques postveritaristes de dubtoses intencions. Com ha dir la filòsofa Marina Garcés: “la cultura és tot allò que ens ajuda a viure junts”. Si la fem desaparèixer o la deformem fins a banalitats grotesques ens fem un flac favor a tots plegats.

Però, com sempre, “La Conxinxina” és aquí no solament per reflexionar sobre tot això, sinó per subvertir-ne la tendència. Per això, en aquest número hem intentat abordar aquest fascinant i inabastable tema des de la multi òptica que ens caracteritza. Per un costat, hem aconseguit aplegar unes quantes entrevistes, totes de gran calibre. Primerament, seguint un ordre estrictament cronològic (l'edat dels il·lustres entrevistats), Francesc Torres. La seva imprescindible exposició al MNAC es pot interpretar, entre moltes altres maneres, per suposat (i això encara la fa més gran), com una forma de reinterpretar el temps passat. Amb els fons, molt cops abandonats o malmesos, del Museu Nacional d'Art de Catalunya, Francesc Torres ha aconseguit articular una nova visió de la història del darrer segle amb uns resultats extraordinaris. Aquesta relectura no és pas Postveritat. No té la intenció d'aquesta de tergiversar, no solament el passat, sinó el propi present. “La capsa entròpica” és una nova lectura del passat, per entendre l'ara.

En segon lloc, tal com hem avançat una mica més amunt, us oferim l'entrevista amb un dels autors que més bé han sabut combinar fotografia i art conceptual: Joan Fontcuberta. Els seus múltiples projectes, sempre reflexionant de forma crítica sobre el fet artístic i totes les seves manifestacions, així com del fet i les manifestacions culturals en general, han tingut una difusió i un ressò internacionals. Coincidint en el temps (ja que és un projecte recentment presentat, o en podríem dir, revelat) i amb l'espai, ja que El Molino i La Xina A.R.T. som pràcticament veïns, tot i ser de barris diferents (Poble Sec i Raval, com tot el casc antic, tenen fronteres molt permeables), hem parlat amb ell del seu darrer projecte “A chupar del bote”, sobre un inventat fotògraf valencià (Ximo Berenguer), que retratà el famós music hall del Paral·lel barceloní dels anys setanta. Fontcuberta no ha ordit aquest nou parany de forma innocent, car les concomitàncies amb el moment actual a Catalunya i a la ciutat són prou evidents, com veureu en l'entrevista.

El tercer i darrer (el més jove també) és el performer Adrián Pino, un home vinculat des de fa molt temps al nou espai de La Xina A.R.T. (per aquelles casualitats que teixeixen amb sutura aprestada i resistent el futur). La seva activitat actual, el Projecte V, el fa voltar pels museus del continent per redir homenatge a la Bellesa (sobretot a la bellesa femenina). Es despulla davant de cadascuna de les vint-i-dos obres mestres que ell ha seleccionat, amb el conseqüent rebombori ètic i estètic esperable. L'activitat performàtica sempre ha necessitat de la fotografia (o del vídeo) per donar-ne constància documental, i el cas de l'Adrián més que cap.

En un altre apartat, però també format entrevista, ens trobem amb l'immens bateria de jazz David Xirgu, que, seguint la tradició que van començar companys seus com Gorka Benítez (saxo) i David Pastor (trompeta), es brinda a jugar a la nostra secció "Anestèsia sense anestèsia" i aprofita per fer-nos una senyora lliçó sobre la història del seu instrument, la bateria, i dels seus més destacats intèrprets. Completa la secció rítmica la crònica d'un concert, amb text i fotografies de Marina Tomás, tal com havia ja fet en algun número anterior. En aquest cas, ens parla de l'actuació de l'Orquestra Fir eluche, amb luxosos convidats, com Pau Riba un vell conegut de “La Conxinxina”), al Festival LEM d'enguany, al convent de Sant Agustí.

Completen aquest número un, com sempre, enciclopèdic i sensible recull cinematogràfic del nostre especialista Lucian Verneuil, que ens parla de la relació una mica incestuosa entre el setè art i la fotografia. Tenim també, com és també habitual i desitjat, un espai per a la literatura. Tito Inchaurralde, vell col·laborador de La Xina, ens signa un nou conte i Yves Gerbeau, una jove promesa de les nostres lletres, ens ha fet un petit relat, basant-se en una fotografia real, expressament per aquesta edició de la nostra revista. Agrair també, com sempre, el cop de mà formal que sempre ens fa la Montse Colomina. I la part visual corre a càrrec dels nostres artistes de capçalera, Benxamín Álvarez (dibuixos i aquarel·les), Marc Vilallonga (fotografies de la sèrie “Documenta 14”) i el trio d'il·lustradors d ela casa, Fàtima Rocamadour, A.B. Nouri i Jaime Burton.

Un apartat nou, tan imprevist com trist, és el nostre petit homenatge al compositor Carles Santos, col·laborador de La Conxinxina al número 3, el que estava dedicat a la música. En Carles va cedir-nos dos punyents fotomuntatges que reflectien tota la poètica irreverent del seu treball. Un d'ells, un personalíssim autoretrat, el tornem a publicar a mode d'humil i sentit tribut a un gran mestre.

I, finalment, no hem pas d'oblidar que aquest estrany any que ens ha tocat viure (ves a saber quina Postveritat l'explicarà a les generacions venidores), 2017, és l'any de dos sonats aniversaris: el del nostre col·lectiu, La Xina A.R.T. (que en complim vint, que no és poca cosa) i la de la nostra Xarxa Europea d'Espais de Creació Contemporània, Kanîbal'hopox, per fer-ho més curt (que en celebra deu). Per això, aprofitant que tenim a la fotografia d'il·lustre convidada, hem fet un gran resum d'ambdues experiències, amb profusió d'imatges, texts de presentació i la guia completa de totes les exposicions i activitats que hem celebrat. I veureu que les xifres i les estadístiques són molt notables: en deu anys, 220 artistes, 50 músics i performers , de més de 25 països diferents, 83 exposicions a casa, 78 fora... Però, ja ho va dir algú, si ja veiem que ens hem de malfiar de la fotografia, encara més ho hem de fer de les xifres i de les estadístiques. Algú va deixar dit, atribuint la frase a Disraeli: “Hi ha tres classes de mentides: les mentides, les grans mentides i les estadístiques!”. Qui va popularitzar aquesta dita va ser, us ho podeu creure, Mark Twain.

Més il·lustracions de Benxamín Álvarez[+]

La foto moguda / Arts plàstiques
Entrevista amb Francesc Torres / Xesco Mercé
Il·lustracions d'A.B. Nouri, fotografíes de X.M.

“Imaginem que agafem una caixa i hi col·loquem, amb molta cura, un conjunt d'objectes preciosos. La tanquem i, mentre baixem les escales, ensopeguem. Aquesta exposició és el resultat d'aquest ensopec imaginari. Francesc Torres, tot fusionant el paper de comissari i artista, ha agafat un museu amb les mans i, com en una pel·lícula de Buster Keaton, ha baixat rodant per l'escala.”

Aquestes són les primeres paraules del preàmbul, una mena d'ambigú literari, de la magnífica exposició que l'artista Francesc Torres ha preparat per al MNAC. A mig camí entre l'autoria artística i el comissariat (si és que són diferenciables), en aquesta mostra confronta molts dels seus temes recurrents: la història, la cultura, la política... en un còctel aparentment caòtic que sembla subvertir la funció pròpia del museu (endreçar, ordenar, catalogar), però, al mateix temps, fa palesa la seva imprescindible i extraordinària funció preservadora. Ell mateix ens hi convida: “Benvinguts al Caos a la Casa de l'Ordre!”

Fa pocs caps de setmana, després d'una frustrant visita als suposats mestres del Pop i la Pintura Metafísica, que ni tan sols la sempre reconfortant mirada de reüll al pavelló d'en Mies va poder esmenar, vaig pujar decidit i delerós, alternant escales mecàniques i analògiques, cap a dalt de Montjuic per veure (en tenia ja moltes ganes d'abans, s'ha de dir) aquest espectacular muntatge. La redacció d'aquestes línies evidencien que les meves expectatives no solament van ser cobertes sinó que, tot plegat, va ser com una veritable caiguda del cavall, camí de Damasc. Feia molt de temps que no veia una proposta tan interessant a la nostra ciutat...[+]

Entrevista a Adrián Pino / Xesco Mercé
Fotografies de Jet Brühl i Toni Molins, il·lustració de Fatima Rocamadour

Aquest home que ara apareix amb assiduïtat als mass media, de quien veiem fotografies a les xarxes socials o protagonitza els articles del Quim Monzó, aquest home que ara és a dalt de tot, podríem dir que va començar aquí, a La Xina A.R.T. El company Benxamín Álvarez recorda un dia llunyà que es va presentar un noi alt i magre demanant tímidament si podia emprar el nostre lavabo un moment. Com que a La Xina i al barri estem acostumats a les més estranyes visites, a més que a La Xina som d'una hospitalitat proverbial, el va convidar a entrar. Quan passaven més de vint minuts, en Benxa va començar a malpensar si aquell personatge era un ionqui o alguna cosa per l'estil i la feinada seria traure'l del bany. Quan, al moment, va sortir amb esmòquing i una mà maquillada com la d'un dimoni de pastorets gore la cosa, paradoxalment, es va anar aclarint. S'havia preparat per una mena d'actuació teatral a la sala Fénix, propera a Hort de la Bomba. Feta la coneixença, hem aprofitat per gaudir de tres de les seves performances al nostre espai ("Brazil", "El plat trencat", "MozarElla"), tant en el Houdini Performance Festival com en alguna sonada inauguració. Ara el tinc aquí al davant, asseguts cara a cara amb un mobiliari mínim i la galeria estranyament buida d'obres. Sembla tot una obra de Teatre povera . Obro la gravadora del mòbil i, per anar fent boca, li demano una petita presentació biogràfica introductòria:-Jo vaig nàixer a Barcelona, a l'Hospital de Sant Pau (però a l'antic, al maco, al modernista), el 16 d'abril de 1989.

-Jo també (l'interrompo), però de 1965. Aquesta és una de les casualitats que desencadenen cataclismes, afavoreixen descobriments científics o indiquen el camí a seguir en aquesta entrevista. El 16 d'abril és un dia com els altres 364 (o 365) de l'any, però tal dia com aquest començà la batalla de Berlín, es va acabar el setge de Masada, van embarrancar uns quants petroliers, es va produir la matança d'estudiants de Balcksburg, la més gran dels Estats Units (gran especialista en matances), van investir president Zapatero, va néixer el pallasso Milikito, es va retirar Michael Jordan...[+]

La foto moguda / Fotografia
Entrevista a Joan Fontcuberta / Xesco Mercé
Il·lustració d'A.B. Nouri, fotografies de X.M

Voler presentar, a aquestes alçades, Joan Fontcuberta, pot semblar fins i tot sospitós. Tot allò relacionat amb el seu nom ens fa malfiar, car ens té massa acostumats a paranys semàntics i iconogràfics, alhora que en situa en un estat de frisosa expectació. Esperem una diversió entremaliada, esperem gaudir d'un nou plaer visual i intel·lectual, menys innocent del que poden insinuar les aparences. Val a dir que tampoc l'esperem amb innocència. Ens agrada que ens enganyi. Per tant, no caldrà ara repetir i lloar la magnífica trajectòria d'aquest enorme artista de la fotografia. Si ho voleu fer, remeneu per Internet (la nova enciclopèdia global). Si feu cap, com és previsible, a la Wikipèdia hi trobareu una definició del propi fotògraf, de 1977, sobre l'objectiu i el sentit general del seu treball (si és que ens podem refiar d'aquesta mena d'informacions que farceixen Internet): "Tota fotografia és una ficció que se'ns presenta com a verdadera. Contra allò que ens han inculcat, contra allò que solem pensar, la fotografia menteix sempre, menteix per instint, menteix perquè la seva pròpia naturalesa no li permet fer una altra cosa. Però el que és important no és aquesta mentida inevitable, el que és important és com la utilitza el fotògraf, a quines intencions serveix. El que importa, en definitiva, és el control exercit pel fotògraf per imposar una direcció ètica a la seva mentida. El bon fotògraf és el que menteix bé la veritat..."

Hem quedat a la Fàbrica de les arts Roca Umbert, a Granollers, un antic complex industrial que ara és un centre cultural de grans proporcions: música, teatre, cultura popular, art, biblioteca tallers i un bar molt acollidor on faré un tallat i una mica de temps fins que arribi. M'ha proporcionat el contacte l'amiga comuna Mercè Ventura (a qui ell li diu “Cheles”, afectuosament) És un dilluns a la tarda...[+]
Homenatge a Carles Sabtos / La Xina A.R.T.
Fotografies de Carles Santos

Un apartat nou, tan imprevist com trist, és el nostre petit homenatge al compositor Carles Santos, col·laborador de La Conxinxina al número 3, el que estava dedicat a la música. En Carles va cedir-nos dos punyents fotomuntatges que reflectien tota la poètica irreverent del seu treball. Un d'ells, un personalíssim autoretrat, el tornem a publicar a mode d'humil i sentit tribut a un gran mestre....[+]

Documenta 2014 / Marc Vilallonga
Fotografíes de M.V.

Un reportatge fotogràfic, amb la fina ironia amb la que ens té habituats el nostre company i retratista de capçalera Marc Vilallonga, realitzada a la Documenta de Kassel a 2014. Curiosament, el públic, per comptes de contemplar les obres exposades, es dedica a immportalitzar-les amb tota mena d'estris tecnològics ...

[+]

La foto moguda / Cinema
La fotografia i el cinema: afers de família / Lucien Verneuil
Il·lustracións de Jaime Burton

Les relacions entre una mare i el seu fill poden ser tan diverses com perilloses d'abordar. Si volguéssim entrar en terrenys perillosos i n'encetéssim una taxonomia, ens trobaríem des de la tendresa més generosa, passant pel coratge més dramàticament teatral, fins a l'incest tan mitològic com tèrbol. Aquesta diametral varietat, molts cops, ens fa tirar enrere a l'hora d'entrar en qualsevol afer de família. Però aquí hem vingut a parlar d'un, el que la mare Fotografia ha tingut, al llarg de més d'un centenar d'anys, amb el seu fill primogènit i sovint pròdig: el Cinema...[+]

La foto moguda / Música
Sinestèsia sense anestèsia (Entrevista a David Xirgu, bateria) / Xesco Mercé
Il·lustracions de Jaime Burton, Fotografies d'Elia Costa, El Foro i X.M.

De Badalona i del 1963. Es confessa influït per la música que escoltava a casa; el jazz, per part del pare (Art Blakey, Monk, Max Roach, Miles Davis, Modern Jazz Quartet, Dave Brubeck); la música soul i funk, per les seves germanes (James Brown, Ottis Redding, Sly & The Family Stone, Aretha Franklin); i per la sarsuela, la cobla i el folklore català, per part materna. Comença estudiant piano però aviat es passarà a la bateria, apresa de forma autodidacta. A partir dels 10 anys estudià al Conservatori del Liceu, als 18 en escoles de música moderna (l'Aula i El Taller). Des de l'any 1985 ha estat membre i/o fundador d'un gran nombre de grups musicals. Ha pogut tocar amb músics de reconegut prestigi com John Abercrombie, Dave Douglas, Vince Mendoza, Dave Liebman, Fred Hersch, Norma Winstone, Lluís Vidal, Ingrid Jensen, Mark Feldman, Kurt Rosenwinkel, Ben Monder, Art Farmer, Chris Cheek, Charles Tolliver, Dave Schnitter, Mulgrew Miller, Guillermo Klein, Gato Pérez, Giulia Valle, Marco Mezquida o el seu col·lega de sempre, el gran Gorka Benítez. Té enregistrats més de vuitanta discos de jazz. Des de l'any 2001 és professor de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i, des de 2008 del Conservatori Superior del Liceu.

Hem quedat al que, des de fa algunes temporades, ve a ser el seu quarter d'hivern, El Foro, al barri del Born. Un restaurant de carns, que combina gastronomia amb una continuada i rica oferta musical (alternant jazz i tango) i programa regular d'exposicions d'art. Jo mateix hi he participat un parell de vegades i allà va ser on vaig entrar en contacte amb la Banda del Foro (ell, l'inseparable Gorka Benítez al saxo i la flauta, Juan De Diego a la trompeta i Abel Boquera a l'orgue elèctric... [+]

Crònica d'un concert: orquestra Fireluche / Marina Tomàs
Fotografíes de M.T.

Per primera vegada després de m olts anys d'anar-hi al darrera, el Festival LEM va aconseguir portar l'Orchestra Fireluche a la seva programació. L'Orquestra Fireluche està formada per deu músics de la Cellera de Ter (Girona) que treball en amb eines convencionals, instruments clàssics o de diferents cultures del món, pianos de joguina  i altres trastos ben curiosos. El grup, que ja té quinze anys de vida, va venir a presentar el seu darrer treball Colibrí en flames (auto editat), un disc essencialment instrumental, però on la veu o, millor dit, les veus -els sons, no les paraules-, hi tenen un pes important. La  Fireluche es presenta davant l'espectador amb aquell esperit tan de Pascal Comelade (amb qui altres vegades han col·laborat) i amb un saber fer molt propi, bastant més amable que naïf , però que funciona igualment.  Així, en un convent de Sant Agustí pleníssim, es van interpretar tots els temes del nou disc i d'altres d'anteriors. "Caterina, Arnau, Artur" i "El meu ning-nag no té tic-tac", són temes d'aparença infantil però d'estructures musicals complexes, o "Ingràvid", "Besalú" o "Telepatiahormonal, amnèsia temporal"...[+]

La foto moguda / Literatura
La creu romana / Yves Gerbeau
Il·lustracions de Benxamín Álvarez

Gesù seu a la seva cadira Cantilever, el seu moviment de vaivé, amb un so que denota la manca d'algun cargol, delata un estat d'ànim que Maria no pot suportar. Alguna cosa es cou dins seu. Aviat hi haurà crits, gestos violents, acció forçosa i, segurament, altra vegada ella restarà a terra, immòbil, mentre ell endinsa el seu sagrat membre fins al fons de la fal·laç virginitat de Maria. No caldrà que sonin nadales, ni un pessebre de fons, ni encara menys aquell home barbut que sempre duu vestits vermells després de menjar-se tot el banquet dels pobres. No caldrà res per veure les llàgrimes d'ella caient sobre un terra de sorra. A casa dels Bruno la intimitat és tan lluny com els crits dels seus veïns. Tot és dins i res és fora. Quatre parets fetes amb estaques de fusta deformes deixen que les veus es col·lin entre el veïnat, que la remor de la nit entri sense permís, que la humitat cali a la pell dels nens, que la ferum de la mort avisi als més propers. El fuster del barri va intentar-ho, va treballar molt per quatre euros ben guanyats, però les cases no són d'ells, sinó del altres.

Els primers en sentir el sanglot de Maria, després de cada atac de nervis de Gesù, són els Mancini, una família de tres amb la mare i els dos fills. No cal que preguntin on és el pare; si entenen l'escena que ells viuen fins l'eternitat, el veuran dins la divertida boa de Saint-Exupéry; sinó, s'hauran de conformar amb el barret vell i marró que s'empassen els sobris mentre es fan grans.

Immacolata, la bella arrugada que reparteix el menjar entre els seus, entra a casa dels Mancini. Què feu nens? Què voleu? Tant soroll de pedres picant entre els dits fa riure els més menuts de la casa: Gio i Paolo tenen la pell fosca, tan fosca com la nit sense espelmes que acaben de passar. Amb els vestits sobreposats per evitar el fred, Imma duu la cara mig tapada, una vegada se li van congelar les orelles, era l'any 65, ella dormia al ras, esperant el seu amant... [+]

Álbum de familia / Tito Inchaurralde
Il·lustracions de T. I.

—¿ Y estos?

—La pequeña, tu abuela, su hermano, su madre y tus tatarabuelos —señalándolos uno a uno con el dedo.

—Vaya pintas. Qué rígidos están. Parecen de cartón. Por la edad de la abuela, la foto debe de ser como mucho de… mil novecientos… diez o por ahí. ¿No?

—Más o menos.

Del viejo álbum, esta foto, sin ser la más antigua, lo es por su significado. Está tomada en un estudio, pues se adivina un telón decorado. El virado a sepia la ha conservado en buen estado, pero no le añade «artisticidad». A pesar del artificio, todo en ella resulta demasiado prosaico. Una fórmula repetida hasta la saciedad entre los siglos XIX y XX , incluso con indígenas americanos: «A ver, usted Toro sentado… como corresponde, la familia alrededor. Muy bien. Ahora quietos y mirada al frente, al pajarito». Nada que ver con los fabulosos retratos de Edward Sheriff Curtis —el etnógrafo que se coló en su territorio y sus quehaceres; el pionero de una escuela de fotógrafos que en las últimas décadas desde publicaciones como National Geographic , nos muestra individuos plenos, de miradas inteligentes y gestos naturales— sino con esos otros que los mostraban según el canon del «hombre blanco». En este caso los retratados posan con la seriedad rígida de una ficha policial, concentrando su mirada pasmada al futuro, hacia aquel artilugio que en el preciso momento del disparo los proyectaba al pasado, junto al paters familias y toda su patria potestad.

—Estas fotos me encantan —refiriéndome a una colección de pequeñas copias en blanco y negro que se reparte en varias páginas. Son muy divertidas, son alegres. Pertenecen a la juventud de mi padre. Con la cuadrilla de fiesta haciendo el gamberro o jugando al futbol. ...[+]

La foto moguda / Àlbum de fotos
X aniversari de Kanîbal'hopox / Agustín Fructuoso
Fotografíes de Kanîbal'hopox

Kanibal'Hopox representa un deseo “humilde” y perseverante de crear un espacio donde poder compartir experiencias entre diferentes colectivos artísticos, procedentes de diferentes lugares de la geografía europea. Humilde porque es un proyecto que no nace cómo suelen nacer los proyectos normalmente, prueba de esto es que el proyecto como tal tardó varios años y muchos viajes y exposiciones en común en tener nombre. Cuando nos decidimos a bautizar a la criatura le pusimos las iniciales de las ciudades de procedencia de los diferentes colectivos añadiendo una “x” al final con la esperanza –como así ha sido– de que en el futuro se añadieran otros. KAunasNÎmesBArcelonaL'HOspitaletPOrto son las primeras ciudades que crean la red, Lyon y Köln representan de momento a la X final. Los colectivos son Meno Parkas, 4 Barbier, La Xina Art, TPK, Ideias Emergentes, 5 Örte y Le Transfo.

La red se ha ido creando poco a poco y aumentando de componentes en la medida en que las complicidades entre sus miembros se iban haciendo más fuertes. En el inicio de todo está Henri Cartayrade... [+]

XX aniversari de La Xina A.R.T. / La Xina A.R.T.
Fotografíes de Marc Vilallonga

La X de la Xina ja s'ha duplicat, com aquelles cèl·lules que es divideixen per formar-ne dues de noves (bipartició cel·lular). Vint anys ja és un espai de temps considerable ho apliquem al camp que sigui, però si parlem d'un col·lectiu d'artistes, potser l'adjectiu per qualificar-ho s'aproparia més a la taumatúrgia. És veritablement un miracle haver mantingut viu un projecte artístic i cultural com és el de La Xina A.R.T. durant dues dècades, en un entorn i uns temps molt adversos a tals propostes. Per això estem no doble, sinó triple o quàdruplement contents de poder celebrar-ho i festejar-ho, per tal d'agafar més ganes i embranzida per continuar endavant, com a mínim, una desena d'anys més.

Pel nostre primer desè aniversari vàrem publicar un gran i luxós catàleg, amb la participació dels més de trenta artistes que havien estat membres del grup i més logística i mitjans que ara, que estem pràcticament en economia de guerra. Per això, aprofitant que publicàvem el sisè (que realment és el setè, car tenim un número 0) exemplar de La Conxinxina (un altre miracle de dimensions bíbliques, ja que set anys també és una durada tan remarcable com mística), hem volgut fer una secció especial a la revista commemorant dos fet excepcionals. L'un és aquest, el nostre vintè aniversari; l'altre, que presenta el company Agustín Fructuoso, és també un aniversari, el desè de la xarxa europea d'espais de creació Kanîbal'hopox.

Tant en un cas com en l'altre ens hem cenyit al refrany "Val més una imatge que mil paraules", no estic molt segur de si seguint-lo al peu de la lletra o subvertint-lo. El cas és que hem volgut donar més importància a la part de reportatge fotogràfic... [+]

Relació d'exposicions i activitats de La Xina A.R.T. (2007-2017)/ La Xina A.R.T.
Fotografía de Benxamín Álvarez

... [+]