La dansa al cinema no musical / Lucien Verneuil

Il·lustracions: A.B.Nouri


Si bé és cert que s'han publicat nombrosos i assenyats assajos sobre cinema musical, així com curiosos i sorprenents reculls de pel·lícules o, fins i tot, banals llistats i rànquings per farcir de més buidor Internet, si això és possible, no és menys veritat que no s'ha parlat mai massa del ball (o la dansa) en el cinema no musical. Aquesta partició que es proposa, és prou evident, sembla ben desigual. El nombre de films no musicals és molt més gran que el de l'altra minvada meitat del pastís, però això no suposa cap avantatge, ans al contrari. No ha estat gens freqüent que altres gèneres introdueixin episodis melòdics o coreogràfics en algun moment de la trama. El setè art ja té més d'un segle i les barreges genèriques no ens arriben gairebé fins a la Postmodernitat, és a dir fa més o menys un quart de segle (llarg). Però, a banda d'aquests crossovers (que és l'anglicisme de torn per anomenar precisament això, la barreja o combinació de gèneres) alguna altra cosa trobarem, espero, si volem fer un article com cal.

L'aparició de puntuals moments de ball en el films no musicals pot tenir senzillament categoria d'anècdota, o de simpàtica picada d'ullet. Alguns però, tot i la seva brevetat, s'han convertit en icones inesborrables d'aquestes pel·lícules o del cinema en general. El fet que, en un moment donat, els personatges de la història es posin a ballar és sempre un canvi de registre que disloca el fil argumental i predisposa l'espectador a una visualització d'aquesta escena amb una òptica tan diferent com inquietant. Fins i tot dins del mateix cinema musical, tot i que el propi guió sol articular-se al voltant d'un determinat nombre de cançons o números coreogràfics (i això, molts cops, debilita aquest guió fins a fer-lo pràcticament irrellevant) el moment precís en el qual el protagonista de torn es posa a donar voltes pel sostre d'una habitació, desafiant tota llei física, o a xafar els tolls del carrer amb una energia tan contagiosa com sospitosa, sempre suposa una sorpresa, un minúscul i lleugerament incòmode canvi de paradigma. Al cinema musical hem vist ballar gent elegant del Park Avenue novaiorquès i nens mal nodrits del Eastend londinenc. Hem vist ballar escura-xemeneies, institutrius, llenyataires, mariners, nedadores, bandes de delinqüents, obreres industrials mig cegues, apòstols... Polanski ha fet ballar els vampirs i Milos Forman els hippies... Però quan apareix un número musical en un film que no pretén ser-ho la sorpresa augmenta de forma exponencial, sigui qui sigui qui balli.

Caldria, potser, fer una primera tria categòrica per tal de distingir els diferents tipus d'episodis dansaires. També s'ha de remarcar, en un principi, que un primer grup (o, més ben dit, un grup zero, ja que no l'estudiarem en aquest reportatge) seria tot aquell que considera que la direcció de moviments de tots els actors en una escena, especialment si es tracta d'un pla seqüència, ja, de per sí, és una mena d'afer coreogràfic. No ho negarem pas. Fellini, Welles, Hitchock o Scorsese, només per citar-ne un selecte i demolidor mostrari, ens han donat lliçons irrefutables i impagables de com s'han de fer moure multituds dins el camp de filmació per aconseguir resultats estètics i significatius impressionants. Alguns ho han fet de forma tan didàctica com Truffaut a l'inici de La nit americana . Però aquest primer subgrup ja ens donaria per a tota una enciclopèdia, de l'espai de la qual ara no disposem; per tant, deixarem de banda aquesta categoria per centrar-nos en altres més abastables. Direm també (i potser ara ja és massa tard) que aquest no pretén pas ser un memoràndum rigorós i exhaustiu, sinó més aviat, i com va dir el gran crític italià Gianni Rondolino, "una memòria íntima i sentimental del cinema amb el qual he tingut la sort de créixer".

1. El primer apartat del nostre catàleg podria referir-se als films en els quals, en un moment determinat, els personatges, per alguna raó inherent al guió, han de posar-se a ballar, diguem, de forma tradicional. Per exemple, en un casament, en un ball de societat, en un de graduació o en una festa major. No cal dir que són moltíssims els exemples d'aquest primer grup. Començarem per les festes religioses per acabar amb les paganes, car cal deixar sempre el bo per al final. Si pensem en bodes, no sempre són els consorts qui comencen a ballar. Molts cops ho fan pare i filla, com Marlon Brando i Talia Shire a El padrino . En podríem citar un milers més, però si hem de triar un autèntic especialista en convertir les escenes de ball ritual (tant religiós com pagà) en veritables joies cinematogràfiques, segurament aquest serà el desaparegut Michael Cimino. L'escena de la boda i les seves danses eslaves a El caçador o els balls comunals que obre un violinista patinador a Les portes del cel són dos dels grans moments cinematogràfics de dansa en el cinema no musical.

També hi ha balls d'enterrament (i d'orgull tribal irlandès), com en el cas de Road to Perdition , una dansa que el seu jove protagonista es nega a ballar (Tyler Hoechlin) i acaba amb un tendre número musical interpretat per Paul Newman i Tom Hanks tocant el piano a quatre mans. Un altre ball ritual, d'un pare amb la seva filla que fa la primera comunió, el van ballar Omero Antonutti i la nena Sonsoles Aranguren, que més endavant seria l'adolescent Icíar Bollaín, una futura gran cineasta, a El Sur , de Víctor Erice. Potser el pasdoble més recordat del cinema espanyol. Un altre ball entre pare i filla, una mica més liberal i una mica més agredolç el fan David Niven i Jean Seberg a Bonjour, tristese , amb els quals encetem la llista de balls pagans. Un vals memorable, per exemple, és el que protagonitzaren un immens Burt Lancaster (un tipus que sabia moure's amb una elegància particular, potser per la seva condició d'extrapezista) i la sempre captivadora, fins a límits pertorbadors, Claudia Cardinale, a El gatopardo , de Luchino Visconti.

Un subgrup el podrien conformar els valls escolars. En la seva fase preliminar podríem citar la lliçó de vall que la professora McGonagall (Maggie Smith) li fa al jove Ron Weasley (Rupert Grint) a Harry Potter i el calze de foc . Però és més freqüent veure el ball ja a la fi de curs. Inoblidables són els passos de Sidney Poitier i Judy Geeson a Rebel·lió a les aules . Un altre de meravellós és el que protagonitza un estel·lar Peter Sellers, ballant amb una mena de vampiressa existencialista i fent badar tant a mares (Shelley Whinters, una altra que es movia bé) com a filles (Sue Lyon, una perfecta Lolita que embadaliria al pobre James Mason al film que donaria nom a un prototip de pèrfides adolescents). I, per acabar de forma espectacular, només cal que recordem el ball de graduació de la pobre Carrie (Sissi Spacek, acompanyada per un jove John Travolta), que va concloure, literalment, en un bany de sang.

També tenim les festes d'empresa, que solen acabar amb balls desganats o salvatges. Ni més ni menys que el gran Orson Wells, acompanyat per una sèrie de ballarines ha de fer una colla de passos de ball davant dels seus empleats de la redacció del Inquirer, fent uns quants moviments compassats amb més xuleria que traça. Un actor que va mostrar tan bones maneres al ball com manca de moral empresarial va ser Leonardo Di Caprio a El llop de Wall street . Un magnífic ball invisible de sopar de feina el trobem a El topo , la música d'un irreconeixible Julio Iglesias versionant La mer de Charles Trenet ajuda a una recreació excepcional d'aquest tipus d'esdeveniments socials.

Obrir un ball, trencar el gel, sempre ha estat complicat. Si es tracta d'un ball entre presoners de guerra i prostitutes, a més a més sense música, cal ser tan pinxo com el gran John Cassavettes per fer-ho a Els dotze del patíbul . Quan el dansaire és un tipus aparentment no predisposat a fer-ho (un xèrif mític o un fora de llei llegendari), el canvi de registre sorprenent del qual parlàvem al principi, adquireix una certa comicitat. Recordem, per exemple, a Henry Fonda a My darling Clementine , de Ford, amb una mena de polca (amb l'esquena ben dreta, això sí) que un altre gran del western, Clint Eastwood, va semblar copiar a El bandit Josey Wales fent-se el maldestre (un presumit maldestre) davant de la seva amant, Sondra Locke. A més a més de fer ballar gent a cops de tret de pistola (malvats de l'estil Jack Palance, per exemple), als westerns podem trobar moments tan tendres que fan ballar cançons mexicanes a durs irredents com Warren Oates, Ben Johnson o Ernest Borgnine, tal com va fer-los-ho fer Sam Peckinpah a la memorable The Wild Bunch.

Balls de festa major en podem trobar també una bona colla, però no pas al Mèxic polsós sinó al nord plujós i forestal de la península ibèrica. Des del d' El bosque animado , de José Luis Cuerda en el qual un coix Tito Valverde presumeix de ballar, com ningú, el pasdoble, a una impressionant escena de En el corazón del bosque , de Gutiérrez Aragón, en la qual un maquis baixa al poble a ballar amb una nena el dia de la festa local. també les festes particulars poden acabar en balls esbojarrats, només cal recordar El guateque , de Blake Edward (que també es va lluir en un excel·lent musical com va ser Victor o Victoria ). Dos exemples més de pel·lícules que fan una mirada desencantada al món de la festa perpètua (de fet, la segona és una mena d'actualització de la primera) però que en ambdues apareixen escenes de ball absolutament memorables, són La dolce vita , de Fellini (amb els balls de l'exuberant Anita Ekberg) i La gran bellesa , de Sorrentino, amb les millors congues de la història del cinema (que, com diu el seu protagonista, Jep Gambardella, són fantàstiques perquè no van enlloc).

I, per acabar, també tenim els ball de fi de rodatge, per posar-nos absolutament metacinematogràfics. Tim Burton, a Ed Wood (potser el seu film més rodó), ens regala amb un ball i cast semi-striptease del transvestit Johnny Deep i un altre d'aquest amb un incommensurable Martin Landau, fent de Bela Lugosi. L'escena s'acaba amb un agre discurs contra la gent del cinema fet per Sara Jessica Parker, que sempre m'ha recordat, inevitablement, al que fa la dona de l'ajudant de producció de la ja citada La nit americana , de Truffaut. I tornem a l'omnipresent Federico Fellini, qui ens proposa un ball catàrtic per acabar la pròpia pel·lícula (o, si convé, la pròpia vida). Tots recordem l'hipnòtic final, una rua circense, circular i infinita, amb la música eterna de Nino Rota, en el seu mític film 8 e mezzo.

 

2. Un segon apartat, potser el més proper al gènere musical, tot i no ser-ho en sentit estricte, seria el que un dels personatges té l'ofici de cantant o ballarí. Si ho canviem al gènere femení, aquests mots solen adquirir connotacions més tèrboles. Un cas exemplar és el de la gran ballarina Margarita Cansino, àlies Rita Hayworth, quan canta i balla el Put the blame on me, boy . Una dansa que Pilar Miró portaria a les últimes conseqüències de la mitologia cinematogràfica tardofranquista a Beltenebros . Un altre cas a destacar seria el ball que es marca la vampiressa (i no pas en sentit figurat) Salma Hayec a l'esbojarrada Obert fins la matinada, de Robert Rodríguez, en el qual acaba abeurant amb el peu un excel·lent (en el seu paper de psicòpata) Quentin Tarantino. Una altra ballarina stripper la trobem a Blade Runner (Joanna Cassidy) però, a l'igual que a El Topo , el ball es presenta però es deixa completament a la imaginació de l'espectador (que pot ser tímida o ubèrrima): “Vegin-la gaudir amb la serp que una vegada va corrompre l'home!”, recita la veu en off del presentador del cabaret cibernètic. Continuant aquesta línia de ballarines perilloses és obligatori citar la inquietant dansarina-robot d' El lladre de Bagdad , un remake del film de Raoul Walsh codirigit per Ludwig Berger, Michael Powell i Tim Whelan.

Una altra escena inoblidable és la que interpreten les tres playmates que baixen de l'helicòpter apatxe per ballar davant la lisèrgicament i alcohòlicament alterada tropa nord-americana al Vietnam a Apocalypse Now . Molt més sorprenent i insinuant (tenint en compte que és un film de 1959) és la baiadera de La tomba índia , d'un veteraníssim Fritz Lang. Molt més castes són les sueques que ballen a les bodegues de Valdemorillo del Moncayo (en veritat Torrelaguna, Guadalajara) a l'astracanada desenvolupacionista El turismo és un gran invento . Molt més pudoroses que les exòtiques drag queens australianes de la magnífica Priscilla, reina del desert . Però hem de reconèixer que ballar és molt sacrificat. Ho podem veure a La finestra del darrere , del mestre Hitchcock, veient practicar incansablement a la nostra veïneta ballarina. Però qui realment comprova a les seves carns la duresa de l'ofici dansaire és la pobra Oola, l'esclava del gran Jabba el Hutt, a El retorn del Jedi , de la saga Star wars , que acaba a la panxa del monstre Rancor.

A vegades els ballarins són conjunturals, és a dir, amateurs (que ve d'amant, no pas d'afeccionat). La joveneta animadora de l'equip, estimada en secret per un genial Kevin Spacey, a American beauty , de Sam Mendes, ens fa un ball prou convincent d'una versió d'On Broadway (que sempre emparentarem amb la grandiosa All that Jazz de Bob Fosse). Una de les grans figures de la literatura universal, la criatura de Frankenstein, va haver de fer de ballarí amateur per demostrar la seva humanitat, acompanyat pel propi doctor (uns enormes Peter Boyle i el recentment finat Gene Wilder). També per necessitat van haver de convertir-se en ballarins (i boys ) l'entendridora colla d'arreplegats de Full Monty , de Peter Cataneo (per cert, el càsting de ballarins d'aquesta pel·lícula és una cosa que hom no es pot perdre). Els que patien un autèntic esclavatge pervers eren els presos ballarins a la inquietant Porter de nit , de la sempre també inquietant Liliana Cavani. Altra cosa era el joc coreogràfic i musical de nens de papà a Els amics de Peter , de Kenneth Branagh. També una mica "pijets", però més simpàtics, són Bill Murray i Scarlett Johansson, versionant Roxy Music i els Pretenders en un karaoke de Tòkio, a la melancòlica Lost in translation , de Sofia Coppola. Molt més incòmodes es van anar sentint, successivament, els tres capitans de la Bounty (Charles Laughton, Trevor Howard i Anthony Hopkins) obligats a ballar per cortesia antropològica, davant d'exòtiques belleses i la sorneguera marineria en les diverses versions del popular motí.

I ara hauríem d'encetar un altre subapartat: el ballarí concursant. Fóra imperdonable no parlar de Balleu, balleu, maleïts! , del sempre inquiet Sidney Pollack. Un parell de concursants ben llampants van ser unes divertidíssimes Toni Collette i Rachel Griffiths, cantant el Waterloo dels Abba, a La boda de Muriel , de l'australià P. J. Logan. Un dels casos més memorables és el que protagonitzen un experimentat i rodonet John Travolta i una esforçada i morena Uma Thurman a Pulp Fiction . Una mena de joc metacinematogràfic, tenint en compte el passat ballarí de Travolta. Un home que ha estat Tony Manero a Saturday night fever i Danny Zuko a Grease (i no l'oblidem pas a Carrie ) gaudeix d'uns credencials incontestables. Aquesta escena ha acabat sent una de les més paradigmàtiques del film de Tarantino. Però, per al meu gust personal, la que s'emporta la palma és una simpatiquíssima i menuda Abigail Breslin, entremaliadament entrenada pel seu avi, un sempre gran Alan Arkin, al concurs infantil de Petita Miss Sunshine .

 

3. Aquest apartat aplegarà tot un reguitzell de "ballarins solitaris", ànimes que dansen enl la intimitat, o bé que ho fan en parella (desmentint la cançó que deia "que l'amor és quelcom més que compartir la soledat"), o que la comparteixen, en silenci, amb tota una colla d'amics o parents. Ballar sol sempre ha estat un plaer secret. I qui no ho hagi provat, ara és un bon moment per començar a gaudir-ne. Comencem, doncs, pels més solitaris. Potser el més popular sigui el ball que es marca un jove Tom Cruise a Risky Bussines (d'alguna manera, un precedent de Sol a casa , menys endolcit, és clar, però tampoc sense passar-se). També s'emociona de valent un sempre còmic Kevin Kline a In & out , fent playback amb un hit clàssic del repertori musical gai, "I'll will survive", de Gloria Gaynor. També xala força el protagonista de Vacances permanents , el primer film de l'independent Jim Jarmush, ballant compulsivament a la seva atrotinada habitació. I una altra imatge cinematogràfica, molt recordada, és el monòleg dansaire que Uma Thurman realitza a la ja citada Pulp Fiction , guitarrejant amb solemne xuleria (com solen fer-ho els ballarins solitaris).

Hi ha d'altres casos en què la soledat és molt més manifesta i dramàtica. Potser aquest primer cas no tant (val a dir que té un component d'humor negre consubstancial als seus autors): un home solitari fa steps (a mig camí entre la gimnàstica i la dansa) per preparar el seu retorn i la seva venjança ("-He tornat, imbècils!"). Es tranca d'un hilarant John Malkovich a Cremar després de llegir , dels germans Coen. Profundament més inquietant és la dansa que davant del mirall (la càmera) fa el personatge Buffalo Bill, l'assassí en sèrie d' El silenci dels anyells . Un altre que li agrada força recórrer als passos de ball, per refermar les seves actuacions més psicòtiques, és l'inefable Jack Nicholson. Dóna mostra de ser un bon ballarí en molts dels seus films, des del Batman de Tim Burton a Chinatown , de Polanski, però el seu ball en solitari més esfereïdor és el que fa amb el seu personatge de Jack Torrance, a El resplendor , de Stanley Kubrick.

Sol passar també que els balls en solitari acabin tenint una concurrència de públic més o menys secreta, més o menys desitjada. Un cas paradigmàtic són els balls iniciàtics que fa el personatge de la Saraghina, aquella dona grassa, mig folla, morenassa, que balla a la platja de la memòria del director italià a Fellini 8 i mig . Un altre cas memorable és el que protagonitza una dona que balla nua al seu apartament, desconeixedora (o no?) que una colla de nens la miren des d'un terrat proper. Aquesta escena sempre m'ha recordat un quadre d'Edward Hopper, Finestres de nit (i m'hi jugaria un bitllet que Woody Allen també ha vist aquest quadre). Dies després, aquella noia que ballava sola i mig nua a casa seva serà la professora substituta de tots aquells nens del film Dies de ràdio . Com diu un d'ells, esparverat quan la veu entrar a l'aula i escriu el seu nom a la pissarra contornejant-se voluptuosament: "-Anirem tots directament a l'infern!".

Després tenim les parelles solitàries que se senten úniques al món. Algunes, de fet, són ben peculiars. Recordem, per exemple, el ball que fa Winona Ryder sota les volves de neu artificial que el seu enamorat, Johnny Depp, ha retallat d'un gran bloc de gel a la faula del nou Frankenstein que és Eduard mans de tisora , de Tim Burton (un director que ja ha mostrat profusament el seu gust pel musical en les seves obres d'animació: Malson abans de Nadal, La núvia cadàver , etc). Molt més clàssics, amb tot l'elegància del mot, són Katherine Hepburn i Jimmy Stewart (un James jove, s'entén) ballant a la piscina a Històries de Philadelphia . Celebrant el seu particular secret d'infidelitat, amb un punt agredolç, un incommensurable Michael Caine i una radiant Barbara Hershey ballen sols en una anònima habitació d'hotel, amb la llum de la tauleta de nit i les cortines tancades (una de les meves escenes favorites, que potser m'hauria de guardar per l'apartat final: el top ten). L'escena pertany a la perfectament rodona Hannah i les seves germanes , del ja citat director novaiorquès. I una més, l'amish Kelly MacGillis balla amb el policia emboscat Harrison Ford el "Wonderful world" de Sam Cooke, al paller de la granja d' Únic testimoni , de Peter Weir.

Entrant en un subapartat més picant, trobarem els balls de parella més lascius. De forma particularment sincopada i moderna ho fa el versàtil Donald Sutherland a Casanova , de Fellini. Molt més sensual, aquest mateix director, fa ballar a un dels seus fetitxes femenins, Sandra Milo, davant del seu alter ego, Marcello Mastroianni, a la molt soferta 8 i mig . Un altre molt conegut és el ball rere les persianes que una llavors a l'alça Kim Bassinger li fa a un altre de semblant trajectòria, Micky Rourke, a la ja oblidada 9 setmanes i mitja . Un altre d'aquest episodis de strip-tease conjugal (o extra conjugal, si cal) el van fer, per partida doble, la gran Sophia Loren i Mastroianni (de nou i sempre), a Ahir, avui i sempre i a Pret-à-porter de Robert Altman, que es permet fer un divertit homenatge (amb final sorpresa) al film de Vittorio de Sica i al gegantí duet protagonista. Un altre de ben divertit és l'autèntic número contorsionista que es veu obligada a fer Jamie Lee Curtis a Mentides arriscades davant, ni més ni menys, que de l'Arnold Schwarsenegger. És interessant imaginar-se, tenint en compte els limitats dots interpretatius de l'actor, com hagués estat l'afer a l'inrevés.

Autèntiques bandes de cors solitaris, com diria el sergent del Beatles, també dansen per la nostra memòria filmogràfica. Comencem també per una parella, però d'un altre caire. És la que feien Ngué Ndomo, l'únic habitant negre del poble (i catecumen) i l'escolanet depressiu a la surrealista Amanece que no es poco , de José Luis Cuerda. El pastor li ensenyava a ballar "parachangó" i feien una estranya coreografia amb el nen, en ziga-zaga pels carrers del poblet, mentre la resta del poble assistia fervorosament a missa (on es ballava fins i tot el Kazachok). Tres altres grans solitaris són els protagonistes de Barrio , de Fernando León de Aranoa, que roben la silueta publicitària d'una noia, d'una botiga de fotografia, per tenir companya amb la qual ballar en la seva particular festa, en un descampat proper al barri de La Elipa, de Madrid. Una altra colla, en aquest cas de soldats abandonats pel seu país (Itàlia) en una illa grega, acaben aprenent a ballar un hipnòtic ball local a la deliciosa Mediterráneo , de Gabrille Salvatores. Em refereixo, que quedi clar, al que ballen el sergent i un parell més al poble, amb un vell de la vila, i no a la imitació de sirtaki hortera que fan els dos germanets i la pastora (amb posta de sol de postal inclosa, a dalt de la muntanya).

També tenim exemples de soledat compartida en forma de família, com tan bé retrata el fals film de 16 milímetres que apareix a París, Texas , de Wim Wenders, en la qual una bellíssima Nastassja Kinski balla sola a la platja, a contrallum, i un excepcional Harry Dean Stanton, en el rol inoblidable de Travis, fa uns passos de line dance (meitat line dance , meitat imitació dels caminar dels embriacs) amb el seu fill Hunter. I, per acabar, i que potser es mereixeria un punt i a part, tenim el ball que cadascú dels joves dansa a la seva manera als jardins del Gran Hotel, tancat i barrat per ser fora de temporada, a la magnífica Amarcord , de Federico Fellini. La imatge d'aquests adolescents perduts en el temps i en l'espai, envoltats de fred, vent i boira, ballant de memòria la cançó més inoblidable de la banda sonora Nino Rota, quedarà en la memòria dels amants del cinema i la nostàlgia per sempre més.

 

4. Aquesta penúltim apartat serà un homenatge a totes aquelles cançons que ens porten de forma automàtica i irremeiable a ballar: les cançons irresistibles. Hi ha un tipus de cançó que sembla obligar-nos a posar-nos simètricament amb la parella i començar a fer gambades laterals de forma irrefrenable: el tango. Des de James Bond (qualsevol d'ells) als seus imitadors i parodiadors, més o menys afortunats (com els ja mencionats Arnold Schwartzenegger i Jamie Lee Curtis a Mentides arriscades ). Un altra escena memorable d'aquest ball argentí és la que es marca un estilós Al Pacino a Essència de dona . I, per suposat, tenim L'últim tango a Pariís , de Bernardo Bertolucci, però, sembla evident, aquest el deixarem pel final. Tampoc es queda curt el bayón , una dansa a la qual un s'ha de rendir d'immediat. Només cal recordar com Nanni Moretti, a la seva polièdrica Caro diario , es posa a imitar la Silvana Mangano, en la seva famosa escena d' Arròs amarg , tot just veure-la per la televisió, quan està demanant un entrepà de tomàquet i mozzarella. Dues escenes més d'aquest film (el seu primer episodi En vespa el ball és el leitmotiv evident) s'han de destacar (tot i no encaixar massa en aquest apartat, però ja que hi som). Una és com el director italià balla sobre la moto al ritme magrebí del Rai, l'altra com Nanni acompanya ballant i cantant els cors del grup de merengue que canta "Visa para un sueño", de Juan Luis Guerra. Dues escenes perfectes.

El can-can, en una versió una mica més moderada, també atrapa tot un personatge de la literatura policíaca, el doctor Watson, a La vida privada de Sherlock Holmes , del polifacètic Billy Wilder (que ja havia mostrat maneres musicals a Irma la dolça ). El swing també és un ball hipnòtic (senzill, però hipnòtic); això ens ho demostrà Anna Karina a Vivre sa vie , del mestre Jean-Luc Godard. Continuant amb aquest director, no podem oblidar la famosa escena del trio de ballarins de jukebox a Bande a part , homenatjada anys més tard al film Le week-end , de Roger Michell. El pop espanyol (amb l'accent francès de Jeanette) també es mereix un recordatori en aquest article. El ball familiar que fan les nenes de Cría cuervos , de Carlos Saura va ajudar a posar més de moda encara la cançó "Por qué te vas". Una altra colla de joves, una mica més granadets, s'emocionen fins al ball espasmòdic quan senten My Sharona en una botiga, un tema una mica demodé del one hit group The Knak, a la pel·lícula Reality bites . Una altra cançó passadeta de moda (" The Shoop Shoop Song -I´ts in his kiss" ) es la que es recupera en una escena de la pel·lícula Sirenes , generant un ball familiar desfermat (amb la incombustible i recautxutada Cher i unes jovenetes Winona Ryder i Christina Ricci). Un tema molt més adequat a l'època en la que transcorria el film és el de l'escena què un joveníssim (i posteriorment incombustible) Laurence Fishburne demostra un estilàs de pantera negra en ballar Satisfaction , dels Rolling Stones. Ho fa damunt de la llanxa que remunta el riu Nung, a la recerca de Kurtz, en la magnètica Apocalypse Now , de Francis Ford Coppola.

I per acabar aquesta curta, però intensa, secció recordem quatre episodis escollits d'aquestes músiques irresistibles. Primer que tot, el ball histèric per refermar el seu amor incondicional que es marquen, en un camp de blat del midwest més profund, uns esbojarrats Nicholas Cage i Laura Dern a Wild at heart , del sempre atractivament estrany David Lynch, al ritme frenètic de "Slaughter House" dels Powermans. Un altre de meravellós és el ball ritual, gairebé com els balls de les tribus índies, que no l'origina pas la música, sinó la poesia i els problemes del llenguatge, a Down by law , de Jim Jarmush. Dos superdurs (tovets i tendres al fons), com els músics John Lurie i Tom Waits i un italià extraterrestre i excepcional com és un fabulós Roberto Begnini, fan la dança sioux, a la seva cel·la de la presó, al ritme del " I scream, You scream, we all scream for ice cream". El tercer és un petit però enormement simbòlic canvi de pas que es marca, amb una xuleria de primera, el cambrer negre d'un típic bar del sud de Texas, damunt de la barra, tot just desprès de posar a la jukebox el tema "The same old song", de The four tops, a l'opera prima dels Coen, Sang fàcil . I la darrera d'aquest apartat la dediquem (sense moure'ns de l'univers dels germans de Minnesota) en exclusiva a Brad Pitt, un ballarí incansable durant tota la divertidíssima Cremar desprès de llegir . Els moviments de mans quan porta el mallot vermell o els que fa, tot solet, a dins del cotxe, amb els walkman posats, són dos moments antològics del particular món cinematogràfic de Joel i Ethan Coen.

 

5. I ja, per acabar, el top ten . Aquelles deu escenes de ball que han deixat una marca indeleble a la nostra (a la meva) memòria fílmica i sentimental. Però vull aprofitar aquestes darreres línies per citar alguns candidats a ser a aquesta llista (o a algun dels apartats anteriors) però que, per la seva particularitat, o quan no per la seva raresa, no acaben d'encaixar enlloc. Però que no vull deixar-les en l'oblit. On col·locaríem, si no, el ball que fa disfressat de santó foll un traçut Sean Connery a L'home que volia ser rei ? O les estranyes coreografies grupals que feien les gairebé còmiques bandes enemigues (com uns estranys patinadors o una mena de jugadors de beisbol pintats com els Kiss) a The warriors, els amos de la nit ? O la que es marquen els reclutes, aguantant-se els testicles mentre marxen i canten, a La jaqueta metàl·lica , del sempre present Kubrick? O l'estrany i final ball sobre gel que fa un personatge de la comèdia esportiva sobre el hoquei Slap shot , de Georges Roy Hill? Podem considerar ball la celebració que Silverter Stallone fa, amb uns pantalons de xandall grisos fins bastant més amunt de la cintura, dalt de tot de les famoses escales de Philadelphia? O bé, on situaríem, com es mereixen, els balls sincopats que es marca el magnífic Miki Manojlovic al principi d' Underground , d'Emir Kusturica, en la qual tota la banda que fa la música corre sense parar darrere dels protagonistes, esquivant ampolles buides i trets de bala, en una de les més energitzats i delirants coreografies que recordo en un principi de pel·lícula? O (i per acabar) on posaríem una de les imatges més icòniques del món del cinema, la dansa de la mort d' El setè segell , del mestre Ingmar Bergman?

I, ara sí, les deu definitives:

1. La primera, que ho és perquè potser és la primera que em va marcar, a la meva adolescència ansiosa de descobrir un món tan apassionant com era el del cinema, és el cover de I'm singing in the rain que el pervers Malcolm McDowell (l'innoblidable Alex) feia a La taronja mecànica , de Stanley Kubrick. Tot això ho feia (cantar i ballar) mentre esbatussava un escriptor progre i l'obligava (amb la col·laboració dels seus companys de sagnants malifetes, els seus petits drugos ) a veure la violació de la seva esposa. Un còctel visual explosiu que s'avançava unes quantes dècades, temàtica i estèticament, al cinema i el pensament del seu temps.

2. La segona, una mica hereva d'aquella estètica, però segurament no tant d'aquella ètica, és la que ens brindà Quentin Tarantino (un director que va començar molt fort amb els seus dos primers films per acabar repetint-se fins autocaricaturitzar-se i perdre tot interès) a Reservoir dogs . El senyor Ros (un sempre inquietant Michael Madsen) li talla l'orella a un policia que portava segrestat al maleter del cotxe (icònic punt de vista del director) mentre balla " Stuck in the Middle with You"   de   Stealers Wheel. Una cançó s'enganxa a l'oïda com a la retina ho fa aquesta esfereïdora i alhora paradoxalment còmica escena.

3. La tercera també la protagonitza un tipus de poc fiar, una mena de paròdia de gàngster balcànic sorgida de la prodigiosa ment d'Emir Kusturica; Dadan (un excels Srdjan 'Zika' Todorovic ) a la sincrètica Gat negre, gat blanc . Aquest ballarí espasmòdic i politoxicòman compulsiu fa una gran desplegament de balls sincopats i estrambòtics, però sens dubte, la imatge que queda a la retina dels afortunats espectadors d'aquest film és la de l'escena a la que balla amb una cantant d'òpera mig punk que arrenca un clau clavat a una fusta amb el cul mentre interpreta "Ja volim te jos". Un bon resum del barroc i polièdric univers Kusturica en cinc minuts de cinta.

4. El quart dels exemples top ens parla d'un altre tipus de personatges marginals, de pàries de la terra, els bojos. Algú va volar sobre el niu del cucut , del txec Milos Forman (autor de musicals tan antagònics com Hair o Amadeus ), acaba amb un ball tan estrany com entendridor (memorable Martini-Danny de Vito ballat ben agafat a la seva parella). Però no és d'aquest ball del que volem parlar, sinó d'un personatge una mica secundari (d'entre els magnífics secundaris que hi apareixen) anomenat Ellsworth (Dwight Marfield). Un tipus que no obra boca en tota la pel·lícula però que no para de ballar (amb un estil envejable) durant tot el metratge del film. Un homenatge a ell i a tots els actors de repartiment que fan veritablement gran el cinema.

5. A la cinquena també trobem un personatge ben peculiar (també amb antecedents penals), es tracta de Jesús, el carismàtic personatge (entre una munió de personatges que caramullen carisma, peculiar però carisma al cap i a la fi) al film de culte dels germans Coen El gran Lebowski . A més de l'estranya coreografia que es munten ell i el seu company Seamus netejant frenèticament les boles de jugar a bitlles, el ball més recordat d'aquest film (un dels diversos i variats que hi surten) és el que fa el cregut jugador hispà, celebrant el previsible strike de torn (alguns diuen que John Turturro es va inspirar en el gran Muhamad Ali), al ritme festivaler de l'"Hotel California" que els Gipsy Kings van versionar dels Eagles: “Voy camino del desierto, el viento me despeina...”

6. I no ens movem ni de film ni d'autors. Aquesta, tot i ser, casualment, la sisena d'aquest rànquing, potser, per a mi, és la primera de totes. La que més s'apropa, encara que sigui de forma paròdica, al concepte de dansa contemporània en estat pur. Es tracta de l'espectacle dansa que el propietari de la casa on viu el Dude, Marty (un espectacular Jack Kehler) perpetra davant d'un reduït, però selecte, grup d'espectadors. En una les convencions anuals de fans d'aquest film (un fenomen genuïnament nord-americà) l'actor fa fer, per delit de l'entregat públic, una reconstrucció del seu quartet (que en la versió original, curiosament, era un quintet) de dansa, tal com podeu veure en aquest emotiu i estrambòtic curt de Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=_WxKMZonqaI

7. Una altra microdansa, íntima i experimental, és també la que apareix, a À bout du souffle de Jean Luc Godard. Potser no ho és, o no està pensada com a tal, però és un moment inesperat, carregat de simbolisme i malencolia sana. Un retorn momentani al món de la infantesa, que sempre he emparentat, "per algun atzar que no busco comprendre", amb el llibre Rayuela de Julio Cortázar. L'encantadora i malaurada Jean Seberg, amb una gavardina curta i faldilla aparaiguada, passa un carrer empedrat típic parisenc, fent uns rítmics i graciosos saltironets entre uns punts pintats al terra, com si passés una xarranca imaginària (i d'aquí ve el parentiu).

8. La següent també conté una càrrega de malencolia i tristesa irremeiablement bella. És una escena del imprescindible film de Luís Garcia Berlanga El verdugo . El protagonista (Nino Manfredi) se n'ha anat amb la seva nòvia (Emma Penella), el seu sogre (un gegantí Pepe Isbert) i el seu company de la funerària (Ángel Álvarez) i la seva dormilega dona (María Isbert) a la serra de Madrid a fer un picnic ( avant-la-lettre , segurament). La ja no tan jove parella s'aparta un moment del grup per escoltar la música d'un transistor d'una colla veïna i es posa a ballar. Però l'amo del aparell, el típic espanyol emprenyat (que també n'hi ha), apaga la ràdio queixant-se dels aprofitats ballarins. Ell els engega (molt típic d'aquí, també) i es posa a xiuxiuejar la cançó a cau d'orella a la seva noia i continuen ballant, vora un d'aquells pantans tan de l'època. Un ball trist i bell. Inoblidable.

9. I, ja gairebé a l'acabament, i tal com ja havíem advertit fa una estona, L'últim tango a París , potser l'obra més coneguda i alhora rodona de Bernardo Bertolucci. Segurament més recordada, Pirineus aval,l per les seves escenes lúbriques, aquest film es mereix una revisió com cal, de tant en tant. Les imatges de quadres de Francis Bacon, als crèdits inicials, la música embriagant de Gato Barbieri, la interpretació de Brando, el paper secundari de Jean Pierre Leaud, i sí, també, l'escena de la mantega. Però el que dóna nom a tota aquesta obra mestra és el tango, provocador i foteta, que el protagonista i Maria Schneider fan a les acaballes del film. De ben segur que tots hem volgut acabar ensenyant el cul al personal, algun cop (però això no serà pas ara).

10. I, estimats lectors i lectores, a vosaltres us pertoca triar la darrera escena, perquè segur que me n'he deixat un bon munt i vosaltres en teniu una d'insubstituïble (o moltes). Vosaltres mateixos: All that Jazz!