Una resposta a la pregunta "Què se n'ha fet de l'art contemporani?"/ Carles Hac Mor (en homenatge)

Fotografies: Marta Darder i Marc Vilallonga


L'artista per sort mancat d'objectiu ha anat fent de model en cadascun dels retrats on ell no surt, mentre el sostre i el terra del món de l'art han embolcallat les parets mestres d'aquest món, per les escletxes de les quals va penetrant innocent, surant en blanc i negre, la llum dels retrets reflectits en el no-món, que és un enunciat materialista i ontològic, no necessàriament metafísic, i que no al·ludeix pas a cap esoterisme, ni a cap ocultisme ni fantasmagoria paranormal, ni a cap creença religiosa, ni a cap metamón de l'ultramort.

En efecte, la no-existència del no-món s'esdevé, des del no-temps, en el món de l'ara i aquí i de l'abans i allà, i no pas subjectivament, ni paral·lelament a la realitat, la qual des del no-món tampoc no existeix, car que el no-món no és demostra que el món igualment no és, sentenciat sigui sense confondre l'ésser amb l'existència ni el no-ésser amb la no-existència. I de sobte, enmig del no-res, s'hi sent un epinici del desésser entonat per una al·legoria de l'art, la Tempestaire, una ballarina amb el peu enguixat que fa saltironets envoltada d'una munió de dibuixos que permeten d'albirar, per damunt de les aparences, uns bonys que vénen a ser com grafi es de gestes del no-món, ben congelades, com totes les representacions i encara una miqueteta més, amb el benentès que el no-món és la negació pura del món, és el no-món en si mateix, la no-existència del qual és, tautològicament, el seu no existir, el seu no ser, el no-món del no-jo i del no-ésser, el que no pot ser concebut al defora del no ser.

I tot plegat de manera que, com a ombra bífida de la dansarina coixa, d'una banda, hi emergeix un electró, i de l'altra en surt un positró, un ensurt que fa que hi apareixeran tres disposicions discrepants que són la matèria, l'antimatèria i la no-matèria, entre les quals aquella dansaire de la pota ranca s'engreixarà a còpia de fer ballarugues d'ungles esmolades amb l'ajut d'un peüc elèctric, que així mateix li servirà per fer veure que escolta la ràdio, mal que Ella, la Tempestívola, és l'auscultada al pit per les ones i no pas pels escoltaires afonats al brogit en un concert cap a enrere executat en llaor d'una teoria de l'art i dels rucs com a bèsties de càrrega en una epifania del no-res que va bastint el no-món, molt més veritable que no tot allò que és quotidià, aparent, fenomènic, oposat al no-món.

Al no-món (una entelèquia que, com a redargució del món i com a enunciat no necessita pas falques assenyades) és on ha anat a parar avui l'art, que en totes les èpoques ha estat contemporani, i que des de l'enlloc estant ens crida que és el llenguatge el que configura l'ésser des del no-ésser, i que, en conseqüència, l'ésser no és sinó una excrescència del no-ésser.

I llavors l'artista ja no se sent desorientat, ja no demana cap anàlisi o dissecció de la realitat, per tal com sap que aquesta no existeix. Fins i tot l'artista deixa de ser artista, de fer art, i tot just fa i no fa a fi que a la cultura li costi de digerir allò que ell fa i no fa amb el convenciment que, si bé sap prou bé que la cultura l'acabarà declarant artista i dirà que és art el que ell ha fet i no fet, alhora sap que l'art no és sinó la mort de l'art, la qual s'ha esdevingut, s'esdevé i s'esdevindrà contínuament.

La mort de l'art no és pas una qüestió primordialment sociològica, o política, o estètica, sinó que bàsicament és ontològica, tant si l'art moribund (ple però d'energia o bé decadent com a epígon) és frívol, banal, esteticista o intranscendent, com si és sociològic, polític o transcendent.

Des de Hegel, el concepte de la mort de l'art no fa sinó assenyalar que l'art tothora ha proclamat la seva mort. Per tant, la mort de l'art és l'art de la mort de l'art. L'art mor en cada artista i en cada obra i, tot seguit, no ressuscita pas, sinó que es metamorfosa en un altre art. I avui, la mort de l'art, esperonada per les forces productives i per la democratització conseqüent, s'esdevé per desobjectualització, per dissolució, per desbordament i, sobretot, per l'abolició engrescadora de totes les escales de valor, per la suspensió de judici, positiva a tots nivells, en l'espectador d'art.

I aquesta visió de l'art és tan optimista, o si voleu tan vitalista -i això ho deixem anar sense gens sornegueria-, que fa palès que l'art acaba essent un perill per a l'art; que l'art va contra l'art, que va contra la cultura, que és contracultural; que l'art és allò que encara no ha estat desvirtuat per la cultura; que el prestigi que fins avui envoltava l'art a hores d'ara s'ha tornat putrefacte; que el desprestigi social de l'art és una mostra de la seva vàlua com a manifestació del no-món; que parlar de l'art com si fos un arcà per a una élite d'entesos resulta obsolet i nefast per a l'art; que ja no hi ha élites d'aquesta mena ni de cap altra, ni en art ni en res; que la situació de l'art anterior a l'actual no es pot enyorar si no és des d'actituds que tiren a patètiques. Perquè el prestigi específic de l'art i de l'artista com a bé cultural idealitzat s'ha mig esvanit i és a punt d'esfumar-se del tot. I al capdavall, això és el que, durant tot el segle XX, i amb plantejaments ben diferents, els artistes han demanat que passés, i actualment ja passa, feliçment, ja es va aconseguint del tot.

L'arrel ontològica -de tocar de peus a terra per enlairar-se i tornar a terra o no- del concepte de la mort de l'art queda ara, doncs, ben al descobert, paradoxalment, per causes sociopolítiques derivades de les transformacions que origina la re-in-e-volucióno-volició tecnològico-econòmica. El cas és que a l'últim, després d'haver-s'ho proposat tant, i gràcies més que res a factors extraartístics, l'art ha aconseguit dessacralitzar-se, dessublimar-se, desidealitzar-se i àdhuc desprestigiar-se o treure's de sobre un prestigi ridícul.

Des dels anys seixanta i setanta, amb alts enganyosos i amb baixos mig amagats, la davallada de la mitificació de l'art va essent accelerada, i, és clar, no hi ha possibilitat de retorn a l'ordre. El món ja és tot un altre, i l'art també, i va en camí, ràpidament, de diluir-se, d'anar-se difuminant més i més en camps insospitats del mercat mundial i així mateix al marge de qualsevol mercat.

El panorama actual del món de l'art únicament pot semblar decebedor si el mirem des de posicions ja superades per la Història o transformació social en la qual vivim immersos vulgues no vulgues i per a bé o per a mal. La utopia (l'”utopos”, l'enlloc, el no-món), però, és part constitutiva de l'art, i per això la Tempestaire, emblema de l'art sense adjectius, en relliscar mentalment, es va trencar un peu; i les seves tonadetes i ballarugues són tota una profecia informulada; i el seu peüc elèctric, al servei de les seves ungles pintades pel capitalisme, li proporciona l'escalf que li cal per anar fent tombarelles, puix que ella és una dansarina contemporània. I mentrestant els escoltaires de la ràdio se'n riuen, per sota el nas, de les autòpsies de l'art (del de les cunetes de les autopistes) que van fent els analistes (mot que ve d'una analitat esquifida, com d'anus d'anxova).

Tot just l'antipensament sense intenció, contrail·lògic i mancat de coherència, reblert de contradiccions falses i veritables i d'antilogies desvetlladores, pot donar respostes no derrotistes, sense atzucacs, a les preguntes, sempre la mar d'interessants (i en aquesta afirmació rotunda no hi ha pas ironia), que, a causa de la mort permanent de l'art, van plantejant els artistes, els quals, amb llur art, acaben, ineluctablement i involuntàriament, d'enllestir-ne les respostes.

Des d'un nihilisme vitalista, optimista, el derrotisme, o pessimisme igualment nihilista, no pot aportar res de res a totes aquelles consideracions a les quals res no mereix de ser aportat, ni des de cap vitalisme. I ja som al cap del carrer per anar fent o no fent art i no-art des de cada individu.

No hi ha solució, per a l'art, perquè no hi ha problema, i no hi ha problema precisament perquè tot allò que va periclitant vol que n'hi hagi. I si fos que sí que n'hi hagués, de problema, aquest seria subjectiu, personal de cadascú, aliè a totes les elucubracions racionalistes. I pel que fa a la Tempestívola, a l'encarnació de l'art en el camp de la metàfora desllorigada, el seu problema més gros començarà quan, ben aviat, en una de les seves cabrioles sicalíptiques, s'adonarà que el no-món no és cap altra cosa que el món, que, al seu torn, és el no-món. I dir que li passarà això a la ballarina carranca és un vaticini poca-solta, buidat de sentit, i, per això mateix, no és pas cap broma frívola.