Albert Einstein
Woody Allen
Jean-Michel Basquiat
Pablo Ruíz Picasso
Sherlock Holmes
Emir Kusturica
Jean-Auguste-Dominique Ingres
Julio Cortázar
Federico García Lorca

Arpegis sobre el Volga / David Parra

Il·lustració d'Ahmed Bessayà Nouri

 

"Si deixés de tocar i em quedés a casa mirant la tele", va dir el Ievgueni Mialiakóvitx, "la dinyaria en quatre dies". Era l'any noranta-set i jo havia anat a Nova York a visitar un amic. Mentre passejava per Central Park, havia sentit un violinista que de seguida m'havia cridat l'atenció: aparentava uns setanta-i-tants anys, duia un gorra descolorida dels New York Yankees i interpretava la Fantasia en Sol Major de Telemann amb una tècnica pròpia d'un músic de primer nivell. Aclaparat, em vaig asseure en un banc que hi havia a pocs metres per seguir escoltant-lo. Locatelli, Bach, Paganini. L'encarcarament de la seva execució, combinat amb la profunditat del seu fraseig, li atorgava un aire burleta, malgrat que la gent que passava davant seu no hi parava esment. "Vaig ser concertino de la Filharmònica de Nova York", va confessar-me amb un accent aspre i gutural després que hagués segut al meu costat. "¿De debò?" Melòman com sóc, el vaig bombardejar a preguntes i ell, tot alliberant la seva vèrbola goluda, em va explicar unes quantes anècdotes sobre velles glòries de la música. Sense anar més lluny, en la dècada dels seixanta, havia tocat sota les ordres de Leonard Bernstein. "Volia ser famós i ho va aconseguir. El seu egocentrisme, malgrat tot, va beneficiar la música. Les interpretacions que vam fer de Mahler amb ell són insuperables". Al capdavant de la Filharmònica hi va haver, com a intèrprets solistes, els músics més cèlebres del món. "Yehudi Menuhin era una màquina d'explicar acudits. Glenn Gould era genial però impenetrable. Louis Armstrong era un showman, de vegades brillant, de vegades patètic". Va mirar el rellotge i es va aixecar. "Vaig a tocar una estona al metro. ¿Per què no véns?"

El vaig acompanyar a l'estació de 57 Street. Va apostar-se en un tombant del passadís que menava a les andanes i jo em vaig repenjar a la paret, davant seu. ¿Com era possible que la gent no s'adonés de l'excel·lència d'aquella interpretació? Tothom que passava semblava capficat en els maldecaps que no havien aconseguit deixar abandonats a l'oficina. Amb tot, una dona que es va aturar a escoltar-lo va furgar a l'infern de la bossa i va dipositar unes monedes a dins de l'estoig del violí. En aquell precís instant, el Ievgueni va tocar l'última nota de la Sonata de Prokofiev, va abaixar els braços i va fer una reverència pròpia d'un príncep exiliat. "M'encanta la música", li va dir ella. "El meu nét només té nou anys i ja sap tocar amb la flauta l'himne d'Amèrica sense equivocar-se". El Ievgueni li va fer compliments i la va convidar a fer un cafè amb nosaltres, però la dona, que tenia pel cap baix una seixantena d'anys i tres o quatre operacions de cirurgia estètica al rostre, va rebutjar l'oferiment amb un histrionisme excessiu.

El Ievgueni i jo vam sortir al carrer i vam entrar en un Starbucks que hi havia davant de la boca del metro. "M'imagino que un concertino de la Filharmònica devia tenir molt d'èxit amb les dones", em vaig atrevir a conjecturar. Els ulls li van titil·lar i el seu cos va adoptar a la cadira una posició engrescada. "Ah, aquells anys", va exclamar, somniador. "Jo venia de la Unió Soviètica , ¿saps? No és que les russes no fossin amoroses, que ho eren, sinó que semblaven més tristes". En aquella època, després de les actuacions al Carnegie Hall, sovint assistia a festes privades organitzades per milionaris. Allà, amb copes de xampany a les mans, va fer amistat amb gent com Andy Warhol, Paul Newman o John Huston. "Vuit de cada deu vegades marxava de la festa acompanyat d'una dona, generalment casada, i la duia a l'apartament que jo aleshores tenia al Greenwich Village. Els tocava el violí per encantar-les i tot seguit les despullava. Per a mi, casar-me suposava llavors un càstig. ¿Que si me'n penedeixo d'haver-me quedat solter? Vaig enamorar-me moltes vegades, sempre amb un apassionament febrosenc i abrandat, i en la majoria de casos vaig tenir la sort de ser correspost".

Quan fosquejava, el vaig acompanyar en metro al seu apartament de Brooklyn. "Vaig viure molts anys a Manhattan, però ara no m'ho puc permetre". L'ascensor no funcionava i el vaig ajudar a pujar l'escala llòbrega a les parets de guix de la qual havien gravat insults, declaracions d'amor, cors travessats per fletxes i polles erectes. Quan érem al replà, es va obrir la porta de l'apartament del davant i va aparèixer la Marian , una negra d'uns cinquanta anys, grassa i cridanera. "¿Has begut, Eugene?", va preguntar; "espero que no hagis begut". Ell va corrugar les celles amb enuig, li va donar l'esquena i va fer un gest com qui espanta una mosca. "De tant en tant, l'Eugene aixeca massa el colze i aleshores em dóna la nit". La Marian es va prendre la llibertat d'entrar amb nosaltres a casa del Ievgueni, va obrir un calaix del moble del menjador i en va treure vàries caixes de medicaments. "Au va, pren-te les pastilles". L'home va fer el ronsa. "Deixa-les damunt la taula i vés-te'n. Ara he de parlar amb el David, que ha vingut expressament de Barcelona per entrevistar-me". Ella va picar amb un peu a terra. "No marxaré fins que no te les prenguis", va cridar; "no vull veure com baixen un cadàver per l'escala de casa meva". El Ievgueni va cedir i la Marian va anar-se'n. "Ella em cuina i em renta la roba", va reconèixer. "Quan els seus fills eren jovenets, els vaig ajudar molt amb els estudis. Cada dia venien a fer els deures i, si calia, jo mateix anava a parlar amb els tutors. Ara el gran viu a Queens i és professor d'anglès en una escola pública; el petit encara viu aquí, amb sa mare, i és pastor protestant. Sovint fem la partida d'escacs. Jo els vaig ensenyar a jugar-hi. Els escacs els van ensenyar a controlar la pressió de viure en un barri com aquest i a prendre decisions difícils. Jo vaig conèixer el Bobby Fischer, ¿saps? Li feia classes particulars de rus. Volia aprendre l'idioma per poder llegir la bibliografia dels grans mestres soviètics. El Bobby vivia per als escacs i no vivia, no sé si m'entens. El dia abans de marxar cap a Islàndia per disputar-hi el matx pel Campionat del Món, em va trucar per demanar-me consell. Li vaig dir que el Boris Spasski tenia molt més a perdre, ja que les autoritats soviètiques eren implacables amb els que atemptaven contra l'honor del poble". Tot d'una va callar, i la sornegueria que li havia encès la mirada s'havia apagat bo i deixant al descobert el cansament i la decrepitud. "¿Per què va abandonar el seu país?", vaig preguntar-li.

Ievgueni Maliakóvitx va néixer el 1918 en el si d'una família de grans propietaris rurals de Samara que van perdre tots els privilegis amb la fi de l'era tsarista. A diferència del pare, el qual va viure afligit fins a la mort per la nostàlgia dels usos i costums de l'antic règim, el Ievgueni creia en la Revolució , tot i que mai no va afiliar-se al Partit Comunista. "La mare sabia tocar el piano i de ben petit em va ensenyar música. Així vaig començar". Quan tenia setze anys, els pares van morir amb pocs mesos de diferència. "No em va quedar altre remei que espavilar-me." L'esclat de la Segona Guerra Mundial el va sorprendre a Stalingrad, on s'havia traslladat per assistir a les classes d'un reputat violinista, i el 1941 va entrar a formar part de l'orquestra de la ciutat. "Durant el setge, als matins els més joves lluitàvem a les files de l'Exèrcit Roig, a les tardes assajàvem amb l'orquestra i als vespres fèiem un concert". Interpretaven obres alegres per avivar la moral de la població i envigorir l'esperit de resistència, i així va ser com la música va salvar-lo de ser destinat a la primera línia de la batalla més cruenta de la història de la humanitat, on molt probablement hauria mort. "Per Nadal, l'alt comandament soviètic va portar a Stalingrad els millor músics del país amb el propòsit de regalar a la població un gran concert, fet que em va permetre conèixer el gran Boris Goldstein, un virtuós violinista que aleshores només tenia uns vint anys. Em va dir que volia veure les trinxeres i vaig acompanyar-l'hi. L'espectacle que hi vam trobar era d'allò més dantesc: edificis destruïts, cadàvers de soldats congelats, esquelets de cavalls que havien estat devorats per les tropes famolenques. Tot allò el va afectar molt, un fet que l'endemà, durant la seva actuació, va fer palès. El concert estava amplificat per mitjà d'uns grans altaveus que s'havien instal·lat perquè la música festiva arribés a les oïdes dels nazis i els acabés de desmoralitzar, i és que, encerclats a l'altra riba del Volga, els últims dies havien patit desenes de milers de baixes a causa del fred i la fam. Després de tocar les peces populars russes que li havien exigit, el Boris Goldstein va començar a interpretar obres de Bach, i aleshores el foc d'artilleria alemany va cessar. La treva va durar una hora i mitja. La Gavotte en Rondeau de la Partita nº 3 sonava per sobre de la ciutat en ruïnes i durant una estona es va encalmar a dins meu l'odi visceral que llavors sentia pels alemanys. Va ser com una cosa màgica. Anys després, vaig saber que el Boris va ser discriminat per la seva condició de jueu i que per això no va desenvolupar el seu potencial com a violinista. Als anys setanta va acabar emigrant a Alemanya". En aquest punt del relat, el Ievgueni va haver de parar per culpa d'un atac de tos. "¿Creu que totes aquestes experiències a vostè el van fer créixer com a músic?", li vaig preguntar. "Collonades", va exclamar amb un rictus displicent. "El patiment no ens fa més madurs ni més intel·ligents, així és com jo penso. Les èpoques en què he progressat més amb el violí han sigut quan vivia immers en la felicitat. La imatge de l'artista sorrut és d'un Romanticisme suat. Txèkhov era una persona jocosa i ens va deixar obres immortals i, pel que em consta, es veu que Shakespeare també ho era. ¿Patir? No serveix per a res, patir". Va tancar els ulls i va inspirar fondo. "¿Podem descansar una estona?"

"L'any 50 jo vivia a Leningrad, en una datxa situada als afores. Allà era feliç i tocava tot el que em venia de gust: Txaikovski, Schoenberg, Stravinski. Un veí em va denunciar, no per fer soroll, sinó per interpretar obres prohibides, i uns comissaris van presentar-se a casa una nit, ho van escorcollar tot i, després d'interrogar-me durant hores, em van confiscar tots els violins que tenia i em van prohibir de tocar cap instrument. Evidentment, vaig perdre la feina a l'orquestra de Leningrad i em van obligar a treballar com a revisor de tren. Aquella feina m'agradava, però no podia viure sense la música. Per sort, un amic em va deixar un violí, que jo amagava a l'armari, entre els llençols, i cada dia el contemplava amb delit. ¿On podia tocar-lo sense córrer el risc d'acabar en un gulag? Després de mesos de recerca, vaig descobrir una antiga mina de coure abandonada a dues hores a peu de casa. Els dies de festa, amb l'instrument sota l'abric, sortia a trenc d'alba, xino-xano, per arribar-hi ben d'hora i tenir tot el matí per davant. La mina estava formada per una sola galeria estreta i baixa que s'endinsava uns cent metres en la muntanya i que cap a la meitat feia un meandre molt tancat, de manera el final quedava acústicament aïllat de l'exterior. Després d'acomodar-m'hi, apagava l'espelma i tocava en l'obscuritat absoluta. El món desapareixia; només quedàvem la música i jo en aquell àmbit soterrat, durant hores. Sense reverberacions, el so adoptava davant meu formes abstractes".

L'any 1953 es va exiliar de la Unió Soviètica. "Els meus pares havien mort i, com que no tenia una família propera que pogués ser represaliada per les autoritats, vaig agafar un vaixell finlandès que em va deixar a Estocolm. Allà vaig viure un any, esperant el visat. Els funcionaris de l'ambaixada nord-americana m'interrogaven gairebé cada setmana. Ens trobàvem en plena Guerra Freda. Mesos després i tot d'haver arribat a Amèrica, agents de l'FBI encara venien a picar a la porta de casa per fer-me preguntes. L'adaptació a Nova York, però, va ser ràpida. Aviat vaig trobar feina en una escola de música. Tot allò de la Filharmònica va venir una mica més endavant".

El Ievgueni va aixecar-se de la cadira. "Em fa mal l'esquena, necessito seure al sofà". Al cap de dos minuts ja s'havia adormit i jo em vaig quedar sense saber què fer, assaltat per un grapat de sospites. ¿Com era possible que un violinista que seia a la segona fila de l'orquestra de Leningrad esdevingués el concertino de la Filharmònica de Nova York? ¿És que havia estat tota la tarda deixant-me anar un grapat de mentides? Vaig fer un tomb pel menjador i vaig veure a sobre del bufet fotografies emmarcades que d'alguna manera corroboraven una part del que m'havia explicat: fotos del Ievgueni amb el Leonard Bernstein, el John Huston, el Frank Sinatra, l'Elizabeth Taylor. Es feia tard i vaig decidir marxar sense despertar-lo i, així que vaig sortir al replà de l'escala, es va obrir la porta de casa de la Marian i en va aparèixer el fill. "S'ha quedat adormit", li vaig dir. L'home, que es deia Jeremy, em va explicar que feia poc havien operat el Ievgueni per extirpar-li un tumor que se li havia format al colon. "S'ha recuperat miraculosament", va dir; "amb l'edat que té ens pensàvem que no se'n sortiria". El dia de l'operació, la Marian treballava i per això el Jeremy va ser l'encarregat d'anar a l'hospital a fer d'acompanyant. Quan el van pujar a l'habitació, encara atuït per l'anestèsia, el Ievgueni va alleugerir la seva consciència confessant-li que, durant la batalla d'Stalingrad, havia mort un home. Les circumstàncies no havien sigut gaire extraordinàries: el Ievgueni i el soldat alemany s'havien trobat cara a cara enmig d'unes ruïnes de la rereguarda i ell havia sigut el primer a disparar. També li va revelar que, durant la seva estada a Suècia, havia estat uns mesos ingressat en un centre psiquiàtric i que els metges, en veure que el violí li resultava beneficiós per als nervis, li havien cedit una petita sala perquè toqués l'instrument durant deu hores diàries. "Quan vaig tornar a visitar-lo l'endemà", va dir el Jeremy, "ja estava del tot serè. Vaig voler saber més detalls sobre aquells episodis, però de seguida em va canviar de tema. No n'ha tornat a parlar mai més".

Em vaig acomiadar del Jeremy i, abans d'agafar el metro, vaig fer un volt per Brooklyn, provant d'evocar la Gavotte en Rondeau que el Boris Goldstein havia tocat a Stalingrad i que jo tenia a casa, a Badalona, gravada per Sigiswald Kuijken. En vaig recordar el començament i, mentre contemplava els gratacels que s'apinyaven al centre de Manhattan com les barres d'un histograma, vaig sentir que, de mica en mica, el foc d'artilleria cessava.