Entrevista a Adrián Pino / Xesco Mercé
Fotografíes de Jet Brühl i Toni Molins, il·lustracions de Fatima Rocamadour

Aquest home que ara apareix amb assiduïtat als mass media , de quien veiem fotografies a les xarxes socials o protagonitza els articles del Quim Monzó, aquest home que ara és a dalt de tot, podríem dir que va començar aquí, a La Xina A.R.T. El company Benxamín Álvarez recorda un dia llunyà que es va presentar un noi alt i magre demanant tímidament si podia emprar el nostre lavabo un moment. Com que a La Xina i al barri estem acostumats a les més estranyes visites, a més que a La Xina som d'una hospitalitat proverbial, el va convidar a entrar. Quan passaven més de vint minuts, en Benxa va començar a malpensar si aquell personatge era un ionqui o alguna cosa per l'estil i la feinada seria traure'l del bany. Quan, al moment, va sortir amb esmòquing i una mà maquillada com la d'un dimoni de pastorets gore la cosa, paradoxalment, es va anar aclarint. S'havia preparat per una mena d'actuació teatral a la sala Fénix, propera a Hort de la Bomba. Feta la coneixença, hem aprofitat per gaudir de tres de les seves performances al nostre espai ("Brazil", "El plat trencat", "MozarElla"), tant en el Houdini Performance Festival com en alguna sonada inauguració. Ara el tinc aquí al davant, asseguts cara a cara amb un mobiliari mínim i la galeria estranyament buida d'obres. Sembla tot una obra de Teatre povera . Obro la gravadora del mòbil i, per anar fent boca, li demano una petita presentació biogràfica introductòria:

- Jo vaig nàixer a Barcelona, a l'Hospital de Sant Pau (però a l'antic, al maco, al modernista), el 16 d'abril de 1989 -Jo també (l'interrompo), però de 1965. Aquesta és una de les casualitats que desencadenen cataclismes, afavoreixen descobriments científics o indiquen el camí a seguir en aquesta entrevista.

El 16 d'abril és un dia com els altres 364 (o 365) de l'any, però tal dia com aquest començà la batalla de Berlín, es va acabar el setge de Masada, van embarrancar uns quants petroliers, es va produir la matança d'estudiants de Balcksburg, la més gran dels Estats Units (gran especialista en matances), van investir president Zapatero, va néixer el pallasso Milikito, es va retirar Michael Jordan, Castro va anunciar el caràcter socialista de la revolució cubana, es va encunyar el concepte "Guerra freda" i, per un d'aquells estranys atzars, als laboratoris Sandoz de Ginebra, per accident, Albert Hoffman va descobrir l'àcid lisèrgic, altrament conegut com LSD. Però, potser que anem desgranant les efemèrides, poc a poc.

-Quina coincidència, mai m'havia trobat ningú que hagués nascut el mateix dia!- i continua la seva presentació autobiogràfica-. He viscut gran part de la meva vida a Sant Vicenç dels Horts. A principis d'aquest any m'he mudat a Sant Feliu de Llobregat. Vaig estudiar a Sant Vicenç, desprès Comunicació Audiovisual, aquí a Barcelona, tot i que primer vaig començar fent Publicitat (que no és res més que la claveguera d'on sorgeix el sistema en el que estem). A la Pompeu Fabra hi havia una aula de teatre i jo m'hi vaig apuntar. Va ser el meu primer contacte important amb les arts escèniques (sense comptar a l'escola). Va ser molt enriquidor. A mi em permetia canalitzar moltes de les coses que tenia a dins.

1889: neix Charles Chaplin, 1991 mor David Lean, ambdós genis del cinema.

-Jo era una persona que tenia moltes pors, moltes vergonyes, moltes limitacions i a través del teatre em vaig expandir. Jo m'havia apropat al teatre entenent-lo com un espai on d'alguna manera et desassocies de la teva persona i tens llibertat de poder ser qui vols. I encara ho mantinc. Vaig aprendre moltes eines, molts recursos expressius. Vaig tenir la sort de trobar un bon grup de persones i sentir-me acollit i estimat. Allà va néixer un vincle d'amor amb el Teatre.

1921: neix Peter Ustinov, el més histriònic intèrpret de l'emperador Neró.

- Recordo particularment una primera obra, “Hamlet”, estèticament minimalista, tot en blanc i negre, amb elements senzills, petites metàfores. Elements que crec que encara conservo en el meu treball actual. A partir d'allà vaig crear el col·lectiu artístic Nakadaska. Aquest era, bàsicament, una plataforma de trobada d'artistes. Vaig penjar un anunci a Internet que demanava gent que es volgués reunir un dia a la setmana per fer coses. Jo esperava que fos una mica com la factoria del Warhol (en aquell moment tenia jo l'obsessió per Warhol). Primer vam establir la base a l'espai Salamandra, a L'Hospitalet, després al Centre Cívic La Barceloneta i, finalment, a La Nau Ivanov.

1838: s'inicia la guerra dels pastissos entre França i Mèxic.

- Al grup hi havia gent de tot arreu, gent que venia de l'educació social, gent de l'Institut del Teatre. El tema era intentar indagar l'interior reprimit de l'individu (passions, etc.), i fer-ho per poder evolucionar. Primer era més espontani, però al final el Teatre va ser una eina ideal per poder dialogar amb això. Després de les representacions fèiem un col·loqui, com en el cinefòrum, Hi havia intercanvi d'opinions, no tant sobre l'obra sinó sobre els temes. Vam participar en uns quants festivals entre 2010-2014. I aquest va ser el meu primer cicle.

1896: neix Tristán Tzara, pare del Dadaísme.

- La primera performance que vaig fer va ser Venus, el 2014. La data era escollida estratègicament, el 22 de març, quan començava la primavera, i la vaig fer als Ufizzi. La gent la relaciona amb això que estic fent ara, però no. Pot semblar-ho en ser una obra del Renaixement, pel fet de resar-li despullat, però no. Fins aquell moment havia fet una sèrie de coses i volia començar un camí nou, no tenia consciència d'estar fent un projecte, era una acció en solitari. Arran d'allà va començar un trajecte performàtic de tres anys.

1917: Lenin torna a Petrograd per començar la Revolució soviètica.

A les meves performances de llavors jo intentava encarnar un arquetip. L'explorava per veure on em portava. Per exemple, en la performance que vaig preparar aquí, al lavabo, que anava amb vestit negre i la mà vermella, representava un ésser capitalista i salvatge, la mà era la part fosca de tot aquest sistema. En aquell moment em guiava molt per com em sentia jo mateix, ara no ho faig tant. Llavors tenia molta ira, que no havia explotat del tot. havia de descarregar tota aquella ràbia. Vaig fer una performance a la Rambla, a quatre grapes (agenollat, portant els turistes). Solia recórrer a temes mitològics, també vaig fer vídeo-creacions i vaig passar per diferents fases, de les que jo en destacaria un projecte concret, que es deia "Metamorfosi".

1911: neix Guy Burgess, espia britànic, membre dels Cinc de Cambridge.

- A finals de 2014, vaig celebrar el meu enterrament, em vaig encarnar en el meu jo capitalista i desprès la Lola (un alter ego femení) el va matar. Sempre estic en continu canvi. Des del març del 14 al 17 havia anat construint un relat i vaig acabar sentint que no hi tenia res més a dir ni a explorar. L'última acció d'aquesta etapa va ser al Poble Sec, a l'Espai Cocteau. Estava molt prim, més que ara. Semblava un reclús d'Auschwitz. A la performance menjava hamburguesa i patates. Què venia a representar? L'anestesia de jo com a individu davant d'aquesta societat. Ja només em quedava el meu cos. Jo sóc un cadàver, em sento mort perquè ja no sé què més dir, aquest món se'm menja, no m'hi sé relacionar.

1162: neix Gengis Kan, emperador mongol.

-Allà vaig fer un canvi, vaig decidir anar a cercar la bellesa, l'esperança, la puresa, l'origen. I arribem al projecte actual. Tot es relaciona amb la Venus, la força original d'allò femení, d'allò matern, la deessa, la Gea terra, la força que s'ha oblidat. La neurosi actual és fruit de la no connexió amb la terra. El concepte de gènere és molt influent en allò que jo faig. Però no té res a veure amb la meva experiència familiar. Amb el meu pare em porto molt bé. Però allò masculí jo sempre ho he associat amb allò cruel, allò que consterna. I allò femení ho associo amb una elevació espiritual, amb la felicitat.

1919: neix Merce Cunningham, ballarí.

-En cada acció del projecte V he anat a cercar obres concretes, font de puresa bellesa i bondat. El març de 2017 vaig anar al Louvre. I vaig continuar repetint el procés cada dia 22, recordant la versió original als Uffizi. El 22 és un número místic, és la dualitat esotèrica- li recordo que al bingo no tant, és "els dos aneguets"-. Jo volia transmetre com allò femení t'eleva escales amunt. A l'abril vaig anar a la Fontana de Trevi, que jo veig com un gran òrgan sexual femení, dimensió fluïda, relaxant, essencial i pur. El tema de la font, la feminitat, les referències a "La dolce vita", i Roma, mare de la civilització, etc, etc. El tema era tornar al ventre de la mare. Tota la qüestió líquida és un element molt de les meves performances.

1956: Raniero de Mónaco es casa amb l'actriu Grace Kelly.

-Al maig en vaig fer dues (concebut com a "pareado"): "Ofèlia" i "La creació de la Via Làctia". El primer és un personatge molt present, molt en la meva vida, m'hi sento molt identificat. És una noia, que no suporta l'entorn i se suïcida. Aquesta aigua és allò que la mata i l'allibera. L'ampolla d'aigua plastificada representava la societat despersonalitzada, anestesiada, deshumanitzada. -Li explico la història de la model de quadre de Millais, Elizabeth Siddal. Musa de diversos prerafaelites, com Rossetti, va agafar una pulmonia posant com a Ofèlia, que alguns indiquen com a inici dels seu problemes de salut posteriors, que la van convertir en addicta al làudan.

1821: neix Ford Madox Brown, pintor prerafaelita

-Això va ser a la Tate, l'endemà vaig anar a la National Gallery. La llet és un element matern que revivifica. El Museu és una metàfora de la societat, les obres són cadàvers, sense sentit, records d'altres temps. No tenen la vida del moment en que van ser creats, És una exposició de mort, i jo vull donar-li vida. En la relació del meu cos amb aquella obra, el protagonista no sóc jo, sinó els dos. Les he triat molt. Són obres clàssiques, penso que l'art que m'agrada és el d'un temps molt concret. Trobo que l'impressionisme i les avantguardes són experiments interessants, però no obres pures (exceptuant, potser, Manet).

1828: mor Francisco de Goya, pintor aragonès.

1945: un submarí soviètic enfonsa el vaixell alemany Goya, causant 7000 morts.

-Al juny faig la Maja al Prado. La idea del cos com a objecte sexual, ja que el quadre era una mena de quadre porno pel gaudi del ministre Godoy. Al juliol Manet, que sempre he trobat molt sensual. Quan el va pintar va rebre moltes crítiques, legítimes, però agressives. A mi m'interessava el sentit escandalós d'aquell quadre rebutjat. Potser és l'obra que millor queda integrada en el meu treball. Aquell cos nu allà no pinta res. I el guarda de seguretat, quan va veure el meu, es va quedar perplex. A la foto de Toni Molins això es veu molt bé.

1947: Kareem Abdul Jabbar, altíssim jugador de bàsquet.

-A l'Agost vaig fer el Pantocrator. L'obra no és ben bé clàssica, però era per donar diferents vessants i per un tema de proximitat. El tema de contradicció entre pagà i cristià és interessant i el crist té un cos sec com jo. Quan faig el moviment d'amagar-me el penis per simular una vagina, és una mica ridícul, ho he de confessar. I vull aclarir que jo no vull ser dona ni em vull operar, no res de tot això. És una metàfora de la transició de valors, de pensaments, que jo penso que ha de fer aquest món per assolir un cert estat de benestar, de relaxament, de fluïdesa. Hem de sortir del capitalisme mecànic que ens converteix en autòmats desconnectats. La religió molts cops és la presó del sexe. Molt al contrari que en creences clàssiques en les quals allò dionisíac era celebrat o beatificat (les prostitutes eren una mena de santes). Jo no estic d'acord amb la religió cristiana actual, però sí en el fet de creure.

1927: neix Joseph Ratzinger, ex papa de Roma

-Jo no em considero artista, sinó una persona que té fe. Utilitzo recursos pròpiament artístics o performàtics i faig un acte. La sensació que tinc quan faig aquesta cosa, crec que deu ser semblant a la que sent un devot a Lourdes, o a la Meca. A mi em passa davant d'aquestes obres clàssiques o del Renaixement. L'art dels 50 o dels 60, en plena societat de consum és sistematització, avorriment, hi trobo a faltar aquesta màgia, aquest misteri. Potser jo ara ho estic idealitzant, potser si fóssim al segle XV diria: quina puta merda és aquesta!

1893: neix Federico Mompou (compositor contemporani) 1924: Henry Mancini (inoblidable compositor cinematogràfic, per exemple de "La pantera rosa") 1935: neix Bobby Vinton (autor del tema "Blue velvet"), tres grans músics. 1973: mor Nino Bravo, un altre gran.

-El meu projecte continuarà cada 22. Vaig construint un relat, una continuïtat gairebé musical. Crec que quan vam matar a deu ens vam esgarrar. A mi m'agrada una sana ritualització, respecte per allò que desconeixem. Tot aquell misteri l'hem perdut. Ara tot és una orgia que sembla que ho sabem tot i riem de tot. Tot és una sàtira, tot ens la sua, (d'això en diuen postmodernitat). Hem de retornar a la fe, cadascú a la seva manera. Jo sóc fill d'aquest món, no m'agrada, però soc pres de conceptes com el minut de glòria. He d'utilitzar recursos warholians o capitalistes per transmetre un altre missatge contrari. Evidentment, hi ha persones que no fan aquesta segona lectura.

1947: neix José Luis Moreno, ventríloc.

-A mi no m'interessa el tema de provocar, o la fama barata. Jo estic consternat davant de la mediocritat en la que estem instal·lats i l'únic camí és la bellesa. No m'agrada dir-me artista. Un artista és Velázquez o qualsevol d'aquells que estaven tancats dos anys pintant, mig cecs, això és un artista. Jo sóc un devot de l'art, però utilitzo recursos artístics. Quan jo faig una performance sento una mena de dissociament. Aquell individu que es despulla no sóc jo, es un cos, un cos que forma part d'un univers que jo estic construint. Pot ser que tingui un cert component messiànic, jo us porto aquí la meva veritat, faig com de sacerdot. A casa la religió sempre ha estat molt present, ma mare i la meva família són molt cristians. Sempre recordo la frase "Dios te castigarà".

1850 mor Madame Tussaud, creadora del més famós museu de cera anglès.

-És evident que la fotografia és necessària en les meves performances, o el vídeo. Al principi les fotos les feia la meva novia, Jet Brühl, ara el meu amic Toni, però també me n'envien per Internet gent present en el moment. Però tan important com això és la figura del vigilant. Jo vaig ser vigilant de museus, al de Disseny, a Ciutat, al MACBA, a Fabra i Coats. El museu és molt present en la meva vida, el sopor d'estar en una sala on no passa res, amb condicions laborals lamentables, gairebé em provoca un ictus, una paràlisis cerebral. Una frustració molt gran.- Li recomano el conte "Els vigilants" de La Conxinxina nº 1, perquè canviï d'opinió. - He patit tot tipus de reaccions, des d'estar 7 hores a la garjola, pel fet de tirar-me la llet, multes de 450 euros, que òbviament no he pagat (jo no tinc sponsors, ni calés, ni faig això per diners, encara que la gent no s'ho cregui), denúncies, insults o, fins i tot, una certa indiferència o commiseració. Un vigilant em va deixar fer i, al final, va dir: "Vostè necessita alguna cosa més. Doncs, senyors, això és una performance, si volen, el poden aplaudir".

1953 neix Jane Badler, protagonista televisiva de la sèrie de ciència ficció "V".