Número 2 / Desembre 2012
Sumari
El diner del color :
  Arts plàstiques
  Poesia
  Poesia i música
  Narrativa
  Pedagogia
  Màgia
Balanç comptable
El diner del color / La Xina A.R.T.
Il·lustració de Jaime Burton

D'entre les moltes cites inventades que el nostre redactor de notes de premsa, l'amic Lucien Verneuil, ens cola entre d'altres d'inexplicablement veritables, n'hi trobem un parell que s'ajusten com un guant o una mitja al tema que ens ocupa en aquest nou número de La Conxinxina. L 'una l'hem trobat en el full explicatiu de l'exposició de Benxamín Álvarez, el qual, per cert, és l'autor del dislèctic hipèrbaton que dona nom a aquesta presentació i a tota la revista. Per encapçalar la nota de sala del muntatge Ostentació de la riquesa, contemplació de la pobresa (un títol prou escaient a tot plegat), el nostre company va posar en boca del sempre entremaliat Francis Picabia la següent sentència: “Diuen que Van Gogh no va vendre mai cap quadre. Jo tampoc en penso comprar cap”. Una afirmació tan desconcertant com el tema que ens ocupa.

L'altra la trobem en la presentació del primer Basar del Xino. En aquella primera edició del que s'ha convertit en un cicle anual de muntatges a La Xina vàrem folrar totes les parets de la nostra seu del carrer Doctor Dou amb caixes de fruita, graciosament cedides per Mercabarna. L'assumpte es tractava de fer una paròdia dels mercats de l'art nadalencs, que van estar en boga un cert temps i, alhora, fer una reflexió sobre l'intercanvi d'art per diners. Totes les obres exposades (que eren gairebé tantes com capses hi havia) proposaven ser bescanviades per algun altre objecte (un disc de bebop, una ampolla de chardonnay , un barret panamà...) o una acció compensatòria (anar junts al cinema, fer una paella a la Barceloneta , etc.). Per aquesta insòlita instal·lació el nostre escrivent particular va fer dir al fals crític d'art Carlos A. Danieri (un nom de ressonàncies borgianes gens dissimulades) el següent aforisme: “Que l'art es pugui vendre, d'entrada, ja sona a traïdoria”.

Tant una cita com l'altra, més que aclarir, volen ser només una primera i desconcertant pista d'allò que es vol tractar en aquesta nova revista. Les relacions entre el món de l'Art i el de l'Economia sempre han estat erràtiques, atzaroses i de difícil comprensió. Un repàs en diagonal per la història de l'Art més recent (pensant en termes historiogràfics, és a dir, des de fa cent o dos-cents anys ençà) ens assortirà de prou exemples per reafirmar el caràcter polièdric de l'afer, que coincideix amb el tractament que en pretenem donar. Formulem-ho, per exemple, amb interrogants més o menys retòrics: Com és que un pintor, com l'abans mencionat Vincent Van Gogh, que va tenir una vida dramàtica fins a la caricatura i econòmicament ruïnosa es va convertir, post mortem en un dels pintors més cotitzats del mercat artístic?. Hi té molt a veure la pel·lícula que un altre Vicente, Minelli (i va interpretar Kirk Douglas) va fer als anys cinquanta, esquematitzant (o plantejant) tots el tòpics passats i futurs sobre l'artista turmentat i alhora, o potser per això, genial?

I seguim: Fins a quin punt podem seguir creient en l'opinió del públic a l'hora d'atorgar valor a una determinada obra desprès de saber que tot aquell teòricament revolucionari moviment anomenat Expressionisme abstracte nord-americà va ser perfectament planejat, publicitat i perpetrat pels serveis del govern dels Estats Units? Com és que a tot el vell continent tenim museus d'art contemporani gairebé clònics, espacialment ben dotats d'un quadre, com a mínim, de tots els grans especialistes de l' Action Paintig i el Colour Field ? Com és que tots tenen un Barnet Newman, un Motherwell, un Clifford Still, un Pollock, un DeKooning, un Rotkho, un Kline, un Morris Louis i no tenen, posem per cas, ni un sol Miró, ni cap Ernst, ni un Magritte, ni un Juan Gris, ni un Lèger (etc)? Perquè a Europa, en comptes de seguir la tradició de les avantguardes pròpies, es va imitar la manera de fer que venia a ritme de piconadora de l'altre costat de l'Atlàntic, per raons estrictament estètiques o econòmiques, car era més fàcil vendre Informalisme que coses més dificultoses de produir? I, la darrera: Tots els Motherwell king size que hi ha a cada sala dedicada a l'abstracció americana de cada museu són realment el mateix quadre?.

I unes altres, encara: Com és que Salvador Dalí (víctima d'un conegudíssim i cru anagrama del seu antic cap Breton) quan comprèn, amb el seu instint d'espavilat botiguer català, quina és la tecla que ha de tocar del mercat artístic nord-america de post guerra, produeix les menys arriscades, rellepades i poc interessants obres de tota la seva llarga producció? El seu tràgic final, envoltat d'una cort decadent, a l'estil de la de Jabba el Hutt a Tatoine, composta d'hipòcrites aduladors, drogoaddictes aprofitats, secretaris obscurs i paràsits en general, molt allunyada del concepte capitalista del “triomfador”, conté alguna ensenyança moral d'avís a navegants? Com és que un pintor tan pla com Andy Warhol era tan agut en sentències com “Comprar és més americà que pensar”?. Desprès de seguir la trajectòria artística de gent com Damien Hirst (que té factoria d'artistes “negres” treballant en sèrie al seu darrera, que especula comprant la seva pròpia obra a Sotherby's, que s'entossudeix fins aconseguir-ho en elevar fins a cotes de prima de risc el preu dels objectes més banals possibles) cal, doncs, considerar, definitivament, el Marketing com una de les Belles Arts?

Més preguntes: Cal demanar responsabilitats per pèrdua de capital a les pobres dones de la neteja, les quals, seguint l'instint i el sentit del deure professional, van desmuntar de forma irreparable i irreversible dues obres mestres de Joseph Beuys i de Martin Kippenberger d'un parell de museus alemanys? No creieu que especialment el segon dels artistes ho hagués aplaudit tant com ho va fet el segon? Com és que propostes d'intenció escandalitzadora com la “Merde d'artiste” de Piero Manzoni o l'aire de Paris del citat Duchamp s'hagin convertit en souvenirs de la més ínfima qualitat com els que podem trobar a tots els barris turístics de qualsevol ciutat tal? Perquè tots els museus d'art contemporani han de tenir, obligatòriament al final del recorregut de visita una botiga on es vengui, amen de llibres i reproduccions gràfiques, una infinitat de merchandising que podríem anomenar “chic-kitsch” i que competiria perfectament amb els souvenirs abans esmentats?

Podríem seguir qüestionant-nos infinitat d'aquest exemples, que anirien des del contrasentit metafísic a l'acudit fàcil, però creiem que ja ens hem fet tots una idea aproximada del que aquí es parlarà. No és que vulguem ser oportunistes, perquè l'Economia, amb la seva versió menys lluïda però habitual, la Crisi , ja fa massa dies que s'ha ensenyorit de l'actualitat mediàtica i ha pres la posició central de la nostra societat, en perjudici d'altres com, per exemple, a Cultura. Però, embafats com estem de conceptes mercantils i borsaris, també volem dir la nostra en aquesta mena de “Nova religió extremadament críptica pels no iniciats, capriciosa com una criatura malcriada i fastigosament omnipresent” tal com va redefinir l'Economia, en una moment d'extàtica lucidesa, Fernando Arrabal. Si al primer número temàtic de la nostra revista, que versava sobre “El canibalisme il·lustrat” va tenir una presència predominant del món del cinema, en aquest segon, sense oblidar les arts plàstiques, la música o la resta de gèneres literaris, és la Poesia la que tindrà un paper rellevant, potser per ser la més allunyada de totes les expressions artístiques del món del mercat i de les finances.

Conformaran aquest apartat un recull de poetes joves del nostre país,que ens ha aplegat amablement Meritxell Cucurella-Jorba. I tindrem les entrevistes amb el poeta xilè Bruno Montané Krebs i amb el català Joan Margarit. Aquesta segona estarà mesclada amb l'apartat musical, car entrevistem també el seu fill, el músic de jazz Carles Margarit. Comptem, afortunats i agraïts com sempre, amb la col·laboració de nous i vells amics. Rebem els articles dels pintors Ramon Roig i Matías Khran, acabats d'arribar tot just de la Xina (l'altra). També encetem un apartat de Màgia, a càrrec de Ramón Mayrata i un altre de pedagògic a càrrec d'un vell col·laborador de La Xina , Fernando González Clavería (el responsable del projecte “Recorreguts” de “ La Xinaxinorri ” 2011). Repeteixen l'escriptor David Parra, amb un nou conte d'àmbit literari i Tito Inchaurralde amb un curiós assaig gastronòmic. I per acabar, com sempre, una memòria de totes les activitats de La Xina A.R .T. aquesta temporada, com sempre precària a nivell material i milionària a nivell espiritual, que passa a dir-se, per raons òbvies, de “Dejà vu” a “Balanç comptable”.

 

El diner del color / Arts plàstiques up

Tot comença amb aquells quadrets-finestra que alguns van comprar per uns pocs francs als propis artistes o comerciants espavilats i que, amb el temps, repartits per rebedors, gabinets i salons burgesos o apilats en l'ombra d'algunes golfes de bulevard, van començar a escassejar i a ser àvidament demandats. Eren les pintures dels impressionistes, aquells bohemis que experimentaven l'èxtasi de l'instant fugaç, pintant a "plein air", aquells pintors que traslladaven el seu estudi a la intempèrie del paisatge canviant... [+]

El pintor conectado / Matías Krahn

Generalmente, en nuestra época, se tiende a confundir la obra con la teoría que lo acompaña. Es como si las obras sirvieran para ilustrar planteamientos teóricos, presentados de una manera calculada y fría. Pero para mucha gente, el arte implica una experiencia que va más allá de la lectura conceptual de unos crípticos postulados escondidos... [+]

Al principio creó Dios los cielos y la tierra, durante cinco días creando estuvo para sí mismo, y en el sexto y último que a tan ingente tarea dedicó, creó al hombre a su imagen y semejanza, y dio a éste el privilegio de nombrar todo cuanto había creado. Por último, antes de descansar, creó Dios para el hombre a la mujer. La mujer llegó la última al mundo que Dios creo para sí mismo, incluida la burda réplica incompleta llamada hombre ... [+]
Epístola al señor Ministro / Benxamín Álvarez

Querido Sr. Ignacio Wert:

En estos últimos tiempos he tenido bastantes veces la tentación de escribirle. En todas las ocasiones, me arrepentí antes de comenzar y pensé que no merecía la pena, que no encontraría ni la forma apropiada ni el tono adecuado para expresar lo que pienso de usted como ministro. No sé si esta vez conseguiré decirle algo pero siento un irrefrenable deseo de intentarlo antes de olvidarme definitivamente de su persona... [+]

Hi va haver un temps en el qual tots els contes que es volguessin considerar com a tals havien de contenir una ensenyança moral. La “morale de l'histoire”, que diem a França, o la “moraleja” castellana (que no hem de confondre amb la coneguda i elitista urbanització madrilenya que donaria per tot un gènere literari sobre l'amoralitat) era inherent als contes d'Andersen, de Perrault, dels germans Grimm o dels vells faulistes grecs, els quals sempre recordarem amb la imatge de “clochards“ que els hi va donar el gran Velázquez. Al llarg de molts anys la literatura, ja sigui en formats breus com en les grans novel·les, aquesta finalitat ètica semblava imprescindible... [+]
El diner del color / Poesia up

Una frecuencia imperceptible. Una conversación con Bruno Montané Krebs
Xesco Mercé

No conocía a Bruno Montané Krebs muy a fondo, pero sí desde hacía bastante tiempo, casi tanto como años lleva funcionando La Xina. Solía pasarse a menudo por el antiguo espacio de la calle Doctor Dou, no exactamente el día de las inauguraciones. Muchas veces acompañado por su hijo y, en ocasiones, también con su mujer. Era amigo de Tito Inchaurralde y supongo que fue él quien nos presentó, si es que hubo necesidad de ello. Bruno siempre aparecía con una sonrisa, tímida pero también algo traviesa, que facilitaba sobremanera entablar contacto, una pequeña charla, una broma amable, un comentario lúcido acerca de alguna pieza de la exposición de turno. Me caía bien. Era de ese tipo de personas con las que con suma facilidad entras en una fase de pre-amistad instantánea e incondicional. Su aspecto distinguido, su estatura, ese pelo cano un poco al estilo Jim Jarmusch, facilitaban verle de lejos en los encuentros casuales que suelen producirse en el Raval...[+]

3 poemas + 3 poemes
Bruno Montané Krebs (Traducció catalana de Lluís Mata)

Sis poetes catalans contemporanis
La Xina A.R.T.

En poesia, encara que la poesia sigui la germana més petita o la més menystinguda de totes les arts germanes, també cal saber vendre's. I no pas perquè vendre's equivalgui sempre a sucoses contrapartides econòmiques sinó, perquè qui no es ven no menja i no va bonic el diumenge. Hi ha una colla de poetes de casa nostra que tenen un historial digne digníssim i que no es dediquen especialment a vendre's. Ells i elles es dediquen a la poesia. Que ja n'hi ha ben prou. A la poesia escrita i a la poesia dita. Ara, avui, aquí, us en presentem uns quants, tot i que us en presentaríem més, molts més...[+]

El diner del color /Poesia i música up

Mentre intento transcriure la conversa (potser fora més exacte i just emprar aquest nom i no el d'“entrevista”) que he mantingut aquest darrer dimecres amb els Margarit, de ben segur influït per tot allò que hem parlat, em poso de soundtrack una rara gravació de Chet Baker, inexplicablement acompanyat per una formació de músics elèctrics que recorda els experiments dels Miles o Hanckock més setanters i psicodèlics. Només en se el títol, escrit amb retolador permanent a la capsa de plàstic del Cd que em va regalar el meu amic Gregoire Fabvre, cineasta francès, amant i coneixedor profund del jazz. El disc es titula “You can't go home again” i al primer tema s'hi pot reconèixer una versió afro-lisèrgica de “Love for sale”. Una banda sonora una mica inquietant, però, crec, pertinent, per acompanyar aquesta llarga xerrada... [+]

El diner del color / Pedagogiaup
La quinta forca / David Parra

El dia que em va trucar el Xesco Mercé per demanar-me que li escrivís alguna cosa sobre diners i literatura per a “La Conxinxina”, acabava de veure el Miquel Santana per primera vegada en força temps. Va ser una mena de mitja casualitat. No n'he viscudes gaires, de casualitats, i sempre les he considerat una experiència intranscendent. El Miquel Santana és escriptor. Això lliga amb la meitat de l'encàrrec del Xesco per a la revista. De diners en parlaré més endavant...[+]

Un món líquid / Xesco Mercé

Recordo perfectament el dia que vaig saber qui era. Ja l'havia vist un munt de vegades, principalment a les inauguracions de les galeries de l'època, a la Maeght , a la Gaspar , i en alguna del Picasso o de la Miró. Sempre se'l veia prop dels protagonistes de l'esdeveniment, que reaccionaven, a l'adonar-se de la seva presència, amb una rialla de circumstàncies com la que se sol oferir a un cunyat pesat, a un creditor tenaç, a un parent pobre, a una antiga relació sentimental mai prou confessada o a un company d'armes d'un servei militar que no vols recordar... [+]

El diner del color / Pedagogia up
Dibuixant amb la llum / Fernando González Clavería

Com cada any, els alumnes de sisè s'han d'encarregar de l'escenografia de la cantata de Nadal, un dels projectes en que col·laborem l'àrea de visual i plàstica amb l'àrea de música de l'escola. Ho faran amb una tècnica molt antiga i desconeguda per a ells: els dibuixos que poden fer les ombres d'un objecte quan cauen sobre un paper fotosensible. Es a dir, els fotogrames. Abans de res, mentre explicava breument els rudiments d'aquesta tècnica (un paper que té la qualitat d'enfosquir-se, mitjancen un procés químic, quan rep llum a sobre), els he comentat que també per a mi començava un procés de descoberta perquè jo no havia tingut mai contacte directe amb els procediments fotogràfics...[+]

El diner del color / Màgia up
Cuando Argamasilla llegó a Nueva York encarnaba un deseo: Atravesar sin estremecerse la barrera infranqueable de la materia, interrogar la médula de lo inanimado, hacer visible su interior invisible. ¿Por fin aquel deseo se vertería en la vida real? Mr. Davis, el representante brasileño que organizaba las demostraciones, le presentó como El hombre que tenía rayos X en los ojos. Venía de Europa, avalado por personalidades indiscutibles pertenecientes a la comunidad científica. El premio Nobel de Medicina Charles Richet, el doctor Gustav Geley –discípulo de Charcot en el Hospital de la Salpêtrière- e investigadores españoles de la talla del ingeniero Torres Quevedo, el físico Blas Cabrera o el ingeniero de montes y biólogo José María de Castellarnau. Todos ellos habían asistido a las sesiones en París y en Madrid y garantizaban por escrito que Argamasilla “había superado todas las pruebas y había demostrado concluyentemente a su satisfacción que podía leer a través de metal”. [+]

Balanç comptableup

La quinzena temporada del projecte expositiu de La Xina A.R .T. ha estat, a fi de comptes, una de les més heterodoxament completes de la nostra trajectòria. L'han configurat com a tal tant mostres individuals d'artistes propers (del propi col·lectiu, com ex companys de viatge) i de més exòtics (pertanyents a grups estrangers de l'associació Kanîbal'hopox) com macro projectes de caire europeu com el que va donar títol al leitmotiv de l'any anterior, el “Canibalisme il·lustrat”, i que ha fructificat en dues experiències creatives prou engrescadores: “L'Europa caníbal” i “El segon plat”.... [+]
En aquesta temporada les activitats han continuat formant part de l'estructura fonamental de La Xina A.R .T. En aquest curs hem seguit desenvolupant projectes que ja poden ser considerats de llarg recorregut. Coincidint amb “L'Europa Kanîbal”, s'ha realitzat, un cop més, el projecte pedagògic “ La Xina Xinorri ”. . [+]
La temporada 2011-2012 va començar amb un “tal com dèiem ahir” de fra Luís de León, és a dir. Vàrem continuar i concloure un parell de projectes de llarg recorregut encetats el curs precedent. Pe runa banda “Ruemeurr”, el treball col·lectiu que van pensar per Kanîbal'hopox” les artistes Marie-Dominique Bidard i Christelle Teissedre, després d'inaugurar la seva ruta a Nîmes, tal com puntualment vàrem informar al número 1 de la Conxinxina , va ser presentat a l'espai Le Tranfo, de l'amiga Marie-François Prost-Manillier, en las secció “Resonnance” de la XI Biennale de Lyon... [+]