Entrevista a Valero Sanmartí / Lucien Verneuil

Fotografia: J.Q. Higgins; il·lustració: Ahmed B. Nouri


Recordo amb nitidesa la boira encegadora dels focus quan sortíem a escena. El trànsit entre els camerinos i l'escenari era com una metamorfosi o una transfiguració gairebé més física que espiritual. Allò que havia de ser els vestidor dels artistes era, en realitat, una mena de laberint en runes, precàriament il·luminat, format per múltiples i petits cubicles, exageradament comunicats entre sí però sense les suposables portes de fusta, ni al lavabo, amb placa turca, que feia joc estètic amb la resta. El terra era permanentment xop, sobretot a la part que no tenia sostre i comunicava directament amb un celobert per on ressonaven les discussions domèstiques, la música tropical i el repic de les forquilles que semblaven preparar truites infinites. I, present i silenciosa, aquella olor inconfusible i penetrant, mescla de brous clarets, alcohols espessos, humors sexuals, pixum i misèria pura que te el barri Xino de Barcelona. El segon lloc i meta final d'aquell petit pas arsmtronguià era un escenari negre, amb unes cortines de vellut que havien perdut llustre i color pel fregament de l'obrir i tancar constant del teló, a la recerca d'ovacions previsiblement poc multitudinàries. Hi havia un piano de paret desdentat i una bateria rutilant amb coloració d'autos de xoc, una espiral en blanc i negre, hipnotitzant, una gran creu de cartró i potser un parell de cadires senars. Però tot això ho anàvem percebent de forma lenta i gradual. La boira dels focus i el fum, que venia tant de la platea com dels vestidors, molts cops més perfumat del que sol ser-ho l'aroma del tabac de Virgínia, anava mostrant-ho tot amb la cerimoniositat i el sentit dramàtic del misteri que el lloc mereixia. L'altra banda, insondable, aparentment enorme, on era el públic, que s'intuïa pels primers aplaudiments i les primeres tos, s'afigurava gairebé tres o quatre minuts més tard. Poc a poc, es distingien els rostres, més familiars que menys, dels de les primeres files i, com una onada de quitrà que s'enretira, s'anaven mostrant totes les rengleres de seients de fusta fins arribar a la taula de so i la cortina vermella de l'entrada, esquinçada en canal per la llum groga de l'ambigu ambigú.”

Quan rellegeixo el que havia de ser el principi del conte (o, qui sap!, potser novel·la curta) que vaig començar a escriure, fa vora trenta anys, somric, una mica també per dissimular l'enrojolament, en constatar la pretensió ingènua i l'envejable poca vergonya que tenia quan tenia vint anys. La narració l'havia titulat com l'obra de teatre que representàvem: “Boogie Boogie Macumba. Cabaret mi propia tumba”. Però desprès jo mateix devia haver guixat amb boli blau el títol, mecanografiat sobre folis ara una mica ressecs i groguencs, i vaig escriure-hi quelcom illegible com a alternativa epigràfica. Sempre he fet una lletra espantosa i és una mica irònic que hagi acabat guanyant-me la vida amb aquesta curiosa vessant de la criptografia que s'aprèn a la facultat de Farmàcia. Suposo que vaig desestimar el títol perquè era en castellà i jo llavors encara tenia confusos prejudicis i conflictes lingüístics juvenils. Per aquella època estava vivint amb “una muchachita de Valladolid” (que era el seu renom afectuós i que acabaria, com sempre recorden el clàssics, fotent el camp amb el que jo creia que era el meu millor amic) i de fet parlava més castellà que català, encara que provava de resistir en un entorn, l'urbà, no massa propens a fer-ho. Abans d'arribar a Barcelona, des del poble, mai havia parlat assíduament, fora de l'àmbit escolar, la llengua cervantina i, tot d'una, resulta que estàvem representant una peça teatral en la versió més gongorina que pot adoptar l'idioma. Tot i que, (ara ho recordo) també hi havia molts trossos del drama en català (sobre tot una part que s'anomenava “El Cabaret cibernètic”). Em ve a la memòria l'Ernest, amb un perrucot pèl-roig, fent de transvestit, amb els seu metre noranta d'alçada i la seva veu d'ogre que aflautava per recitar “Les nits de Babilònia, plenes de neguits...”. I també cantàvem alguna cosa en anglès macarrònic, tots els músics, fent cors: “I laugh at Death, that's for you!”. De fet, la petita companyia era una mena de petita Babel, com la tripulació del Pequod: argentins, una alemanya, barcelonins, gallecs, un maño , un andalús i un mallorquí de Sa Pobla, que feia d'apuntador i d'ajudant de direcció a qui mai vaig tenir collons d'entendre (ni ell a mi, car jo parlava el català occidental de les terres de l'Ebre amb fervor militant, com encara procuro fer, com a mínim de forma oral); per això, entre nosaltres dos, fans com érem de la recentment acabada trilogia Star Wars, parlàvem la llengua de l'Imperi.

En resum, érem tots a la Barcelona xarnega, irreverent, fascinant i cosmopolitament provinciana dels vuitanta. Barcelona era una festa que mesclava la rumba del Gato amb el punk del Cabaret Voltaire, a la via Laietana. Una festa coctelera que combinava sons aparentment incompatibles. Podies anar al Zeleste a escoltar en Sisa, a l'escenari o assegut en alguna taula on hi hagués alguna nena maca, o anar a veure la Polla Records a un cap de futbol atrotinat de Nou Barris. Podies gaudir de les performeances rambleres de l'Ocaña i el Nazario o dels sofisticats i sanguinolents espectacles alternatius de La Fura dels Baus. Els bars eren com aquelles il·lustracions que sortien al Víbora i dibuixava en Max, una barreja efervescent de tribus, estètiques i colors, que solia ser més lluent al paper del còmic que no pas a la, més que gris, marronosa realitat d'aquell Raval ( avant la lettre , perquè repeteixo, es deia el Xino) que ens trobàvem al Rivolta, al Chim-Pom (un local de la CNT al carrer de l'Hospital que pràcticament el nostre quarter general) o, a l'altra banda de la Rambla , al Sidecar o al mític Karma. Només en aquell peculiar context es podia reunir un repartiment teatral tan heterogeni com aquell per perpetrar un projecte tan estrafolari com va ser el Cabaret. La cosa l'havien començat l'Elvira i l'Ernest, que llavors eren parella. Ambdós feien Belles Arts, com la meva novia, la Lucía (els haviaconegut gràcies a ella, en un d'aquells minúsculs i sempre atapeïts pisos d'estudiants que hi havia al carrer de les Cabres). Més tard vaig descobrir que la idea germinal de Booggie Macumba van ser uns dibuixos animats que van emetre per algun dels nous canals de televisió dels que van aparèixer en aquella època i que tractava del cornetista Budy Bolden i el barri de Storyville, a Nova Orleans, tot i que el duet d'autors de l'estrambòtic guió mai van creure que fos necessari dir-ho. Estàvem, ben mirat, enmig d'allò que s'anomenaria més tard la Postmodernitat , i copiar, citar, usucapir, manllevar, homenatjar, eren formes naturals de l'aprenentatge i de la creació.

Que jo recordi només un parell dels ocasionals actors volien ser-ho de veritat (una noia de Manresa que no recordo com es deia i que no hi va haver manera humana que finalitzés cap strip-tease , tot i que els músics arrossegàvem els solos fins a extrems cacofònics) i en Pau, el protagonista. Si és que n'hi havia algun de clar, és clar, ja que tot plegat tenia l'aspecte, les virtuts i els defectes consubstancials de les obres corals, i a més a més, en ser un projecte de gestió assembleària aquestes característiques creixien i es percebien de forma exponencial). En Pau feia de Budy Bolden, anava amunt i avall amb una corneta de la legió que algú havia aconseguit qui sap on i tampoc ningú va aconseguir fer sonar mai. Desprès hi havia el Lolo, que feia de mestre de cerimònies i barman, un argentí amb molt bon bec i molta ploma, que anava una mica a la seva i no solia apuntar-se a les gresques obligades que seguien la sessió doble teatral de cada dijous, divendres i dissabte (diumenge, només una). Una marató extenuant que va durar un parell de mesos i que entenc que només vàrem poder aguantar, físicament i mentalment, perquè érem rabiosament joves. Si no, no s'explica. Després hi havia les tres noies, que feien de “fulanes” i ballarines. Al capdavant de totes l'Elvira, una gallega que era un terratrèmol oratori. Ella havia escrit mig llibret amb una prosa recarregada i conscientment demodé , que estava bastant de moda a les llargues festes nocturnes dels políglotes pisos d'estudiants i els bars insalubres que freqüentàvem. Pintava uns quadres estridentment expressionistes, com el seu company d'allavons, l'Ernest, un personatge fascinant que ens tenia a tots mig hipnotitzats i que parlava el mateix castellà impostat que s'empreva a “La venganza de Don Mendo”, però amb accent marcadament barceloní. Pel poc que en sabia, era l'ovella negra oficial d'alguna família d'aquelles que se suposava que vivien de per sobre de la Diagonal , una zona misteriosa que nosaltres no solíem trepitjar, exceptuant (i només en les ocasions imprescindibles, el barri de Gràcia, al que consideràvem massa chic pel gust que teníem en aquells temps). La parella de protagonistes i guionistes del Cabaret vivien en un àtic estretíssim del carrer Allada (que ara ha desaparegut fins i tot com a carrer) que requeriria una altra novel·la curta com les que deia al principi i, tal com va rajant el tema, em sembla que la cosa va per llarg i no tindré temps per a tot.

M'adono compte que segueixo escrivint de forma tan agosaradament pedant com quan tenia vint anys i era jove i tocava el saxo en aquell cabaret esquelètic, i escrivia poemes i contes (fins i tot en vaig publicar algun, tot s'ha de dir) i tenia un concepte embrionari i simplista d'allò que se'n deia “el futur”. En definitiva, era més feliç que Déu. Però ara ja hi estic posat, i he de continuar escrivint aquesta història. Encara que sigui després de trenta anys. De fet, en fa potser uns deu, vaig buscar aquest mecanoscrit inacabat als calaixos de l'oblit per un fet una mica tèrbol que ens va passar a la farmàcia de la plaça Artós, que portem amb la meva dona d'ara, la Judith. Un capvespre ens van intentar robar. Va entrar un personatge altíssim, amb uns pantis al cap, com el personatge de Nicholas Cage al “Rising Arizona” dels Coen, i una cosa lleugerament semblant a una pistola de plàstic. No vaig gosar mirar-la gaire per fer–ne la comprovació. Ara la situació em fa riure una mica, però llavors va ser bastant violenta i desagradable per a tots. No ens van prendre res, per sort. Tot va quedar en un absurd ensurt. Sense dir res, l'atracador se'm va quedar mirant una estona, que em va semblar infinita (fins que la senyora Dolors, una vella clienta de Sarrià, va esclatar a cridar com un John Godman de primera magnitud) i tal com havia entrat va fotre el camp amb una velocitat de dibuix animat. Sempre vaig tenir el pressentiment que l'assaltant era l'Ernest. No sé per què. I no ho he dit mai a ningú, ni a la Judith. Però és una d'aquelles coses que es converteixen en pensaments recurrents. Que tornen de tant en tant. No ho sé, si avui ens tornem a trobar al sopar, si el vi fa l'efecte que cal, potser m'animo a preguntar-li directament a ell. Si ve.

Perquè, encara no us ho havia dit, avui fem una retrobada tot el repartiment del “Boogie Boogie Macumba. Cabaret mi propia tumba”. Espero que hi siguem tots. Bé, tots menys una, que va morir fa uns anys. Es deia Marta i, de fet, només participava en labors d'assistència (vestuari, so). Jo no vaig poder assistir a l'enterrament. Me'n vaig assabentar tard. Em va trucar per dir-m'ho el meu antic company de pis (el pis oficial, perquè jo llavors, de facto , vivia amb la de Valladolid, però s'havia de tenir una coartada domiciliària per als pares), en Paco. Ell també va ser convidat a participar al Cabaret, fins i tot el seu nom sortia als fulletons grocs fotocopiats que es repartien a l'entrada del teatre, de l'antic Teatre de la Riereta , que, encara no us ho havia dit, va ser la seu de la primera i única experiència dramàtica. Però ell va declinar, el futur metge no veia gens clar embolicar-se en un projecte tan desgavellat. Aquella vegada, cosa estranya, ell va tenir més coneixement que jo. Vivíem els dos en un àtic de l'avinguda Infanta Carlota (Imfamia Carlota, que deia l'Ernest), ara avinguda Tarradellas. Al bell mig d'allò que anomenàvem “el barrio Suizo”, antagonista natural del nostre estimat Xino. En Paco s'havia comprat una trompeta després d'assistir plegats al concert de Miles Davis al Palau dels esports de Montjuïc. A pesar de ser un guitarrista virtuós i un cantant de flamenc notable, no va acabar mai de fer-la sonar bé del tot. Ens passàvem el dia tocant les primeres notes de “Love for sale”, que era l'única melodia reconeixible que sortia del con daurat, a duo. Jo tocava com podia aquell vell saxo tenor platejat que m'havien regalat ja feia un munt d'anys els pares, per tocar a la banda municipal de Garcia i Miravet, i encara conservo. Qui m' havia de dir que passaria del pasdoble, la jota valenciana i la música militar al “Budy Bolden Blues”. No cal dir que els nostres veïns, com era d'esperar, no eren massa amants dels nostres progressos musicals i, més d'un cop, el nostre free jazz obligat s'acompanyava de la percussió que els cops de martell de la criada dels del pis de sota, una murciana amb molta mala llet, feia a la nostra no massa ben blindada porta. Gent jove, pa tou (pa sucat amb vi i sucre).

Però acabem ja de presentar la resta de la troupe , perquè ja arribarà l'hora del sopar i encara no ho hauré fet. Érem amb les noies, les altres dues: una era la de Manresa, la més guapa i la més inaccessible. No recordo com es deia, però algun cop la vaig veure a TV3 fent paperets secundaris. Potser va continuar una temporada al món de la faràndula, que és el que ella volia, però no sé si la cosa va durar el temps desitjat. La tercera era l'alemanya, tot un personatge amb veu de xiulet. Molt bona ballarina i una dona d'aquelles que abans en deien “de bandera”. Era la companya sentimental del guitarrista, l'Enric, un tipus molt simpàtic amb qui em vaig anar trobant durant uns anys, casualment, fins que li vaig perdre la pista del tot. Un cop em va dir que, finalment, s'havien casat amb la Greta (ara m'he n'he recordat del nom!), un altre que tenien un fill, i al tercer i darrer que s'havien separat. Ja se sap, coses de la vida. Un altre músic era un pastisser de Sants, però que parlava com si fos del Sacromonte. Es deia Eulogio Sigüenza i tocava la bateria sempre amb el mateix ritme de festa major, toquéssim un blues , un swing o una marxa nupcial. Hi va haver un violinista que només va durar un cap de setmana, i era l'únic que en sabia alguna cosa, de solfa. No recordo com es deia, era asturià i amic de l'Edu, un gallec extraordinari i excessiu que era germà de l'Elvira i el nostre home a les tecles. Una bomba de rellotgeria ambulant. Havia fet unes quantes carreres i era un reconegut entomòleg, amb llibres i articles publicats, però tenia un entusiasme permanent que, per a alguns, el feia sospitós de quelcom indefinible. A mi, per ser clars, em queia de puta mare. Tocava el piano d'oïda, com jo, de fet, el saxo, i ens vam entendre des del primer dia.. Havíem quedat per assajar per primer cop a una acadèmia de dibuix del carrer Portaferrissa, que algú havia aconseguit que ens deixessin per unes quantes tardes. El lloc tenia tres coses imprescindibles: espai (caòtic, però tal), ambient bohemi (en desmesura, una mica massa decimonònic potser, com tota tot ala bohèmia de la ciutat, o potser com tota la ciutat sencera) i un piano de paret, amb el corresponent i genuï so Honky Tonk . En pocs segons estàvem tocant un improvisat himne fúnebre per l'enterrament de Budy. No n'he sabut mai més res. Va tornar a Galícia i vivia com un ermità o un místic, pel que en vaig sentir dir. Perquè han passat ja molts, molts anys de tota aquella història.

I també hi havia el Josep, el poeta. Tots nosaltres érem una mica més joves i li fotíem una mica el pel (o ens ho pensàvem). Un bon tipus que s'ho prenia més seriosament tot que nosaltres. Me l'he anat trobant algun cop. També ha publicat algun llibre (jo en vaig comprar un parell), pinta, canta, fa ioga, fa muntanya. Segueix sent, d'alguna manera, un home lliure com érem tots llavors. No fa massa (bé, potser ja fa cinc anys) el vaig veure per la tele, en alguna cadena minoritària, fent un recital poètic amb en Casasses. L'altre hippy del grup (perquè els altres érem una mica més afterpunks , per una qüestió d'edat, més que res) era el personatge principal, en Pau. També tot un personatge, val a dir. Portava les corresponents ulleretes lennonianes, armilla estampada, cabells llargs, tot i la incipient calvície, i era qui tenia més text i portava el pes de l'obra. Ben pensat, potser només hi vaig parlar dues o tres vegades (una bona estona, s'entén), ell treballava i marxava a casa després de les funcions. Nosaltres érem estudiants, pobres i inconscients, però privilegiats. No en vaig saber mai més res d'ell fins l'altre dia, que em va trucar. Em va sorprendre molt perquè ho va fer al telèfon fix. No sé d'on va traure el número del de casa, a Sant Cugat, ni vaig aconseguir traure-li durant la trucada. De fet poca cosa vaig poder dir jo, perquè en Pau seguia parlant com si continués exactament excitat com estava quan feia el monòleg de Budy Bolden: “Vuestras orejas, ya son muy viejas...” i jo gairebé no vaig poder dir ni piu, només assentir i confirmar la meva assistència al sopar. Quan vaig poder penjar, vaig estar donant força voltes a tot plegat. Les paraules em retronaven dins del cap, amb aquell rever peculiar que hi havia al teatre de La Riereta. “Esa trompeta te volooó los sesos”. Això deu ser el que se sent en retrobar-se amb allò que se'n diu “un fantasma del passat” .

Pel que semblava estava com sempre, anava fent, anava treballant, feia teatre amateur, a Terrassa. Ara no tenia companya, però n'havia tingut unes quantes. -“Más novias que un moro” com deia el Joselito del Kiko Veneno-, em digué . Havia parlat amb algú, potser amb l'Elvira, o en Josep, a l'enterrament de la Marta , em va semblar desxifrar entre l'allau verbal que sortia de l'auricular, com una trompetada de Ragtime. La cosa era clara, ens havíem de trobar tots, una altra vegada. -Serà l'hòstia-. No sé pas com, però ell ja sabia tots el números de tothom. No va parlar ni de mòbils ni d'emails, la qual cosa, tal com n'era de hippy en Pau, era d'allò més previsible. Que no em preocupés, que ell se n'encarregava. Trucaria a tothom i quedaríem per sopar al Mesón David (-Encara existeix?-, vaig poder incrustar jo a la conversa), com als diumenges que acabàvem la sessió única. Tornaríem a ser-hi tots: L'Ernest, l'Elvira, la Greta , la Memé (que devia ser la de Manresa, vaig deduir), el Lolo, el Josep (-Quin gran poeta!-, va aclarir en Pau, -Sí-), tots els músics (-Jaco, tu i l'Edu de nou cavalcant junts, com en els vells temps!-). Quant de temps feia que ningú no em deia Jaco ! Fa tants anys que m'he tornat a dir Jaume que ja ni me'n recordava. Bufff! En fi, el proper divendres al vespre tornaríem a reviure aquell pastiche flipant de jazz, vudú, veus d'ultratomba i punk cibernètic del futur. I tornaríem a cantar: “Noooo te concocen, cuando abajo estás!” o “Gary te has ido por la puerta gris” o qualsevol d'aquelles estranyíssimes cançons que encara teníem, increïblement, els dos presents a la memòria. Quan representàvem l'obra era normal, la fèiem trenta cops al mes i tots teníem la memòria entrenada dels estudiants (i dels joves). Però ara m'he sorprès a mi mateix taral·lejant la tonada i la lletra del “Vestriptis Boogie”. Tot una sorpresa i un retorn al passat en tota regla.

M'ha costat més del que m'esperava orientar-me fins al Mesón David. I no només per la memòria sempre tramposa sinó perquè no havia tornat al Xino des de feia un fotimer d'anys i encara no havia vist els estralls urbanístics del 92. He baixat amb els Catalans fins a Plaça Catalunya i he baixat les Rambles a una velocitat de vertigen per esquivar la sorprenent munió de turistes que la poblaven. Tan aviat com he pogut he sortit pel carrer de l'Hospital. No he gosat ni entrar a La Boqueria (per recordar el vell pis del carrer de les Cabres, perquè allò sembla ja Disneyworld. M'ha costat identificar l'entrada del Chim-Pon (que deu estar tancat) i del Rivolta no en quedava ni l'edifici, engolit per la nova Rambla del Raval. He anat serpejant pels carrers paral·lels i perpendiculars buscant topants familiars: el Teatre Llantiol, la Fragua i un altre antre musical amb billars del qual no en recordo el nom i que sempre confonia amb l'Urbe (del carrer Tallers). Collons, Xino, qui t'ha vist i qui et veu! No n'he sabut trobar pràcticament cap. Tot és ple de botigues de pakistanesos, restaurants caríssims i tallers i obradors oberts una mica massa “pijos” per a la zona. Encara que, ben mirat, aquesta part de la ciutat, la que va entre la Rambla del Raval i el Paral·lel, encara manté alguna semblança amb la Barcelona preolímpica. L'altra nit vam anar a sopar amb la Judith i una altra parella al Poble Sec i el carrer Blai semblava Sanfermín. Total, que tot i perdre'm més del compte tinc l'exagerada costum de fer sempre massa aviat als llocs, i ara ja sóc davant del Mesón, que més o menys recorda els vells temps, però amb una bona capa de pintura, permís renovat per Sanitat i preus adaptats a la butxaca europea, però sense passar-se, no com a d'altres indrets del Casc Antic. I, tal com em sol passar, sóc el primer.

M'he encès un Habanos i l'he hagut de llençar gairebé a la segona pipada. Ja fa una pila d'anys que no fumo. Mai he fumat massa. Per celebrar la retrobada m'he comprat el paquet a un bar prop del Marsella (que sí que he trobat, però tancat). Esperem que aguanti més bé el vi, aquesta nit. Estic una mica neguitós per tornar a veure'ls a tota la colla. Recordo com acabàvem l'espectacle: desorganitzadíssimament. Sortíem a saludar com mosqueters, ballàvem, saltàvem a la platea. El més passat era l'Ernest, vestit de dona, que sempre acabava perseguint a algun conegut entre el públic que ens havia fet el favor devenir-nos a veure. Gairebé no hi cabíem al petit escenari. Al restaurant sembla que continuarem estant-hi estrets. Té les taules llargues corregudes com abans, costa preveure quina taula és la nostra. Espero que l'hagin reservat. Però ja és de nit i el local ja és mig ple, de ianquis, japonesos i algun hipster i ni rastre del personal. Quan havia passat ja més d'un quart de l'hora prevista per la cita m'he començat a neguitejar. Per molt que remiro fesomies, presumiblement transformades pel pas dels dies, no reconec ni Déu. Aquí no vindrà ningú, ja ho veig. Jo tampoc sóc massa de fer celebracions generacionals (em vaig saltar la de la quinta del poble i la de farmàcia amb excuses d'educat mal pagador) però a aquesta li tenia moltes ganes, collons!

Ara ja passa una hora exacta, estic assegut a una mena de jardinera de ferro colat, davant del que deu ser una galeria d'art modern que es diu La Xina. Vigilant amb poca esperança la porta del restaurant. Una mica desconcertat i bastant emprenyat. No aconsegueixo trobar cap telèfon, ni fix ni mòbil, ni adreça d'internet actualitzada de cap del membres del Cabaret. –El telèfon al que truca està apagat o fora de cobertura-, o bé, més cruament, -Actualment no existeix cap telèfon amb aquesta numeració als serveis de Telefònica-. Em tocaria molt la moral que tot fos una broma de mal gust. Però també he de dir que no crec que en Pau hagués estat capaç d'una cosa semblant. Ni llavors ni ara. No se'm va ocórrer trucar abans a l'Elvira, amb qui havia tingut algun contacte epistolar telemàtic pocs anys enrere. Ni a l'Ernest, amb qui vaig coincidir per xiripa en una exposició de Dalí a Madrid, fa molt de temps. Ell anava amb una altra mossa que feia innecessari pregunta-li si seguia amb la gallega. Tampoc al Josep, de fet, no en tinc ni el telèfon, d'aquest, només sé que té una pàgina de Facebook, però jo no en gasto d'això. Quan ho expliqui a casa els meus fills se'n fotran de valent: “això amb un gruo de whatsup s'arregla en un moment!” No volia trencar la màgia del retrobament fent un cop d'ull de malastruc al vestit de núvia (com el que l'Ernest, transvestit, portava a l'escena final del cementiri, l'escena més lisèrgica de tot el cabaret, a la qual jo vaig contribuir, ho he de reconèixer, amb les meves llavors molt admirades habilitats químiques).

Res. No hi res a fer. Això s'ha acabat. Ja he trucat a la Judith per dir-li que no s'ha presentat ningú. Estava bastant emprenyat i encara m'hi he posat més (injustament) quan ella m'ha preguntat si anava una mica piripi (que tenia raó) i hem acabat de pressa la conversa. Tenia moltes ganes de tornar a veure la gent del Cabaret i m'ha costat de veritat decidir-me a tornat cap a Plaça Catalunya a veure si em dóna temps d'agafar un tren cap a casa i no perdrem pels carrers del Xino, a la recerca del Villarosa, el Pastís o els anys perduts. M'he tornat a desorientar una mica per aquesta mena de Cashba, fins que he trobat un bar familiar, Els Rossinyols (una antiga associació musical, de l'època del socialisme utòpic, ara reconvertida en un bar de sordidesa paradigmàtica), que m'ha servit de far i guia per a retrobar, de nou, la Rambla del Raval. Quan passava prop del gat del Botero m'ha sonat el mòbil. Esperava que fos la Judith , però ha resultat ser l'Elvira, que ha rebut el meu missatge d'auxili. Estava també bastant alterada, tot i les explicacions que li havia deixat jo al contestador. Precedint la frase final, amb un “Jaco, cariño...” molt típic d'ella, em va dir que en Pau havia mort abans del 2000, malalt de Sida. Després d'un silenci, ha continuat preguntant què cony passava, i fent una colla de preguntes sense sentit que han fet que, una mica inconscientment, li pengi la trucada.

Ara torno a estar un altre cop perdut, potser perdut del tot. M'ha semblat sentir, per un moment, llunyana però perillosament familiar, una trompeta.