Número 4 / Desembre 2014
Sumari

La impostura del Kamasutra

  Arts plàstiques
  Teatre i aa.pp.
  Teatre
  Música
  Sociologia
  Literatura
  Teló
  Temporada teatral
La impostura del Kamasutra / La Xina A.R.T.
Il·lustracions de Marc Vilallonga

-Com esteu?-, pregunta un home amb smoking negre i flor blanca al trau que sembla que s'acaba d'escapar d'un còctel, per fumar, se suposa. Ha sortit del darrera d'una cortina de vellut que suposem roja o blava, com la cançó, però la pel·lícula es vella i en més grisos que blanc i negre. S'adreça a nosaltres, els espectadors. No ens fa cap spoiler (com es diu ara), simplement insinua, entre rialleta i rialleta charmantment entremaliada, una mena d'advertència per a la gent que sigui particularment sensible: Si no s'hi veuen en cor, ara encara hi són a temps (de fotre el camp de la sala, s'entén). I, com qui no vol la cosa, fa mutis per l'esquerra (ara sí que deu anar a fer el cigarret, no?). Segurament molts de vosaltres haureu endevinat que es tracta del començament del film “Frankenstein”, de James Whale (1931). En aquest nova editorial de La Conxinxina ens agradaria ser tan breus i inquietants com els nostre personatge, ja que, en definitiva, el més important passa quan s'aixeca el teló (o s'obra, segons els casos). Per aquest quart número de la revista hem triat el Teatre com a art convidat, tal com hem anat fent amb d'altres camps de la creació (cinema, poesia, música) en les edicions precedents. El títol, que sempre remet a un tema que sigui engrescador per als nostres col·laboradors (alhora que així ho serà pels nostres lectors), potser obre unes expectatives que no voldríem que fossin motiu de futures decepcions. El tema de la impostura, en aquest cas, serà més tractat que el del Kamasutra (potser en propers exemplars farem un especial sobre l'strip-tease, tot es veurà). Ara per ara ens interessa més l'engany com a aparença de veritat.

El Teatre sempre ha transitat en aquest territori de la mentida convinguda. Quan entrem a una sala i ens acomodem entre propis i estranys ja ens avenim a empassar-nos un bon esquer, un cop es tanquin els llums. Però aquest gènere va molt més enllà, ja ho van dir Nacha Guevara o José Mourinho (que sortiran més endavant). La membrana entre el drama i la comèdia és sempre tan porosa com la que hi ha entre aquestes i la mateixa vida. Només un parell d'exemples, per no incomplir la promesa inicial i allargar-nos desmesuradament. Quan les circumstàncies de la vida ens porten a una situació límit, en aparença irresoluble, sempre esperem, d'una forma tant incomprensible com ingènua, que tot es tracti d'una ficció, que s'acabi obrint el teló i veiem, com els sorpresos comensals de “El discret encant de la burgesia”, que els llums ens ceguen i som dalt d'un escenari. Però això gairebé no passa mai. L'altre exemple és a l'inversa, no us ha passat mai que una situació quotidiana (a la consulta d'un dentista, al metro o en un restaurant d'Atenes) sembli, per un instant, excessivament teatral i, inevitablement se us escapi una rialleta nerviosa que farà que els qui són al vostre voltant (potser actors també) us mirin de reüll, reprovant secretament la vostra manca de professionalitat. Fins hi tot hi ha un fenomen, el dejà vu , que s'assembla d'allò més a lesescenes congelades que fan, per exemple, els actors de La passió (d'Olesa, Cervera o Esparreguera, tant se val). Al món de les Arts plàstiques i de les arts en general abunden un bon munt d'exemples il·lustratius sobre això que acabem de dir. La falta de veritat pot disfressar-se d'estètica, d'allò que anomenem estil. Però, ja ho diu un altre convidat, Gorka Benítez: “Solo la verdad es sexy”.

Per aquest número us hem volgut oferir el bo i millor. Entrevistem a dos fenòmens de la interpretació i la direcció teatral, ambdós, per exemple, premis Max: Ramon Fontseré, director d'Els Joglars i, el nostre home a Madrid, l'Armando Dorrego, fa in extens interviu Juan Margallo, tota una personalitat dins del teatre independent de la capital del regne. Entrevistem l'artista i actor circumstancial Koichi Sugihara, al gran saxofoniste basc Gorka Benítez, al més jove dels parlamentaris catalans, Joan Giner, i al personatge mediàtic anònim més conegut al nostre país: Valero Sanmartí. Ens acompanyen també un parell d'il·lustres poetes: Bruno Montané Krebs i la també cantant Meritxell Cucurella-Jorba. Comptem amb la impagable col·laboració d'artistes que canvien el pinzell per la ploma per brindar-nos les seves particulars visions sobre gairebé tot: activisme cultural, performances, estètica, mística i, per suposat, sobre imporstura. Són Nora Ancarola (de MXespai de BCN), Agustín Fructuosos (del TPK de L'Hospitalet), Antonio Luque (de The Grey Square de Tarragona), el també escenògraf Ignasi Rosés, la fotógrafa Marina Tomàs, el xilè Matías Krahn, el Ramon Roig (que ens ha portat les il·lustracions des l'autèntica Xina), l'ex-xino Tito Inchaurralde (els cinc vells col·laboradors d'aquest projecte) o a la maña Elena Gastón. Donant per suposats el nostre trio d'il·lustradors de capçalera: Fátima Rocamadour, Ahmed B. Nouri i Jaime Burton. I, per acabar, al quartet de xinos que segueixen lluitant per tirar endavant aquesta empresa, amb la mateixa empenta que l'orquestra del Titànic: Benxamín Álvarez, David Tarancón, Marc Vilallonga i Xesco Mercé. Conclou ella revista, com sempre, un repàs al treball expositiu i accional fet pel col·lectiu La Xina durant aquesta excitant i ben farcida temporada. Tot és poc per a vosaltres. I, ara sí, que s'alci el teló!

Màscares Bijin-ga / Ramon Roig
Il·lustracions R.R.

La impostura del Kamasutra / Arts plàstiques
Abrazar la impostura / Matías Krahn
Il·lustració de M.K.

Cada vez se presenta de forma más apremiante para muchos artistas (entre los que me incluyo) la búsqueda de la autenticidad. Este impulso se manifiesta de muy diversas formas y maneras, adquiriendo en nuestro mundo de la creación contemporánea un valor especial. Un artista que desee ofrecer algo significativo evitará las imposturas, atenderá a la llamada de escudriñar en su ser e irá puliéndose... [+]

La nit de les galeries / Benxamín Álvarez
Fotografies de Marina Tomàs

Del'1 al 4 d'octubre van coincidir a Barcelona dues manifestacions paral·leles del mon de l'art. -No sé si com a contra programació o com a forma d'unir sinèrgies-. Per una part, la primera edició de Barcelona Gallery Weekend i d'altra banda, al pavelló italià de la fira de Montjuic, s'hi ha celebrat el Swab Barcelona.

Barcelona Gallery Weekend va oferir en 40 espais de la ciutat i de la seva àrea metropolitana... [+]
Plataforma_artistea_cat / Nora Ancarola
IFotografies: p_a_cat

Des de la desaparició de l'AAVC (Associació d'Artistes Visuals de Catalunya el juny d'aquest 2015), el context de l'art contemporani i cultural del país i la realitat del sector, ens obliguen a replantejar seriosament i repensar el model econòmic, l'estructura i l'organització que podria tenir una nova associació. Els canvis estructurals i d'organització han de venir impulsats per un afany de corregir errors i...[+]

Cuestión de estilo / Tito Inchaurralde
Il·lustració de T.I.

La estancia es de proporciones colosales, un comedor amplísimo con grandes ventanales y elevados techos. La decoración art decó se extiende más allá del mobiliario: sobre las paredes, se vislumbran murales con exóticos motivos vegetales y fauna salvaje; invadiendo el suelo, un laberinto floral se pierde bajo las mesas de los comensales. Hay muchas mesas, todas redondas y con largos manteles, tantas que, hacia el fondo...[+]

La impostura del Kamasutra / Teatre i arts plàstiques
A.R.T.T. (Acte de recuperació de tecla Tepeka). Jornades internacionals de performance al TPK / Agustín Fructuoso
Fotografies del TPK, Anna Solé i José Sanjurjo

Des dels seus inicis el TPK ha tingut com a referents a aquells homes i dones d'altres àmbits no específicament artístics amb els quals coincidíem en plantejaments estètics i polítics. Dins d'aquests referents sempre ha ocupat un lloc important tot el que tenia a veure amb la representació, el teatre, la dansa. Han estat referents Peter Brook, Pina Bausch, Grotowsky, Tadeusz Kantor pels seus conceptes estètics i també pels conceptes polítics implícits en els anteriors com ara la multiculturalitat en Brook, la bellesa de l'ésser quotidià i el seu moviment a Pina Bausch, la resistència en Grotowsky, l'heterodòxia en Kantor. Aquest interès pel fet teatral i la relació entre representació i experiència ens ha portat a investigar en un llenguatge que participa de les dues realitats com és la performance. La performance no és teatre en el sentit que està treballada des de l'actitud d'assumir l'experiència personal per part del performer com el que dóna sentit a l'acció i aquesta és més vivència que representació, però alhora el performer mesura el gest, la paraula, el moviment, l'espai i el temps com si d'una obra de teatre es tractés. Dèiem que des dels seus inicis el TPK ha mostrat un gran interès per la performance..[+]

¿Qué hace mi mano derecha? estados voluptuosos de la parte izquierda del cerebro / Antonio Luque
Fotografies de Paco Soriano, Kandi Álvarez, Polarizador Estudio 1, Dimensional Paco Cable i Juan Carlos Lozano

Hace unos meses cuando me planteaba el ciclo de performance, "Corporeidad y resistencia" en The Grey Square. Me venían a borbotones las performances vistas, ya sean en grabaciones o en directo. Sabía lo que quería que fuera esta incursión en el mundo del arte de acción en La Grey, el público de Tarragona, lugar donde se hacía la propuesta, no está acostumbrado a las expresiones de arte actual, escasas en esta ciudad de la periferia, en la que la cercanía de la absorbente Barcelona la deja desprovista de los lenguajes del arte contemporáneo, parecido a un limbo cultura difícilmente superable. Además existía otro hándicap, The Grey Square, es un espacio dedicado al arte actual, autogestionado, independiente y alternativo, que sigue la estela de centros de creación parecidos que existen en las capitales europeas y americanas, donde los artistas invitados pueden realizar sus proyectos con entera libertad. El problema aparece en la falta de fondos para realizar las actividades que nos proponemos...[+]
El xino que no ho era: Koichi Sugihara / Xesco Mercé
Fototgrafia de Jordi Casañas
Si ara mateix us proposéssiu pensar en quin és l'oriental més conegut als mitjans audiovisuals a Catalunya (i més enllà de la Franja , si ens hi posem) segurament tots coincidiríeu en el mateix. El rostre amable (que, segons l'Evolé, recorda una mica al de Pat Morita, el de Kararte Kid) correspon ni més ni menys que a Koichi Sugihara, un artista japonès que és tot un pou de sorpreses. Ja fa bastant temps que es deixava caure per La Xina A.R .T, segurament convidat per la també artista Mariko Kumo...[+]
La impostura del Kamasutra / Teatre
Entrevista a Ramon Fontseré / Xesco Mercé
Fototgrafies de Félix Méndez
Ramon Fontseré és un autèntic monstre (en el sentit més fascinant i mític de la paraula) dins del panorama teatral del nostre país. Tot i que potser no caldria, val la pena fer un breu repàs a la seva trajectòria. L'actor de Torelló aplega un bon grapat de premis, tant a nivell individual com amb la companyia que ara dirigeix, Els Joglars. Com a intèrpret ha obtingut el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona (Ubú President,  1996), un Premi Max (La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla) i el Premio Nacional de Teatro. Amb la companyia, el Premi de la Crítica del Festival d'Edimburg i Premi Fundació HAMADA (Yo tengo un tío en América, 1992), el Premi Nacional de Teatre El Nacional, 1994), La Medalla d'Oro de les Belles Arts (1999) i el Premi Saulo Benavente, a l'Argentina) al millor espectacle internacional (Daaalí , 1999)...[+]
Entrevista a Juan Margallo / Armando Dorrego
Fotografies A.D. i el cambrer del Pryce

Juan Margallo (Cáceres, 1940), es un icono viviente de nuestro mejor teatro independiente y un pionero de la escena española. Este hombre, curtido en mil batallas, llegó a Madrid procedente de su Extremadura natal para hacer del arte de contar una estrategia contra el poder, contra el sistema. Se la jugó y ganó. Ganó una vida plena, reconocida y vital. Vencedor de mil batallas, incluso las que perdió y que hoy en día sigue siendo un referente en el teatro nacional.

Ganador de dos MAX por su trabajo como actor, fue galardonado con la Medalla de Oro al mérito en las Bellas Artes. Fundador entre otras cosas de las míticas compañías Tábano, El Gallo Vallecano, El Buho y Uroc Teatro, fue también director del Festival Iberoamericano de Teatro de Cádiz durante seis años. En sus comienzos trabajó bajo las órdenes de José Luis Alonso, Miguel Narros, Luis Escobar, José Tamayo entre otros y fue discípulo de William Layton. Ha hecho cine (más de veinte películas), TV, montajes teatrales de todo tipo, “Happenings”… Pero su mejor premio se lo dio la vida, con la que apostó siempre por hacer lo que le daba la gana (o casi siempre), aunque al poder o a la censura no les gustara lo que hacía. Casado con la también excelente actriz Petra Martínez, son un ejemplo de esas parejas de las que hay pocas y cuando trabajan juntos, como en la reciente obra del propio Margallo, “Chimpon”, que hicieron este mismo año en el teatro Valle Inclán de Madrid, los talentos se disparan y las complicidades se aúnan para dar lo mejor del teatro en estado puro. Hoy en día, es un privilegio para todos que siga en activo y dando fruto de su conocimiento, su saber hacer, su gracia y su talento...[+]
De paraules i preguntes / Meritxell Cucurella-Jorba
Il·lustració de Benxamín Álvarez

L'any 1972 la cantant Mina estrenava, amb l'actor Alberto Lupo, una cançó dramatitzada que faria furor en els anys a venir i fins als nostres dies. Hi deixava anar els infinits matisos de la seva veuassa, la desmesura feta comèdia d'un ulls pintats amb un negre excessiu i lleugers i continuats moviments de cap fets amb un cert menyspreu. Dos rostres en blanc i negre per dir aquest diàleg cantat que són paraules i molt més que paraules. Música? Poesia? Teatre?

“Caramelle no ne volgio più”, diu Mina, esgotada. Tot plegat, un feliç punt de partença per a un article que serà un enfilall de preguntes. De caramels tampoc en volem.

Era també l'any 1972 quan l'immens i incommensurable Samuel Beckett va escriure un breu monòleg per a una boca que parla que porta per títol “Not I” (“Pas moi”). Un fons negre per a una boca que parla mentre no actua: diu. Un algú que va dient que no és pas ella, la veu que parla, la protagonista de la història que explica. Una veu que no té sexe, o els té tots dos, que crida i torna a cridar i ens interpel·la alhora que s'interpel·la en un anar i venir constant pel seu dir-se i el seu dir-nos a una velocitat impossible de seguir per a una ànima que busca lentament un què, un com i un quan en l'ara de la recepció. Esquizofrènia? Translació dels equilibris que pot fer una ment per tots els racons del seu pensament? Teatre només de la veu? Només de la paraula? Una nova forma de? Deixar oberta la possibilitat que un text escrit per ser executat en un teatre es pugui obrir a altres formats, com, en aquest cas, el televisiu o cinematogràfic? I on l'hem deixat aquell teatre només de la veu, només de la paraula, que era el teatre radiofònic?...[+]

La impostura del Kamasutra / Música
Sinestesia sin anestesia (Entrevista a Gorka Benítez) / Xesco Mercé
Il·lustracion de Jaime Burton, fotografia de Xavi Creus

Coincidimos en El Foro, un restaurante de buena carne argentina y otras delicias gastronómicas que es, a su vez, una cava de jazz, como las de antes. Además está justo a la vuelta de la esquina de donde yo viví la mayor parte de mis años de estudiante, en el ahora irreconocible e irrecuperable Born. El local lo codirige un viejo amigo, Xavi Creus. Seguramente han sido él y el destino quienes hicieron coincidir la fecha de inauguración de la exposición que yo presento ahí (“Borntubialaif”) con el ciclo de conciertos Bcn Gin Jazz Foro, que él abrió, en formato trío (con Dani Pérez a la guitarra y David Xirgú a la batería). Ese día le conocí. Escuchamos el concierto boquiabiertos con los amigos que vinieron al vernissage , algunos reconocidos amantes e intérpretes (algo más que amateurs) de esa maravillosa música, además de contar con la visita inesperada de grandes colegas artistas recién llegados de Lyon.

Volví, por supuesto, con mi hijo y unos amigos suyos, a la par que alumnos míos, con los que he tocado varias veces durante los últimos años. Un guitarra y un saxo que apuraron hasta la última gota del segundo concierto, mucho más experimental e hipnótico, en formato dúo con el gran, grandísimo Xirgu. Repetí otro día solo, aprovechando que vine al barrio para entrevistar a Koichi. Tocaba con toda la banda, con el trompetista Juan de Diego, en quinteto (Pere Loewe, Caspar T Charles, Carlos Falanga, Joan Monné). Hoy he reincidido, again . Hemos coincidido en la terraza, dónde él suele aparecer, con su poderosa estampa, para fumar un poquito. Le propongo el tema de la sinestesia, de la cual ya había prevenido a inefable Xavi, quien, como era de esperar, no le ha dicho nada a Gorka. Acepta enseguida ... [+]

Crònica d'un concert: Caïm Riba i amics / Marina Tomàs
Fotografia de M.T.

Les pluges i vent d'aquests darrers dies a Formentera segur que han fet caure els fruits de les figueres de moro als peus de la planta... Pau Riba i la seva dona Mercè Pastor van anar-hi ara ja fa més de 40 anys fugint d'un món massa gris i buscant un apropament amb la natura. Allà hi van néixer els seus fills Pauet (1971) i Caïm (1974) i, paral·lelament, el mític disc Jo,la donya i el gripau (1971). Engendrats en circumstancies ben particulars i feliçment nascuts en condicions molt precàries, tots tres són fills de la utopia 'hippy'.  El  músic Caïm Riba va celebrar, divendres passat, 20 anys de carrera professional rodejat d'amics i familiars a la sala Music Hall de Barcelona.  Després de caminar per l'experimentació i l'electrònica amb el seu germà gran i la cantant i actriu Dolo Beltrán formant el trio Pastora, en Caïm va emprendre fa molt poc una carrera en solitari, molt més formal, presentant el seu primer disc A 306 Km (Music Bus, 2014), que és la distància en línia recte que hi ha entre l'illa de Formentera -on va néixer- i la Barcelona on viu I Caïm va partir d'aquest primer disc en el concert rumb a la Formentera 'post-hippy' de la seva infantesa, amb Els bons moments i un folk-rock de tons paisatgístics. . .[+]

La impostura del Kamasutra / Sociologia
El diputatat vulcanià (entrevista a Joan Giner) / Xesco Mercé
Fototgrafies X.M. i Marc Vilallonga; il·lustració: Jaime Burton

Som al TPK, al festival de performances ARTT. DeLuXe, és a dir el Luís Casado i jo, estem presentant, en rigorosa estrena, l'espectacle “Tuning”. Es un show lúdico poètic que gira sobre la sílaba “tun”. En un moment determinat ens posem a cridar: -Que entri la tuna! Que entri la tuna!. Òbviament tothom es gira cap a totes les portes però, com cabia esperar, no apareix aquesta formació musical per enlloc. Llavors el Luis diu: -Hi ha algú entre el públic que sàpiga tocar la guitarra? I surt l'espontani fals (que és el Joan): -Jo!. Puja a l'escenari. Li posem una capa de tuno, com les nostres. El Luís porta el coll amb pell perquè és el tuno de la tundra, una tonyina tunejada amb retrovisors en una mà i una pandereta feta amb llaunes de tonyina a l'altra. Jo sóc el tuno de Tunis. Porto un fes per barret, per suposat, i toco amb el saxo A night in Tunissia . Al Joan li pintem la cara (betuning!) i li posem un casc de miner. Ell serà el tuno del Túnel que acompanyarà amb la seva guitarra, ara un blues, ara una rumbeta, la resta de l'actuació.

Miro la tele amb la desgana de rigor, fent zapping, i, a dalt de tot de la presidència del parlament, hi ha un senyor gran ... [+]

Entrevista a Valero Sanmartí / Lucien Verneuil
Il·lustracions d'A.B.Nouri, fotografia de J.Q.Higgins

Tot aquest reguitzell de saber i reflexió el va poder compilar al seu llibre “Jo només il·lumino la catalana terra”, editat per males Herbes, el qual s'ha convertit en un autèntic fenomen viral. Un veritable esdeveniment d eproporcions sociològiques, que per això l'hem col·locat en aquesta secció, i no, per exemple, a literatura. No li ha calgut ni que el presenti el Cuní en un dels seus programes per convertir-se en un autèntic Best Seller d ela literatura popular. Un personatge que ara és tan idolatrat com abominat, si fa ho no fa com hio son José Mourinho, Jorge Javier Vázquez o Antonio Baños. Valero Sanmartí, sigui qui sigui... [+]

La impostura del Kamasutra / Literatura
Boogie Boogie Macumba / Xesco Mercé
Il·lustaració de X.M, fototgrafies de Marila-Bo
Recordo amb nitidesa la boira encegadora dels focus quan sortíem a escena. El trànsit entre els camerinos i l'escenari era com una metamorfosi o una transfiguració gairebé més física que espiritual. Allò que havia de ser els vestidor dels artistes era, en realitat, una mena de laberint en runes, precàriament il·luminat, format per múltiples i petits cubicles, exageradament comunicats entre sí però sense les suposables portes de fusta, ni al lavabo, amb placa turca, que feia joc estètic amb la resta. El terra era permanentment xop, sobretot a la part que no tenia sostre i comunicava directament amb un celobert per on ressonaven les discussions domèstiques, la música tropical i el repic de les forquilles que semblaven preparar truites infinites. I, present i silenciosa, aquella olor inconfusible i penetrant, mescla de brous clarets, alcohols espessos, humors sexuals, pixum i misèria pura que te el barri Xino de Barcelona...[+]
6 postales / Bruno Montané Krebs
Il·lustració de Fàtima Rocamadour

POSTAL 13

El secreto de la poesía es seguir

la deriva de Orfeo perdido en el Hades.

Su amada lo llama en silencio, la noche

iluminada por sus ojos enormes y hermosos.

El enigma de la muerte no explica

la abyecta injusticia de su separación.

Queremos creer que el secreto de las palabras

los salvará, el enigma que el silencio repite,

la búsqueda desesperada de la mano ...[+]

Del Bulubú al Ñaque en las "Mañanitas de Marifé"/ Elena Gastón
Il·lustracions d'E.G.

DEL BULULÚ* AL ÑAQUE** EN LAS “MAÑANITAS DE MARI FE” (Señora de la radioregonesa) sita en Fraga (pueblo colindante con Cataluña (considerada un barrio grande de la misma por los oregoneses de la ibérica tierra “de muchos conejos”). Obra escrita en chapurrirau eleneudístico-petrixolero. Con modestia y sencillez (sin exhibicionismo)

Riquilorio recortado de los “cojones de imprenta” en los Talleres finiseculares La Gran Paradoja. Por una realidad sin puertas para dar y tomar

SOCIGOLONTE SONEIT CARDINALESCO o EL MANUSCRITO ENCONTRADO EN ZARAGOZA

**El   bululú   era un actor solitario o   comediante   español   que viajaba a pie de pueblo en pueblo haciendo breves representaciones, interpretando todos los personajes que aparecían en la loa, farsa o entremés elegidos de su variado repertorio (en palabras de Quevedo : un "bufo farandulero miserable"). Su origen se localiza en Galicia   hacia finales del   siglo XVI. .. [+]

La impostura del Kamasutra / Teló
Una petita escenografia / Ignasi Rosés
Il·lustracions I.R.
La impostura del Kamasutra / Temporada teatral
Temporada teatral (amb tots els bolos nacionals i internacionals) / La Xina A.R.T.

Aquesta temporada d'exposicions ha estat intensa i profitosa (espiritualment, se sobreentén). Vàrem començar l'any amb un projecte de llarga trajectòria, El basar del Xino. Per aquesta desena edició vàrem poder comptar amb la participació d'alguns dels artistes de Kanîbal'hopox que van participar al Symposium de la xarxa celebrat a Kaunas (Lituània) a l'estiu de l'any apassat, amb la senzilla (i alhora dificilíssima) premissa de treballar solament amb llapis i paper. Bruno d'Abrigeon, Christine Foulché, Elisabeth Krotoff, Marie-Françoise Prost-Manillier, Martine Saurel, Diego Tampanelli i els quatre artistes de la casa van configurar el repartiment coral d'“El llapis de paper”.

La segona de les exposicions la van composar una selecció dels artistes lituans més destacats del moment: Robertas Antinis, Patricija Gilytė, Andrius Kviliūnas, Artūras Valiauga & Linas Liandzbergis, Gintautas Trimakas i Arvydas Žalpys. Aquest darrer, vell amic de La Xina A.R .T. va fer alhora el paper de comissari delk projecte, amb la col·laboració de la no menys amiga Giedre Legotaite. Els treballs presentats a “Ready made.Lt” ja havien estat exhibits, tant a Lituània com a l'estranger, però aquest va ser el primer cop que es van aplegar per... [+]