Entreteniment exhaustiu (en un present distòpic) / Ramon Mas

Il·lustracions de Benxamín Álvarez
ccc

 

La tècnica em condiciona. És la meva naturalesa. La primera. La única. La realitat mateixa funciona com un mecanisme on estic pres. Em volen fer creure que la tecnologia em permetrà superar el límits del cos, però és un miratge. Segueixo a dins.

La pregunta que m'angoixa sobrepassa el llenguatge amb el que m'intentaré expressar, per tant hauré de recórrer a les palpentes l'espai fins on el món existeix. Voldria arribar a la pell metàl·lica d'aquest ésser immens i obrir-li una ferida. Però per deixar de sotmetre'm a la industria de la vida abans em caldria trobar el filat espinós. Ho intentaré. Sense garanties de no ser abatut abans de la tercera passa.

Sé que no arribaré a la meta que m'he proposat. Si ho fes només aconseguiria prendre consciència de les dimensions del meu tancament. Del material amb què està construït. Però mai no sortiré d'aquí. Per tant, quin sentit té seguir donant voltes al circuit? Per què continuar comportant-me com els homes-màquina i guardar el sentiment de rebuig per la intimitat? Per què prendre el camí llarg i segur si sé que al final també hi trobaré els murs?

Avançaré en línia recta. Potser amb intermitència, o elevant-me en una paràbola. No ho sé, tanmateix procuraré fer més de tres passes abans d'entrar en el punt de mira d'algun franctirador. No titubejaré. Ni giraré el cap. Deixaré el segell de cada petjada en mans de l'atzar. Sempre des de dins, cap a fora però des de dins.

*

La meva percepció del món no em pertany. Les imatges m'esmicolen els pensaments. Impedeixen entendre com funciona la realitat. Haig de mirar-les, no ho puc evitar. Colors brillants, missatges secrets, dones d'infart. Segueixo el ramat i em poso a la cua per entrar al metro. Passo la vista pels anuncis que empastifen l'andana. No veig els les cares de qui m'envolta, només pantalles, cartells i samarretes. Tòpics erectes. Autòmats de disseny. Hem escollit la nostra programació. Passegem per rutes específiques. Només alguns agosarats abandonen les zones comercials i caminen pel bosc, reivindiquen la diferència, ho fan els dissabtes i diumenges de les 10:00 fins les 13:30. I el terra no està minat: tot són facilitats.

El vagó està ple. Els passatgers s'estrenyen uns contra els altres sense dir res. Miren el telèfon, miren el terra, qualsevol cosa abans que encarar un rostre. Els cossos es toquen, massa a prop per ignorar-se. No alçaré la vista, no obriré la boca: només vull arribar aviat. Sortir d'aquí. El metro s'atura en un túnel. A fora és tot negre. Algú haurà saltat a les vies, algú jove, suposo.

El batecs es persegueixen l'un a l'altre: pànic. Observo, ara sí. Reclamo una mica d'empatia, algú desesperat, atemorit o tens, una queixa que em demostri que estan vius. Res. Pantalles tàctils i converses telefòniques. Fixar la vista sobre l'aparell per esquivar la pròpia buidor.

Ja fa estona que no ens movem. Els nervis em pessiguen les artèries, necessito saber perquè estem parats. Tanco els punys, premo les mandíbules i reuneixo forces per preguntar:

—Què passa?

—Problemes— respon una veu que no localitzo.

Resposta correcte, sens dubte, però no em serveix de res.

Uns minuts més tard reprenem la marxa amb normalitat. En veritat mai no ens hem aturat. Tot va bé, la maquinària funciona puntualment.

*

No fa molt vaig baixar d'un autobús. M'havien promès una experiència inoblidable. Estava eufòric. L'entrada donava accés a un cap de setmana irrepetible. Davant meu: un espai tancat a cel obert. Una ciutat efímera, desmuntable, amb jardins, escenaris, dutxes, restaurants, comerços i una zona on pernoctar. Els torrents humans seguien diversos camins, els individus es difuminaven en la multitud. Vaig seguir la processó fins a la zona de càmping i vaig instal·lar el camp base. Una llar d'usar i tirar. Hi reposaria les hores justes per seguir dempeus l'endemà. El recinte estava dissenyat expressament per a mi i pels que eren com jo. Tot disposat per entretenir-nos, per mantenir-nos desperts. Un catàleg d'experiències sintetitzades i elaborades pel consum.

Llavors recordo un altre cap de setmana i se'm posa la pell de gallina. Aquell cop vaig baixar del vehicle a empentes. Els canells emmanillats a l'esquena, contra els ronyons. Una altra experiència inoblidable. Entrava a la comissaria pensant en un procés rutinari: dormiré a casa. Però el sol moriria dues vegades abans no el tornés a veure. També ens mantenien entretinguts. Cada poques hores tornàvem a les manilles i la furgoneta, a un nou soterrani d'una nova comissaria. Despullats i registrats altre cop, com si pel camí ens haguéssim armat.

Al camp de concentració que anomenen festival musical em creia que escollia, que hi havia entrat per pròpia voluntat, que allò havia estat concebut pensant en mi i els que són com jo. Quan m'escortaven els policies, en canvi, veia clarament que no era amo dels meus passos. Al festival anava lliurement d'un escenari a l'altre. Havia comprat l'entrada després de comparar el meu perfil amb l'oferta i veure que hi encaixava. Programes compatibles. Consumidor en potència. Target .

La publicitat és l'espai on tot succeeix. El consum directe ubica a l'habitant del festival. L'espectacle no s'atura en cap moment, les drogues faciliten la resistència i potencien la diversió. Em desplaço pel meu compte dins dels seus paràmetres. Un conillet d'índies en un laboratori de l'oci, sotmès a tota menta d'experiments relatius al consum de cultura industrial. Estudi de mercat, centre propagandístic i venda de producte: una jugada mestra. La màquina ha après la lliçó. Mentrestant, jo i els que són com jo acumulem vivències, trenquem la continuïtat de la narració en què antigament consistia una vida, i ens sentim part d'alguna cosa.

A la cel·la cap policia responia les meves preguntes sobre el temps i el silenci se'm feia massa revelador. Les hores es convertien en anys i els pensaments es tornaven insuportables. No estava preparat per assimilar-los. En aquell moment hauria fet qualsevol cosa per bloquejar-los. Extirpar-los. Desitjava estar ocupat encara que fos picant pedra.

Uns mesos abans, al festival, tenia tantes coses per fer que ni tan sols m'havia adonat que més enllà dels escenaris estàvem envoltats de tanques.

Dues experiències complementàries. A la cel·la era conscient del meu tancament. Tenia a qui odiar. Podia veure les cares dels que m'impedien sortir: individus complint el seu deure per evitar caure en el buit dels que intenten comprendre. Alguns només saben fer de gossos guardians, i a les nits dormen millor. Ells podrien ser l'enemic, ells podrien ser el mur que vull travessar, però continuaria existint un altre tipus de tancament. Universitats, fàbriques, museus, psiquiàtrics, festivals musicals... la presó n'és tan sols l'arquetip primitiu.

*

Un altre cop al final de la cua. Avanço amb la cartera a la mà. A mesura que entrem ens anem dividint en files simètriques, butaques numerades. Els llums s'apaguen, em replego mentalment. La pantalla s'il·lumina de sobte i absorbeix tota la meva atenció, se m'emporta. Les imatges fan volar els murs amb les seves dècimes de segon. Cada pla encaixa en el metratge, encadena fets singulars. El món s'omple de coherència. Satisfaig la meva necessitat de sentit. La ficció és l'única realitat que puc comprendre.

No puc seguir la mirada del personatge. La càmera salta d'un angle a l'altre sense preguntar.

L'actor no interpreta per mi, sinó per la màquina. És ella qui marca el ritme. L'artefacte ocupa el lloc del públic, no hi escenari, ni platea. Un producte perfecte, un món tancat, principi i final en una sola sessió. Els intents fracassats i la contingència absoluta que domina el meu dia a dia no apareixen dins la pantalla. La velocitat acrobàtica amb què es despatxen les imatges m'absorbeix. Oblido cada escena amb la següent, però camino de bracet amb la trama.

Estic molt més qualificat per parlar del cinema que de la vida. Sóc un fill del segle XX. El cine és precís, infal·lible. Fora de la pantalla amb prou feines encadeno quatre vivències inconnexes, aleatòries, majoritàriament buides. Postals amb peu de foto guardades en un sac sense nom ni data. Records intercanviables.

El cinema ha modificat la meva percepció del món. La naturalesa que li parla a la càmera no és la mateixa que li parla a l'ull. La que li parla a la pantalla tampoc. Les imatges s'obren i es tanquen, s'acosten, es fonen i s'aturen al voltant d'una narració. Esclavitzen els meus sentits. El cinema ha devastat la meva percepció de la realitat i l'ha integrat en una concepció espectacular. No sé contemplar, no sé aturar-me en un punt i convertir-lo en un forat. Visc atrapat en la seqüència, les imatges constants m'interrompen els pensaments. Estic exhaust.

*

Em miro fixament les puntes de les sabates. Puc predir els seus moviments. Són l'últim racó segur on apuntar la vista mentre camino per la ciutat. Si vull construir qualsevol reflexió haig d'aprendre a prescindir dels sentits. Aquí dins tot és entreteniment, diversió, oblit. La supervivència està assegurada, la resta és matar el temps.

Existeix una vida autònoma a mi, i durant molt temps he sentit la necessitat d'assolir-la. Comprar-la. Consumir-la. Repetir íntimament les experiències ofertes al catàleg, les mateixes que tants altres han fet seves. Vivències que no em pertanyen, però que em conformen.

Les ciutats són presons amb portes i finestres. Jardins de ciment habitats per màquines i esclaus. Els esclaus tenim un codi, números i lletres gravades sota una fotografia plastificada. Potser el tatuatge al braç era més pràctic. Almenys no hi havia la possibilitat de perdre el document i quedar-se sense la prova física de la pròpia existència.

La publicitat em xiuxiueja a cau d'orella, m'explica secrets. Hi ha alguna cosa personal entre el producte i jo, entre la vivència i jo. Sento un desig, m'emociono, encaixo. La imatge projectada difereix de la realitat, però m'ajuda a submergir-me en la massa satisfeta. No em cal raonar per nadar en la corrent d'imatges. Em faig el mort, suro, llisco, em deixo portar. Experimento plaer, sento gratitud i m'hi identifico: així és com funciona la propaganda. Així és com aprenc qui haig de ser, qui vull ser.

*

He estat escrivint un currículum. Dades. Una llista que em converteix en un objecte a estudiar per empreses que cerquin personal. Guardo les aparences, però sé que no em necessiten. Sóc un mentider. Existeixo explicant històries.

Explicar històries és exiliar-se des de dins, és lluitar contra el magnetisme de les pantalles, contra les interrupcions constants de tot allò pensat per trencar els fluxos d'imaginació. I tanmateix no puc evitar pensar en seqüències, veig el pla picat, passo a un pla mitjà, l'encadeno...

Quan era petit la televisió m'explicava les històries a mi, personalment. Il·luminava el menjador, ens reunia al seu voltant. Em fa mal reconèixer-ho, però la meva generació ha estat criada per màquines. Molts dels nostres jocs infantils es basaven en imitar escenes de pel·lícules, en reproduir-ne els arguments. Els cossos jugaven lliurement pel bosc mentre les ments seguien empresonades dins les pantalles dels televisors, a casa.

Quan estic sol engego l'aparell. No m'han preparat per escoltar-me a mi mateix. Necessito companyia. La programació segueix endavant. Jo la miro, això és tot. Si algú observés a través dels meus ulls des de fora no hi trobaria rastre de pensament. Així és com em converteixo en un dels enfonsats, els mateixos que a Auschwitz obeïen les ordres i morien als tres mesos. Però fins i tot l'enfonsament ha estat sintetitzat. L'ofereixen en petites dosis que només són tòxiques per la ment. Així el cos pot seguir funcionant, aplicant-se al treball fins a la vellesa. Rodes dentades.

*

Començo a agafar embranzida. Encara que no vegi les petjades estic segur que he fet més de tres passes. El filat espinós continua sense aparèixer a l'horitzó. Em falta sentit de l'orientació per afirmar que la trajectòria ha estat invariable. Crec que em moc en línia recte, però res m'assegura que no estigui retrocedint.

Des del terrat observo la ciutat al meu voltant. Podria dibuixar-ne els límits a l'aire, amb l'índex, i cometria un error. No existeix aïlladament. Està annexionada a una comarca, a una província, a un estat. Un mecanisme de control controlat per un mecanisme de control controlat per... El joc de nines russes creix fins a l'infinit. La màquina sempre és la peça d'una màquina més gran. Els murs són als límits d'allò conegut, d'allò concebible.

Els quadres que encaixen dins de quadres també s'encongeixen. Arriben fins a l'individu. I jo em sento impotent per trobar punts de fuga. L'entreteniment m'ha deixat exhaust, però certifico que no m'he mogut de la butaca. O potser si.

Ni tan sols els meus desitjos travessen els murs. En aquest tancament obert les emocions són la moneda de canvi. Immediatesa. M'han disseccionat en experiències inconnexes. Espurnes que no formen una vida. És així com es comercialitza l'existència: passions, desitjos, emocions. Allò racional conforma les estadístiques, prepara el producte que acceptes, el producte que vius. La raó va alçar els murs que no aconsegueixo veure i els va coronar amb filat espinós. A dins no parem quiets: ens divertim, gestionem l'oci, col·laborem. Els murs s'han dissolt dins meu.

Parlar de mi és parlar dels esclaus. L'espècie que va construir al seu voltant una mitjà tècnic on desenvolupar-se millor. Però l'efectivitat de la tècnica era molt superior a la capacitat racional dels homes, i vam quedar atrapats a l'interior. Vitalment dominats per un mecanisme nascut de la nostra supèrbia. Hem pres un llumí per un incendi. Som éssers passionals que, en veure'ns el rostre reflectit sobre les aigües calmades, vam creure albirar-hi un bri de raó. Un bri. I vam córrer a matar déu i a posar la tècnica al centre. Ens obsessionava fins a tal punt que vam dissenyar una societat basada en aquell miratge.

Estic desorientat. Ja no confio en el rumb de les meves passes. Ni tan sols puc assegurar que no estigui donant voltes al punt de partida. I la nit porta la boira. No arribaré enlloc, però això ja ho sabia abans de partir. Per sort sento l'olor de pólvora. Els murs no estan tan lluny. A prop d'aquí un vigilant té el meu cap emmarcat dins el punt de mira. No sé on soc. No sé on dirigir-me. Les negacions se'm mengen. L'única certesa és que segueixo a dins... però és que potser hi ha un “a fora”? Ningú ha parlat amb autoritat del què hi ha més enllà del filat espinós. Som éssers humans, l'únic animal que es concep a si mateix en captivitat.

Sento un detonació seguida pel xiulet d'una bala tallant la boira en vent. És el final. D'aquí a un instant em creuarà el cervell. Serà l'última vivència. Ràpida, extrema: inoblidable. Si no hagués intentat trobar els murs m'haurien deixat morir lentament en un llit d'hospital. Una mort plàcida en diuen. Una llarga agonia. Prefereixo el silenci sobtat.

Segueixo sense saber la distància que em separa del filat espinós, però accepto la bala.