Crònica d'un concert: Caïm Riba i amics / Marina Tomàs

Il·lustracions: Benxamín Álvarez; fotografia: M.T.


Les pluges i vent d'aquests darrers dies a Formentera segur que han fet caure els fruits de les figueres de moro als peus de la planta...

Pau Riba i la seva dona Mercè Pastor van anar-hi ara ja fa més de 40 anys fugint d'un món massa gris i buscant un apropament amb la natura. Allà hi van néixer els seus fills Pauet (1971) i Caïm (1974)   i, paral·lelament, el mític disc  Jo,la donya i el gripau  (1971). Engendrats en circumstancies ben particulars i feliçment nascuts en condicions molt precàries, tots tres són fills de la utopia 'hippy'. 

El  músic Caïm Riba va celebrar, divendres passat, 20 anys de carrera professional rodejat d'amics i familiars a la sala Music Hall de Barcelona. 

Després de caminar per l'experimentació i l'electrònica amb el seu germà gran i la cantant i actriu Dolo Beltrán formant el trio Pastora, en Caïm va emprendre fa molt poc una carrera en solitari, molt més formal, presentant el seu primer disc  A 306 Km  (Music Bus, 2014), que és la distància en línia recte que hi ha entre l'illa de Formentera -on va néixer- i la Barcelona on viu. 

I Caïm va partir d'aquest primer disc en el concert rumb a la Formentera 'post-hippy' de la seva infantesa, amb Els bons moments i un folk-rock de tons paisatgístics, molt introspectiu i a estones nostàlgic. Acompanyat de dos guitarres i amb Pauet a les projeccions va acollir sense estridències els membres de Gossos amb  Un cel daurat,  tema inèdit pel següent disc, i a Xarim Aresté , amb  Volarà , un homenatge a la seva besàvia i poetessa Clementina Arderiu,  dona de Carles Riba. Jordi Lanuza (Inspira) va cantar amb molt sentiment  No ploris més, i Gerard Quintana  Formentera, evocant aquells estius immòbils com llangardaixos al sol, aquells estius que inauguraven la resta de les seves vides. 

Després va arribar el moment pop del concert amb  Dolo Beltrán  que va fer ballar tothom amb  Còsmica, èxit de  Pastora.  I tot seguit va aparèixer un altre dels germans, Àngel, i el patriarca  Pau  per cantar una versió de Donya Mixeires, clàssic de Jo, la donya i el gripau, en record a la mare, morta fa més de 20 anys.

Les figues de moro passen del verd i el groc de finals d'estiu al vermell-porpra més intens a la tardor, i  ens recorden la necessitat de ser un mateix i la possibilitat de revestir-se amb els tons escandalosos que ofereix la natura, sempre valenta.