Pau Riba i els Mortimers (Foto M.T.)
Pau Riba, Kiko Veneno i Refree (Foto M.T.)

El Capipau Ahab (una entrevista a Pau Riba) / Xesco Mercé

Il·lustracions de Jaime Burton / Fotografies de Marina Tomàs i X.M.
ccc

 

No li he preguntat gaire cosa. De fet, ara em sembla que no li he preguntat res. No li he preguntat si, per exemple, quan es va autoexiliar a Formentera, va conèixer en Pete Singfield, el lletrista i dibuixant de King Crimson (perquè hi ha una probabilitat molt alta per coincidència d'espai-temps). La possibilitat que s'haguessin conegut dos ídols de la meva adolescència no fa res més que fractalitzar encara més el meu entusiasme efervescent, i ara frustrat en pensar en els mils de preguntes no fetes. Ni, seguint aquest fil, tampoc li he sabut preguntar què li va semblar en Frank Zappa (perquè recordo una foto dels dos músics al llibre biogràfic que va fer sobre el Pau la Magda Bonet i que m'he llegit aplicadament abans de l'entrevista), si és que hi va poder parlar una mica més del que diu la foto. Ni, sense anar tan lluny, tampoc li he preguntat pel Sisa. Un altre dels grans. Dels meus grans, com a mínim. Bé, hem parlat una mica del seu concert de comiat a Barcelona i abans de fotre el camp a Madrid. Va ser al Zeleste (naturalment), i vaig tenir l'honor d'assistir-hi, en l'estat semilisèrgic que corresponia. Li hagués pogut preguntar sobre l'espectacle que van fer plegats amb el Jaume en una Fira del Teatre de Tàrrega, sota d'una vella i bella carpa de circ, que es deia “Autors gramàtics”. Tampoc li he parlat dels concerts i actuacions on l'he vist i escoltat. Sobretot dels més antics. D'un concert tan minimalista com surreal que va fer a Bellcaire d'Urgell, sol, amb només una guitarra, un calaixó de quintos de cervesa i l'ajut final coral d'un dels seus fills (que, calculant el temps, crec que podia ser en Caïm). Ni tampoc li he preguntat si es recordava del concert a La Fontana de Bellpuig, quan portava els cabells ros platí (l'època del Transnarcís) i un amic meu, en Gil, i jo vam pujar a l'escenari tremolant tant de l'emoció d'estar al davant d'un dels nostres mites i d'una cantant tan bella com era la Carme Canela , i no encertàvem ni a obrir l'ampolla de cava que els volíem oferir. No hem parlat tampoc massa de Tiana, on jo hi tinc família (i nombrosa), només una miqueta d'un parent-amic comú, en Pep Rosés (“Tinc entès que ara es dedica a l'agricultura”, m'ha dit en Pau, amb una certa i sorprenent admiració pel fet). Ni m'he recordat de parlar-li de l'Enric Cormenzana, un pintor que anava a la seva classe, quan eren molt petits, i que es va morir fa poc. Era pare d'un amic del meu fill i ens coneixíem del barri. I, parlant de l'escola, tampoc li he preguntat sobre quina part hi ha de veritat i de llegenda que ell, en una sortida de l'escola als Caputxins de Sarrià, va pujar a dalt d'un arbre i no va voler baixar en tot el dia, com a aquell memorable personatge de Fellini que volia una dona. Tampoc li he fet la pregunta que sempre li he volgut fer, és a dir, que m'expliqués el perquè del vers “la senyora no l'entén (bis), perquè és mestra d'una escola”. Que sí, em direu, que és obvi, que té l'evidència que sempre remarca i amplifica la ironia, però, com que sempre l'he sentit parlar bé de l'escola on va estudiar (que és la meva, l'escola Isabel de Villena) sempre que la sento és com un pinyolet que sóc conscient d'empassar-me.

Ara, quan torno cap a casa amb les dificultats pròpies de l'hora i de la B-20 , aturat dins d'un túnel des de fa una bona estona, amb la ràdio apagada seguint un consell savi i recent, me n'adono que m'hauré d'empassar sempre un pinyol molt més gran, potser un de préssec, o de mango, per no haver sabut preguntar-li tot el que hauria volgut al Pau Riba. Un dels artistes més grans, més coherents, més polifacètics i carismàtics del panorama cultural del nostre país. O potser cal dir de la nostra terra, perquè potser als artistes no els en cal, d'allò altre.

Però, tornant on érem, avui tot ha estat molt estrany. De fet, tot aquest afer ho ha estat. Des del principi, quan una amiga, la Berta Ballesteros , assabentada del tema de la nostra revista, em va passar una colla de ciberadreces i telèfons de músics que eren susceptibles de formar part d'aquest exemplar que ara esteu llegint. Jo vaig els vaig enviar un email a tots (el qual, aprofito ara per reconèixer-ho i agrair-ho, va ser respost amablement per gairebé tothom), deixant la meva adreça i el meu número de mòbil de contacte. Un vespre, desprès de l'escola, vaig llegir els missatges i un era en Pau. Primer no el vaig reconèixer, la familiaritat de la veu només m'havia confós. El vaig trucar l'endemà, des de l'escola, però el vaig enxampar al mig d'una gravació.

-Estem gravant una ària per a una història. Truca'm al vespre, que avui tinc el dia molt espès.

A les set en punt (vespre stricto sensu ) ja no podia esperar i el vaig trucar reexplicant-li els projectes de La Xina i La Conxinxina i proposant-li una xerrada que podria derivar en una entrevista (encara que no va ser així, com dic).

-Per aquestes coses jo solc quedar a Montgat. A la plaça de l'estació hi ha tres bars, el Chimi, el Marina i un altre. Jo seré a un dels tres. A les nou del matí.

Dimarts a mi m'anava bé, i l'hora, tot i sorprendre'm, també. Calia acabar de concretar.

-Així-em diu en Pau-, dijous a les dotze.- I quan jo començo a rectificar es fot a riure com un nen entremaliat. Fins que no l'he vist no he estat segur que l'hora fos la bona. He arribat aviat (un mal costum) i he fet temps posant gasolina i fent un tomb pel poble. Però quan he girat a la cantonada que dóna a la plaça de les Mallorquines l'he vist (i encara faltava vora un quart d'hora per la cita). La puntualitat m'ha descol·locat ja del tot.

Ja fa una colla de dies que portava al cap el tema de la revista, coordinant els col·laboradors, empaitant els il·lustradors i trucant a tot déu i sa mare. A més a més havia quedat un parell de dies amb el meu col·lega Ramon Roig per preparar una exposició plegats a La Xina i el tema em tenia absolutament absorbit: Melville. Faríem una exposició pensada per a un vaixell i m'havia rellegit tot Moby dick , Benito Cereno , Bartleby , etc. Estava en plena “melvilliada” i això es barrejava amb la revista. Potser per això jo també portava uns dies espessos i fosforescents com l'esperma de catxalot.

Era massa aviat per a aquella plaça, un cel de llauna i un sol de glaç (o potser era a l'inrevés) atorgaven una il·luminació irreal, però no del tot incoherent. Òbviament, Montgat no és Nantucket. Si mai va tenir un passat mariner, la via del tren i els arquitectes de places dures, com aquella, se n'havien encarregat de fer-lo oblidar. En Pau esmorzava, cafè amb llet i una pasta (ara desapareguda), i llegia el diari. Tot i portar una mena de vestit àrab de tons marrons (en la línia més “casual”· del Gran Lebowski), la seva cabellera grisa i les patilles ostentoses van fer que em recordés, com una epifania prematura, el capità Ahab. Perquè tots ens hem fet una imatge mental del vell personatge de Melville, però, tot i això, no podem deixar de confondre-la amb la cara de Gregory Peck, per la versió que en va fer John Huston i que tan criticada ha estat, precisament pel càsting del protagonista.

Quin gran Ahab hagués estat en Pau! Que bé que hauria representat aquest personatge indòmit i feréstec, enderiat perseguidor d'una entelèquia en forma de monstruós cetaci. I me l'imagino fàcilment acompanyat d'una tripulació d'altres homes lliures que, si t'ho penses una mica, també tenen tota la pinta de passar, amb nota, el càsting pels personatges de Tashtegom, Starbuck, Fedallah o Dagoo: En Pascal Comelade (amb qui ara ha fet un disc, “Les mosques de colors” i que llueix aquelles patilles encara més marineres); l'Albert Pla (recordeu en Pau va sortir transvestit al seu darrer concert, amb una escandalosa perruca ros platí, recordant, en certa manera, el Canet Rock més esbojarrat que es recorda); i l'Oriol Tramvia i el Toti Soler i el Kiko Veneno... i el Sisa, de nou. Potser aquest seria un perfecte pare Mapple, imagineu-vos-el en un pla contrapicat fent el seu sermó al púlpit en forma de proa de vaixell, amb el bauprès acabat en creu. Una tripulació a qui l'autor del “Qualsevol nit pot sortir el sol” en deia “els boletaires”, serien perfectes arponers, “ psiconautes enlairats, viatgers ben orientats”, i alhora, “ gent tocada pel bolet que il·lumina els iniciats i obre d'altres realitats”.

Com deia Borges en un pròleg paradigmàtic, “ el símbol de la Balena és menys apte per suggerir que el cosmos és malvat que per suggerir la seva vastitud, la seva inhumanitat, la seva bestial o enigmàtica estupidesa”. En Pau, en la seva prolífica i polièdrica trajectòria (que ha anat de la música a la literatura, passant pel dibuix o la interpretació, sempre ha perseguit infatigablement (com ho hauríem de fer tots, si tinguéssim el valor o les ganes de fer-ho) les seves dèries particulars.

Recordo un fragment d'una interessantíssima entrevista que li ha fet la Gemma Ventura, que fa només un parell de dies que ha sortit al Núvol: “Mentre parla de l'ambició cega del capitalisme, noto com el to de les seves paraules s'encén. Com si fos la injustícia el que més l'indigna i l'enrabia. I intueixo que aquesta mateixa veu que tantes vegades ha cantat  “Noia de porcellana”  segueix pronunciant-se sense tenir cap pèl a la llengua ni cap mania per detectar i assenyalar les causes per les quals aquest món avança a peu coix.”

Abans de començar la meva suposada entrevista (i us recomano que llegiu la de la Gemma, perquè podria haver estat aquesta, ja que acaba parlant dels mateixos temes, de la mateixa balena blanca), vaig a demanar-me un tallat. A la porta em trobo una cara coneguda, que em saluda amb una expressió estranya. És l'Óscar Sánchez, un rentacotxes de Montgat que es va fer tristament famós en ser confós per un mafiós i ser engarjolat injustament a Itàlia durant una bona (o mala, més ben dit) temporada. Potser saluda a tothom, però quan m'ho ha fet a mi la seva expressió semblava voler posar-me en guàrdia, com l'Elijah de “Moby Dick”, el profeta dels mals averanys que es troben el narrador de la novel·la i el seu amic, l'arponer Queequeeg. Però el rentacotxes no és Royal Dano i jo ja sóc massa gras, massa calb i massa vell per ser l'Ismael i surto decidit a fer l'interviu al Pau. Però sí, és veritat, potser estic nerviós com un grumet, com si hagués d'entrevistar algú de la grandària leviatànica (per a mi la té)de Long John Silver o de Thelonious Monk.

Però, un cop li he plantejat la proposta i he fet un parell de preguntes (potser massa llargues, o massa pretencioses, pel fet de mig encarar-ne la resposta, o massa dubitatives) he vist que la cosa no seria gens fàcil. Quan començo a parlar de música passa a parlar de silenci. Quan parlo de cinema ell pesca, amb una precisió i agilitat destacables, un pèl de la seva barba que ha caigut al cafè amb llet donant per tancat el tema amb una sonora xarrupada dels seus dos dits.

Ah, quin gran Moby Dick hagués estat en Pau! S'esmuny com la joventut. És incontrolable i imprevisible com un gat o una tempesta al mar. Sempre a contracorrent, sempre a la seva bola. Passa d'una quietud de lord anglès i una familiaritat tranquil·litzadora a la més fervent manifestació del seu parer quan parla de la banca o de la democràcia. Et fa aquella mitja rialla trapella o et mostra el rostre més fatigat del desencant segons parlem d'una cosa o de l'altra. Com un actor shakespearià dels més grans o aquella cara que et fa ganyotes a l'altre costat del mirall.

Com que això es comença a semblar més a una novel·la que narra la trobada d'Ed Wood amb en Bela Lugosi o, potser més escaient, ara que parlàvem de Shakespeare, la hipotètica que fa amb el gran Orson Welles al film de Tim Burton, he optat per transcriure algunes de les frases que van sortir en aquells tres quarts d'hora en un bar de la plaça de l'estació de Montgat, per acabar de donar una imatge calidoscòpica de la meva no-entrevista amb en Pau, perquè vosaltres mateixos us en feu el cabal que calgui i us plagui. Que consti en acta, però, que en Pau no ha parlat d'aquests temes perquè l'interessin particularment, sinó perquè aquest maldestre entrevistador els ha anat proposant. Descontextualitzar les respostes sempre afavoreix més a qui ha fet les preguntes (com, molt encertadament em farà veure en Pau en correus posteriors) que a qui les ha contestat, per això he intentat, entre parèntesi, orientar una mica per on ha transcorregut la xerrada:

(Primer li he fet algunes preguntes sobre música, inicis, influències, etc.)

-A casa la música era una cosa estranya. La ràdio no era pas un aparell que s'utilitzés massa. Teníem un harmònium. De tant en tant, algun diumenge que venia l'àvia –això ho fa aspirant profusament pel nas i movent els braços com un histriònic pianista-, tocava alguna cosa de Schumann.

-Suposo que, quan devia tenir catorze o quinze anys, vaig començar a escoltar alguna cosa de Brassens i desprès alguna peça de Jazz més triada. Però crec que va ser l'arribada de la música anglesa, d'allò que n'hi deien el beat, la que va enganxar-me del tot.

-Per suposat la Santíssima Trinitat: Dylan, els Beatles i els Rolling Stones. Però, si vols que t'ho digui, a mi no m'agrada massa això de parlar d'influències. Sempre te'n deixes a molts. Hi havia infinitat de grups (els Who, els Kinks). Però era no tant les cançons, sinó l'estil. Que el donaven els instrumentes i, sobretot, com feien servir aquests instruments.

-Tu ja ho saps, això de la musica és un fenomen que es circumscriu a l'adolescència i a la joventut, que és quan estàs explorant fins on et porten aquests passatges sonors. Escoltes un disc deu vegades cada dia, seguides. Durant setmanes. Però ara ja fa temps que no trobo cap moment per parar-me a escoltar un disc.

-No escolto música, però sento molta música. Una de les característiques més significatives d'aquests temps és que s'han carregat el silenci. De fet jo, des de ja fa temps, estic en campanya permanent a favor del silenci. Jo no escolto música. Bé, potser quan la faig, quan jugo. Però sí que en sento molta, involuntàriament. Quan pujo a un ascensor, al taxi, a tot arreu escolto música que no he triat escoltar. És dificilíssim escoltar simplement el silenci.

-La veu és un element més de la música. Fins i tot parlar ja és fer música. Allò que diferencia la música de la cançó, fins ara, era la poesia, però amb el rap ja és la prosa.

-Abans per gravar era dificilíssim i valia una milionada, necessitaves un estudis de gravació i una infraestructura que ara tens a dins d'un PC. Hi endolles un micròfon i ja ho tens tot per sis-cents euros. Des que s'inventa el telèfon (aquí es fa un petit embolic entre Graham Bell, Edison i Einstein), és a dir, apareixen el primer micròfon i el primer auricular, tot ha canviat de forma brutal. Durant el segle XX tot ha canviat a una velocitat bestial en aquest sentit.

-Abans no hi havia un enregistrament global i exhaustiu de tot. Hi havia episodis sonors que si no els pescaves al vol, ja no els tornaries mai més a sentir. Ara no, tu vas dir, tu vas tocar tal... i es pot comprovar.

-Amb aquestes noves eines, pots crear un so del no res. Les possibilitats que ara té l'home en aquest camp són gairebé il·limitades. Ja fa dies que no som simplement homo sapiens sapiens sinó que som una altra cosa, homo sapiens tecnologicus o alguna cosa així.

(Aquí he començat a preguntar-li pels projectes de futur i hem acabat anant a l'actual situació social i política)

-Si vols que et digui la veritat jo ja fa temps que l'única cosa que haig de fer és guanyar-me la vida. No puc dedicar-me a projectes personals. Ja fa anys que no puc dedicar-m'hi. El temps se me'n va espavilant-me per portar diners a casa. Des de primera hora del matí m'estiren pel nas, a acompanyar el nen a l'escola, que si a tocar, que si l'article de La Vanguardia, que si cap aquí, que si cap allà. Tot el dia de cul!

-Tinc, però, a mig escriure una història de la música moderna en funció de la invenció de nous instruments i de la seva evolució.

-Tot això del rock català (alguns n'hi han atribuït la paternitat) no és res més que un muntatge polític i comercial d'aquest puto sistema capitalista. Perquè, t'ho miris des d'on t'ho miris, aquí els únics que manen són els bancs. Estem tots dins del sistema capitalista i tot s'organitza segons la seva rendibilitat, mai des del seu valor intrínsec. Per això apareixen, cíclicament, aquests muntatges de rock i pop. De la música no seriosa, com n'hi diuen ells.

-Jo no acabo d'entendre (bé, sí que ho entenc des del punt de vista d'estratègia purament comercial) com aquests nois, d'entre vint i trenta anys, fan aquesta música edulcorada i “facilona” per agradar a les iaies i a la canalla. La música és un ofici com qualsevol altre, hi ha gent que la practica simplement per fer-hi negoci. I sobretot, per fer caure la baba a aquests pixatinters de la revista Enderrock. Que, de fet , no és una revista; és un pop amb moltes potes i amb tentacles per tot arreu, que fa tots els papers de l'auca del Senyor Esteve. Si vols fer alguna cosa, has de comptar amb ells... que administren la precarietat amb la pitjor gestió.

-Hi ha gent que es dedica a la música per guanyar-se la vida, jo no m'hi fico, cadascú té dret a fer el que vulgui. Però jo crec que és alguna cosa més, no només vendre discos i guanyar-se la vida.

-D'aquesta puta crisi potser els músics en som uns dels més afectats. La gent que es dedica a organitzar esdeveniments, concerts i tal, té poc calé i no vol errar el tret. I el que fa és contractar el músic que està més de moda. I li munta un concert aquí, i l'endemà al poble de la vora i després l'altre i no deixa res pels altres. Fins que aquest s'esgota, passa de moda i n'arriba un altre. Jo ja fa un parell d'anys que he de lluitar molt per aconseguir feina. I ara això és un rotllo “patatero”. Per això he tornat també a aquesta feina del periodisme, per exemple.

(També i he fet algunes preguntes sobre la seva faceta interpretativa, parlant de films com “Orquesta Club Virginia” o de documentals on apareix)

-M'agrada molt també interpretar, sobretot al cinema. Al teatre has de repetir un munt de vegades el mateix, per després tornar a repetir-ho mil vegades més sense moure't d'un espai concret. En canvi al cinema, tot, amb tot l'equip, emprens l'aventura del rodatge, que pot durar dies o setmanes, que vius molt intensament.

-També m'interessa molt l'exercici en si de fer d'actor. Posar-te en la pell d'un altre, pensar quina cara posaria, com ho faria, com reaccionaria.

- També he sortit al diguem-ne cinema documental, “Deixa'm en Pau” (de Manel Mayol, un film altament recomanable), “Morir de dia” o “Barcelona era una fiesta”.

-Des que va morir en Franco fins que els polítics van organitzar-se van haver-hi uns tres o quatre anys de veritable obertura, de llibertat absoluta a Barcelona, amb l'Ocaña i tota aquella penya. La cosa va durar fins a la fi de la dècada dels setanta. De fet quan, al 82, el Felipe va arribar al poder, ja feia dies que s'havia cagat la cosa. Ja estàvem un altre cop sota el jou de la policia i tot tornava a ser igual que abans.

(Hem tornat, al preguntar-li sobre la seva faceta literària al periodisme, que, gairebé sense voler-ho, o per lògica, ens ha tornat a l'actualitat)

-Un altre projecte que també tinc i em balla pel cap des de fa anys és proposar-me de fer una dissecció sistemàtica del sistema. Esmicolar el capitalisme fibra a fibra- (de fet, els articles que ara escriu setmanalment al suplement de Cultura de La Vanguardia, que ell mateix il·lustra amb un dibuix, són una mica això).

-Només un 1 per cent de la població del món posseeix tots els diners. Però aquests diners s'han de guardar, per això tenim els bancs, aquestes grans catedrals de la usura. Però el més important dels bancs és la caixa forta, on es guarden aquest calés. Però si això fos així seria insostenible, per això aquest 1 per cent s'ha inventat el crèdit, usura pura. Ells diuen que ens deixen els calés i és mentida, ens els venen a cobrament revertit, ens deixen funcionar una mica amb aquests calés que em de suar-los per retornar. I aquesta pràctica crea una zona esponjosa entre el capital dur i l'extrema duresa de la indigència que som el 99 per cent restant.

(Al final li he preguntat pel tema del procés, tan llarg, enrevessat i canviant però, d'alguna manera, d'una omnipresència inevitable)

- A mi el que em “flipa” es que s'estigui fent tot aquest procés, tota aquesta moguda i tota aquesta història per crear un nou estat, i encara és l'hora que jo senti algú que plantegi la possibilitat que, ja que fem un nou estat, quina cara li donem. Fer tot aquest número per acabar sent exactament el mateix que érem... Jo també puc estar per la independència, però, collons, hem de ser capaços de mirar molt més enllà i definir el futur en coherència amb els importantíssims canvis que ja s'estan donant en el present. El món que coneixem se n'està anant a prendre pel cul, no podem quedar-nos només amb petits detallets i tonteries. S'està perdent l'oportunitat de dissenyar, o si més no discutir, un model d'estat pioner i futurible.

-I desprès diuen que la Democràcia és el menys dolent dels sistemes. Mira què et dic (i em mostra el dit del mig enlairat entre els altres del seu puny). Va home, va!

Ara, al cotxe, en silenci, aturat entre furgonetes i camions, esperant que algú cridi “Per allà rebufa!” i que aquest mar de vehicles sigui xuclat per l'espiral del nus de la Trinitat, en un remolí final, veig que en Pau, el Capipau Ahab, ha dit un munt de coses, potser més de les que m'ha semblat en un principi i, sobretot, sense cap pèl a la llengua. Intento estructurar mentalment aquest article, i no sé com començar.