Tres projectes per a tres contes (basats en fets reals, per suposat) / Xesco Mercé

Il·lustració: X.M.


1

Diumenge de festa Major a un poble del Pla. Sol de justícia que fa agrair encara més l'ombra dels plataners. Som a la terrassa del bar del poble. Asseguts en una taula cèntrica (per fer-se veure com cal) hi ha una colla de gent, parelles i concos, molt contents de ser allí, com cada any. Tots ja han passat fa estona de la cinquantena i només es tornen a reunir tals dies com avui o a Nadal i Cap d'Any, que fan sempre un sopar. La majoria viuen fora vila. Les bromes familiars i el “revival” van guanyant espai de conversa (cada any una mica més aviat) a les novetats (sempre més trivials). –No te'n pots recordar de cap manera del món!-, diu G, mig aixecant-se de la cadira (a partir del segon vermut ho solen fer sovint una bona part del grup, cada cop que prenen la paraula o el torn de rèplica, com si fossin parlamentaris d'un senat de cinema mut). –Si devies tenir menys de deu anys! Jo sí que me'n recordo bé!-. Com hem dit, hi ha temes que surten cada any, per nou que sigui. De fet, s'espera el seu relat (pel G, pel L o pel X, tots tres experts rapsodes de bar), amb fruïció. Sabria greu que no l'expliquessin, afegint-hi alguna petita variació, una petita mentida pertinent, una actualització, com es diu ara. Sempre per enriquir-la. Si no s'expliquen algunes d'aquestes històries es percep un buit inexplicable, incòmode. Potser se n'hi diu “temps”. El tema d'avui tracta (com sempre), que al poble va ser on es va inventar el “stage diving”. La definició anglesa l'ha aportat en X, que l'ha consultat abans per Internet, car aquest és un concepte (com els aparells tecnològics afins) prohibidíssim en aquesta mena de tertúlies anuals. L'anglicisme ve a referir-se a aquell costum que tenien certs cantants de rock'n'roll de tirar-se sobre el públic de les primeres files, com si fossin guiris borratxos a San Fermín, tirant-se de la font. A Internet n'atribueixen la paternitat a Peter Gabriel (quan era a Genesis), altres remarquen el paper rellevant en la seva popularització d'Iggy Pop o de Nirvana, que va permetre que el públic també es llancés, democratitzant el tema. Però tots els de la taula (G, L, M, T,X,F,R,X, etc) saben que la cosa va passar al seu poble. -A les festes majors d'abans...- és un encapçalament típic per a qualsevol tema, però és obligatori en aquest. Als 70 eren tots canalla petita o allò que ara en diuen pre-adolescents. Ara llueixen panxetes o estan secs com un bacallà, caps pelats o cabells blancs. I també llueixen algun detallet que delata un passat canalla (la roba diferent, arracades, algun porta barret, ulleres de sol estranyes). Els agrada sentir-se unes petites llegendes locals, encara que el poble sigui petit. De tant en tant (G o L) s'aixequen per fer uns passos de ball espasmòdics al ritme de l'orquestra del ball vermut de torn (ara fa uns anys que els ha donat pel swing). Però tornant al tema: abans a les festes majors s'hi feia venir grans artistes que sortien a la televisió. Pràcticament passaven d'Eurovisió a l'escenari del poble: Betty Missiego, Elsa Baeza, Luis Aguilé... I, abans encara, els grups yeyés: Los Diablos, Miki y los Tonys, Tony Ronald. -Jo recordo el primer negre...- i tots contesten -Luc Barretto-, sense deixar-lo acabar. I la nova cançó i Jarcha i la Plateria i tal i qual. Però el concert més recordat va ser, en això coincideixen tots, el que va fer Lone Star, un grup mític de rock dur. Alguns dels de la colla recorden la imatge borrosa, es veuen ells mateixos enmig de gegants, agafant amb les dues mans una fanta de taronja, amb palleta. D'altres no saben si és un record o una cosa que els han explicat (com ara tornen a fer). Els ritmes ballables de Formula V (pronunciïs Formula Uve) de l'any passat eren incomparables a la cridòria decibèlica que els Lone Star van marcar-se des del primer compàs (ara, veient la candidesa del vídeos a Youtube del grup, fa una mica de vergonya tot plegat). Excepte algun hippy de Barcelona, que ballava convulsivament (més que res per marcar diferències), la majoria de gent estava clavada al terra, drets com una plantada de xops. No va passar ni mitja cançó ni l'estupefacció del públic quan el metge del poble, el sr. A, una de les forces vives locals, va pujar a l'escenari a exigir que s'acabés aquell soroll infernal, amb aquella autoritat castrense o feudal que ja s'albirava que algun dia podia acabar-se. Les versions sobre què va passar després es contradiuen. Un recorda que el metge va tirar el cantant sobre el públic ( Stage diving avant la lettre ), altres que va ser el guitarrista qui va tirar el metge (una metàfora de la fi d'un règim). Altres diuen que primer va ser l'un i després l'altre i que el concert va continuar. Altres: -Que no, collons, que jo sí que me'n recordo!- Sona "Satin doll", tres s'aixequen i es posen a ballar. Demanen una altra ronda de cerveses, vermut i patates borratxes. Tal dia farà un any.

 

2

Un tren, bastant modern. Va des de Kaunas a Vilnus, la capital. Els vidres separen alguna cosa més que l'espai: fora s'intueix un fred humit atàvic. Una gran plana pelada i, de tant en tant, arbres amb els peus xops. Patamolls i patates. Tot recorda la Sòria del Doctor Xivago. De tant en tant, algunes cases, poques estacions. Munts de neu bruta. Canalla feliç, dones que estenen roba. I gossos petits. Veiem viatjant una família: T i X i els dos fills R i T (nen i nena). Ell en té 12 i ella en va fer, just ahir, 10. L'A, l'artista local que els acull, li va fer portar un pastís a la taberna de vora la galeria, a l'hora de dinar. La dona i els nens han pogut fer turisme. X i l'altre que els acompanya, a qui els nens diuen "oncle D", no han parat de muntar la instal·lació, que inauguraran demà passat. Vindrà gent de l'ambaixada espanyola. I amics d'aquí (moltíssims), com l'E. L'oncle D ha fet un dibuix d'un saltamartí preciós per regalar-li a la petita T. Ella el guardarà molt i molts anys. Ahir van acabar la feina (els projectors de cinema soviètics s'espatllaven massa i costava fer el jocs d'ombres xineses que pretenien). Avui s'han pres festa i volen anar a veure la capital: el centre, l'estàtua de Frank Zappa o l'estat lliure d'Uzupia. Però l'oncle D els ha explicat el problema que té i tots estan bocabadats. D no és massa de xerrar, però quan ho fa et pot matar de riure o d'estupefacció severa. Ell s'allotja a casa de l'Y, la simpàtica i tímida ajudant de l'A a la galeria. El barri on té l'apartament és curiosíssim, més enllà d'Aleksoto: pisos idèntics, que semblen multiplicar-se sols, com a Bellvitge o al Singerlin. Un fanal a cada carrer i un eixam de llums de cigarretes encesos davant de cada porta. És curiós com s'assemblen les arquitectures franquistes i les de la URSS. Quan els artistes lituans van venir a Barcelona, l'A i la seva dona (I) es van allotjar a casa de la família i dues artistes joves (J i D) van fer-ho al piset de solter de D, a Hostafrancs. Les dues jovenetes els han vingut a veure, durant el muntatge. Semblen "groupies" en zel. L'X, que està neguitós per acabar (com sempre), les ha endossat al D. Sol davant del perill. Les dues noies no poden entendre que un artista jove (bé, ja passa dels quaranta) i guapo (els nens riuen quan els ho expliquen), amb un niuet de solter tan encantador, encara no tingui cotxe (símbol totèmic del capitalisme enlluernador que ja està envaint el país bàltic, a passos gegantins). L'oncle D, explica que (dosificant el tempo narratiu amb mestratge, seguint calladament el compàs del tren) que s'ha hagut d'inventar una mentida (que ell creia infal·lible) per sortir-se'n d'aquell assetjament. Té aquell sentit de l'humor surrealista i imprevisible dels solters. Els ha dit a les noies que es gastava tots els diners del seu sou de professor en el seu hobbie favorit: el Lindy Hop. Per això no es pot comprar res més. Ha hagut d'explicar als altres què cony era allò del Lindy Hop. De fet en D ho havia vist, de casualitat, en un reportatge de televisió, tot just abans de sortir de Barcelona i li havia fet certa gràcia. Potser, secretament, sí que li agrada el ball. En X, que el coneix de fa dies, pot jurar que no l'ha vist mai ballar. Ni tan sols moure una mica la cama. Però la gran sorpresa (explica D) ha estat que les noies (inexplicablement) són unes autèntiques fanàtiques practicants del Lindy Hop, una moda de ball que fa furor arreu del país, com altres bretolades occidentals. Els nens li pregunten (quan s'acaba la cantarella de la veu en off que, ja se saben de memòria: "Kita stotelė..."). -I què faràs demà, que has quedat amb elles per sopar?-. -Avui (contesta seriós l'oncle D) hauré de veure tota la nit vídeos per Internet ("tutorials" li diu que es diu el petit R) per aprendre'n. I demà les portaré a ballar a les dues-. Riuen i parlen tan fort (sort que gairebé són els únics passatgers del vagó) que, quan ja fa estona que els ha agafat l'atac de riure irrefrenable, ha passat el revisor, amb aquell aire intimidatori que tenen els uniformes eslaus i les mirades d'ulls blaus, per veure si passava alguna cosa greu. Esgotats de riure, més calmats, mirant el baf del vidres, els nens i els pares s'imaginen en D, sol al minúscul pis post-soviètic de l'Y, visionant els turorials de Youtube, en pijama i bufanda (perquè hi fa un fred, ja de nit, de conte infantil centreeuropeu) i intentant lligar almenys dos passos maldestres. Com si fos un personatge de pel·lícula còmica (un jove Fernando Fernán Gómez, pensa l'X, però amb una melena gitana, com la que porta D) assajant ridículament davant del potencial públic del cinema, segurament una mica més avergonyit que l'aspirant a ballarí. El tema continuarà repetint-se, cada cop més esmorteït, però insistent, durant tot el dia. Sobretot en la llarguíssima vigília que hauran de fer, esperant el dinar, al prestigiós restaurant que en mala hora triaran. Hi arriba una parella amb un acompanyant: ell gras com un teixó, farcit d'anells. Ella una noia encara més bella que la resta de lituanes (si això és possible), però indissimuladament "xavacana" (pensa T). L'acompanyant porta un maletí agafat al canell amb unes esposes. Poca broma. Els serveixen de seguida. Fins i tot al gos petaner que porta la noia li han portat xampany en un bol de vidre de Bohèmia, de plàstic. Ells encara esperen. Tornen a pensar (somrient) en el Lindy Hop, veient com el gosset remena la cua, content com el de Pavlov. L'oncle D, cansat d'esperar, s'aixeca, tot d'una, i sembla que vulgui convidar la noia del gosset a fer alguna tombarella acrobàtica. Es fa un silenci tens, com el que espera el primer compàs de la cançó.

 

3

Concurs de sardanes a un poble de l'interior. Als primers vuitanta. El poble és Breda o Verdú. El protagonista no ho recorda. Tots s'assemblen una mica, diumenge rere diumenge. Només recorda que el nom del poble li ha recordat, vagament, una gran batalla. Per sort, som a la tarda-vespre. Els concursos matinals o de migdia són criminals. Les rotllanes farceixen, amb un aire una mica cel·lular, una placeta amb algun arbre gran. Ell pensa. Pensa i compta, perquè és el repartidor. S'ha acostumat a fer les dues coses de forma automàtica. Quan balla, passada la tercera tanda de llargs ja tot s'automatitza i té molt temps per pensar. Per si de cas, el seu col·lega a la colla, en T, s'encarrega dels aires i els picats i, si es perden un o l'altre, es donen un cop de mà. La seva parella de galop, la D, també té el costum de comptar, per si de cas. Ja fa una bona colla d'anys que balla. No és que ballar sardanes sigui excitant, però pitjor seria no fer res, o jugar a futbol. Allò que li agrada de veritat és comptar i repartir. I endevinar alguna revessa (encara no ho han aconseguit mai, amb el T o la D, però un cop van encertar els curts, a un poble vora l'Ebre (una altra gran batalla). Surten gairebé cada diumenge. Porten entrepans (ell sempre de sobres, sa mare sempre el veu prim). Comencen a beure alguna cervesa. Fumar els primer cigarrets. Empaitar noietes. Tot bastant tranquil. Folklore sa, en definitiva. Els anys salvatges vindran més endavant. Avui els faltava gent i ha vingut una del poble del costat (que es diu M) per donar-los un cop de mà. S'ha perdut una mica i ell, com a cap de colla, li ha fet un toc. No massa seriós, creu ell. El pobre no s'adonarà que aquella noieta, que sempre li ha fet gràcia (però la cosa no ha anat mai a més), està bojament enamorada d'ell. Ell se n'adonarà compte molts anys més tard (fins i tot que ell mateix, sense ser-ne conscient, també estava enamorat d'ella), però ja serà massa tard i ara estem parlant d'una altra cosa. D'una altra cosa no tan romàntica i una mica més lúbrica. Entremig d'aquell ritme maquinal en que va comptant els passos, com ja s'ha dit, ell s'ha acostumat a pensar en altres coses. Normalment són molt allunyades del fet sardanista i de la gent que l'envolta (tant de bo hagués pensat una miqueta en M, que ballava bocabadada just davant seu). Ell pensa en viatges, en Paris, en rock simfònic, una mica en el jazz de l'ECM, o en Barcelona (més a tocar que Paris). En definitiva, pensa en un món paral·lel al món i, alhora, en allò que s'anomena “el futur”. Amb quinze o setze anys és un concepte una mica massa abstracte. Amb més de cinquanta és descarnadament concret. Però avui li ha donat per divagar en un altre sentit. S'ha posat a pensar en el passat. En un passat breu, però tan difús com ho és el futur, per a ell. Recorda quan, ell i tota la colla, es van apuntar a aprendre a ballar sardanes al Club, el lloc on es reuneix el jovent del poble. Les primeres lliçons van ser considerades un èxit pels organitzadors, en R i la C. Van felicitar tota la canalla per l'alt nivell d'atenció. Estaven tots tan concentrats, que més aviat semblaven absorts. “El que no sospitaven els grans – va pensar, una mica temorós de fer-ho massa en veu alta- era que tots els nens (els nens mascles, perquè les nenes de la seva edat tenien una existència difusa per a ells, una mica indesxifrable, encara) estàvem absolutament hipnotitzats pels pits de C, que ballaven amunt i avall quan fèiem aires i picats”. Tothom del poble que va començar a ballar sardanes en aquells temps se'n recorda, amb aquella tendresa que tan bé ha sabut explicar Fellini al cinema, de la C. I dels seus pits, latents sota d'un jersei de coll alt, una mica existencialista, a l'hivern, o una samarreta de cotó amb el logotip “Nuclears, no gràcies!”. Potser ha pensat en això perquè tot el poble és ple de cartells amb càntirs negres (potser sí que som a Verdú). El pilot automàtic l'ha advertit que toca dir “dosos” d'aquí un parell de canvis. Ha tornat al món dels vius. Però, tot just quan ha dit “-Un tres i llargs!”, s'ha adonat que, potser pensant en la pitrera de C, en els càntirs o, inconscientment, és clar, en la noieta del davant (moreneta i prima, que sembla un palmó), té una erecció monumental espontània. D'aquelles que només es poden tenir als quinze o setze anys. La D sembla que ho ha notat, mirant de reüll, però ha fet una crida a l'ordre a una colla que comença a riure d'una forma contagiosa, fins i tot pel trempat cap de colla. A una de les jutgesses que passen amb la llibreta apuntant misterioses notes, que decidiran el concurs, se li ha escapat una riallada estrident i aguda que ha sobresortit sobre les tenores de la cobla. Avui hagués estat el dia idoni perquè el nostre eixerit cap de colla (si se n'hagués adonat una mica, de tot plegat) demanés per sortir a la M. Mitja feina ja era feta. També és un bon moment per replantejar-se si ballar sardanes és excitant o no. Ell ha intentat, tan desesperadament com infructuosa, pensar en quelcom per apaivagar la inoportuna trempera: pensar en la cançó que Miki (sense els Tonys) va presentar a Eurovisió (“Enséñame a cantar...”) o en les gelades illunyanes platges del Bàltic. Però res ha fet cap efecte apreciable. Sembla que no hi ha remei immediat. Decideix seguir ben dret, braços amunt, cop de pit i un tres i fora! No acabarà, en definitiva, tan malament, quedaran primers del concurs de colles juvenils (sense cap ajut addicional d'aquella jutgessa tan simpàtica) i els donaran, com sol ser habitual, un trofeu de disseny espantós que, per unanimitat, esquedarà el cap de colla. Diumenge vinent toca Linyola: “Ni mula ni dona” (esperem).