Entrevista a Joan Giner: diputat vulcanià / Xesco Mercé

Fotografies: Marc Vilallonga i X.M.; il·lustració: Jaime Burton


Situació primera:

Som al TPK, al festival de performances ARTT. DeLuXe, és a dir el Luís Casado i jo, estem presentant, en rigorosa estrena, l'espectacle “Tuning”. Es un show lúdico poètic que gira sobre la sílaba “tun”. En un moment determinat ens posem a cridar: -Que entri la tuna! Que entri la tuna!. Òbviament tothom es gira cap a totes les portes però, com cabia esperar, no apareix aquesta formació musical per enlloc. Llavors el Luis diu: -Hi ha algú entre el públic que sàpiga tocar la guitarra? I surt l'espontani fals (que és el Joan): -Jo!. Puja a l'escenari. Li posem una capa de tuno, com les nostres. El Luís porta el coll amb pell perquè és el tuno de la tundra, una tonyina tunejada amb retrovisors en una mà i una pandereta feta amb llaunes de tonyina a l'altra. Jo sóc el tuno de Tunis. Porto un fes per barret, per suposat, i toco amb el saxo A night in Tunissia . Al Joan li pintem la cara (betuning!) i li posem un casc de miner. Ell serà el tuno del Túnel que acompanyarà amb la seva guitarra, ara un blues, ara una rumbeta, la resta de l'actuació.

Situació segona:

Miro la tele amb la desgana de rigor, fent zapping, i, a dalt de tot de la presidència del parlament, hi ha un senyor gran (de les CUP) que recull els vots. Al seu costat, com els dos lladres, dos jovenets. El de la seva esquerra és qui llegeix els noms del diputats que van pujant les escales per dipositar el seu sempre més que previsible vot. Porta cabells llarg rossos i barbeta. Res de nou, ja que és un membre de podem, però porta una samarreta d'aquelles que un es posa per que se'n parli. “Catalunya sí que Spock”. Sí senyor! Amb un dibuix en blanc del nostre heroi vulcanià sobre fons violeta intens. Aquell un jovenet és el mateix Joan Giner d'abans. Ara és el diputat al Parlament de Catalunya per la coalició Catalunya sí que es pot i no pel planeta Vulcà, com jo i d'altres amics bigbangtheory ens esperàvem.

En Joan va nàixer a Cornellà, el 1989. El conec perquè he estat professor seu uns quants anys. Se'l recorda molt a l'escola perquè, entre classe i classe i ales hores mortes sempre era al vestíbul tocant la guitarra. Incansablement. Hi ho feia de collons. Per això el vaig llogar per a “Tuning”. Ara es dedica a la política. Ha estat top trending en una sola setmana, tot i que ha estat un període amb moltíssima acumulació de notícies rellevants. És el més jove de l'hemicicle, la qual cosa l'ha visibilitzat al medis, més que molts d'altres diputats que són en un sempre sospitós i anodí anonimat. Però, a més a més, ha estat l'únic que ha manifestat públicament la seva discrepància amb el vot del seu grup, tot i que va acabar no trencant la disciplina de partit. Això va crear un cert rebombori (dins del gran caos general) i una bona colla d'articles i debats sobre el tema. Ell creia que CSQEP s'havia d'abstenir en la declaració i votar en contra a la investidura. Com, crec, uns quants pensàvem. Ho argumenta una mic amés avall. L'he convidat a casa meva. Hem estat a la terrassa, gaudint del solet del matí (jo m'he hagut de posar ulleres de sol, però ell està tan “panxo” (suposo que és perquè es va acostumà al sol mexicà). M'ha demanat un cafè amb canyella (jo li he dit que no en tinc, ni clau, ni sucre, perquè sóc diabètic. Al final fem uns expressos amb aigua i ell el lia uns quants cigarrets, per anar fent. Aquesta és la tercera situació. Xerrarem una mitja hora, que la resumeixo en petits talls de veu, segons el tema parlat:

Etapa escolar:

-La meva primera lluita vital va ser contra la imposició de la religió. A les Trinitàries m'obligaven a anar a missa. Sempre em posaven a la última fila. Fins que un dia, cansat del ritual i del “Os alabamos señor” vaig posar-me a tocar un acord teatral a l'orgue de la capella. Òbviament em van fer fora i per això vaig fer cap a l'Isabel de Villena.

Universitat:

-A la facultat jo vaig fer dos carreres, la de “Telecos” i la d'assemblees. Vaig enganxar Bolonya de ple. Bolonya. Vam aconseguir paralitzar 9 de les 11 facultats a l'Autònoma. Vaig estar negociant cara cara amb el rector. La meva facultat, enginyeria (tot i que les de ciències solen ser les més conservadores) va ser la única que va parar el pla de Bolonya un any. Per una altra banda, a mi m'agradava molt l'aspecte teoric d ela Física i les Matemàtiques. Primer em vaig treure la carrera tècnica, vaig traure la carrera tècnica, vaig fer un intermedi per anar a donar voltes pel món (a Mèxic), vaig tornar per acabar el grau i vaig fer un màster. Fins i tot he exercit d'això. He treballat a Mordor ( La Caixa , of course ) d'arquitecte de sistemes. Vaig aguantar un any el tem d'oficina, cap, ben vestits, etc.

Activisme:

-Al Raval vam muntar un moviment contra el tancament de Batxillerats nocturns (hi ha molta classe treballadora que els necessita). Llavors jo estava en una comunitat vinculada amb moviments okupa (que feia assistència social per a emigrants). Hi havia artistes zapatistes que feien murals per Barcelona. Després vaig anar a Mèxic i quan vaig tornar va sorgir el 15M. Amb els col·legues del barri vam treballar en projectes contra Eurovegas, pel tema Preferents, pel no tancament del cinema Pisa. Després vam decidir muntar una candidatura. Els meus companys i jo vam fer l'anàlisi que Podem era un projecte que tenia un recorregut més de masses. D'aquí va sortir AECornellà, que no és un partit tradicional, sinó assemblea popular. Ara som al segona força política la poble.

Resultats electorals:

-Evidentment no estic content amb resultats de les darreres eleccions. Hi ah moltes possibles respostes a aquests: Fusionar un col·lectiu nou, sense estructura, amb partits amb molta tradició és complicat. Ells tenen unes maneres de fer molt mecanitzades i nosaltres apostem molt per la creativitat. Un altre tema és la polarització que va buscar el propi Mas. El Sí i el No, o el Sí o el No desdibuixà les eleccions i va traure espai de discusivitat. Nosaltres no volíem fe runa campanya tan de trinxera, tan fronterera, en volíem una més de diàleg.

Paper davant del procés:

-L'un és un moviment popular democràtic i l'altre representa l'immobilisme més conservador i retrògrad. No podem ser equidistants. Convergència ara surfeja (paraula clau). La Cup sembla que el vol fer caure de l'onada. ERC està a l'aguait, segur que a les següents no es presentaran junts. Si Mas cau, Esquerra tindrà el camí planer. Jo soc sobiranista, no independentista. Llavors una suposada majoria de govern segurament tindrà un perfil més d'esquerres. A Europa el son moviments nacionals són molt de dreta, al contrari del que ha passat a llatinoamerica.

Situació actual catalana i al món mundial:

-T'ho dic a tu i ho dic a la tele si fa falta; Esperem que la CUP no investeixi a Mas, Mas és el majordom de les altes esferes. Podem estarem amb ells (si demostren que els tenen ben posats). Si hem de fer un procés constituent jo crec que ens trobarem. Ara Catalunya és en un atzucac, però lo normal és que tinguem una relació fraterna entre les dues formacions., no tenim tantes diferències programàtiques. Ho fem a Cornellà, o a Badalona.

-Han passat moltes coses aquesta setmana, la declaració del Parlament (que inicia i marca el full de ruta), la investidura (el no a Mas dos cops), els atemptats de Paris, a Unió l'han enxampat amb corruptel·les diverses, el pressing CUP....

Els atemptats a París:

-Ara mateix Europa està tocada, com a unió europea vull dir: Shenguen està en entredit, alguns països planten cara de males maneres pel tema refugiats, l'economia cau respecte Xina, USA o Sudamèrica. Però Europa se suposa que te un nivell cultural i polític més alt que a la resta del món. Això es va veient per la força que tornen a tenir partits d'esquerra: Corbin a l'UK, la coalició de Potugal, el Sinn Fein a Irlanda, Grecia , Podemos a Espanya... Tots volen combatre la sensació d'aquest ambient de caiguda, de derrotisme a Europa. Però altres pensen que falta un petard i tirar cap a endavant. Que quedi clar que Isis és el feixisme sirià, però França. Bèlgica o USA els hi ha venut les armes. Una situació com l'actual es l'idònia perquè alguns justifiquin la guerra. Apel·laran al patriotisme francès, etc. Tots els polítics que han començat guerres tenien la popularitat per terra, com ara Hollande (només cal repassar la història de les guerres recents). Ara les fabriques treballaran, produiran i vendran. Revitalitzarem la economia però la gent políticament es polaritzarà. Quan polaritzes una societat la raó s'esvaeix. Hi ha una por social molt forta. Ara mateix al Trambaix m'h etrobat senyores que s'esglaiaven quan han pujat un parell d'àrabs jovenets. La realitat és que al meu barri de Cornellà el 50% son magrebins.

Cultura i política:

-L'Art és enemic de la estabilitat i de la societat del benestar i dels status quo. Forcadas, va dir “farem la revolució i després la tornarem a fer”. L'única manera de canviar el món és aquest canvi constant. L'agitació i renovació de cultures constant , com es va fer als 70, 80 o 90. Els joves plantejaven els seus models per rebatre els anteriors de forma continuada. Ara. Malauradament, la cultura dominant és de to neoliberal. La gent prefereix comprar discos d'anuncis de la tele que no pas de música genuïna.

-El monstre de la maquinària cultural que reprodueix un model únic. L'eina que tenim és la cultura popular (no hem refereixo a sardanes i bastoners, que també), donar espais per que s'expressi i sigui irreverent. L'art pro sistema no te sentit. Ha de trencar les fronteres del consens social. L'art ha de tendir a transgredir. La gent que es dedica a transgredir son els líders d'aquesta societat, artístics i creatius.

La litúrgia teatral de la política:

-El Parlament és l'escenificació teatral de relacions de poder, però el poder de veritat el te el poble, és al carrer, la política es fa als carrers. Es tracta de crear un escenari favorable, amb càmeres (tot i que el seu grup és fora de focus).

-La senyora Forcadell no és la regidora, és simplement una actriu. El director del teatre no ve al parlament mai, s'ho mira des de casa per la tele, És veritat que ella ve de moviments moviment socials, però tot plegat sembla que la presidència sigui un premi a la seva entregada labor al procés. Però ella és una icona, no un líder. Els líders tenen influència, les icones simplement hi son.

Al final, tot i el sol gairebé de forat, se'ns ha passat l'estona en un tres i no res. Ell ha d'anar al parlament i jo a l'Escola, a pencar. Un plaer haver-nos retrobat. I em quedo amb una frase seva, que ressona al meu cap, com si estigués en una capella amb música d'orgue gairebé imperceptible: La polarització esvaeix la raó... la raó...la raó...