Barcelona Gallery Weekend & SWAB / Benxamín Álvarez

Fotografies: Marina Tomàs


 

No sé si per unir sinèrgies o com a ‘contra programació' però, de l'1 al 4 d'octubre, van coincidir a Barcelona dues manifestacions artístiques: la primera edició del Barcelona Gallery Weekend i el Swab Barcelona.

Barcelona Gallery Weekend és una iniciativa d'Art Barcelona (Associació de Galeries d'Art Contemporani) que compta amb la participació de l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, l'Ajuntament de l'Hospitalet i diferents empreses, hotels i mecenes particulars que s'han sumat a l'esdeveniment. Compta, també, amb la participació de la comissària de trajectòria internacional Rosa Martínez com a consultora, així com amb la de Frederic Montornés i Montse Badia  

Aquesta primera edició proposava quatre rutes per 40 galeries, institucions i espais singulars de la ciutat i la seva àrea metropolitana, i va coincidir amb el canvi de ubicació de diferents galeries a espais de zones fabrils que aposten per una diferent ubicació com a nou focus artístic. Confirmant la voluntat per part del sector de igualar-se a les tendències que imperen en molts llocs de la resta del món.

Barcelona Gallery Weekend reprodueix un format ja experimentat. El Gallery Weekend de Berlín ja va per la desena edició i en el seus inicis va substituir a la fira Art Fòrum. La iniciativa va anar creixent fins que aquest any ha estat necessari traslladar la festa de cloenda a l'aeroport de Tempelhof. Gallery Weekend Berlin s'ha convertit en un gran focus d'exportació d'art. Els grans clients vénen de fora, hi ha inversors d'art que s'apunten als circuits de 48 i 72 hores ininterrompudes de durada. Com si fós la borsa, competeixen per veure qui és més ràpid identificant i caçant al vol les grans oportunitats. -Arriben un parell de russos, tanquen les compres en el primer matí d'exposició i m'exigeixen la seva retirada- comenta un galerista… Difícilment això passarà a Barcelona Gallery Weekend. O sí, tot és possible!

Segons la meva opinió, el contingut del Barcelona Gallery Weekend ha sigut de qualitat molt desigual, i l'assistència de públic escassa -potser el meu recorregut va coincidir amb moments de pocs visitants-, excepte en la decebedora exposició d'Antonio López a la galeria Malborourg, que estava a vessar.

L'altre esdeveniment ressenyat porta el títol de Swab Barcelona. Va néixer el 2006 com a iniciativa de la col·lecció privada Espai d'Art Diezy7 de Barcelona. A la seva web es diu que “Swab és la única Fira d'Art Contemporani fundada per un col·leccionista d'art que “proposa trencar amb la imatge hermètica i elitista que rodeja el món de l'art contemporani i crea oportunitats per a accedir al mercat de l'art a galeries emergents, a artistes i comissaris que inicien  la seva carrera en el difícil panorama actual, que aposta per l'art emergent en l'àmbit creatiu i que vol fomentar el col·leccionisme”

Però Swab Barcelona, amb tot aquest discurs de bones intencions i de llocs comuns, no deixa de ser una fira de "pa sucat amb oli", amb galeries de segona fila on ni tan sols hi ha les principals galeries barcelonines. És una fira més entre la multitud de fires mediocres que sorgeixen al llarg de la geografia mundial i abans que res, són negocis per als seus organitzadors  i que "viuen de la necessitat dels que viuen d'això de poder vendre alguna cosa". Swab Barcelona té unes dimensions digeribles -la qual cosa és d'agrair-, respira un ambient modernet i desenfadat amb gent "guai del paraguai", és una fira més on hi predomina lo políticament correcte domesticat i monòton.

Des del punt de vista comercial, gran part de l'art d'aquestes fires aspira a acabar en cellers o caixes fortes de rics orientals o occidentals, a l'espera de ser tornat a vendre, probablement a les subhastes. Són esdeveniments manegats per intermediaris o crítics que confonen art i professionalitat amb diners, i  que s'omplen d'un públic sense massa criteri, que senzillament no ha après a mirar art.

Em crida molt l'atenció el fet de que els museus i les galeries d'aquí estiguin pràcticament buits o només "colonitzats" per turistes i que, en canvi, quan s'organitzen esdeveniments que surten a les principals cadenes de televisió, el públic hi vagi en massa.

Respecte algunes afirmacions que s'han fet referent al Swab Barcelona, més que aclarir-me dubtes, em plantegen vàries preguntes:

Per exemple, per què després de gairebé deu anys el Swab Barcelona encara segueix en procés de consolidació? Em sembla que després de nou edicions amb diners, suport institucional i patrocinis és suficient per consolidar l'esdeveniment.

Què vol dir “crear nou col·leccionisme”? Que la gent compri art de la mateixa manera que inverteix en altres disciplines?... Portem anys amb la mateixa cançó en que les galeries o els representants dels seus interessos juguen a cridar l'atenció del món. La compra i venda d'art actual respon a les necessitats d'un segment de la població que no té res a veure amb el nou col·leccionista amb el qual somien les galeries.

I què vol dir l'eterna cantarella ‘d'art emergent'?... Hi ha un comportament del món de l' art que sembla tenir un cert gust per sembrar el seu camí de joves ruïnes. Ara, en el món de l'art mana el mercat, la rendibilitat, l'especulació, la frivolitat i l'èxit. Hi ha intermediaris que guanyen més revenent una obra de 5 milions d'euros que una de 10.000 euros. Per aquesta segona obra caldria deixar passar anys fins a poder pujar ni fins el doble del seu preu, si és que no val res.

En el món de la cultura, les institucions, el mercat, el poder polític i el poder financer ho acaparen gairebé tot. Sembla que tot sigui qüestió de xifres econòmiques: els llibres només tenen interès si tenen vendes milionàries, en arts plàstiques les exposicions s'expliquen per la quantitat de visitants, el valor d'una obra d'art es mesura per la xifra que algun excèntric milionari pagui per ella, una fira és tan important com la quantitat de números que omplin els xecs dels col·leccionistes. La majoria dels agents: crítics, escriptors... es refugien en espais de poca importància. Les revistes gairebé han desaparegut, les galeries tanquen o semblen botigues de souvenirs i, els artistes -excepte una minoria (els rics)- viuen en la precarietat, en l'ansietat, i en la necessitat de ser i estar. Com la vida mateixa!

No ens enganyem; l'art contemporani interessa a molt pocs -a part dels propis artistes, els qui el difonen, els qui el comercialitzen i els que n'exposen-. No hi ha espai en el mercat per a tants artistes, és inútil, la majoria d ells estan en els seus estudis davant de la seva obra, una obra que possiblement ningú miri i ningú acabi comprant. No podran exposar ni en espais dignes i encara menys en llocs de certa importància. A molts se'ls nega la simple existència com a artistes i la possibilitat de viure de la seva obra. Els passarà com a aquells poetes que, quan es moren, els seus manuscrits van a parar al contenidor blau.

L'art serveix per qüestionar-nos la realitat de les coses. És allò que d'alguna manera canvia la percepció de la realitat que teníem abans de contemplar-lo i ens aboca al dubte, ens convulsiona i ens fa repensar.

No aconsegueixo veure en aquests esdeveniments artístics "un lloc per a la passió, potser no quedi tampoc espai per a la sensibilitat, ni per a la intel·ligència", però seguirem amb els nostres somnis i els nostres malsons en aquest món essencial que sembla no anar enlloc.