El xino que no ho era: Koichi Sugihara / Xesco Mercé

Fotografia: Jordi Casañas


Si ara mateix us proposéssiu pensar en quin és l'oriental més conegut als mitjans audiovisuals a Catalunya (i més enllà de la Franja , si ens hi posem) segurament tots coincidiríeu en el mateix. El rostre amable (que, segons l'Evolé, recorda una mica al de Pat Morita, el de Kararte Kid) correspon ni més ni menys que a Koichi Sugihara, un artista japonès que és tot un pou de sorpreses. Ja fa bastant temps que es deixava caure per La Xina A.R .T, segurament convidat per la també artista Mariko Kumo. El recordo especialment de en la inauguració de l'exposició “Melvilliada” que vaig fer amb l'amic Ramon Roig. Molts dels assistents el miraven amb aquella indissimulada poca vergonya amb la que mirem a la gent famosa. Però Koichi no és simplement un “famós mediàtic”, un actor de publicitat o de televisió que apareix en tot espot que necessiti un professor de Kung-Fú o un cuiner de Sashimi, o en tot programa d'humor que necessiti un soldat vietnamita o un gran executiu nipó. Koichi és un gran artista plàstic. Va néixer a Nagoya (- La tercera ciutat del Japó-, em recorda), en 1953. Com qui no vol la cosa ha exposat, de forma individual, a més de al seu país i al nostre, a Suècia i Israel. Per si això fos poc, de forma col·lectiva ha mostrat els seus treballs (i en rigorós ordre alfabètic) a Alemanya, Andorra, Azerbaijà, Bèlgica, Bulgària, Colòmbia, Corea, Cuba, els Estats Units, Finlàndia, França, Holanda, Hongria, Itàlia, Marroc, Mèxic, Polònia, Portugal, Regne Unit, Romania, Suïssa, Tailàndia Taiwan, Ucraïna i l'antiga Iugoslàvia.

Hem quedat a la galeria Olivart, al carrer dels Banys Vells, un barri ara irreconeixible per a mi (hi vaig viure un a bona pila d'anys). Abans era territori comanxe i ara és ple de restaurant, botigues, tallers oberts, hotels i tot allò que necessita una ciutat que s'ha venut al turisme de masses. Però aquest racó encara conserva un cert encant, i més amb els carrers molls d'una pluja fina. Ens instal·lem en una petita habitació, al darrera i a dalt de la galeria i xerrem durant gairebé mitja horeta, perquè ell ha d'estar llest tot seguit, car també ha fet de comissari d'una exposició de manga que s'inaugura avui mateix (hi ha de venir l'agregat cultural. Durant la breu però intensa conversa, m'explica tot un grapat de coses que he de resumir per tem d'espai editorial, però que crec que són tan interessants com la mateixa obra del Koichi.

Va venir a Barcelona el 1987, desprès d'una visita prèvia per exposar a Cadaqués. Aquí va entrar a la Llotja , quan encara era a l'Hospital de la Santa Creu. Es va apuntar a Gravat (fent un monogràfic de més de 15 anys, ja que li anava bé per anar renovant el visat. Allà va coincidir amb l'antiga xina Elisabeth Marbres. Comença a posar-se en contacte amb unes quantes galeries de Barcelona (Vicent Bernat, Contrast, Tres Punts i Carmen Sallent). Ara treballa amb Olivart. M'explica que el manga no li agradava gaire de petit, que preferia molt més Disney i Hannah Barbera, pel seu color. Recorda que va aprendre castellà llegint còmics al suplement dominical El Pequeño País . Ha aprés l'idioma al carrer. A l'igual que el català (encara que també els ha estudiat ambdós). Diu que no te televisor, però que no li agrada gens com es parla el català aquí. Segons ell, hauríem de parlar tots català standard, no valencià, ni lleidatà. Hem posa exemples: caixa, dibuix, baix... (-Cuando vosotros hableis bien catalàn entonces yo ya lo hablaré- hem diu amb el seu subtil sentit de l'humor)

Li encanta la ciutat. Viu al barri de Sant Just, al Gòtic. Està enamorat del clima, dels seu pis de lloguer de 120 m2 (que és on ha estat des de que va arribar, ja fa 28 anys i mig.). Te l'apartament ple fins dalt de papers i de teles. No es queixa de com està el mercat de l'art aquí, diu que al Japó no es pas millor. Que hi ha molts mites sobre això. Hem diu que el catalans respectem molt la cultura japonesa, encara que en coneguem només una part. Hem parla de la seva formació, amb aquell sentit moral nipó, m'explica que va fracassar en el seu intent d'entrar a Belles Arts, i llavors va estudiar Literatura anglesa i Nord-americana. Llavors va interpretar una versió del “Diari d'un viatjant” de Miller. Hem parla molt bé de la formació escolar al seu país. Va aprendre, entre moltes altres coses, música. Toca el piano, la flauta,la mandolina, l'ukelele. Podeu veure vídeos seus al Youtube, fent JamSessions o tocant solemnement les tecles, ja sigui a Azerbaijan o la Fundació Miró.

M'ha portat un programa de la seva col·laboració teatral més important que ha fet aquí. “Nô”, dirigida per Joan Oller, sobre la figura de Mishima. La van representar al Mercat de les flors, Montserrat Carulla, Enric Majó, Marta Marco o Victòria Pagès, entre d'altres. Ell va fer de traductor ( -Aquells sí que parlaven català de veritat- diu mig somrient). Hem parla que, als 80, ell era dels únics que voltaven per aquí, per això va treballar molt en publicitat. Ara ja hi ha molta més gent, de Japó, de Xina, coreans... Ara han ja són una petita comunitat japonesa a Barcelona, amb l'ajut del Consolat General del Japó. I això ens recorda, de nou, a que ha de venir el Cònsul General per a la inauguració i hem de plegar amb el temps just per fer-nos unes fotos, vora un quadret seu i un piano, a la rebotiga de l'Olivart Art Galley. Se m'ha fet molt curt. Massa.

Doncs ja ho sabeu, quan veieu un japonès demanant un autògraf al Rajoy davant de la Sagrada Família , al programa del Follonero (pensant-se que és Gaudí) o un que anuncia ramen instantani o que surt al Polònia de TV3 fent de mafiós xinès, aquell és en Koichi. Koichi Sugihara. Un gran artista.