Número 3 / Desembre 2014
Sumari
La utopia del sud:
  Arts plàstiques
  Música i arts
  Música
  Literatura
  Programa de mà

Direcció: Xesco Mercé

Redacció: Benxamín Álvarez,
Xesco Mercé, David Tarancón i Marc Vilallonga

Disseny de l’edició digital: José A. Troya i Xesco Mercé

 

amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya

 

La utopia del sud / La Xina A.R.T.
Il·lustracions de Xesco Mercé

 

(Sonen tres copets de batuta al cantell del faristol: toc, toc, toc)

Hi ara hauria de sonar una fanfàrria rabiosa i exultant com aquelles bandes gitanes que surten als films de Kusturica per celebrar que, per fi, ja tornem a ser aquí. Sembla que hagi passat una eternitat des del darrer número de La Conxinxina. Potser tant temps com el que fa que en Thomas More (un nom que aquí sempre hem tendit a arabitzar) va crear el concepte que ens ocupa: la Utopia. Recordeu que, a part del número 0, que era un calaix de sastre “comme il faut”, tots els exemplars de la nostra revista han volgut tractar, des de l'òptica calidoscòpica que ens caracteritza, sobre algun tema que servís de fil conductor del projecte anual, i que es pogués maridar amb alguna altra de les arts conegudes. El nº1 es deia “El canibalisme il·lustrat” i versava sobre com l'art es nodreix d'ell mateix, i no, per exemple, de la natura. L'art convidat era el Cinema, molt propens a remakes i revisions. El nº 2 es va dir “El diner del color” i va analitzar la sempre difícil relació entre l'art i el diner (que us haig d'explicar!). L'art convidat era la Poesia (la més pobra de totes per antonomàsia).

Per aquest tercer número, batejat com “La Utopia del Sud”, en un indissimulat homenatge al gran escriptor i conegut melòman Julio Cortázar (aprofitant, encara que sigui al darrer sospir, que enguany es celebra el seu centenari), hem triat potser la més intangible de les arts, la Música. Perquè si de tots és sabut, tal com ens recorda el genial contista argentí, que “la música és el melancòlic aliment dels que vivim d'amor” i a tots se'ns fa un petit esvoranc a l'ànima cada cop que sentim “Spanish boots of spanish leather”, “L'home que ens roba les novies” o “Blue Monk” (cadascú per motius íntims i intransferibles), també es veritat que a gairebé tots se'ns queda la gola seca com un bacallà i se'ns tensen els músculs més animals, amatents i convençuts que tot canviarà d'una vegada per totes, per fi, quan escoltem “A las barricadas”, “Die Walküre”, “Get up, stand up” o “Què volen aquesta gent?”, per exemple.

És a dir, la música també és sinònim de revolució (o el seu avís, com el “Grandola vila morena”. o el seu certificat “Se acabó la diversión”). Encara que, a vegades sigui de forma una mica més incruenta i melosa, la música ens fa creure, una altra vegada més, en la bondat humana quan sentim “The times are changing”, “Qualsevol nit pot sortir el sol”, “A love supreme” o la part coral de la “9ª simfonia” de Beethoven.

Totes les polisèmies provinents d'aquella remota illa que el filòsof anglès del segle XV va imaginar tenen el seu propi soundtrack:

Utopia te un parell d'accepcions etimològiques. L'una ve del grec οu (no) i τόπος, (indret), literalment: "enlloc" o “no lloc” (un concepte molt estimat pels comissaris artístics postpostmoderns, per cert ): “Avenida de la luz, el desierto empieza aquí”, del Loquillo o el del cinquè dels set cels d'en Sisa serien bons exemples d'això, sense gairebé sortir de casa, musicalment parlant.

El segon dels significats, del grec εuτοπία, εu, (bo) i τόπος (lloc): el yeyé Jaime Morey, per exemple, sabia d'un lloc “a través del mar, donde el día brilla más, cuando amanece” (una mica en la línia dels gagàs Duncan Dhu i el seu “En un lugar”) o els psicodèlics Weather report ens van fer volar, literalment, fins a “Birdland”.

Potser el significat més emprat del terme utopia seria el de "concepció imaginària d'una societat ideal" (o bé la d'un “paradís promès” (“Els morts de l'any 40” de Pau Riba o “Esperame en el cielo” d'Antonio Machín). Una altra entrada del diccionari seria la d'un "ideal irrealitzable" (“Quisiera ser aurora boreal” del Duo dinámico), "somni" ( “Imagine” de John Lennon), "il·lusió" (“Rabo de nube” de Sílvio Rodríguez), "quimera" (“El pueblo unido” de Quilapayún) o tal com ens recorda la portada d'aquesta revista, directament un “cuento chino” (“Quiero ser Santa” de Parálisis Permanente).

La utopia ens pot anunciar una evolució de la societat cap a un futur millor (eutopia) “La vie en Rose” d'Edith Piaff (que és el color que representa més bé el concepte, tal com hem volgut remarcar cromàticament a la nostra portada) o “Sugar mountain” de Neil Young. Així com també ens pot revelar el pitjor dels averanys (distopia) (“Anarchy in UK”). Alguns diuen que cada pensador utopista porta dins seu un dictador (“Io sonno il centro di gravetà permanente” de Franco Battiato). Recordem també el futurista Marinetti , paradigma del nou culte d'aquest principi de segle: el de la utopia de la tècnica (“All is full of Love” de Bjork, o “Radio GaGa” de Queen).

També el concepte serveix per criticar l'statu quo de cada època, diferenciant allò que és i allò que hauria de ser (“It's a perfect day” d'en Lou Reed, “Érase una vez” de Paco Ibáñez o “El progreso” de Roberto Carlos). Això ho ha fet sempre la Ciència Ficció , amb els seus mons perfectes que potser ja no ho son tant (Devo, “Beautiful World” o Billy Idol, “Shock to the system”).

En definitiva, hom pot definir l'home com a animal utòpic i això ho demostren la llista infinita de cançons (o discos) que porten aquest títol o aquesta paraula inclosa en ell. Que va des de l'Alanis Morrissette al Joan Manuel Serrat (l'altre noi del Poble Sec, el bon jan, perquè l'autèntic i calavera sempre ha estat en Sisa), des dels Mojinos escozíos a Alphaville, des d'Extremoduro al gran, gran Frank Zappa.

Però no podem oblidar la sabia ensenyança del flautista d'Hamelín (també present a la nostra portada). La música sempre ha estat un esquer infal·lible per fer seguir la gent jove. Són, de fet, els principals consumidors de productes musicals. Repetides vegades, s'ha disfressat una operació política i comercial de pretesa revolta musical. A casa nostra tenim grans exemples: “La cançó protesta”, el “Punk”, “La movida”, “El rock català” o això que ara en diuen el “Nou Pop Català”, han estat, o bé urgentíssimament assimilats i reorientats pel sistema, o bé, directament, promoguts per aquest (per entendre'ns, tal com ho va fer el govern nord-americà amb l'Expressionisme abstracte, a nivell d'arts plàstiques).

Per intentar disseccionar tot aquest ventall temàtic hem tingut la sort de comptar amb un conjunt instrumental de primer ordre, gràcies, en bona mesura, a la col·laboració d'en Marti Sales, el qual, dissortadament i per motiu diversos i imprevistos, s'ha quedat fora del cartell, però promet participar-hi a la propera de canvi:

El compositor que més ha propiciat el mestissatge entre les arts, musicals, escèniques i plàstiques, sempre fent-ho des del mascaró de proa de l'avantguarda, en Carles Santos, ens ha fet arribar dues fotocomposicions expressament creades per aquest exemplar.

Hem tingut el plaer sempre desconcertant d'entrevistar a un artista tant polifacètic com indòmit, en Pau Riba. Un creador conseqüent i incansable que, des de fa una pila d'anys, és present tant al panorama cultural quotidià com a l'imaginari sonor i sentimental col·lectiu.

També ho hem fet amb en Tolo García-Plata, el director musical de la “Raval's band”, un projecte musical i pedagògic, hereu directe dels projectes socialistes utòpics de Josep Anselm Clavé, creador dels Cors homònims, molts dels quals son veïns nostres al barri del Raval.

Un altre músic inconfusible i personal, en Víctor Nubla, la meitat del projecte Gràcia Territori Sonor (l'altre és en Sebastià Jovani), ens ha regalat amb una tant lúdica com lúcida reflexió sobre el paper de l'art i la música en les societats presents i pretèrites.

Un dels creadors del projecte editorial més engrescador del moment, l'editorial “Males Herbes”, que també té un passat musical confessable, ser membre del grup de punk FP, ens ha escrit un relat sobre la distòpia de la més rabiüda actualitat.

En Jero Rodríguez, el director del programa de televisió de la 2 “Cachitos de hierro y cromo” i expert en temes musicals ens ha fet un molt particular Top Ten per aquesta edició de la revista.

I no per fet de ser habitual han de ser menys importants, cal destacar el grapat de col·laboradors fidels a aquest projecte en particular i a La Xina en general:

Tres artistes plàstics passen dels pinzells al teclat de l'ordinador per oferir-nos un assaig sobre el mercat de l'art, una reflexió filosòfica sobre el fet creatiu i una divertida narració tragicòmica. L'han escrit, respectivament, Ramon Roig, Matías Krahn i Tito Inchaurralde.

Una altra artista, La Marina Tomàs, ens fa un parell de reportatges fotogràfics i poètics sobre dos dels concerts més peculiars i interessants de la tardor barcelonina.

L'escriptor David Parra, des de les candents terres brasileres que ha triat pel seu exili, ens obsequia amb un gèlid conte, que fluctua entre el Volga i el Hudson.

El crític musical i multitinstrumentista Lucien Verneuil ens fa un cocktail explosiu entre les versions del tema “My Way”, l'esperantisme i els “work in progress” estiuencs de Kanîbal'hopox.

No podem oblidar la tasca del nostre equip d’il·lustradors de capçalera: Ahmed B. Nouri, Jaime Burton i Fatima Rocamadour.

I nosaltres, la gent de La Xina, Benxamín Álvarez, Xesco Mercé, David Tarancón i Marc Vilallonga, hem hagut de ser autèntics homes-orquestra per que tota aquesta aventura acabi tenint la banda sonora que es mereixia. També, com és habitual, fem un repàs a tota l'activitat realitzada a la Xina i a fora durant el període que va des de la publicació d'un número de la revista a l'altre, titulat “Programa de mà”.

I, per acabar, una cita de Marcuse del 1967, que ell mateix va voler definir com a “bajanada”, potser per donar-li la solemnitat i la urgència que requeria: “Avui en dia tota la reforma del vell món, tota transformació de l'entorn tècnic i natural és una possibilitat real. Podem convertir el món en un infern, i, com sabeu, estem en el bon camí per aconseguir-ho; però, també podem convertir-lo en tot el contrari. Aquest és el final de la utopia".

Doncs apa, pareu bé l'orella, esmoleu de pressa l'eina (com deien els de Coses) i gaudiu del concert!

la utopia del sud / Arts plàstiques up
La utopía de lo espiritual en el arte / Matías Krahn
Il·lustració d' Ahmed B. Nouri

Escribir sobre la utop í a me lleva a personalizar porque es, precisamente, de lo particular a lo general como se conforman intenciones m á s complejas. Siempre hay un primer tambor (cacerola, flauta, etc) que desde su reclamo de atenci ó n puede movilizar a otros sujetos dispuestos a...[+]

La base de les etiquetes (2) / Ramon Roig
Il·lustració d' Ahmed B. Nouri ons Benxamín Álvarez

Resulta inquietant l'homogeneïtat del que s'exhibeix en museus, biennals i fires d'art contemporani. Es pobla l'horitzó d'una globalització de productes estandarditzats en la qual els artistes que fan possible les obres que s'hi mostren, han estat progressivament desplaçats, i finalment substituïts, per tot tipus d'intermediacions investides de postulats teòrics que estan impel·lits a il·lustrar, i la finalitat encoberta no és altra que subratllar l'autoria temàtica que el poder...[+]

La utopia del sud/ Música i arts plàstiques up

La funció de les coses / Víctor Nubla
Il·lustració de Xesco Mercé

Tots coneixem la pintura anomenada Bisó d'Altamira. Potser no ens hem parat a pensar com vivien els pobladors d'aquells indrets, fa catorze mil anys, però no és difícil d'imaginar que qui el va pintar havia emprat unes quantes hores per fer-ho, temps durant el qual la resta de la comunitat havia d'estar ocupada en altres coses.

Aquesta pintura està considerada com una de les més belles representacions artístiques del període magdalenià. Ara vull plantejar la següent qüestió: aquell bisó era un encàrrec? Potser la comunitat va proposar a l'artista la representació d'un bisó per afavorir la seva caça?

En aquest cas, estaríem parlant d'un art aplicada. Ara bé, no costa gaire de suposar que si la comunitat confiava a l'artista la representació del bisó, era pel fet que coneixia les seves habilitats. Havia d'haver practicat prèviament!

És a dir, l'artista tenia un espai dins la comunitat per a la creació pròpia i la comunitat coneixia el que feia l'artista...[+]

Dos fotomuntatges / Carles Santos [+]

Al mio maniero / Lucien Verneuil
Il·lustracions de Jaime Burton / Fotografia d'Airida Rekstyte

Quan m'ho ha dit, per suposat, no me l'he cregut. No sóc jo el primer en dir això, la qual cosa no li resta veracitat, però si algú, algú real vull dir, s'assembla al personatge que interpreta l'incommensurable Albert Finney a la no menys esplèndida “Big fish”, de Tim Burton, aquest és en Xesco Mercé. Podríem dir que el meu amic té una incontenible propensió a la fabulació calidoscòpica i a l'hiperrealisme màgic cada cop que t'explica qualsevol cosa. En boca seva, la més fàtica de les anècdotes esdevé la més emfàtica de les tragèdies...[+]

La utopia del sud/ Música up
El Capipau Ahab (Entrevista a Pau Riba) / Xesco Mercé
Il·lustracions de Jaime Burton / Fotografies de Marina Tomàs i X.M.
No li he preguntat gaire cosa. De fet, ara em sembla que no li he preguntat res. No li he preguntat si, per exemple, quan es va autoexiliar a Formentera, va conèixer en Pete Singfield, el lletrista i dibuixant de King Crimson (perquè hi ha una probabilitat molt alta per coincidència d'espai-temps). La possibilitat que s'haguessin conegut dos ídols de la meva adolescència no fa res més que fractalitzar encara més el meu entusiasme efervescent, i ara frustrat en pensar en els mils de preguntes no fetes. Ni, seguint aquest fil, tampoc li he sabut preguntar què li va semblar en Frank Zappa (perquè recordo una foto dels dos músics al llibre biogràfic que va fer sobre el Pau la Magda Bonet i que m'he llegit aplicadament abans de l'entrevista), si és que hi va poder parlar una mica més del que diu la foto. Ni, sense anar tan lluny, tampoc li he preguntat pel Sisa. Un altre dels grans. Dels meus grans, com a mínim. Bé, hem parlat una mica del seu concert de comiat a Barcelona i abans de fotre el camp a Madrid. Va ser al Zeleste (naturalment), i vaig tenir l'honor d'assistir-hi, en l'estat semilisèrgic que corresponia. Li hagués pogut preguntar sobre l'espectacle que van fer plegats amb el Jaume en una Fira del Teatre de Tàrrega, sota d'una vella i bella carpa de circ, que es deia “Autors gramàtics”. Tampoc li he parlat dels concerts i actuacions on l'he vist i escoltat. Sobretot dels més antics. D'un concert tan minimalista com surreal que va fer a Bellcaire d'Urgell...[+]
La banda del Raval (Entrevista a Tolo García-Plata i Gironès) / Xesco Mercé
Il·lustracions de Fátima Rocamadour / Fotografies d'Alessandra i Mª Teresa Cano i X.M.
En Tolo (és a dir Bartolomé García-Plata i Gironés) m'ha enviat un missatge de mòbil confirmant-me l'entrevista, alhora que hi ha afegit una localització amb googlemaps que jo no sé massa com obrir. Hem quedat a l'escola Milà i Fontanals. Sé molt bé on és perquè és molt a prop d'on abans teníem la seu els de La Xina. Quan hi arribo la trobo envoltada de bastides i borrasses de plàstic i, contraatacant, tiro també de tecnologia i li envio un whatsapp per preguntar-li on trobar una porta, o un timbre. Quan deixo de teclejar ja he fet cap, màgicament, just al davant de l'entrada i una noia molt simpàtica, que desprès resultarà ser una de les flautistes, m'obre immediatament la porta sense haver-me donat temps de trucar...[+]
Crònica de dos concerts / Marina Tomàs
Il·lustracions de David Tarancón / Fotografies de M.T.

Ja fa temps que  Kiko Veneno  i  Raül Fernandez ,   Refree , transiten per camins musicals molt diversos, sovint curvilinis; el  Kiko  cantant per les voreres dels carrers d'aquella 'movida' i passant per la metamorfosis d'un flamenc viatjer obert a la electricitat. I el  Raül  caminant pel punk i el hardcore melòdic, abans d'endinsar-se per terenys més electrònics, però sense abandonar mai les guitarres contundents.  Refree  avança, reflexiu, i omple la seva motxilla de jazz, pop, folk, balada indie o cançó mediterrània... [+]

Top Test (a Jero Rodríguez) / La Xina A.R.T.
Il·lustracions de Marc Vilallonga

1.Quina és la primera música que recordes?

Algun opening (ara es diu així) dels dibuixos de la tele, “El bosque de Tallac” segurament. O ma mare qui cantava una nana molt cruel sobre el meu pare que anava a morir i no vindria per la nit...[+]

La utopia del sud/ Literarura up
Entreteniment exhaustiu / Ramon Mas
Il·lustració de Benxamín Álvarez

La tècnica em condiciona. És la meva naturalesa. La primera. La única. La realitat mateixa funciona com un mecanisme on estic pres. Em volen fer creure que la tecnologia em permetrà superar el límits del cos, però és un miratge. Segueixo a dins.

La pregunta que m'angoixa sobrepassa el llenguatge amb el que m'intentaré expressar, per tant hauré de recórrer a les palpentes l'espai fins on el món existeix. Voldria arribar a la pell metàl·lica d'aquest ésser immens i obrir-li una ferida. Però per deixar de sotmetre'm a la industria de la vida abans em caldria trobar el filat espinós. Ho intentaré. Sense garanties de no ser abatut abans de la tercera passa.

Sé que no arribaré a la meta que m'he proposat. Si ho fes només aconseguiria prendre consciència de les dimensions del meu tancament. Del material amb què està construït. Però mai no sortiré d'aquí. Per tant, quin sentit té seguir donant voltes al circuit? Per què continuar comportant-me com els homes-màquina i guardar el sentiment de rebuig per la intimitat? Per què prendre el camí llarg i segur si sé que al final també hi trobaré els murs?... [+]

Arpegis sobre el Volga / David Parra
Il·lustració d'Ahmed B, Nouri
"Si deixés de tocar i em quedés a casa mirant la tele", va dir el Ievgueni Mialiakóvitx, "la dinyaria en quatre dies". Era l'any noranta-set i jo havia anat a Nova York a visitar un amic. Mentre passejava per Central Park, havia sentit un violinista que de seguida m'havia cridat l'atenció: aparentava uns setanta-i-tants anys, duia un gorra descolorida dels New York Yankees i interpretava la Fantasia en Sol Major de Telemann amb una tècnica pròpia d'un músic de primer nivell. Aclaparat, em vaig asseure en un banc que hi havia a pocs metres per seguir escoltant-lo. Locatelli, Bach, Paganini. L'encarcarament de la seva execució, combinat amb la profunditat del seu fraseig, li atorgava un aire burleta, malgrat que la gent que passava davant seu no hi parava esment. "Vaig ser concertino de la Filharmònica de Nova York", va confessar-me amb un accent aspre i gutural després que hagués segut al meu costat. "¿De debò?" Melòman com sóc, el vaig bombardejar a preguntes i ell, tot alliberant la seva vèrbola goluda, em va explicar unes quantes anècdotes sobre velles glòries de la música. Sense anar més lluny, en la dècada dels seixanta, havia tocat sota les ordres de Leonard Bernstein. "Volia ser famós i ho va aconseguir. El seu egocentrisme, malgrat tot, va beneficiar la música. Les interpretacions que vam fer de Mahler amb ell són insuperables". Al capdavant de la Filharmònica hi va haver, com a intèrprets solistes, els músics més cèlebres del món. "Yehudi Menuhin era una màquina d'explicar acudits. Glenn Gould era genial però impenetrable. Louis Armstrong era un showman, de vegades brillant, de vegades patètic"...[+]
La buena educación / Tito Inchaurralde
Il·lustració de T.I.

Las primeras facultades que se forman y se perfeccionan en nosotros son los sentidos, que deberían por tanto, ser primeramente cultivados y que, en cambio, se olvidan o se descuidan del todo. Ejercitar los sentidos no quiere decir solamente usarlos, sino aprender a juzgar bien a través de ellos, aprender, por decirlo así, a sentir, porque no sabemos tocar, ni ver, ni oír más que de la manera que hemos aprendido. (Rousseau: Emile , II)

¿Planes? Eso era mucho decir. Un plan presupone tener un ideario basado en un trabajo previo de investigaciones contrastadas, llegar a conclusiones objetivas, marcar una meta posible y trazar una línea de trabajo coherente y eficaz para su consumación, y todo ello dentro de un plazo razonable. Siendo generosos, lo que él tenía era un revoltijo mental y eso sí: una voluntad de hierro. El trabajo que Jacobo ejercía, como profesor de dibujo en el Instituto de Educación Secundaria Nª Sra. de la Concepción, no le reportaba muchos beneficios, sólo los suficientes para cubrir sus necesidades. Jacobo era una persona austera y si algo tenía claro era que sus planes no...[+]

La utopia del sud / Programa de mà up
Programa de mà / La Xina A.R.T.

Un parell d'anys són dues eternitats, en les quals ha sonat molta música, per això us farem un repàs una mica rapidet (allegro ma non troppo) que, això sí, anirà profusament acompanyat d'un recull d'imatges d'aquestes darreres temporades. A La Xina ha fet el seu habitual i atapeït programa d'exposicions amb molts convidats de fora de casa: els alemany Claus-Dieter Geissler i Alfred Mauve van fer trio amb el francès Christophe Masse (Clochard de luxe), van seguir la també germànica Svantje Busshoff (Lauter Löcher), la xilena Constanza Jarpa (Factor común) i, finalment, les nostre lioneses favorites Erutti, Frédérique Fleury, Judit Lesur i Marie-Françoise Prost-Manillier (Faire comme si...). I un bon munt més ho va fer, tal com deia la nota de premsa, “una seixantena d'artistes d'una dotzena de països (des de Xile al Japó i des de Noruega a Tanzània), per la 9ª edició del Basar del Xino (L'artista contemporani us desitja...). L'altre basar, el 10è va ser el combatiu “Seny, 1000, un milió” fet pels homes de la casa...[+]