Entrevista a Valero Sanmartí / Lucien Verneuil

Fotografia: J.Q. Higgins; il·lustració: Ahmed B. Nouri


“Com saben tots els seus fidels seguidors Valero Sanmartí no és un ésser humà, sinó un semidéu iracund amb les butxaques plenes de cocaïna; també és l'escriptor més corrosiu, escandalós i políticament incorrecte que hagi donat mai la catalana terra”. Aquest és l'arrencada poderosa del text de presentació d'aquest singular i enigmàtic personatge promocional i laudatori que surt a la web de l'editorial Males Herbes. Allà també hi diu que ara és mort, la qual cosa no fa sinó afegir valor a l'entrevista que ara encetarem. Aquesta autèntica bèstia comunacional es va començar a donar a conèixer a través d'un parell de blogs que ara són ja de culte: “Jo només follo a pèl” i “Mestre del gai saber”, amén de portar al dia una sempre excitant pàgina de Facebook. Amagat sota el rostre de Tom Selleck en versió Moshe Dayan, aquest fugisser i fascinat creador d'opinió va anar repartint, a tort i a dret, paradigmàtiques mostres d'allò políticament incorrecte. Parla sempre sense embuts ni aturador sobre tots els mals endèmics del nostre petit país: els de modernets, grallers, quillos, indepes, eukadòfils, turistes rurals, amants del rock català, castellers i, per descomptat, els de Barcelona.

Tot aquest reguitzell de saber i reflexió el va poder compilar al seu llibre “Jo només il·lumino la catalana terra”, editat per males Herbes, el qual s'ha convertit en un autèntic fenomen viral. Un veritable esdeveniment d eproporcions sociològiques, que per això l'hem col·locat en aquesta secció, i no, per exemple, a literatura. No li ha calgut ni que el presenti el Cuní en un dels seus programes per convertir-se en un autèntic Best Seller d ela literatura popular. Un personatge que ara és tan idolatrat com abominat, si fa ho no fa com hio son José Mourinho, Jorge Javier Vázquez o Antonio Baños. Valero Sanmartí, sigui qui sigui (alguns diuen que no és sinó l'alter ego d'una de les plomes literàries més brillant i reconegudes en la llengua de Verdaguer i altres creuen que és el pseudònim de d'un estanquer de la Terra Alta ) sense romasos ni complexos, és qui més ens ha ajudat a riure'ns de nosaltres mateixos en aquestes dates convulses i engrescadores. A través d'una teranyina de contactes no del tot paralegals hem aconseguit fer, via telemàtica i epistolar, l'entrevista que seguidament us presentem:

1. ¿Què se sent essent el protagonista d'aquest oxímoron: ser el personatge anònim més conegut de tota Catalunya?

-Bastanta tranquil·litat, jo puc continuar fent la meva feina i la gent no em mira malament. L'altre dia per coses de feina vaig poder ser a prop de Justin Bieber, a Madrid. Abans d'entrar al programa de ràdio del Dani Mateo, just a la porta de l'estudi, el vaig parar i li vaig dir “Whats up, big Machine?” (¿Qué pasa, maquinote?) i el noi es va quedar bastant rallat. A mi em va fer gràcia. Però ell es va quedar destarotat. Em va preguntar que què volia dir i li vaig respondre: “The ants are not what they seem”. Més desconcert. “The man with the flaming hair has chocolate on his belly” vaig continuar. I també: “He is pink, despite they call him Brown” i “The cowboy won't make you laugh”. Eren referències a El Hormiguero, on aniria després. A Pablo Motos, a Marron, al monologuista JJ Vaquero, etc. Però en clau Twin Peaks. Es va posar molt nerviós i em va implorar a crits que li expliqués què era tot allò que deia. Però els acompanyants el van fer entrar a l'estudi de ràdio. Feia 40 minuts tard. En va sortir poc després excusant-se que havia d'anar al lavabo i no va tornar. Dies després va escriure a Twitter “The ants made me feel better”, que em sembla el millor vers de la poesia del segle XXI. Tot això gràcies a l'anonimat. Suposo.

2. El nostre company Xesco Mercé es va petar de riure en llegir el teu escrit “Els del sud us matarem a tots”, jo, particularment no li acabo de veure la gràcia (ni que a ell n'hi fes veure's retratat com “un drogat sobre una bultaco”). Tu creus que son tant diferents els gironins del tarragonins? O el de Barcelona o els de Ponent? No érem un país tant petit?

-Per mi Tarragona és la Girona del sud. La diferència és que aquell suposat encant que troben els catalans en la decadència burgesa de Girona, a Tarragona es queda en simple i pura decadència. És el que passa quan bases la teva identitat en unes ruïnes de fot més de mil anys. I Barcelona i Ponent em sembla evident que són diferents. Lleida és mil cops més cosmopolita que Barcelona. Hi ha milers de cultures: senegalesos, marroquins, romanesos, etc. I molt més integrats que a Barcelona. A Lleida els negres curren del mateix que els autòctons. De pagesos o d'absolutament res, com és més habitual.

3. El teu llibre “Jo només il·lumino la catalana terra” va ser tot un èxit editorial, sobretot tenint en compte que la situació conjuntural potser no era la més afavoridora (un moment d'eufòria nacional) o potser el caràcter català ja, de per sí, no es massa tendent a la autoparodia? T'has fet milionari?

-S'ha de ser neci per pensar que algú pot viure d'escriure en català. Aquí traure un llibre d'èxit serveix única i exclusivament perquè un diari et fitxi de columnista i el talent se't podreixi obligant-te a escriure merda a diari.

4. Males llengües diuen que no has estat tant actiu com era d'esperar duran tot aquest fenomen col·lectiu viral kafkianament anomenat El Procés, que no t'has acabat de mullar tant amaradament com sols fer-ho? creus que és una acusació certa o injusta o t'és absolutament indiferent?

-Fes arribar una salutació a aquestes “males llengües” que viuen en una dimensió paral·lela en la qual jo no he opinat activament d'El Procés. En aquesta ho faig i gairebé a diari, via Facebook o Twitter, normalment, perquè el blog i el tumblr els tinc en guaret. Ara bé, si “mullar-se amaradament” vol dir guiar a la gent cap al què han de votar o no, doncs no ho he fet, no, però és que això no ho feia ni tan sols abans.

D'altra banda, aprofito per explicar que si mai trobeu que no parlo d'algun tema sobre el que penseu que hauria de parlar, la resposta és que NO EM DÓNA LA PUTA GANA. La cosa bona de no convertir això en un negoci ni en una plataforma de promoció personal és que puc parlar com, quan i del que vulgui.

5. Tant al teu llibre com a les teves publicacions digitals mostres sempre les teves fòbies i filies (potser més habitualment les fòbies que les fílies): sempre n'hi ha alguna que crida particularment l'atenció: els professors de català, la gent que treballa als estancs, Albert Hom, els menjadors de calçots o els jovenets abertzales? Hi ha alguna gradació entre ells o els odies a tots per igual? En vas incorporant cada dia algun (allò que hom anomena “anar fent amics”).

-I tant. Odiar col·lectius indiscriminadament em dóna la vida. Evidentment hi ha certa gradació entre ells, no tothom es mereix per igual l'atenció del meu odi, però tampoc em posaré ara a mesurar quin detesto per sobre quin perquè això mataria la màgia. Aquestes coses no s'han de racionalitzar. Com l'amor. De fet l'amor és l'odi dels valents. Bé, no té cap sentit això però segur que ara algun imbècil o ha llegit i ha pensat “ei, joder, mola això”. Doncs no, no mola, és una gilipollada que t'acabes de menjar perquè així ets, gilipolles. Parlàvem de col·lectius que odio, no? Aviam: motoristes urbans (i motoristes en general), youtubers, fotògrafs, la gent que reivindica els cassetes, escriptors, comentaristes de l'Ara, els que resolen mots encreuats, tota persona que hagi llegit “Rayuela”, els treballadors del Servei Estació, els revisors de Renfe, els guàrdies de seguretat, els que beuen Nespresso, els estudiants del màster de la Beatriz Preciado , els skaters, en fi, molta gent. Massa. No a la gent. Però vull aclarir que els treballadors dels estancs no els odio. Em fan por. Són sòrdids.

6. Seguint amb el teu llistat de víctimes: potser no ho he sabut trobar, però no he vist massa comentaris sobre els anomenats “artistes plàstics” (que és el que som els de La Xina ,) ni per la gent del Teatre (que és sobre qui tractarà aquest número de La Revista ). Quin opinió en tens de tots dos? Els veus part imprescindible d ela cultura d'un país?

-A mi la gent del teatre em desperta prou llàstima. El 50% del seu públic són adolescents als quals els sua la polla el teatre. Cada dimecres passo per davant del TNC i veig els alumnes de les escoles esperant per entrar a una funció matinal a la qual els ha arrossegat l'escola. Resten pengim-penjam a les escales, flàccids com pells de plàtan. Fumen. Criden. Escuren els últims minuts de mòbil abans de dos hores de funció infernal. Probablement els actors els menyspreen i ells menyspreen els actors. Però els uns es necessiten als altres. Per aprovar o per mantenir la feina, en cada cas.

Sobre els pintors, no sé què dir-te. Només m'interessa la pintura de miniatures de fantasia i ciència-ficció.

No veig cap dels dos imprescindibles en la cultura d'un país però és que jo no veig ningú imprescindible per la cultura de cap país.

7. Tornant a les males llengües: tal com esta escrit el llibre “Jo només...” algun setciències ha escrit que Valero Sanmartí no és un, sinó tres autors que s'amaguen rere el pit pelut d'en Tom Selleck per escriure allò que no són capaços de fer a pel. Ho argumenten pel fet que passes d'escriure un català Standard (amb un cert postgust més gairebé osonenc) a renegar en el més incomprensible dels catalans orientals (aquell que frontereja amb el Maestrat i la Franja)?. És una infàmia més en contra teu?

-Infàmia, segurament. Jo abans d'escriure el llibre no havia estat més que un parell de cops a la província de Girona. L'estàndard me'l passo pel forro dels ous i l'únic diccionari català que m'interessa és l'Alcover-Moll. Pot ser que ho hagi certes dissonàncies entre els diferents passatges del llibre. Depèn de l'humor i les drogues i les ganes que tingui d'escriure en aquell moment. No reviso mai. No crec en la vida després de la reescriptura.

No, no, nens. Reviseu les coses, eh. Feu-me el favor. Jo sóc un manta però també un geni. Vosaltres no. Per això heu de reescriure i molt. Hemingway va dir que s'havia d'escriure borratxo i revisar serè. Tenia raó. Però també era un imbècil integral i li agradava matar bèsties amb una escopeta. A més no he llegit res seu i vés a saber si el consell és vàlid. Potser ni ho va dir ell, això.

8. Te'n projectat algun altre llibre: guió teatral, llibre d'autoajuda o memòries prematures per regalar l'esperit de la cort de fans i lectors que tens?

-Sí, un llibre tipus Tria la teva aventura que passa al 2032 a Catalunya. Estaré encantat de decebre tots aquells que esperen Jo només il·lumino la catalana terra 2.

9. I, per acabar, arribarà l'esperat moment de saber qui s'amaga realment darrera d'aquest prolífica màquina de creació (facebook, blogs, llibres, etc), com esperem conèixer l'entrellat del 3% o el cas Millet o acabarà la cosa igual que aquests?

-Amb “igual que aquests” vols dir milionari havent estafat als catalans? Espero que sí.