Al mio maniero * / Lucien Verneuil

Il·lustracions de Jaime Burton. Fotografia d'Airida Rekstyte
ccc

 

Quan m'ho ha dit, per suposat, no me l'he cregut. No sóc jo el primer en dir això, la qual cosa no li resta veracitat, però si algú, algú real vull dir, s'assembla al personatge que interpreta l'incommensurable Albert Finney a la no menys esplèndida “Big fish”, de Tim Burton, aquest és en Xesco Mercé. Podríem dir que el meu amic té una incontenible propensió a la fabulació calidoscòpica i a l'hiperrealisme màgic cada cop que t'explica qualsevol cosa. En boca seva, la més fàtica de les anècdotes esdevé la més emfàtica de les tragèdies. I, òbviament, també pot ser just a la inversa. No és clar si aquesta tan seva peculiaritat respon a algun pla o persegueix finalitat alguna, però podríem dir exactament el mateix d'allò que ambdós estimem amb bogeria: la literatura. El fet que només faci un parell d'hores que hem arribat no contribueix massa a afegir versemblança a la història que m'acaba de contar. Això sí, de ser certa, serà una primera però fefaent prova que la meva estrafolària hipòtesi de treball potser no ho és tant com m'hagués agradat que ho fos. Però potser cal posar-nos tots en situació i explicar l'assumpte des del principi, per comptes d'acusar amb evident ànim condemnatori el missatger.

Som a l'estiu de 2013, a l'assolellat Midi francès. El nostre amic Bernard és el nostre impagable amfitrió a la fantàstica casa que té al costat del Pic du Loup. La seva companya Elisabeth, malauradament, no hi ha pogut ser. Se n'ha anat a impartir un curs de pintura a l'illa de Guadalupe, ni més ni menys (au, ves-li al darrera!). Per tant Bernard es troba en l'estat ideal per a qualsevol home, que com molts penseu, no és la solteria, ni com penseu l'altra meitat, no és el matrimoni. L'estat ideal per a l'home és just enmig. Le mot just , mai més ben dit, és “de Rodríguez” (nostrat concepte de difícil traducció). Més d'una vintena d'artistes hem fet cap a aquest bell i estrany indret, provinents d'altres no menys estrambòtics d'arreu del continent, i de més enllà i tot. Tots som integrants de la Xarxa europea d'espai de creació, altrament dita “Kanîbal'hopox”. Hi ha artistes lituans, alemanys, argentins, francesos, iranians i més de mitja dotzena que hem vingut de Barcelona i voltants. Podem convenir i resumir que no som pas un grupet convencional. Més aviat semblem un congrés no oficial d'esperantistes o el càsting inicial que hi ha a les novel·les d'Agatha Christie, això sí, sense el neguit d'haver d'esbrinar qui és l'assassí. Tota la colla ens hem reunit per celebrar el tercer gran “Symposium” d'aquest col·lectiu de col·lectius, que té un format molt més llarg i engrescador que en passades edicions.

El pla inicial és treballar durant una setmana en un espai collonut, el taller d'“Encré et Lumiere” de Cannes et Clairan. Aquest és una antiga i enorme cooperativa vinícola que ara fa de taller d'un impressor i creador polifacètic tan típicament francès d'aspecte com de nom, Jean-Claude. La cava és plena de racons i raconets que seran el nostre estudi improvisat aquests propers set dies. En la segona part del certamen es farà una exposició de tot aquest material a Lasalle, un poblet encantador al bell mig del parc natural de les Cevènnes, al centre cultural La Filature du pont de fer, un espai cultural de grans dimensions que gestiona una amiga anglesa de Jean-Claude, l'Isis. Mentrestant posarem tots a casa del Bernard, que compta, val a dir, amb l'ajut logístic inestimable del seu fill Gregoire i la seva companya Emilie i, per suposat, de tota la resta de col·legues del col·lectiu de Nîmes 4,barbier. Han llogat també un cuiner bereber que respon al nom de Yayaoui i una ajudant que es diu Sissí. Dos peculiars personatges de nom servicial que donarien per tota una novel·la a part. En resum, tot això vol dir que menjarem i beurem, tocarem música i ballarem, jugarem a petanca i celebrarem reunions, xerrarem i riurem. En resum, farem totes aquelles coses que fan que valgui la pena viure.

Cadascú d'aquest singulars amics artistes en porta alguna de cap que anirà desenvolupant o abandonant completament durant aquesta primera setmana de creació. Us explico ara quina porta entre orella i orella un servidor. El que jo pretenc fer és una mena d'estrambòtic crossover , és a dir, una barreja de gèneres tal com se n'hi diu ara en aquesta mena d'argot anglès que ho empastifa tot. Vull fer un treball que encadelli el món de la música i el de la mitologia pseudocientífica. Vull mirar de fer una relació exhaustiva entre totes les versions de la cançó que potser en té més i la coneguda teoria dels “Sis graus de separació”, és a dir aquella mena de llegenda urbana, revestida de ciència experimental sociològica, que diu que entre cadascun de nosaltres i qualsevol altra persona del planeta hi ha no més de sis graus de relació. Òbviament la composició musical és ”My Way”, o potser caldria dir “Comme d'habitude”. La metaliteratura sobre el tema és incomptable. Aquesta era de la globalització lingüística i, sobretot, teleinformàtica ha afavorit l'aparició d'opinadors i pseudoestudiosos més propers al tarannà “Big fish” que al Materialisme dialèctic, posem per cas. Per tant, calia fer una investigació prèvia rigorosa i fonamentada de cara a apropar-se tot el que és pogués, a allò esmunyedís i abstracte que anomenem la veritat. Per Internet corren diverses llistes d'aquestos “covers”. Jo n'he fet una de bastant fiable de 133 cançons (que acabaré reduint a 100, per fer-ho rodó o a 50, per fer-ho efectiu), en la que he exclòs versions de Youtube casolà i inexactituds repetides ( Dionne Warwick, Kylie Minogue, Lenny Kravitz, Pearl Jam , Psychodelic furs o Ray Charles, per exemple).

Ara aviat farà 45 anys de la gestació de la cançó matriu. La història es prou coneguda però us en faig un resum. A 1967 el compositor francès Jacques Revaux fa una peça anomenada “For me” per a la cantant Dalida, que la rebutja. Llavors l'ofereix al cantant yeyé, i tot i això amic, Claude François. Amb retocs a la lletra fets per Gilles Thibaut es presentada amb el nom de “Comme d'habitude”. Parla de la difícil monotonia de la vida conjugal però alguns hi ha volgut veure un missatge enverinat de Clo-Clo (que es com els seus fans coneixien a François, amb aquest curiós costum tan francès d'abreujar amb un monosíl·lab repetit els noms de la gent) envers una antiga amant, la també cantant France Gall. Curiosament aquest hit no va ser pas un èxit com els que solia assolir el ros cantaire que es feia acompanyar per les Clodettes (que, si les veieu en fotos, entendreu per què mai no es van poder veure a la tardofranquista Espanya).

Diu la llegenda que el canadenc Paul Anka era de vacances a França i va sentir la cançó (uns diuen que a “Téle Dimanche” i altres a la ràdio) i en va comprar els drets d'exclusiva editorial en anglès. Tal com apuntà Diego A. Manrique, hi ha una versió “rare” (mai millor dit) del gran David Bowie, que es pot trobar a la xarxa, en la que el rei del glam sofisticat canta sobre la versió original, canviant la lletra i el títol (“ Even a fool learns to love”). Però en aquells temps Bowie no era qui ha acabat sent i els francesos volien algú amb més renom per cantar el tema en la llengua de la pèrfida Albion. Va ser llavors quan Anka li va oferir una nova versió, amb lletra de Fred Brott i arranjament musical de Don Costa, a “ la Veu ” que ja semblava començar a acceptar la pròpia e inevitable decadència. Però aquella mena d'arrogant revisió vital, amb final de secció de vent in crescendo com un himne triomfal va ser un gran revulsiu en la carrera de Frank Sinatra, tot i que el seu èxit més important va ser, numèricament, “Strangers on the night”, seguit de prop per “New York, New York”. El tema potenciava la imatge de gran vividor capaç d'acomiadar-se amb la xuleria d'un “que me quiten lo bailao”, que diuen en castellà i, alhora, amb la solemnitat d'una tonada clàssica i encomanadissa.

Desprès d'aquella primera gravació (famosa per l'assistència entusiasmada de la seva filla Nancy, a primera fila) el 30 de desembre de 1968, són incomptables les apropiacions, paròdies, plagis i homenatges incondicionals que altres autors han fet de “My Way”. Se n'ha fet de tots els estils i en tots els idiomes. De les més puristes (Julio Iglesias, Matt Monroe, Engelbert Humperding) a les més irreverents (Sid Vicius, Shane McGowan). Del rotllo Las Vegas (Elvis Presley, Tom Jones) al del Liceu en hores baixes (André Rieu, Il divo o el Tres Tenors) . Del pal “grans orquestres” (Ray Coniff, El gran combo de puerto rico) a “grans interprets” ( Richard Clayderman , Céline Dion ). De Jazz ( Nina Simone, Lester Bowie & the Brass Fantasy –per a mi, sens dubte, la millor de totes), de Soul ( Aretha Franklin , The Platters), de Bossa Nova (Bob Tostes), de Copla (Isabel Pantoja), de Folk (Joan Baez), de Pop ( Robbie Williams ), de Rap (Jay Z), de Rock (The Strokes), de Heavy (Northern Kings), de Britpop (Radiohead), de Punk (Nina Hagen), de Postpunk ( El noi del sucre), de Poppunk (Green Day). De franceses ( Doré , Aznavour , Pagny , Sardou , Mathieu ), de mexicanes ( Vicente Fernández , Arturo Sandoval, Los Panchos ), d'italianes (Mina, Patty Bravo), de gregues (Nana Mouskouri), d'àrabs (Rai Khaled , Rachid Taha, Faudel) , de gitanes ( Gipsy Kings ), i de catalanes (Mone -“Com he fet sempre”). I moltes altres de veritablement inquietants (Raphael o Chistopher Lee -sí, sí, el comte Dràcula en persona en una ignota faceta).

Sí, és veritat, sempre hi ha peròs i perills. Cal recordar que “My way” és un tema que porta una certa maledicció consubstancial (una mica com passa al món del tango amb “Adiós muchachos”). Clo-clo (el primer autor) va morir d'un estrany accident domèstic, com Marat en versió elèctrica. El gran Elvis es va tornar del tot immortal poc desprès de fer-ne la seva versió a Hawaii. Sid Vicios se'n va anar a fer companyia a la Nancy tot just quan acabà de fer la seva paròdia bufa (“sí, jo vaig matar el gat”) simulant disparar a un públic de rigorosa etiqueta. I molts d'altres, que pot ser que hagin traspassat a causa de la seva, més que tèrbola, turmentosa biografia que no pas per la malastrugança del tema. Val a dir també que a les Filipines, on hi ha una fervorositat gairebé religiosa pel Kareoke, s'ha hagut de prohibir aquest tema per ser el motiu provat de més d'una dotzena d'homicidis d'arrel melòmana. Però això pot ser que sigui una llegenda negra, tal com, teòricament, ho era fins fa poc la misteriosa teoria del “Sis graus de separació”.

Tanta o més metaliteratura ha creat aquest tema com la cançó “My way”. Si bé la majoria d'experts creuen que la idea prové del novel·lista hongarès Frigyes Karinthy , en el seu conte “Cadenes”, d'altres l'atribueixen a Guillermo Marconi, l'inventor de la ràdio. Però tot no hagués passat de ser una curiosa i bella especulació literària si no hagués passat a les escrupoloses mans de les ciències exactes i, posteriorment, a les mans d'altres ciències que començaven a ser-ho al segle passat, la Sociologia i la Psicologia. Ithiel de Sola Pool   i   Manfred Kochen van intentar demostrar aquesta teoria matemàticament als postnuclears 50 (d'una forma semblant a allò que es coneix com el nombre d'Erdos, és a dir, quants graus de separació hi ha entre qualsevol matemàtic del món i el propi matemàtic hongarès). Més tard, als lisèrgics 60, va ser el psicòleg Stanley Milgram (que també és molt conegut per uns polèmics experiments sobre la obediència) qui va desenvolupar la teoria, rebatejant-la com l'“Experiment del món petit”. Al cibernètics 90, Brett T. Jaden va utilitzar una nova i poderosíssima eina per comprovar aquestes teories, la Internet Movie Database, verificant que el número sis potser ja era massa gran. Va ser, de nou, la literatura, en aquest cas la del dramaturg John Guare en la seva peça que acabà donant nom a aquest assumpte, qui va tornar a posar de moda el tema (el film posterior de Fred Schepisi hi va ajudar).

Al nou mil·lenni, un nou llibre apareix per corroborar les tesis i reafirmar el nom, “Six Degrees: The Science of a Connected Age” del sociòleg  Duncan Watts . Al segle XXI les xarxes socials ja són un fenomen imparable, l'empresa més gran i coneguda d'aquests afers va fer un estudi anomenat “Anatomy of Facebook”, arribant a la conclusió que ara el grau de separació entre individus s'apropava cada cop més a 4. En estudis afins al tema s'ha arribat a afirmar que, en determinats col·lectius, aquest nombre, des de sempre, ha estat menor. Per exemple, entre els músics de jazz de la primera meitat del segle anterior, proclius com pocs al mestissatge i a la promiscuïtat melòdica, aquest grau era de 3. És potser aquest darrer apunt el que em va acabar de fer-me decidir a convertir tot aquest afer en proposta artística. He de dir que ja el vaig tractar en un escrit per a “la revista musical per a adolescents que ja no tenen edat de ser-ho” per a la qual treballo (tal com ni diuen, amb la mala baba habitual, els col·legues de La Xina). En l'article que hi vaig presentar el primer trimestre d'aquest any, vaig desgranar uns quantes cadenes de connexió entre els noms mítics de la teoria dels Sis graus i els no menys memorables revisionadors de “My way”. Amb un exemple per veure de què anava ja en tindreu prou.

L'escriptor hongarès Frigyes Karinthy , a més de ser més o menys el pare d'aquest joc d'embolics, era també el president de l'associació esperantista magiar. Això vol dir que segur que va conèixer l'advocat jueu i principal editor en aquesta llengua, Tivadar Soros , i segurament també el seu fill, el tan conegut com odiat financer i especulador multimilionari (i filantrop, segons altres) George Soros . En aquesta faceta més amable, el senyor Soros va finançar i participar, més d'un cop, en el “Polgar   Chess Festival” , un certamen al voltant dels escacs que organitzen les tres germanes més conegudes en aquest joc intel·lectual (han estat campiones mundials i han participat en torneigs masculins, per exemple). Susan, Sofia i Judit, per suposat, també són hongareses (com ho era el seu pare, mestre d'escacs, revolucionari pedagog i també esperantista, Lazlo Polgar). La primera és coneguda per haver jugat diversos cops contra el llegendari Bobby Fischer, “enfant terrible” dels escacs de vida paradigmàticament novel·lesca i tràgic final. Un home que va contribuir a popularitzar la icona del jovenet nord-americà que va reptar la poderosíssima maquinària político-esportiva de l'U.R.S.S. va ser el fotògraf de famosos Harry Benson, el qual és conegut, a part de fotos mítiques sobre el Beatles i Muhamad Ali, per exemple, per haver-ne fet de, i aquí arribem al final de la cadena, ni més ni menys que Frank Sinatra (la més coneguda és potser una sèrie amb la seva companya en aquells dies, Mia Farrow, i amb l'escriptor Truman Capote).

Al l'article es dibuixaven un parell de llargues connexions més. Una que anava de les matemàtiques i l'astrofísica, a la potent poesia xilena i la cançó lleugera espanyola (Paul Erdos, G. H. Hardy, Edward Arthur Milner, Nicanor Parra, Roberto Bolaño i Raphael). L'altra passava des de la psicologia de tripi dels 60 als al·lucinògens dibuixos fractals i la ciència ficció més flipant per acabar en la que, tal com li agradava denominar al trompeta del final de la sèrie, “la gran música negra” (Stanley Milgram, Benoît Mandelberg, Arthur C.Clark, Lois Weisberg, Fontella Bass i Lester Bowie). Personatges, en un principi molt allunyats en tots els aspectes, acabaven interconnectats en aquesta xarxa d'atzars exponencials que aplega, al llarg del seu recorregut, sorpreses i descobriments que, alhora, són principis de noves i fascinants cadenes. Comprovades doncs aquestes connexions interespacials i intertemporals, només em calia, en aquest setmana de treball creatiu col·lectiu, i al ritme del cant omnipresent de les cigales del sud de França, anar establint esglaons entre cadascun dels intèrprets més remarcables, o més kitsch, segons com s'escaigui, de “My way” i cadascun dels membres d'aquesta tropa heterogènia d'heterodoxes artistes.

Venint amb el cotxe cap aquí, però (i ja era d'esperar amb uns companys de viatge com ells), el Benxa i el Xesco, que coneixen tothom i sempre tenen ganes de fer la guitza, quan els he explicat el meu pla, ja m'han començat a dir les seves relacions (de segon o tercer grau) amb gairebé una dotzena dels músics del meu llistat. Per les mateixes raons enunciades al primer paràgraf d'aquest text, he decidit, de moment, posar en quarantena, a espera de verificació, els seus suposats contactes, i he hagut d'amenaçar-los de ser exclosos, de forma irrevocable, d'aquest experiment socio-musical. Com que els he explicat abans que penso finalitzar l'experiència amb un espectacle de kareoke, en el qual cada artista imiti, amb la disfressa o caracterització corresponent, el cantant a qui estigui connectat (en menys de sis graus) i sé, per experiència, que ells dos, i sobretot el Xesco, són carn d'escenari, han acceptat callar (momentàniament, no calia fer-se massa il·lusions). Tot i això, les dues darreres cadenes que m'han dit eren bastant creïbles. El Benxa havia fet la “mili” amb el bateria de Siniestro Total i un dels grups que va començar fent-los de teloners va ser un dels autors de la versió anglesa que més va sonar a la península, Los Piratas. Per la seva banda al Xesco l'havia operat del nas el mateix metge que sol fer-ho a sa majestat el rei Joan Carles, el doctor Garcés, això, deia ell, ja el connectava immediatament amb Isabel Pantoja, Raphael, Julio Iglesias, Francisco i Bertín Osborne, com a mínim.

Però tot just hem arribat a Claret i hem començat el ritual d'abraçades i petoneig tradicional (que a França sempre es multiplica per tres, ja que aquest és el nombre de petons que marca el protocol) ja he vist el Xesco que, amb el seu francès macarrònic, aprofitava el petoneig per fer la seva pròpia investigació paral·lela, alternada amb misterioses trucades pel mòbil. Ordre alfabètic de les salutacions: Agne, Agustín, Airida, Alexandre, Arvydas... i vora trenta més fins arribar a la Zahra. Jo estava acabant de saludar els col·legues de Colònia per anar-me'n una mica més a l'oest i saludar els de Lió quan s'ha presentat el Xesco amb aquella expressió a la cara, una mena de barreja de plaer, excitació i entremaliadura, que només pot proporcionar l'assoliment d'un nou saber. El seu rostre era com el d'un nen que porta a la mà closa una cua de sargantana tallada que es belluga espasmòdicament i és a punt de mostrar-te-la, terrible i triomfal. Resulta que desprès de fer una darrera trucada de verificació al Bruno, escultor de l'Ardeche que no vindrà fins la setmana vinent, el meu company xino ha tingut l'immens honor de poder contribuir de forma fonamental al meu projecte. Més encara, s'ha vist amb la legitimat suficient per afirmar, amb la rotunditat que calgui, que ja té la primera, o potser cal anomenar-la primeríssima, baula d'aquest psicodèlic cadenat. El nostre amic comú, el també escultor francès Clarbous, Claude Clarbous, del que ja coneixíem ambdós el seu passat de bandoneonista de tangos i contrabaixista pop, havia tocat, en una única però documentada ocasió, ni més ni menys que amb l'intèrpret original de tot el tema que ens ocupa: amb Claude “Clo-Clo” François.

Òbviament la primera increïble notícia m'ha fet sentir molt content. Ja tinc una connexió d'un sol grau i ja començo a imaginar-me a l'amic Claude amb una llarga perruca rossa, una camisa lluenta de fantasia i uns pantalons de campana de catedral, començant la performance de Kareoke amb el “Comme d'habitude” primigeni. Però, és de justícia, la segona de les actuacions la reservaré, en senyal d'agraïment infinit, al meu amic, tot i que una mica robaplans, o potser és més escaient i musical dir, aixafaguitarres, Xesco. Segur que ell voldrà fer la de Shane Mcgowan, fent amb inconfusible veu trencada l' "Oh no, oh no not me, I did it my way". El meu amic va fer d'actor secundari estel·lar, amb el seu amic Gil, al videoclip “Fiesta” dels Pogues, que es va rodar a Tiana i, de ben segur, va compartir més d'una ampolla amb el rei del folk-punk irlandès. Però jo crec (li dec) que he d'oferir-li la versió de l' Isabel Pantoja.

(* “My Way” en Esperanto)