Entrevista a David Pastor, trompetista / Xesco Mercé

Fotografies: Cultura inquieta, Schagerl Musikinstrumente i X.M.,Il·lustracions: Jaime Burton


Hem quedat a quarts de cinc davant d'El Molino. La placeta annexa al Paral·lel, com és habitual, és plena de personatges tan entranyables com inquietants. Un porter de l'antic teatre, amb pinta de culturista eslau, col·loca el dispositiu de pilons i cintes per regular una cua que es preveu magra. Només quatre incondicionals esperen asseguts als bancs encarats a la façana que sigui l'horeta, agafats al bastó i baldant els peus, com la canalla que espera que arribin els reis. També hi ha personatges de mirada tèrbola que estrangulen tetrabricks arrugats i traginen equipatges inexplicables, com per travessar deserts de tenebra, i a qui tothom procura esquivar. I també hi ha guiris, naturalment, delerosos de descobrir el darrer barri guanyat pel turisme (o perdut per a la ciutat, depenent de com es miri): el Poble Sec.

Puntual com la primera campanada, en David apareix per la dreta, des del carrer Salvà. Alt i corpulent, vestit amb tonalitats fosques. Amb ulleres de pasta i bigoti i barba-pera més existencialistes que no pas hipsters. Em recorda, en un primer moment, Michael Lonsdale, però un Lonsdale jove. Sempre em passa quan sé que he de descriure algú (com és el cas) que acabo de conèixer: cerco algú conegut (preferiblement actors) com a punt de referència comuna amb el lector. Aquesta imatge, paulatinament, va desapareixent a mesura que avança la conversa. Però ara, quan escric això, m'adono d'altres curioses coincidències, que ja anirem destriant.

Som al seu barri i ell s'ofereix, després de les salutacions de rigor, a trobar un bar prou tranquil com per poder gravar la conversa. Els dos que conec (i que ell també) no són massa idonis per aquesta fi (“La Chana” i “Dulce mal trago”, que donen una idea de la bona salut del naming al barri de moda). El Poble Sec, és ben sabut, és terra de músics (Toldrà, Sisa, Serrat, Els Mustang...). Mentre caminem, anem xerrant i cercant punts en comú i coneixences mútues (i a això hi ajuda un munt el nostre compartit català occidental), i arribem al carrer Blai (que, encara no, però d'aquí un parell d'hores ja semblarà un carrer de Pamplona en ple San Fermín). Trobem un bar petit (hem de renunciar a la terrassa, ja farcida), i ens asseiem vora la porta (com veureu a la foto que ens farà, amablement, el cambrer).

Quan escolto l'enregistrament de la conversa feta amb el mòbil se senten de fons els xiulets de la cafetera i, sense massa esforç, podríem fer un recompte de totes les comandes de la tarda i dels clients que han entrat al servei. Però entre tanta cacofonia es distingeix perfectament la veu calmada i amable del David. Com deia algú, "els valencians són lleidatans amb sentit musical". Ens uneix la llengua però la seva prodigalitat melòdica la deuen haver heretat del seu costat islàmic, perquè les Terres de Ponent no són pas conegudes per cap tipus d'habilitat o talent musicals. Ell és de Sedaví, tot i nàixer, ja que és fill d'emigrants, a Alemanya, 1974.

Lonsdale és un anglès nascut a França (o al revés). És un dels actors de repartiment més versàtils que conec. Ha treballat amb la Nouvelle Vague o amb el cinema compromès políticament dels 70, amb la mateixa naturalitat i professionalitat que quan treballa per grans produccions nord-americanes o fa de supermalvat enemic de James Bond (Hugo Drax). Actua meravellosament ja sigui amb Luis Buñuel, Louis Malle o Luis de Funes. Pocs actors han treballat amb gent tan diversa: Truffaut, Losey, Annaud, Spielberg, Zinneman, Frankenheimer, Ivory,Resnais, Clair, Margeritte Duras, Amenabar, Olmi... Una feliç coincidència amb la polièdrica trajectòria musical del David.

David Pastor és un dels músics més versàtils i excepcionals que he sentit mai. No solament és un dels trompetistes més reputats arreu del món (quan li he dit, més endavant, una sèrie de noms d'altres trompetistes que ell no coneixia, li he dit que sortien en un llistat d'aquests que roden per Internet dels deu o vint millors trompetistes actuals) sinó que ha tocat amb infinitat d'intèrprets d'altres estils: Presuntos Implicados, Sole Giménez, Michael Bubble, Armando Manzanero, Celia Cruz, Lucrecia, Martirio, Seguridad Social, Lolita, Jaime Urrutia, Fundación Tony Manero, Santiago Auserón… Però, sense cap dubte, és al món del jazz on llueix en la seva plenitud. Ha tocat amb molt músics d'aquí (Perico Sambeat, Ximo Tebar, Mario Rossy, Eladio Reinón, Joan Soler, Jordi Vilá, Fabio Miano, Gorka Benítez, Joan Albert Amargós, Laura Simó, Pedro Ruy Blas...) així com amb innumerables artistes internacionals: Clark Terry, Chris Cheek, Mike Mossman, Steve Marcus, Richie Cole, Jack Walrath, Dennis Rowland, Paquito D'Rivera, Frank Wess, Bobby Shew, Slide Hampton, Pat Metheny, Bob Mintzer, Danilo Pérez, Giovanni Hidalgo o Donald Harrison. I ens quedem curts.

La seva formació polifacètica li ha permès tocar amb grups i formacions de diversa índole: Orquesta de Cámara Nacional de Moldavia, Grup de Metalls del CSMM de Barcelona, Jerez-Texas, Sedajazz Big Band, Sedajazz Latin Ensemble, Solar Sides, Orquesta Filarmónica de Gran Canaria… Ha tocat al més prestigiosos festivals de jazz del món: Montreal (Canada), Montreux (Suïssa), Eurojazz (México), Cully (Suiza), Mercado Cultural de Salvador de Bahia (Brasil), San Sebastián, San Javier, Terrassa, Madrid, Barcelona i al Carnegie Hall de Nova York. Un tot terreny, com en Lonsdale, que aporta qualitat i sensibilitat a qualsevol projecte amb el que col·labora.

L'entrevista, que estava prevista de mitja horeta, gairebé s'ha allargat fins a l'hora i quart passadeta. Hem intentat parlar de tot i de tots i, com sempre fan els entrevistadors maldestres (que també parlen massa d'ells i no de l'entrevistat), hem parlat una bona estona dels projectes artístics de La Xina i de les performances musicals. Però, per anar una mica més compassats, aniré fent blocs temàtics, reproduint de forma fidedigna les seves paraules que van sortint de la gravadora. Primer hem parlat una mica dels seus orígens, la seva formació musical:

-Sedaví és un poble pegat a València, pertany a l'Horta sud. Quan surts de València, direcció Alacant, és el primer poble que trobes. Deu tenir 8000 o 9000 habitants. Avui en dia ha passat de ser un poble a ser una ciutat dormitori, pura perifèria. Ha sucumbit a la moda aquesta que hi ha a València que és on hi ha horta ho tiren tot a terra i fan cases. Per a mi és un poble que ha perdut una mica la identitat. Tot i que, al casc antic ,encara hi viu en Ferran Torrent.

-A València hi ha una banda a cada poble, o dos i tres. Això ve de l'afició a la festa que tenim a València. Les bandes naixen per amenitzar les festes: el ball, els bous, la processó, les festes populars i les patronals. La banda fa de tot: concert simfònic, cercaviles, missa amb cor o correguda de bous.

- Vaig estudiar el grau elemental a Catarroja, el grau mitjà a València, i després el superior a Barcelona (al conservatori Bruc).

Ara recordem la seva arribada a Barcelona:

-Jo vaig venir a Barcelona perquè jo volia tocar Jazz, perquè a Valencia no tenia cap referent. La situació musical a les escoles de tot el país, em refereixo a tota Espanya en general, no era massa bona. A Catalunya (o a Barcelona, li dic jo) la cosa estava una mica millor. A València hi havia musics molt bons, com van ser Francisco Blanco , o Ramon Cardo o Perico Sambeat (de Sedajazz), pianistes com Ricardo Belda , guitarristes com Chico Tebar , però no trompetistes. En canvi, aquí a Barcelona, cada setmana hi havia algú al Jamboree. Cada dos per tres venien trompetistes de l'elit mundial, que a València no arribaven mai.

-Aquí hi havia molta gent interessant. Sobretot hi havia un professor alemany, Julian Schielle que va viure aquí fins que va morir la seva dona, de càncer, i se'n va tornar a Berlin. Jo, quan vaig arribar, volia estudiar amb ell. L'havia conegut a València en un seminari a Sedaví, però després d'un parell de classes em va dir que jo ja en sabia. Que no em calien les classes. Aquí també hi tocaven en Farràs , en Benet Palet . I també en aquella època vaig conèixer un trompeta que jo admiro molt, que és en Raynald Colom . Som de la mateixa edat, ens hem criat junts, com aquell que diu. Anàvem junts a totes les jamsessions de Barcelona.

Repassem, també, la seva experiència coma a docent i de l'instrument en particular:

-Al Taller de Músics (escola de jazz música moderna, d'arrel i creativa. Pionera a tota Espanya) no hi vaig estudiar, hi vaig entrar directament de professor. Jo tinc sort, chè, no faig les classes perquè ho necessite, les faig perquè m'agrada. És una cosa que trobava que, sobretot en el meu instrument, hi ha una mancança d'informació una mica gran.

-Aquí està el problema. La trompeta és un instrument molt mal entès en aquest país, és un instrument molt fàcil. La cosa està en que en un saxo o en un clarinet, per exemple, el so es produeix amb una cosa aliena (la canya que vibra) o un piano, per exemple, és un martell que colpeja una corda o en la percussió és una massa. En el cas de la trompeta el so el produeix un mateix. Per a produir aquest so has d'estar lo més relaxat possible, ni tensió, ni tibantor. És totalment al contrari de la idea que se'n té. No és un instrument complicat. El tema del "callo" és un mite. Un de tants que han destrossat la possibilitat que apareguessin bons trompetistes.

-Sí, és cert, jo volia tocar el fagot perquè l'havia sentit en una pel·lícula de Disney, però valia molts calés i a casa no n'hi havia tants. Es pot dir que la trompeta em va triar a mi. Per tocar-la he tingut els mateixos problemes que ha tingut qualsevol, però hi ha un moment en el que pares i dius: alguna cosa estic fent malament. Un ha de fer un exercici d'humilitat. Alguna cosa estic fent aquí que no funciona, has de fer com un resset i començar de nou, i dir, hòstia anem a fer-ho bé! Això jo ho vaig fer off conservatori, amb el meu professor de tota la vida, el meu professor particular.

- L'home m'intentava explicar, però, quan ets adolescent no li fas cas a ningú, fins que arriba un punt on dius: jo, veritablement em vull dedicar a tocar la trompeta? I jo patia molt tocant i jo veia vídeos de gent que estava tocant i no estava patint. I el meu profe tampoc patia. Jo vaig fer aquest resset als 17 anys, començar de 0, canviar la forma de bufar. Ja havia començat als 9 anys, jo amb 14 i 15 ja feia bolos, cobrava 10.000 peles, que llavors eren una autèntica fortuna, l' any 88. Als 14 ja tocava una mica de jazz, amb 16 tocava amb formacions i em vaig decidir, canvi de xip.

-El que intento fer a les classes és precisament transmetre això. La trompeta no és un instrument fotut, ni malparit, ni pesat, ni cabró, tot el contrari. Cal regular bé la sortida de l'aire i estar relaxat i tot canvia. Des de 2004 o 5 faig classes particulars a xavals amb problemes, precisament per corregir aquests prejudicis a l'hora de tocar.

El tema ha començat quan jo, que no em puc aguantar els pets de la vanitat, ja li he comentat que toco, molt maldestrament, saxo, des de petit, la trompeta, des de fa deu anys, i des de fa un parell un trombó de pistons indi que vaig trobar a un "cash converters" per 50 euros. De fet, puc dir que només toco a la dutxa (i en les performances, que li han fet gràcia). I he comès l'error de dir-li que la trompeta era un instrument difícil. Potser ho crec, em diu, perquè estic acostumat al saxo i el concepte és molt diferent.

-Jo he tocat una mica el piano, la bateria. També el trombó de pistons una temporadeta, ché, però és que amb la trompeta ja en tinc prou! La trompeta és un instrument molt més abstracte. Al saxo, per exemple, has de digitalitzar. A la trompeta no hi ha una posició per fer una nota. En un piano cada tecla és una nota, a la trompeta no, ni al trombó. És el més semblant a la veu que hi ha.

-Els que es veuen a les fotos de la meva web són instruments que ha fet un fabricant artesà que en fa per les filharmòniques de Berlin, de Viena. Són trompetes a mida. Jo ara sóc artista de la casa, la imatge aquí a Espanya de la casa Shaguerl. N'hi ha una de quatre pistons i una de molt reconeixible, una mica torta, que recorda una mica a la de Dizzy. De fet és molt senzill d'explicar. És una trompeta de cilindres (com el fiscorn de sardanes) La manera d'agafar és complicada, necessites les dues mans. Però els cilindres són un sistema més antic i més perfecte que els pistons. Per això em van haver de fer aquesta corba cap a vall, per poder tocar bé i que hi cabés tot el mecanisme.

Hem parlat també de dues trobades amb dos grans monstres de la trompeta i del Jazz: Clark Terry y Wynton Marsalis.

-Marsalis era a Valencia, amb la banda del Lincoln center. Jo coneixia el promotor, el tour manager aquí a Espanya, i li vaig dir: Jo vull conèixer a aquesta persona. Desprès de fer unes proves ens vam trobar al seu camerino. Jo portava la trompeta, perquè després anava a fer una jam. Em va dir: Vull que toquis alguna cosa per a mi. Ell tocava el piano. Conservo un vídeo que guardo per a mi i de moment no penso compartir (potser per a les memòries). Coneixia també un trompetista de la formació i li vaig donar l'adreça del local on faríem la jam, i tot d'una va aparèixer allà en Marsalis i es va posar a tocar amb nosaltres. També hi eren Voret, Sambeat, García, Navalón...

Parlem una mica de la coneguda picabaralla que es portaven Marsalis (defensor de la tradició ) i Lester Bowie (de l'avantguarda). Ell en fa un savi balanç:

-Jo crec que la música es música. Jo me'n ric d'aquestes baralles i d'aquestes discussions. Si no fas avantguarda no fas jazz, si no fas innovació no fas jazz, si no fas fusió no fas jazz... Chè, a mi el que m'agrada és la música, m'agrada tot. El jazz em permet ser jo mateix. Si jo vaig a un auditori a tocar Beethoven he d'intentar tocar tal com aquell senyor va escriure el tema. T'has de posar a la pell del compositor. Quan toques jazz, encara que estiguis tocant un tema de Monk, el que l'està tocant ets tu, no? Ets pots permetre el luxe de fer la teva versió. Quan toques clàssica tens ahí una partitura que és la que mana, en una formació gran mana el director, no? Has d'estar al servei de la partitura i del director. Intentar interpretar lo millor possible allò que va deixar aquell home plasmat en el seu dia, ja sigui Bach, Beethoven, Prokofiev. per sort hi ha un repertori immens, no val la pena tancar-se en una època determinada, jo ho respecto tot.

-A Clark Terry el vaig conèixer al festival de San Sebastián, el 99. Ja era gran, va morir fa uns anys. Nosaltres tocàvem a un parc a les tardes amb el Sedajazz i vaig tenir la sort de poder tocar amb ell. És un dels trompetes més tècnics del Jazz, per això va aguantar tant de temps. Hi ha un conegut documental en el que tocava amb el fiscorn a l'Hospital, abans de morir-se. Justin Kauflin el va anar a veure dies abans de morir, Clark ja no hi veia, era molt vell, però encara tocava. Per tant, com dèiem abans, la trompeta no ho és tant, de difícil! (riu).

Xerrem una estona més sobre darrers projectes, perquè el temps se'ns tira a sobre. Li comento que el trio que fa amb Nu roots em recorda molt un que corre per Internet amb l'Avisahi Cohen (trompeta), Jason Lyndner (teclats) i Justin Tyson (bateria). Em comenta que és una formació bastant estàndard i em descobreix la figura del, i que tocava el hammond i la trompeta alhora. Parla també del Gorka Benítez (no sabia que havien coincidit, no ho he sabut trobar a Internet i no he vist Gorka des d'abans de les vacances per preguntar-l'hi). Em diu que han tocat al Jamboree i amb la Big Latin band. Acabem parlant de l'espectacle que va fer amb la contrabaixista Giulia Valle i la ballarina Ines Boza (que entrevistem també en aquesta revista), "Eden Club", que vaig tenir la sort de veure a l'Apolo, fa pocs dies. Allí vaig poder escoltar la trompeta distorsionada electrònicament del David, molt curiosa. Però d'aquest ja en parlarem més amb l'Inés i ara farem, abans d'encetar l'exercici de sinestèsia, un repàs als més grans (i segur que diferirem en algun):

Louis Armstrong: -És el pare. El pare del Jazz. De jove era una espècie de nen inadaptat, que es va passar mitja vida al carrer i a orfenats i reformatoris. Era un nen hiperactiu, fins que algú va tenir la gran idea de donar-li una trompeta. I això li haurem d'agrair sempre.

Roy Eldridge: -És un dels primers trompetes una mica més tècnics. Arsmtrong té més força, Eldridge és més polit, més estudiat.

Dizzy Gillespie: És el pare del Bebop (amb Parker i Monk). Ell crea el llenguatge, abans no n'hi havia cap, també era un bon organitzador... És gent que estima la música, més enllà del jazz.

Miles Davis: - "Faro, luz y guia". Jo toco jazz per ell. És el primer que em vaig posar a escoltar, perquè tenia un so diferent. Fins que no vaig escoltar Miles no li havia prestat atenció al jazz, Per a mi Miles ha estat l'evolució. Sempre ha creat tendència. I per a mi això és molt important. Així com Dizzy ha tocat de tot, però el seu llenguatge sempre ha sigut molt concret, la màgia que ha tingut Miles és que sempre ha estat innovant. Sempre ha anat cap a avant. I l'última època se li ha criticat molt, i jo pense tot el contrari, ha fet arribar el Jazz i la música a tothom, quan als 70 la gent de jazz tocava a espais reduïdíssims, ell tocava en estadis, quants músics de jazz ho han fet això?

Chet Baker: -Per a mi és el negatiu, el revers blanc de Miles. Al meus alumnes els el poso com a exemple d'oposició. No ha sigut un dels meus favorits, era un "tio" que anava molt en l'onda i allí es va quedar, tenia el seu punt líric inspirat, però mai me l'he cregut.

Don Cherry: -A este sí que me'l crec. Sobretot quan tocava amb Ornette Coleman. (Li comento que quan el vaig anar a veure al Palau, en Don Cherry no va poder tocar ni un buf, del pet que portava. També parlem de Codona, però ell el prefereix a l'Original Quarte de Coleman)

Freddie Hubbard: -És l'energia dels 60. És el rock'n'roll del jazz, dels més tècnics, i un referent clar del HardBop. (Parlem del Quintet de Miles, sense Miles - Freddie Hubbard fa de Miles-, un disc imprescindible)

Lester Bowie: -És l'avantguarda, sempre mirant cap a endavant. L'Art Ensemble de Chicago va ser, per a mi, molt revelador i molt inspirador.

Wynton Marsalis: -A mi el Marsalis que m'agrada escoltar és el dels anys 80. Reconec que està fent una labor lloable quant a la conservació de la música i de les arrels d'aquesta música. És el que sempre parlem, el Jazz és una cosa viva que sempre està evolucionant, però algú s'ha de preocupar per mantenir tota aquesta tradició. Al Lincoln Center fa una faena de conservació molt necessària. Posant-la al mateix nivell de la música clàssica.

Avishai Cohen: -Del trompetistes actuals, és molt inspirador. Però te'n falta un, entremig:

Woody Shaw: -Dizzy creà un llenguatge, Miles va ser un catalitzador, va saber envoltar-se de grans músics ii agafar d'aquií i d'allà, crear la tendència. Però, als anys 70 un que ho torna a canviar és en Woody Shaw. És crucial dins de la història de la trompeta en el Jazz. Ell li canvia la sonoritat i molta gent després d'ell també comença a tocar d'una altra manera.

Ara me'n diu uns quants que jo desconeixia (i que li agraeixo amb fruïció): -Trompetes d'avui en dia:

Un altre que està canviant el llenguatge i inspirant a molta gent és Ambrose Akinmusire: (me l'escriu) , és de NY, jove, l'any passat va estar al festival de Barcelona, com aquest no hi ha ningú. Crearà una nova escola. Dizzy, Miles, Shaw (Lester agafa moltes idees de Shaw per a tocar) però, fins que no arriba Ambrose, tots els trompetistes moderns hem seguit l'estela de Woody.

I, per acabar, si t'he de dir les influències que he tingut dins de la meua vida o, de fet, gent que m'agrada escoltar, serien: Terence Blanchard (en la meva onda de tocar), Sean Jones i Alex Sipiagin. és rus, però porta molts anys tocant a NY. El meu so és com és per la seva influència.

I, ara sí:

DAVID PASTOR: SINESTÈSIA SENSE ANESTÈSIA

1. Buddy Bolden: - No té color, direm blanc, perquè no hi cap gravació d'ell. Però tot i això és conegut.

2. King Oliver: -Blau cel.

3. Louis Arsmtrong: -Aquest és vermell, totalment vermell.

4. Bix Beiderbecke: -Blau marí (ell diu "marino", que és una tonalitat que m'agrada una mica més)

5. Harry James: -Blau marí i verd, verd herba.

6. Roy Eldridge: - Vermell, una mica menys intens que l'Armstrong .

7. Cootie Williams: -Vermell, gairebé fúcsia.

0. Benny Carter: -No l'he sentit amb la trompeta.

8. Dizzy Gillespie: -Vermell i negre.

9. Clark Terry: -Una combinació de dos o tres vermells.

10. Thad Jones: -Marró i negre.

11. Fats Navarro: -També un parell de vermells vius.

12. Miles Davis: -Vermell, blau i morat.

13. Chet Baker: -Un verd claret, i blau.

14. Clifford Brown: -Dos vermells.

15. Lee Morgan: -Granat, color vi.

16. Blue Mitchell: -Granat i marró.

17. Art Farmer: -Vi i una mica de negre.

18. Nat Aderley: -Vi i blau.

19. Donald Byrd: -Vi i verd com de jaqueta de golf.

20. Don Ellis: -Blau molt elèctric i platejat.

21. Maynard Ferguson: -Blau elèctric, vi i plata (per a mi ha sigut molt inspirador).

22. Don Cherry: -Vi, marró i negre.

23. Freddie Hubbard: -Fúcsia i negre.

24. Lester Bowie: -Una gamma de molts vermells (és una mica com el Wayne Shorter del Gorka, un arc de Sant Martí), però també amb marrons, negre i quelcom de blau.

25. Woody Shaw: -Aquest és negre.

26. Wynton Marsalis: -Marró, però un marró cafè amb llet (que no arriba a ser beix).

27. Arturo Sandoval: -Rosa i taronja, i una mica de groc, i una mica de blau cel, blau claret.

28. Kenny Wheeler: -Verd intens (com de botella de cervesa).

29. Enrico Rava: -Verd fosc i blau.

30. Terence Blanchard: -Marró fosc (més cafè), vi i negre.

31. Jerry González: -Uau!, negre, taronja, groc (pareix la bandera d'Alemanya), i una mica blau, va!

32. Nicholas Payton: -Cafè amb llet (com Marsalis), i més fort de cafè.

33. Christian Scott: -Marró, amb més llet, i més vermell.

34. Ibrahim Maalouf: -(Uff!, complicat), blau, verd (segur) i blanc.

35. Tom Harrell: -Hòstia, aquest també és complicat, blau, verd, blanc vermell i negre.

0. Jon Hassell: -No l'he escoltat mai (que alegria).

36. -Erik Truffaz: -Beix, rosa (molt descafeïnat, per al meu gust).

0.Tiger Okoshi: -No l'he escoltat mai, ho sento molt.

37. Juan Cruz de Urquiza: -Molta llum i alegria, groc intens, blau mar (no marí) i turquesa.

38. Ingrid Jensen: -Un verd com aquest, Conxinxina nº2. Que vols que et digui, podria tocar de puta mare, però no és pas la meva favorita.

39. Avishai Cohen: -Molt polifacètic (mira la sinestèsia que va fer en el Gorka Benítez en el número anterior d ela revista) -A veure si m'inspiro. Sí: marró, beix i violeta.

40. Sean Jones: -Cafè amb llet amb molt cafè, vermell i negre.

41. Ambrose Akinmusire: -Uff! Marró fosc i dos colors que encara estant per definir: un morat obscur i un negre que encara no ho és del tot (gris obscur).

42. Alex Sipiagin: -Negre, vermell, blau, verd i blanc (pensa que és el "tío" amb el que més identificat m'he sentit).

43. Raynald Colom: -Ufff, una mica com el Sipiagin, però canviar l'orde.

44. Andrea Motis: -Rosa, turquesa. Crec que és una noia que ha de madurar,però que també és una de les persones que donarà molt a parlar. Ara està passant una època, però quan pegui el pas, encara té moltes coses a dir.

I ja és tard i vol ploure, però encara parlem, mentre em paga el cafè ( -Que ets al meu barri!) , dels darrers treballs i projectes: la setmana vinent fa un concert amb la Fundación Tony Manero. Després fa una col·laboració, a l'Apolo, amb la Balkan Gipsy Klezmer Orchestra. Parlem també una estona més de l'Auserón. -El Santiago és una de les persones més cultes que he conegut (i n'he conegut moltes) a tu t'encantaria. Jo el comparo amb Punset. Ell és un intel·lectual bohemi, et parla de filosofia a les 3 de la matinada, desprès de dues ampolles de vi. És una persona molt sàvia, estaries escoltant-lo tota la nit.

Em diu que no el va conèixer quan va fer un disc amb l'orquestra del taller de Músics (va ser més tard). I així, com de passada, em diu que ara n'és el director. Em diu que amb la “Original Jazz Orquestra” de l'Escola Superior d'Estudis Musicals del Taller de Músics de Barcelona està preparant un projecte sobre flamenc. Per si no n'hi havia prou! Un home que ha tocat (i amb la gràcia que ho ha tocat) pasdobles, boleros, cançons de la Movida, salsa, música balcànica, estàndards de big band, funk, cha-cha-chà... Un home que ha acompanyat gent tan diversa com La Plateria, Celia Cruz o La fundació Tony Manero és el músic més idoni que podíem haver trobat per aquest número de la revista sobre el ball. Gràcies, David !