De paraules / Meritxell Cucurella-Jorba

Il·lustracions: Benxamín Álvarez


L'any 1972 la cantant Mina estrenava, amb l'actor Alberto Lupo, una cançó dramatitzada que faria furor en els anys a venir i fins als nostres dies. Hi deixava anar els infinits matisos de la seva veuassa, la desmesura feta comèdia d'un ulls pintats amb un negre excessiu i lleugers i continuats moviments de cap fets amb un cert menyspreu. Dos rostres en blanc i negre per dir aquest diàleg cantat que són paraules i molt més que paraules. Música? Poesia? Teatre?

“Caramelle no ne volgio più”, diu Mina, esgotada. Tot plegat, un feliç punt de partença per a un article que serà un enfilall de preguntes. De caramels tampoc en volem.

Era també l'any 1972 quan l'immens i incommensurable Samuel Beckett va escriure un breu monòleg per a una boca que parla que porta per títol “Not I” (“Pas moi”). Un fons negre per a una boca que parla mentre no actua: diu. Un algú que va dient que no és pas ella, la veu que parla, la protagonista de la història que explica. Una veu que no té sexe, o els té tots dos, que crida i torna a cridar i ens interpel·la alhora que s'interpel·la en un anar i venir constant pel seu dir-se i el seu dir-nos a una velocitat impossible de seguir per a una ànima que busca lentament un què, un com i un quan en l'ara de la recepció. Esquizofrènia? Translació dels equilibris que pot fer una ment per tots els racons del seu pensament? Teatre només de la veu? Només de la paraula? Una nova forma de? Deixar oberta la possibilitat que un text escrit per ser executat en un teatre es pugui obrir a altres formats, com, en aquest cas, el televisiu o cinematogràfic? I on l'hem deixat aquell teatre només de la veu, només de la paraula, que era el teatre radiofònic?

Als anys 70 es va viure a Catalunya una eclosió del teatre de cos i de carrer en contraposició oberta al teatre de text i associat a uns espais d'exhibició concrets. Es vivia en un context de prohibició lingüística i les seves eren unes propostes per a un veritable teatre independent que s'autogestionava, treballava en equip i incorporava noves disciplines artístiques al llenguatge teatral. Un tipus que creació que teòricament volia obviar les subvencions, ¿per què obviar-les era la manera més legítima per dur a terme una revolta teatral i existencial alhora o bé perquè aleshores com ara ja érem uns quants els qui pensaven i pensem que la política de subvencions idiotitza la cultura? Amb o sense ajuda econòmica vinguda de fora,

¿calia cremar totes les dramatúrgies o les dramatúrgies a partir d'aleshores havien de créixer lluny d'un text susceptible de ser convertit en literatura? Cada època fa foc nou de l'època anterior? Anàvem tard? Anàvem massa d'hora? El context polític i per tant cultural que es vivia a Catalunya als anys setanta només permetia revoltes, teatrals i no només teatrals? Nous espais de representació? Nous públics? Noves formes escèniques? Seríem on som si no ens hagués precedit en la nostra tradició aquest teatre independent que es va dir Els Joglars, Els Comediants i Dagoll Dagom o La Cubana i La Fura dels Baus? Totes aquestes (i altres) companyies van venir per quedar-se i van tenir fills, i aquests fills, legítims o no, ¿són els artífexs de les noves novíssimes formes teatrals? Qui són? On són?

El programa Tria33 va emetre recentment un reportatge que portava per títol “Què seria de l'aigua sense els límits del got?” dedicat a les noves formes teatrals i als qui, segons ells, són els renovadors del teatre català. Es diuen Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel, Insectotròpics, Kamchatka o Companyia Roger Bernat. Un molt bon documental televisiu escrit i dirigit per Júlia Bertran on s'utilitza l'aigua com a metàfora i l'excés com a invitació a la rebel·lió. Una piscina plena d'esquerdes i una dona grassa (l'actiu Itziar Castro) que s'hi vol banyar amb banyador i s'hi repensa i se'l treu mentre sentim en off la veu falsament innòcua d'un trencador com Roger Bernat: “Jo crec que l'art ha de generar un abisme entre allò que s'explica i l'espectador.” I tot s'esquitxa d'aigua, els gots, els llibres, les pomes, el pecat.

Àlex Serrano diu que trasllada a l'escena la virtualitat i la fragmentació del seu dia a dia. Internet, vídeo, música, realitat no complaent. Són “les noves formes d'entendre la construcció del discurs escènic”, diu Xavier Albertí, visionari director del TNC. Amb aquests nous materials de partença, oblidem ja per sempre el text dramàtic i/o la concreció del text? Juguem amb l'atzar? Amb l'abstracció del moviment? Dubtem de tot i de la peça mateixa? I superat l'estat del m'agrada-no-m'agrada, ¿arribem al m'interessa-no-m'interessa perquè qüestiona-no-qüestiona? O potser no cal qüestionar-se res sinó sentir-ho, però no des de la nostra parcel·la més intel·lectual, sinó des de l'estómac. Com és que el 75-90% de l'activitat de moltes d'aquestes companyies teatrals es desenvolupa lluny de les nostres fronteres? Estigma etern de polítiques conservadores? Encara polítiques conservadores? On és l'error? Qui el perpetua, aquest error? Una mala gestió cultural des de la base, des de l'escola i, per tant, des de la societat? Qui la genera la desconfiança cap a tot allò que és innovador i trencador? Els creadors? Els espais d'exhibició, siguin teatres o no? O el públic mateix? El públic vol veure propostes innovadores i trencadores o prefereix seguir instal·lat en la seva comoditat de no qüestionar-se res i anar a veure allò que ja sabia que voldria anar a veure, des d'un anquilosament mental total?

“Esta obra es para el teatro pero para dentro de muchos años. Hasta entonces, mejor que no hagamos ningún comentario”, són paraules del dramaturg i poeta Federico García Lorca que fan referència a El público , una de les peces que van flirtejar amb el surrealisme i que s'emmarcaria en el teatre impossible si és que realment existeix un teatre impossible. Va escriure aquest text entre 1929 i 1930, segurament entre Nova York i L'Havana. Lorca no va mai veure aquesta obra seva estrenada, però el seu text va quedar escrit, i des de finals dels anys setanta fins a l'actualitat directors d'arreu han gosat jugar al joc de portar-la a escena. Ara mateix, i sense anar més lluny, Àlex Rigola al TNC. Si Lorca no hagués cregut, malgrat la difidència que en el fons sentia envers els temes i les formes del seu text (tenint en compte el context social del moment), en la força de la paraula i, per tant, no hagués posat per escrit la seva criatura dramàtica, avui no podríem seguir representant-la. “El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse, habla y grita, llora y se desespera”, segons Lorca. Però perquè aquesta poesia es pugui aixecar del llibre fa falta el llibre, ¿o tornarem a voler obviar el teatre entès com a literatura dramàtica? I obviarem, així, l'encomiable i romàtica tasca de qui hi ha cregut i de la creença n'ha fet referència? Per què qui a dia d'avui pot negar la importància que té a casa nostra la col·lecció de textos teatrals d'Arola Editors? Potser no cal esperar a dir que el millor autor dramàtic per a un director és el mort, el que ja no piula, ¿preferim aniquilar-los d'entrada? Per què cap sala i/o companyia s'ha atrevit a dur a escena el llibret escrit i publicat de Tirant lo Blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme, de Carles Hac Mor i Ester Xargay? Per què hem d'executar un teatre ancorat a la realitat? Per quan un teatre sense raó? I per quan un teatre popular, d'accés popular? Poden conviure diferents tipus de teatre en un mateix ara i aquí, canviant i divers? Són capaces de ballar la mateixa cançó tradició i innovació? Volem cremar-ho tot o hem entès que l'aigua no crema? I el teatre del futur, qui l'escriurà?

Preguntes, preguntes, preguntes. Per què, tantes preguntes? Els caramels ens fan malbé les dents?