La funció de les coses / Víctor Nubla

l·lustracions de Xesco Mercé
ccc

 

A Joana Moll

Tots coneixem la pintura anomenada Bisó d'Altamira. Potser no ens hem parat a pensar com vivien els pobladors d'aquells indrets, fa catorze mil anys, però no és difícil d'imaginar que qui el va pintar havia emprat unes quantes hores per fer-ho, temps durant el qual la resta de la comunitat havia d'estar ocupada en altres coses.

Aquesta pintura està considerada com una de les més belles representacions artístiques del període magdalenià. Ara vull plantejar la següent qüestió: aquell bisó era un encàrrec? Potser la comunitat va proposar a l'artista la representació d'un bisó per afavorir la seva caça?

En aquest cas, estaríem parlant d'un art aplicada. Ara bé, no costa gaire de suposar que si la comunitat confiava a l'artista la representació del bisó, era pel fet que coneixia les seves habilitats. Havia d'haver practicat prèviament!

És a dir, l'artista tenia un espai dins la comunitat per a la creació pròpia i la comunitat coneixia el que feia l'artista.

O ho veiem així, o haurem d'arribar a una conclusió molt més incòmoda: a la comunitat tots pintaven, a més de fer totes les altres tasques, com una pràctica col·lectiva més, i ho feien així.

No m'estendré en l'argumentació de que, en aquest cas, les muntanyes estarien recobertes de pintures, no hi hauria prou espai a les coves per encabir tants grafits…

Em reafirmo, per tant, en la idea de que el responsable de la pintura dedicava moltes hores a la seva feina: preparar pigments, fabricar pinzells, fer esborranys, observar els bisons; cosa que no podien fer els altres perquè estaven fent altres coses (probablement també observaven els bisons, però des d'una perspectiva potser més frontal)...

L'exquisida subtilesa del traç, el moviment, la rotunditat cromàtica, semblen indicar que al darrere hi ha l'experiència i la seguretat d'una mà entrenada i una ment que domina la síntesi, capaç d'arrabassar-li a la natura el que té de més indomable. Desconeixem si la comunitat troglodita en la qual vivia l'artista el compensava atorgant-li una posició elevada dins la seva estructura (sistema burgès) o si simplement el mantenia en condicions de la més estricta igualtat amb els altres membres (sistema comunista). Sembla més remota la possibilitat que tots votessin un Cap de Cova per crear una comissió i designar una persona que convocaria un concurs públic al qual tots els membres de la comunitat podrien presentar projectes per a la representació de bisons de perfil. Bàsicament, perquè mantenir un 20 per cent de la comunitat fent tasques de funcionariat i comissariat hauria portat el grup a la desaparició, ja que s'havia de caçar tot el que s'havia de menjar i haurien quedat molts pocs per fer-ho. Ara bé, tampoc ho podem descartar.

Així, l'art sembla tenir un paper dins la comunitat des que existeixen les comunitats. Al col·legi ens explicaven que en el món pretèrit la funcionalitat de l'art era de caràcter supersticiós, ja que es creu que aquells pobres cavernícoles eren animistes i es pensaven que els animals, les plantes i fins i tot les pedres tenien ànima, cosa que ara, afortunadament, sabem que no és veritat. En la nostra civilització, la relació amb la natura ha canviat: representem dinosaures que parlen, óssos amb corbata, elefants que volen amb les orelles i coses així. És el que la comunitat demana actualment a l'artista funcional.

Així mateix, de la relació entre els humans i el bisó europeu en queda ben poc. A la pintura d'Altamira l'han substituït els cartells taurins, i a la caça col·lectiva, desesperada i famolenca, l'execució fina i simbòlica de la bèstia.

Això és un comentari sobre la funció social de l'art, i no solament de l'art visual.

Fa pocs anys va ser descoberta una flauta de 35000 anys a la cova de Hohle Fels, un jaciment arqueològic al Jura de Suàbia, al sud-oest d'Alemanya. Fins ara es pensava que en aquells temps les comunitats humanes no feien flautes ni feien música. Crèiem que els humans de l'Edat del Gel no l'havien descoberta (la música), i el que passava és que nosaltres no l'havíem trobat (la flauta). Peces datades del mateix període, al mateix jaciment, com ara una venus, un fal·lus i un ànec volador extraordinàriament dinàmic, semblen indicar que l'activitat artística era intensa i multidisciplinar. No tot era fabricació d'eines de treball al començament del Paleolític Superior.

En aquest cas, passa el contrari que amb la pintura d'Altamira: d'aquell pintor no n'hem trobat mai els pinzells, però ens ha arribat l'enigmàtic bisó fixat a la paret d'una cova, però del flautista de fa 35000 anys només ens en queda la flauta, delicadament treballada en el radi d'un voltor. La música no ha quedat fixada.

O, qui sap, potser encara no hem descobert com escoltar-la… Trobarà la ciència una manera de recuperar els sons perduts, dissolts en l'antiga atmosfera del nostre planeta? Arribarem a poder escoltar el so de les flautes, la crepitació del foc de les cavernes paleolítiques i l'udol dels llops en la veritable nit?

Potser sí, però de moment sembla urgent fer sonar, avui, aquesta flauta. Cal que la Humanitat sàpiga quina escala resulta dels seus cinc forats, quines melodies s'hi poden fer (més difícil resulta imaginar com l'ésser humà va tenir la idea d'obtenir això de la pota d'un voltor). Per concloure: amb la flauta de Hohle Fels resultarà inevitable entregar-se a la improvisació: no ens han arribat els enregistraments de l'època ni les partitures…

Tot això em recorda una anècdota prou substanciosa que il·lumina discretament la nostra secreta relació amb el so: L'any 1999 la NASA va llançar la sonda Pathfinder que havia d'aterrar a Mart i enviar imatges que es podrien veure globalment per internet. Les universitats nordamericanes van sol·licitar a l'agencia espacial que inclogués un micròfon en la sonda, per poder escoltar el so del planeta, el vent bufant a través de la seva lleugera i polsosa atmosfera o el propi soroll del vehicle d'exploració que va deixar anar la sonda. Era un experiment científic inaudit fins aleshores. La NASA va accedir-hi amb la condició que el micròfon solament funcionés... 10 segons al dia!

Crec que la piràmide sensorial de la nostra cultura està presidida pel sentit de la vista. Suposo que les imatges de Mart que va enviar la Pathfinder o les que encara subministra Opportunity, que segueix bellugant-se per la superfície del planeta, ens permeten imaginar-nos allà, l'estructura psíquica resultant de la nostra cultura visual conté un sistema de relacions individuals amb la imatge plenament assolit i quasi automàtic. Un ha “estat” a Mart, d'una forma tan verídica com la visita a Tatooine que tots hem fet seguint les aventures d'Anakin Skywalker o, en una comparació més literal, un cop passats per l'agència de vacances Total Recall. Tanmateix, l'experiència sonora no ofereix normalment la possibilitat d'incloure el fantasma d'un mateix. La música fa imaginar, és clar, però no imaginar-se. L'exacerbació del protagonisme i la volatilitat d'aquest si no existeix una “comparativa” (l'individu fixat documentalment en l'acció) fa que la nostra pràctica cultural del consum de la música sigui sobre tot col·lectiva, en el sentit de que ens trobem per escoltar-la i també en el de que escoltem allò que escolten els altres. Solament d'aquesta manera la música pot recordar un escenari. Resulta molt curiós, ja que el so que no accedeix a la consideració de música sí que és un escenari efectiu, però no el reconeixem. Vivim en un món atapeït de situacions sonores en les quals som veritablement els protagonistes, ja que som els causants d'aquests sons, però no ens hi veiem en ells, sinó que ens lamentem de la seva inoportunitat mentre els acceptem elevant un cop més el nostre sacrifici al progrés i la civilització. Li diem soroll i en som els grans actors centrals, a més dels productors i els guionistes, però per ara no ho trobem pas evocador ni exercim sobre això cap intel·ligència. Som tan immadurs auditivament com aviciats. La manca de curiositat és nociva i dificulta enormement l'evolució, els canvis, millorar coses o si més no, entendre-les. Aparentment, a ningú li interessa saber com pot sonar la flauta de 35000 anys ni escoltar com bufa el vent a Mart. Conec molt poca gent que dediqui ni una sola hora del dia a escoltar música sense fer cap altra cosa, amb els ulls tancats i una posició còmoda. Tan poca gent com els que puguin entendre que el soroll de la nostra cultura és generalment superflu i conseqüència de la nostra activitat més essencial, com ara menjar, desfer-nos dels detritus que generem o anar d'un lloc a l'altre el més ràpid possible.

Per acabar, volia dir que aquesta desencarnació de l'univers sonor en la nostra cultura podria explicar-se prou bé amb les conseqüències del control físic del so en detriment de la integració emocional d'aquest d'una forma conscient: La policia de Catalunya va procedir a modernitzar el seu arsenal fa un any amb l'adquisició de l'anomenat “canó sònic”. Es tracta d'un canó que dispara so i dispersa gent. Per què la dispersa? Bàsicament perquè treballa a un volum superior al llindar de dolor. La seva eficiència registra la possibilitat de causar la pèrdua permanent de l'oïda a una distància de 15 metres, sofriment extrem en un radi de 300 metres i, fins als 2000 metres, severs mals de cap. L'artefacte es diu LRAD i està patentat com a instrument de comunicació a gran distància. Des de 2009 s'utilitza als Estats Units per comunicar-se d'una forma molt especial: dissoldre manifestacions. Té importants precedents en aquesta pràctica comunicativa, van ser unes poderoses trompetes les que van enderrocar els murs de Jericó, l'Alemanya nazi va experimentar amb armes sòniques (veure Leslie L. Simon, German Research in World War II, 1947). Amb rock and roll a tot volum es va doblegar la resistència de la secta de Wako i la de Noriega en el seu palau presidencial. El soroll com a arma. Ara bé, en tots aquests casos, m'imagino que fins i tot a Jericó, s'infringiria la normativa de medi ambient. Potser el canó sònic català actua d'una manera més ecològica i nostrada... potser dispara cançons de Núria Feliu, nadales, discursos polítics, anuncis d'"envàs on vas" o el nou disc de Macedònia...

Facècies a banda, aquestes armes estan catalogades less lethal (menys letals), eufemisme que se'ns escapa a menys que pensem seriosament en què vol dir letal. Sigui com sigui, hi ha alguna cosa ben trista en tot això: Que un artefacte que algú va inventar per poder propagar el so a molta distància sigui usat per deixar sord algú que està molt a prop és patètic, rèptil i mesquí. Seria com caçar una perdiu amb vespes ensinistrades embogides o matar una persona a cops amb una cullereta de cafè. Efectiu? Probablement, a mitjà termini. Ètic? Noooooo!!!!! Per què? Patiment innecessari. Corol·lari: La resposta excessiva comporta retorn compensatori en el temps de la vida individual de les persones, no de les col·lectivitats que, en aquests tipus de realitats, no arriben a existir.