La banda del Raval (entrevista a Tolo García-Plata) / Xesco Mercé

Il·lustració de Fátima Rocamadour, / Fotos d'Alessandra i M ª Teresa Cano i X.M.
ccc

 

En Tolo (és a dir Bartolomé García-Plata i Gironés) m'ha enviat un missatge de mòbil confirmant-me l'entrevista, alhora que hi ha afegit una localització amb googlemaps que jo no sé massa com obrir. Hem quedat a l'escola Milà i Fontanals. Sé molt bé on és perquè és molt a prop d'on abans teníem la seu els de La Xina. Quan hi arribo la trobo envoltada de bastides i borrasses de plàstic i, contraatacant, tiro també de tecnologia i li envio un whatsapp per preguntar-li on trobar una porta, o un timbre. Quan deixo de teclejar ja he fet cap, màgicament, just al davant de l'entrada i una noia molt simpàtica, que desprès resultarà ser una de les flautistes, m'obre immediatament la porta sense haver-me donat temps de trucar.

-Hola, músic nou? -Per un moment lamento no haver portat el saxo o la trompeta o el trombó i haver-me presentat allà d'incògnit, com Robert Redford a la pel·lícula “Brubaker”. Arribar, saludar a tothom i asseure'm allà al mig i intentar encertar alguna nota.

No més de trenta segons més tard, quan escolto un medley sobre temes de Glenn Miller, m'alegro de no haver-ho fet. Fins i tot m'avergonyeixo una mica d'haver-ho pensat. M'assec en un racó, fent alguna foto mig d'amagat amb el telèfon, i escolto, amb tota l'atenció que mereix i sé. “Perfídia”, “Amparito Roca” o “Saint Thomas” van sonant amb una rotunditat impressionant. La música polièdrica de les grans formacions, ressonant entre les columnes del menjador de l'escola, guarnides encara de banderoles i motius de la castanyada, desmenteix absolutament l'etiqueta d'amateurisme del que fa bandera la banda. Perquè, per si no ho havíeu endevinat encara, sóc, un fosc divendres al vespre, a l'assaig setmanal de la “Raval's band”, un nom que té certes connotacions de film de sèrie B com els que es rodaven a la Barcelona dels setanta.

La primera notícia que vaig tenir d'aquest grup musical va ser gràcies a l'amic i poeta Bruno Montané Krebs, hi va formar part durant uns quants anys, abans d'anar-se'n a viure a Dresden. De fet –li diré una mica més tard al seu director, en Tolo- el meu saxo sí que ha tocat a la banda (vaig intercanviar-li al Bruno el meu alt pel seu tenor una temporada, suposo que per aquesta fi). Jo, de fet, estava intentant fer un article sobre els cors Clavé del barri del Raval, ja que sempre m'havien cridat l'atenció aquells sòrdids bars de Moe que responien a noms tan inquietants com “els Clavells” o “els Canaris”, fins que els vaig relacionar amb el Josep Anselm Clavé, socialista utòpic, amic de Monturiol o de Cerdà, que s'havia entestat, un segle endarrere, a fer cantar la classe obrera de Barcelona.

El tema no solament era fascinant sinó que encaixava com un guant al tem a de la revista, i en un principi, havia de ser el cos d'aquest article.

-De fet, quan vàrem començar amb aquest projecte, amb el meu “jefe”, Jordi Farres, la idea era fer un cor de cors de totes aquetes associacions ja existents al Raval. El 2005 vàrem fer un intent d'aproximació que no va acabar de concretar-se. Potser no s'acabava d'entendre'n la intencionalitat o es confonia amb intromissió- em diu en Tolo a la terrassa del bar pakistanès, veí de l'antic local nostre, a la cruïlla entre pintor Fortuny i doctor Dou.

-L'any següent érem una dotzena. Vam fer algunes actuacions pel barri i, desprès d'escoltar-nos, se'ns van acostar alguns dels músics d'aquestes corals per entrar a la banda. El problema era que tots eren trompetes, perquè aquestes associacions filharmòniques tenen dues vessants: la coral i una banda de trompetes i tambors. Teníem un problema de varietat de plantilla i, llavors (i aquí ve l'altra característica important de la Raval 's band, la part pedagògica), vàrem decidir proposar-los un intercanvi d'instruments. Tocar, per exemple, el trombó de pistons, o el bombardí.

Parlem una estona d'aquestes bandes, que jo pensava que eren de cornetes, i en Tolo m'aclareix que només una encara toca amb aquests instruments. Els altres ho fan amb trompetes però porten una partitura numèrica. No llegeixen música. Aquest any, em diu, n'ha desaparegut una altra. En deuen quedar cinc o sis de les originals.

-Un dels nostres objectius va ser ensenyar llenguatge musical (que els faig jo) i perfeccionar la tècnica de cada instrumentista. I també un cop a la setmana es fan parcials d'instrument (som 5 professors, un de clarinets, l'altre de trompetes, etc.).

Li dic que m'ha sorprès moltíssim la riquesa dels arranjaments i ell em diu que, al principi, gairebé tots els havia de fer ell.

-Havíem de fer partitures a la carta en funció del nivell de cada intèrpret. Ara ja tirem d'arranjaments ja existents i hem arribat a tenir un repertori de més de 100 cançons.

Una autèntica barbaritat, penso jo. A més el repertori va del jazz a les sardanes, de la músic moderna al “patxanguero” més popular. El tria el Tolo, que m'ha confirmat que ell és clarinetista, però també toca el saxo i altres instruments. Avui mateix l'he vist fent de bateria.

-Sí, però això era una emergència, els percussionistes eren nous- Una noia més d'uns trenta anys (o potser a mi m'ho sembla i se n'alegrarà si m'equivoco) i un xaval que no arribava pas als dotze-. Per cert, a la banda hem tingut molta sort perquè sempre hem tinguts molt bons percussionistes. Alguns ara són a l'ESMUC, per exemple.

El Bruno m'havia parlat de les proves de càsting (i també ho va fer el Lluís Matas, un altre saxo que li va traduir els versos al català i va editar-ne un llibre).

-En fem cada any, tant als músics membres (per veure com han evolucionat i perquè no s'acomodin i recordin que la banda és sempre temporal) com als nous aspirants, perquè sempre hi ha gent que vol entrar. El que demanem a les proves és un mínim de solvència amb l'instrument, (fer-lo sonar). Si no saben llegir notes? Nosaltres els proporcionem unes classes de llenguatge. Ens trobem de tot, gent que en sap més i gent que sap menys, el més increïble és com conviuen aquests dos formats, ajudant-se entre ells. El que volem oferir-los és que tinguin la possibilitat d'avançar amb els seus instruments i que trobin en la Raval 's un espai familiar i musical.

L'ambient a la banda, pel poc que jo he pogut copsar durant l'assaig i durant la recollida d'instrumental final és collonut. Tothom s'ha adreçat a veure què feia amb amabilitat exquisida. El bon ambient es palpa.

-Quan fem les proves les fem amb tribunal (en Jordi Farrés, l'altre director de l'escola, Oriol Salami i jo com a director musical). Hi hagut vegades que, individualment, sembla que no ha sonat gens de bé, que no n'estem massa contents, que no millorem; en canvi, quan s'ajunten tots a tocar, tot torna a sonar de meravella. És com un miracle.

La diversitat d'edats es relaciona proporcionalment a la diversitat d'estils musicals que interpreten, i es que no podem oblidar que aquesta banda està formada per músics no professionals que han vist en la Raval 's Band la manera de desconnectar de les seves feines (estibadors, conductors de bus, pastissers, estudiants, lampistes i una bona colla de gent de fora, estudiants estrangers, etc). Aquí hi tenen una bona oportunitat de tocar amb d'altres músics i conèixer gent. En tots els anys que porten con a banda (que ja en fa vuit) no recordo cap mal rotllo.

Els assajos els fan principalment a la seu del carrer del Carme de l'Escola de Músics Juan Pedro Carrero (sobretot els parcials), a les altres subseus del carrer Riera Alta i al Milà, com avui, que amablement els deixa el menjador. Jo m'he confós primer amb la seu del Taller de músics, però quan en Tolo intenta explicar-me la diferència, comença una nova manifestació musical: la cassolada diària que es fa a les deu del vespre, tot esperant el 9N. Això dificultarà en gran mesura la posterior transcripció d'aquesta entrevista, però en Tolo eficient i elegant com pocs, em farà arribar un text explicatiu del projecte , així com alguna de les fotos que acompanyen aquest reportatge.

-Per fer un resum, es tracta d'una banda de músics aficionats. La nostra labor és social i pedagògica. Tenim el suport del districte municipal (i vull recordar l'antic regidor, Carles Martí, que ens va fer un cop de mà en els nostres inicis) que ens subvenciona el projecte.

Jo crec que és un bon intercanvi. L'Ajuntament disposa d'una banda que actua a tots els actes i festes del Raval i, per extensió, a les de de Ciutat Vella. I, darrerament per gairebé tota la ciutat, des de Sant Antoni a Nou barris. Han tocat també al Palau de la Música i al Liceu. A canvi, als músics no els costa un duro l'aprenentatge musical. També l'escola, de forma més oficiosa, gaudeix d'una banda estable. L'escola actual té més de quatre-cents cinquanta alumnes, que van des dels quatre mesos a l'edat de la jubilació. Per la banda, n'han passat uns vuitanta músics (jo n'he comptat 38 a l'assaig, però en Tolo em diu que en faltava algun, posem que són quaranta.

-Som la banda del Raval i com a tal ens criden per qualsevol ocasió. Evidentment que toquem pel barri, i molt! Però, en aquests anys, hem tingut l'oportunitat de sortir fora del país en format d'intercanvi entre bandes d'Alemanya i Itàlia, una experiència molt enriquidora quan veus a tots els músics parlant l'idioma universal.

Ara que als terrats del carrer doctor Dou s'han posat a cantar “Els segadors” amb tanta vehemència com desafinació i hem acabat els cafè i el cigarrets, acordem que és un bon moment per acabar aquesta entrevista. Però, us ho dic molt de veritat, m'he quedat amb les ganes de tocar i crec que compleixo tots els requisits per a ser candidat: toco d'oïda uns quants instruments(sóc un analfabet total en llenguatge musical), la galeria és al bell mig del Xino (que ara se n'hi diu Raval, per tant sóc del barri) i sempre m'ha agradat conèixer gent. Potser la Banda tindrà un nou bandit (se n'hi diu així, no?).