Plataforma_d'artistes_cat / Nora Ancarola

Fotografies: p_a_cat


 

Des de la desaparició de l'AAVC (Associació d'Artistes Visuals de Catalunya el juny d'aquest 2015), el context de l'art contemporani i cultural del país i la realitat del sector, ens obliguen a replantejar seriosament i repensar el model econòmic, l'estructura i l'organització que podria tenir una nova associació.

Els canvis estructurals i d'organització han de venir impulsats per un afany de corregir errors i per un desig de millorar el sector sencer, creixent en expectatives a llarg i mitjà termini. Cal ser propositius i ambiciosos, col·ligar-se amb altres associacions i establir un pla de funcionament professional, de serveis socials i econòmic i actuar amb absoluta transparència. La situació crítica que travessem es pot interpretar també en clau positiva: com una oportunitat per activar reformes estructurals, on els processos col·laboratius i articuladors de sector, siguin una realitat.

Pensem que la funció principal de la propera estructura serà la interlocució, la representació, la difusió i la reivindicació. Volem un col·lectiu organitzat d'artistes el més horitzontal possible, amb una estructura democràtica, que representi al grup i que respongui als membres. Volem ser la veu col·lectiva que defèn condicions de treball, estàndards de pagament, igualtat d'oportunitats. Que promogui l'ajut mutu, l'intercanvi d'experiències, relacions laborals respectuoses i les bones pràctiques.

En l'escenari de crisis actual, la nova estructura associativa, ha de ser capdavantera en crear models comuns i ser la interlocutora per a poder formar part del debat i generar estratègies pel canvi. Hi ha molts temes que ens preocupen a molts i seria una llarga llista que va des de la precarietat a la menysvaloració de les pràctiques artístiques.

Per altra banda, fa anys que la preocupació de l'artista visual per afrontar la seva professionalització és, cada vegada major. Els problemes dels creadors i creadores, en relació a tenir la seva situació professional regularitzada, tant enfront de la Seguretat Social com enfront de la Hisenda Pública, semblen un problema moltes vegades irresoluble.

És per tot això que creiem imprescindible la reorganització dels artistes en una nova associació, per la qual cosa, estem treballant en tot el territori català per parlar directament amb els creadors i creadores, visualitzar de primera mà els problemes i les necessitats que tenen i anar fent un mapa del qual són o no, els verdaders agents articuladors dins el nostre país.

En aquests moments som més de 200, entre artistes i d'altres agents, que portem endavant aquest projecte, que tindrà un resultat definitiu a finals d'aquest any 2015.

Ho estem fent de manera participativa, amb reunions i debats per tot el territori català i amb la intenció de crear una nova estructura que garanteixi les bones pràctiques dins la mateixa associació.

RESCATAR LA CULTURA PERDUDA I LA PARAULA SEGRESTADA

Ja fa dècades que pensadors com ara Guy Debord (La societat de l'espectacle) van prevenir del perill de la desaparició de l'art com a part de l'espai crític transformant-se una activitat només decorativa, buida i mercantilista, sense capacitat de transformació, amb la quota de banalitat de les societats immobilistes i conservadores.

En el nostre país, estem patint de la desarticulació més gran del teixit creatiu de tota la història de la democràcia. Ja fa dècades que ens trobem que tant esquerres com a dretes, ens estan dient que la cultura és aquest meravellós espai on tothom conflueix. El mite (com diu Jorge Luis Marzo), del paper assecant dels conflictes, ha servit de manera sistemàtica per instrumentalitzar i "desideologitzar" la cultura. En els anys 80 i 90 com a model cultural per vendre la "marca España" (l'aparició de ARCO, els artistes marca...), i ara com a model de productivitat sota els paràmetres de les indústries culturals.

No hi ha més que llegir la Llei OMNIBUS (creada per la mateixa persona que va crear l'estafa del Fòrum de les Cultures) per veure com s'ha segrestat la investigació, com es des-valoritzen els models de treball col·laboratiu, la importància de la interacció social i la participació. Conservar el patrimoni classista, la defensa de l'estatus d'uns pocs, la frivolització de la cultura en mitjans de comunicació, accentuant la idea dels artistes com gent glamurosa i que fa coses "rares", distorsionant enormement els afers dels artistes, ha estat la pitjor política cultural que ens hem trobat fins ara.

Deia ja Guy Debord en el llibre citat (de l'any 1967!): todo lo experimentado se ha convertido en representación. El espectáculo somete a los seres humanos en la medida que la economia los ha sometido YA totalmente.

Sabem perfectament que les polítiques culturals no fan la cultura. Però sí sabem també que, la capacitat per obstaculitzar-la, és enorme.

Tancaments com el de Can Xalant de Mataró, l'Espai Zero d'Olot, els canvis en el Museu de l'Empordà, del CA de Tarragona, la precarietat de Can Felipa, el silenci respecte del Canòdrom, la desarticulació i precarització dels projectes de Xarxaprod, entre molts altres, ens fa preguntar-nos: quan es parla de l'art català, de què es parla? Només donant suport a la creació contemporània tindrem patrimoni, o què creuen que és patrimoni?

Malauradament, al pensar en aquestes paraules, vaig rellegir alguns articles de gent que està dient repetidament el mateix que estic dient ara....una infinitat d'articles repeteixen les mateixes paraules, en blogs, en xarxes socials, en xerrades i debats públics....en canvi, tenim la sensació que no hi ha veu crítica. Hi ha més artistes i més veus crítiques del món de la cultura que el que sembla. Però estan segrestades, els mitjans de comunicació (excepte algunes lloables exempcions ) no es fan ressò, la TV és la veu del seu amo i el més important, els polítics tenen una capacitat increïble de menysprear els professionals crítics, la política és refractària a tot el que no l'interessa.

Però, per altra banda, en aquests moments sembla que apareixen noves maneres de fer política, que esperem, canviïn aquestes pràctiques, malgrat fins ara, no hem pogut trobar en cap dels programes de cultura de cap partit, un veritable interès per transformar el problema. Uns per desinterès propi respecte a la cultura i els altres per què ara hi ha altres prioritats, sense entendre que la paralització de la transmissió de la cultura, la falta de reflexió, de debat respecte a la realitat que provoca la falta d'atenció a les Humanitats, ens farà cada vegada menys crítics, menys autònoms, menys capaços de tenir pensament propi. I això es paga ben car, ho sabem, tenim dècades d'experiència.

LES BONES PRÀCTIQUES I EL QUE ÉS COMÚ

En aquests moments en els quals les pràctiques artístiques són transversals, interdisciplinàries, on hi ha una clara liquidació de fronteres, i es creen obres (des de fa dècades) productes i accions fóra l'àmbit institucional i museístic, es veu la urgent necessitat de repensar el sentit i la funció dels equipaments i els espais culturals.

Els Museus i els Centres d'art han de generar i donar suport a processos de treball sostenibles, de mediació amb artistes, col·lectius, entitats i agents locals. Propiciar un verdader i democràtic espai públic, on, el dins i fóra siguin possibles i on els llocs de trobada contemplin també els conflictes.

Repensar el lloc dels mediadors i educadors en els Museus, en sintonia amb els educadors i els mitjans de comunicació com a agents transmissor de coneixement i experiència, és una tasca imprescindible, en aquesta etapa que ens toca viure.

Replantejar i fer possibles d'una vegada les Bones Pràctiques en la cultura, on la complexitat no eximeix de solucions clares i entenedores, per solucionar els mínims necessaris per professionalitzar els artistes dins un marc de dignitat, adaptant-les amb les noves pràctiques artístiques, és un tema urgent.

TEMPS D'ASSOCIACIONISME, TEMPS DE PARAULES

A partir del dit anteriorment, no ens ha d'estranyar que un 33% dels artistes guanyen entre 12 i 15.000 € l'any, el 21% entre 6 i 12.000 €, el 34% menys de 6.000 € i només el 12% més del 25.000 €. Això en un informe del 2008. Podem imaginar-nos la realitat del 2015! Hi ha una prospecció, molt primària, que diu que en aquests moments, més del 65% dels artistes guanyen menys de 500€ mensuals....

Però la complexitat no acaba aquí, i és que el treball de l'artista està dins l'àmbit de la cultura i proper al de l'educació i el desenvolupament social. L'artista, i els creadors en general, no només produeixen, també investiguen, medien, aporten solucions a qüestions de l'entramat social i reflexionen, juntament amb els altres agents culturals (historiadors, crítics, comissaris, etc) sobre la situació en la qual vivim.

El sistema cultural és un món interrelacional on la creació és vertebradora a la vegada que l'enllaça i equilibra els aspectes mercantils de la cultura amb els aspectes crítics i alliberadors necessaris per avançar en la nostra societat.

Però aquest equilibri que hi havia (encara precari) s'ha trencat amb uns pressupostos residuals, que amb la coartada de la crisi han configurat un nou panorama cultural a Catalunya.

Diu Estela Rodríguez en “El exilio de la cultura en tiempos de crisis: precarización, depuración y éxodo cultural”:

El actual momento de —estafa— crisis financiera y política, los ciudadanos hemos reforzado nuestra necesidad de defender la sanidad y la educación pública. No así la cultura, que otra vez queda relegada a la idea de que es un bien prescindible en tiempos de austeridad. Esa debilidad provocada por la idea neoliberal de que los trabajadores de la cultura lo hacen “por amor al arte” y de esta forma el ejercicio de su labor está devaluado hasta límites insospechados, la profesión se ha sentido en estos años poco legitimada en buscar un paraguas para reivindicar la pérdida de sus derechos laborales y sociales, desde la cultura, pero en sintonía con los otros sangrantes desmantelamientos de nuestro estado de malestar.

Podríem continuar amb un enorme llistat de situacions que dificulten enormement la vida dels artistes, i que en part, amb unes poques modificacions legislatives, de protecció social i fiscalitat, millorarien ostensiblement. Però creiem que és a través d'un treball sistemàtic i global, respecte altres qüestions que competeixen a la cultura, un treball entre tots els agents de la cultura d'aquest país en col·laboració, podrem qüestionar i qüestionar-nos, debatre, rebel·lar-nos i revelar-nos, podrem intervenir i exigir, podrem dignificar la creació, rescatar les paraules, ser més forts per no haver de col·laborar en el que no creiem, per reforçar fins i tot l'autoestima perduda.

Creiem que és un temps d'associacionisme, paraules i acció.