Entrevista a Ramon Fontseré / Xesco Mercé

Fotografies: Félix Méndez


 

Ramon Fontseré és un autèntic monstre (en el sentit més fascinant i mític de la paraula) dins del panorama teatral del nostre país. Tot i que potser no caldria, val la pena fer un breu repàs a la seva trajectòria. L'actor de Torelló aplega un bon grapat de premis, tant a nivell individual com amb la companyia que ara dirigeix, Els Joglars. Com a intèrpret ha obtingut el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona (Ubú President, 1996), un Premi Max (La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla) i el Premio Nacional de Teatro. Amb la companyia, el Premi de la Crítica del Festival d'Edimburg i Premi Fundació HAMADA (Yo tengo un tío en América, 1992), el Premi Nacional de Teatre (El Nacional, 1994), La Medalla d'Oro de les Belles Arts (1999) i el Premi Saulo Benavente, a l'Argentina) al millor espectacle internacional (Daaalí , 1999). Ha participat també en diverses sèries de televisió (Som una meravella, Ya semos europeos, Orden especial, Vaya día) i en diverses pel·lícules (a destacar, Vida y muertes de Buenaventura Durruti, anarquista Buen viaje excelencia, i Soldados de Salamina). Per si no n'hi hagués prou, ha escrit un parell de llibres Tres peus al gat, diari d'un actor i Visca la terra! i te un blog anomenat “Crònicas por lo vagini”. A més a més, gràcies a la mai prou agraïda intermediació de Noemí Carrasco, ens ha atès amb una amabilitat exquisida a l'hora de fer aquesta entrevista. Una entrevista epistolar, car ell i la seva companyia són de tournée arreu de l'estat (Andalusia, Castella, Navarra, La Rioja…) Aquest procediment potser no te la frescor de l'espectacle en directe, però, per contra, afavoreix una certa reflexió immediata, com la que sent tot just quan ha baixat i el teló, la gent acaba d'aplaudir i tu no saps bé si t'has d'aixecar o quedar-te una estona més a esperar que es buidi la sala i es recomposin les sensacions rebudes. Però, comencem:

XM: -Tu vas entrar a formar part de la companyia al 83, quan el grup s'instal·la prop de Vic i munta la llegendària cúpula geodèsica d'assajos. Seguiu preparant les obres de la mateixa manera i al mateix espai? Algú ha dir que se us considera més una companyia de la Catalunya rural que no pas la típicament Barcelonina, que hi penses d'això?

RF: -La companyia s' instal·la a Pruit per primer cop el 1972 de cara al muntatge “Mary d' Ous” i no és fins el 1976 que es construeix La Cúpula a Pruit. “ La Torna ” és el primer espectacle que s´hi produeix. Així que quan jo arribo a la companyia ja fa temps que Els Joglars estan treballant en aquest espai particular i en un entorn rural. Evidentment aquesta particularitat defineix un estil de treball personal de la companyia Per als diferents processos de treball proposats per a cada muntatge, l'aïllament al camp i la proximitat quotidiana de tots els qui participen afavoreix la concentració, l'eficàcia i la continuïtat sense interferències del procés de creació teatral.

XM: -Els joglars, des dels seus inicis, donaven la imatge no sols de ser actors sinó de viure com a tals (com una mena de comuna d'aquelles de l'època). Què en queda d'aquells plantejaments? I, pel fet de ser ara tu el director, quina és la funció teva com a tal i quin grau de participació en tenen els altres joglars (més veterans o nous)?

RF: -Jo no he tingut mai la sensació de viure en una comuna. El fet de que ens concentrem a treballar per un període, abans més llarg, però que segueix sent important d'uns quatre mesos, allunyats a més de 100 km de Barcelona, demana una logística que faci còmode a tots els que participem en el projecte l' estada i la mobilitat. Per això es decideix comprar El Llorar una casa on hi poden viure perfectament un gran equip, cada un amb la seva habitació amb bany i amb un espai exterior amb piscina i pista de tenis, que afavoreix trobar molt moments d' intimitat. Actualment la companyia és molt més petita i ja no convivim al Llorar, però seguim utilitzant el mateix sistema de convivència i treball. Sempre en la companyia s'han respectat els espais íntims de cada un, imprescindible en un entorn de tanta convivència. Entenem la convivència individual més que col·lectiva.

XM: -La majoria d'actors del país actuals han sortit de l'Institut del Teatre (com tu mateix). Tot i que molts d'altres han fet també d'”aprenents artesans” en companyies com la vostra o en espais peculiars (com el lliure). Quina creus que és la millor manera d'aprendre a interpretar (tu fas cursos sobre el tema, he vist a la web)?

RF: -Bé crec que totes són vàlides .La base de tot per nosaltres és el joc, així es diu aquest nostre ofici en anglès “Play” i en francès “Jouer”, en el nostre mètode a vegades estem més propers al procés musical o pictòric que al procediment literari

En el meu curs “De l' actor al personatge” treballem principalment ritmes i impulsos musicals per arribar a crear els personatges des de l' observació .

Crec que la base per qui es vulgui dedicar a aquest ofici, a apart del talent personal de cada un, és com sempre el treball , el treball i el treball. Jo crec que la formació teatral hauria no només de centrar –se en les diferents metodologies d' interpretació, si no també en una formació musical i de ballet en totes les seves disciplines , ja que crec que els fonaments per arribar a crear un personatge únic e intransferible neixen del ritme i dels impulsos musicals , tal i com ja he dit abans.

XM: -Vosaltres heu sabut combinat l'adaptació de clàssic (Homer, Shakespeare o Jarry), sempre impregnant-los del vostre segell, amb produccions pròpies. Com ho feu a l'hora de decidir aquest tipus de projectes?

RF: -Normalment abans de començar un projecte concret es proposen uns quants temes .Sempre els nostres temes van lligats a l' observació del nostre entorn , amb una mirada crítica i amb sentit de l' humor, imprescindible per posar el focus a un tema determinat i desvetllar d' alguna manera la cara que no es veu. Normalment els nostres textos són sempre el resultat del procés de creació al llarg dels assajos amb un clar dramaturg que és qui dirigeix com va avançant la dramatúrgia del muntatge. Per tant en la majoria de casos els nostres textos són originals però sí que en algunes ocasions, i per exemple amb Cervantes, en tres ocasions, hem adaptat alguns textos d' altres autors. El procediment d' elecció és el mateix que si es tractés d' un text on partim de cero. Però en el cas de les adaptacions, que normalment són adaptacions molt lliures, partim d' un text on hi ha la idea, el tema que volem desenvolupar i el portem al nostre terreny.

XM: -Els Joglars naixen als seixanta, per tant, ja tenen un bagatge molt més que conegut abans de l'inici d'allò que se'n va dir “la transició”. Barcelona, i Catalunya en general, aplegaven un bon grup de companyies teatrals d'estils estètics aparentment ben diferenciats. Potser elegits per trobar el seu espai propi: Comediants –cercaviles, La Fura (el punk i l'accionisme vienès), Dagoll (els musicals), el Tricicle (el min), etc. Vosaltres, semblava i sembla, que us diferenciàveu més pels vostres continguts que per raons estètiques (sempre variades i eclèctiques. Creus que hi ha uns trets formals típics vostres o, tal com dieu en la vostra web, tocar el voraviu al poder és el vostre motor o macguffin?

RF: -Nosaltres creiem que el nostre teatre té una estètica i una ètica. La voluntat és arribar a la major part de públic possible però sempre sense allunyar-nos de la nostra manera d'entendre aquest art del teatre. Això vol dir que no fem un teatre al servei d' un número de públic si no que intentem fer-lo al servei de la societat, moltes vegades expressant allò que ens passa desapercebut i moltes vegades desvetllant allò que no interessa o no agrada que sigui desvetllat, no tan sols pels poders si no per la pròpia societat .El sentit de l' humor i la sàtira són la base del nostre teatre per entendre o explicar la nostra societat Nosaltres acostumem a tocar temes molt seriosos i fins i tot tràgics però sempre des del sentit de l' humor El nostre teatre pretén ser com un mirall on et pots veure reflexa' t amb uns trets augmentats. La nostra funció és satiritzar la societat a través de la denuncia dels seus vicis, mentals, morals que afecten al conjunt del humans.

XM: -Extret de la vostra web: “Des de 1961 el teatre de Els Joglars ha compaginat dues tendències que rarament apareixen juntes: la recerca fora de qualsevol convencionalisme i la popularitat. Estem acostumats a veure les més interessants experiències de recerca reduïdes sempre a un públic molt minoritari, de la mateixa manera que quan un teatre es distingeix per una notable popularitat, ho és sovint mitjançant fórmules d'una comercialitat grollera. Aconseguir doncs, un alt índex d'audiència amb obres innovadores des del punt de vista de l'estil i els continguts, ha estat la pirueta més singular de la companyia.” Que en penses del teatre (i la cultura en general) excessivament subvencionats com la que tenim actualment en aquest país? Yehudi Menuhin diu que és millor invertir els calés públics en ensenyament (de com fer i com gaudir de la cultura) que no en subvencions. Hi estàs d'acord?

RF: -Hem pogut observar al llarg de les polítiques dels diferents governs que la cultura ha estat sempre una cosa secundaria. No es tracta només de subvencionar si no de a quin lloc es col·loca la cultura Per exemple el 21%de l' IVA que s'aplica ara es una il·lustració d' on la classe política col·loca la cultura .Com diu l' Albert “Es pot viure sense art, com també es pot viure sense estimar,sense viatjar , sense conversar e inclús sense pensar. Certament l' art pot ser prescindible per molta gent però no sense conseqüències per la societat”

XM: Potser, a diferència d'altres grups teatrals, vosaltres no heu fet mai (que jo sàpiga) abús de les noves tecnologies ni ser propensos a fer mogudes multitudinàries. Algú fins i tot ha dit que sou (tot i les generalment reconegudes innovacions escèniques i estar voluntàriament allunyats de convencionalismes) bastant clàssics el fons (la qual cosa no em sembla, a mi, gens pejoratiu). Que en creus d'això?. Una altra, dins de la mateixa línia estètica. Tu vas entrar desprès de l'Olimpic Man Movement (recordo perfectament, jo era molt jove i un fan rabiós de Miró, com uns actors vestits com jugadors de futbol americà, en patins, pintaven un quadre) però has interpretat, ni més ni menys que a Dalí. Que en penses, més que del personatge, de l'artista?

RF: -Nosaltres sempre hem entès que el teatre és l' art de l' actor i tot el que aparegui a escena ha de contribuir al joc de l' actor , mai l'escenografia ha de tenir més importància ni rellevància que l' actor. Això no vol dir que els nostres espais escènics siguin simples Intentem i ens barallem fins que no aconseguim el resultat de fer que allò que és complex a l' espectador li sembli senzill. Per nosaltres els espais escènics són molt importants i a vegades molt complexes de mecanismes. Tenen un segell propi i realment en moltes ocasions hi hem incorporat noves tecnologies Ara, sempre ens hem allunyat del que a vegades considerem parts temàtics. Creiem que el teatre és l' art de la suggestió i així entenem també les nostres escenografies. Preferim una seda blava per recrear un mar que aigua de veritat

XM: Heu fet també incursions a d'altres arts, a més de les plàstiques, com la música (recordo una representació dels Virtuosos de Fontainebleau a La Fuliola , Catalunya profunda o n'hi hagi, vora el meu poble, Ivars d'Urgell). Darrerament la cuina s'ha considerat com a tal (i com a representant mundial del país). Tu vas fer un gran Mestre Rada?. Creus que les arts s'han de mantenir sacralitzades, s'hi ha d'ironitzar o, com es fa ara, s'han de banalitzar fins considerar artistes a Messi o a l'Adrià?

RF: -Realment actualment hem banalitzat les arts col·locant al lloc que li correspon a les arts a qualsevol disciplina Quan tot pot ser art , en quin lloc queda l' art

XM: Vosaltres, els joglars, heu fet diverses incursions en altres medis, com el cinema o la televisió (tot i estar vetadíssims al TV3 pujolià i a la TVE aznariana), en aquest mitja vàreu fer grans programes (jo recordo, quan encara no hi havia aquella maquinària infernal que es deia el club supertres i només veiem televisió en català a la 2, els terres d'escudella i la Odisea), “Som una meravella” o “Ya semos europeos”. També al cinema heu fet coses com a grup (Buen viaje), d'altres individualment (Com els Soldados de Salamina, etc). A d'altres països hi ha la tradició que els grans artistes shakespearians, fan aparicions a pel·lícules més comercials (de l'Star Wars al Harry Potter) per dignificar-ho una mica tot plegat. Aquí no se´si hi ha massa barreja: com us heu sentit o et sens tu fent cinema? Es un mitjà que t'interessa per a futurs projectes?

RF: - Evidentment Joglars és una companyia de teatre i el Teatre és el nostre art. De totes maneres en la nostra trajectòria la televisió ha estat també un mitjà on ens hi hem sentit molt bé i on crec hem creat un segell amb la marca de la companyia des de “Som una meravella” al “Orden Especial” o “Vaya día”...Tenim molt clar que el nostre és un llenguatge teatral, però tant la televisió com el cinema són mitjans que no descartem i que quan tenim l'oportunitat de crear en aquests camps ho fem sempre també des del nostre llenguatge de crítica i sentit de l'humor. En el terreny personal sóc també carn de teatre i l' escenari és el meu espai natural com actor. Però sempre he tingut ganes de compaginar el teatre amb el cinema, és un mitjà que sempre m' ha atret i que sempre que tinc l' oportunitat per combinar-lo amb les gires de Joglars o amb alguna pausa no la deixo escapar. A més he tingut la sort de començar en el cine amb un home com el David Trueba, qui va confiar en mi des del principi.

XM: Tu has representat a grandiosos personatges catalans (la Trilogia), tal com diu, contrapesos necessaris en aquest rocambolesca política pàtria, i també d'altres d'espanyols (el generalíssim, per exemple). El vostre director honorari, l'Albert Boadella, és també un personatge prou important i polèmic. Et veuries amb cor d'interpretar-lo en un futur en alguna obra de teatre? Quina és la funció (o influència) actual de l'Albert amb els Joglars?

RF: - L'Albert ha estat el meu mestre. Ell m'ha ensenyat tot el que sé d' aquest magnífic ofici, una manera d' entendre i de fer teatre. És un amic amb qui he recorregut 33 anys de la meva vida i amb qui estic en contacte tant com puc. Ha confiat en mi com a actor i ara com a director, una responsabilitat molt gran, tenint en compte que l'Albert ha dirigit aquesta companyia, la companyia privada més antiga d' Europa, durant més de 50 anys, que ha escrit més de 40 obres, moltes de les quals publicades a càtedra i que s' estudia a les universitats de tot el món. Un gran i irrepetible artista que segurament, com passa amb els grans, serà molt més reconegut amb el pas del temps. Segurament el nostre país haurà tingut un Pla, un Dalí i la sort de tenir un Albert, tant necessari, per explicar la realitat que ens ha tocat viure.

XM: La situació política i social catalana és gairebé valleinclanesca, teniu previst fer algun projecte sobre el tema, o encara és massa tou o massa calent? Quin altres projectes tens, escrivint, per exemple?

RF: - Actualment estem de gira amb el nostre últim muntatge “Vip” que vam estrenar el setembre del 2014 al Teatre Principal de Saragossa, que ha passat èl CDN al maria Guerrero i que després de recórrer tot Espanya arribarà fins Alemanya. Evidentment ja estem pensant en el nou muntatge però encara està en un estat molt embrionari. Sobre escrits al marge de la companyia, segurament per deformació professional, són un apassionat de l'observació I sí tinc coses al cap, una historia sobre una sèrie de personatges que viuen en una masia a prop d'una carretera, uns personatges on sembla que el temps s'hagi aturat i el que canvia són tots el cotxes, camions, ciclistes que passen per la carretera …

XM: Quines tres preguntes hauria d'haver fet un reporter menys maldestre i amateur que un servidor i que a tu t'hagués agradat contestar?

RF: - Podria dir que has fet quasi totes les possibles preguntes que es poden fer.