La Quinta Forca / David Parra
Il·lustracó de Benxamín Álvarez
ccc

1

El dia que em va trucar el Xesco Mercé per demanar-me que li escrivís alguna cosa sobre diners i literatura per a “La Conxinxina”, acabava de veure el Miquel Santana per primera vegada en força temps. Va ser una mena de mitja casualitat. No n'he viscudes gaires, de casualitats, i sempre les he considerat una experiència intranscendent.

2

El Miquel Santana és escriptor. Això lliga amb la meitat de l'encàrrec del Xesco per a la revista. De diners en parlaré més endavant. Ens vam conèixer, el Miquel i jo, estudiant literatura a la universitat. Quedaria molt bé si digués que fèiem campana i que passàvem el matí al bar i tota la pesca, però no seria cert. Al bar hi passàvem moltes hores, el Miquel, jo i altres companys, però després d'haver assistit a totes les classes. Molt sovint ens acomiadàvem ben entrada la tarda, i aleshores el Miquel se n'anava a voltar amb la noia amb qui sortia en aquella època. D'on treia el temps per llegir tants llibres és per a mi un misteri. De fet, fins a dia d'avui, ha estat una d'aquelles persones que, malgrat aquella convivència diària i militant de la joventut, era capaç de conservar un caràcter enigmàtic.

3

Un grapat d'anys després d'aquelles tardes al bar de la universitat, li van trucar perquè escrivís el llibre d'una altra persona, és a dir, una novel·la que havia d'aparèixer a les llibreries signada per un actor famós. És el que se'n diu fer de negre, literàriament parlant. La feina estaria ben remunerada, però calia ser molt i molt discret. Va acceptar, no tant perquè necessitava els diners sinó perquè volia viure aquella experiència. En aquella etapa de la vida, l'experiència encara era important.

4

El Miquel Santana, quan va rebre aquell encàrrec, ja havia publicat tres novel·les: Parets mestres (2003), La mirada dels felins (2005) i El silenci dels profetes (2007). Recordo l'entusiasme amb què va presentar el primer llibre. D'alguna manera, jo també me'n sentia una mica partícip, ja que havíem parlat durant hores i hores de les tendències de què abominàvem, dels escriptors oportunistes, de les propostes valentes que calia aplaudir. M'havia mantingut al corrent gairebé en temps real de l'escriptura de Parets mestres, de manera que vaig ser un testimoni privilegiat dels seus dubtes, les pors, els dilemes, i em consta que tenia les meves opinions en bona consideració. Fins i tot hi va incloure algun suggeriment meu, en la novel·la. Vaig llegir-ne les petites ressenyes com qui llegeix una crònica de la victòria del seu equip. Les vendes, però, sempre van ser molt baixes.

5

Es reunia un cop per setmana amb l'actor famós i amb l'editor que havia de publicar la novel·la i els donava a llegir el nou material. Aleshores li explicaven les modificacions que havia de fer i li deien quina havia de ser la continuació de la història. Tant les modificacions com la continuació el Miquel sempre les qualificava de “delirants”, “absurdes” i “estúpides” i, si no fos perquè li recordàvem que es tractava d'un encàrrec molt ben pagat i que el seu nom no apareixeria a la coberta del llibre, hauria estat a punt d'engegar-los. Al capdavall, va acabar veient el cantó divertit d'aquell assumpte, i durant una temporada tot allò es va convertir en l'experiència peculiar que s'havia proposat de viure. La novel·la narrava una història d'espies a Barcelona, barrejant la Segona República, la Guerra Civil i una cimera de caps d'estat celebrada l'any 2005. En un moment donat li van demanar que escrigués una persecució per clavegueres i passadissos secrets del Barri Gòtic i el robatori d'un canelobre de l'Església de Santa Maria del Mar, les decoracions del qual amagaven un codi secret que podia activar una bomba nuclear. I un pèl histriònic, el Miquel es duia les mans al cap mentre ens ho explicava. Una persecució! Un codi secret! Ens reproduïa els diàlegs que havia mantingut amb l'actor, estrafent la veu quan les paraules eren de l'altre i fent ganyotes divertides. I quan s'hi referia, a l'actor famós, no utilitzava el seu nom, que nosaltres ja coneixíem, sinó expressions com “el papanates”, “l'ignorant” o “el cap de suro”.

6

Tot això el Miquel ens ho explicava al bar on ens reuníem i que ell mateix regentava. Com que evidentment l'escriptura no li donava per viure, havia agafat un bar del carrer de la Plateria, al barri del Raval. La Sandra, la seva companya, als matins treballava com a dissenyadora en una agència de publicitat i als vespres donava un cop de mà al Miquel. Encara recordo aquells dies que vam ajudar-los a condicionar el local: vam llençar tot allò que vam poder, vam netejar-lo a consciència i vam pintar les parets amb ràbia. Acabàvem baldats però contents. El van batejar amb el nom de La Quinta Forca i va acabar sent un bar modern del Raval: presentació de llibres, recitals poètics, actuacions musicals, exposicions d'art i de fotografia. I la parròquia també ho era, de moderna, gent jove amb ulleres de muntura de pasta, barba de tres dies, noies amb ungles pintades amb colors llampants, roba cara i desenfadada i llibres del Paul Auster o del Murakami sota les aixelles. Presidia el local una antiga destil·ladora de sis peces de color de bronze que la Sandra havia trobat al mercat del Clot i que havien penjat del sostre amb fils transparents com si fos l'esquelet d'un dinosaure. Era un lloc agradable, La Quinta Forca. Hi entraves i fàcilment se t'escolaven un parell o tres d'hores.

7

El Miquel i la Sandra no anaven grassos de diners, però arribaven a final de mes sense passar angúnia. Tot i que tancaven tard, el Miquel es llevava a trenc d'alba per escriure. Era un paio que treballava sense fer soroll, tot el que feia tenia una pàtina d'autenticitat. Llegia i escrivia sense fer escarafalls, sense vantar-se'n. A mitjans del 2005 es va ficar de ple en l'escriptura de El silenci dels profetes , un llibre ambiciós que pretenia lligar literatura i art. El seu editor, el mateix que més tard li trucaria per fer de negre, va reconeixe'n la qualitat, però considerava que era un llibre tan exigent amb el lector que només es va oferir a publicar-lo si el Miquel assumia la meitat dels costos de l'edició, de manera que va demanar un préstec al banc perquè El silenci dels profetes veiés la llum. Van haver d'estrenye's el cinturó, ell i la Sandra, perquè quadressin els números, però ella es va mostrar d'allò més orgullosa quan va tenir un exemplar del llibre a les mans. Per altra banda, van apujar una mica els preus de les consumicions, van comprar un televisor i van contractar un canal de pagament que emetia partits de futbol. Els vespres que jugava el Barça i no donaven el partit en obert, el bar s'omplia de gom a gom, la gent cridava amb els punys alçats i el Miquel, des de l'altra banda de la barra i sota la destil·ladora, mirava amb aprensió aquella momentània degeneració de La Quinta Forca.

8

A la novel·la per encàrrec, el títol de la qual evidentment no esmentaré, el protagonista, per exigència del “papanates”, havia d'enamorar-se d'una noia. El Miquel la va fer a imatge i semblança de la Sandra i, igual que aquesta, la noia de la novel·la també era cambrera de La Quinta Forca, on el protagonista anava sovint a prendre una cervesa i a menjar-se un entrepà de xistorra. Va descriure amb pèls i senyals el local i va donar-ne l'adreça exacta. Al cap d'unes setmanes, hi transcorria una part important de la història i l'editor i l'actor famós hi van estar d'acord perquè la síntesi de la trama d'espionatge amb l'ambient quotidià i genuí del bar atorgava a la narració un vernís de versemblança. El Miquel assegurava que era la millor part del llibre: el bar, la noia, la destil·ladora. Si algun dia la llegiu us adonareu que, encara que no ens anomenin pel nom, hi apareixem nosaltres. De fet, contribuïm, encara que molt de passada, a salvar Barcelona d'una catàstrofe nuclear.

9

El silenci dels profetes va passar desapercebut. A la presentació, que es va fer a La Quinta Forca, hi van assistir unes quaranta persones que van atapeir el local, però tots érem amics o parents del Miquel. Recordo aquell dia perquè, durant el pica-pica posterior als parlaments, em van presentar una persona que acabaria sent molt important en la meva vida. Les ressenyes que van aparèixer als suplements de cultura eren molt curtes, textos breus col·locats en un racó de la part inferior de la pàgina. L'article més extens, signat per un crític de renom i publicada en un dels diaris de més tirada de la ciutat, titllava el llibre de “buit” i “pretensiós”.

10

La presentació de la novel·la d'espies va ser multitudinària. El Miquel no hi va assistir, és clar, però vam estar-ne al corrent perquè l'esdeveniment va aparèixer a tots els mitjans de comunicació. A la fama de l'actor que signava la novel·la s'hi va afegir la presència d'una tennista russa amb qui recentment havia iniciat una relació sentimental. La noia acabava de guanyar un torneig del Grand Slam i aquell era el primer acte públic en què apareixien agafats de la mà. Els flaixos de les càmeres anaven de bòlit. Les crítiques van ser excel·lents, articles a doble pàgina, fotografies enormes i lloances per part de futbolistes, cantants i actors. Al Miquel tot allò li feia gràcia. Havia cobrat força diners per l'encàrrec i trobava divertit que es muntés tot aquell circ per una novel·la “de pacotilla”, ell que vivia la literatura d'una manera diametralment oposada. Mireu-lo, deia assenyalant el televisor amb un somriure sorneguer, mai m'havien plantat al davant ningú tan burro. S'havia produït, amb tot, un canvi subtil en el capteniment del Miquel, i és que, per comptes d'anomenar-lo “el papanates”, “l'ignorant” o “el cap de suro” com havia fet fins aleshores, quan després d'aquella presentació mediàtica es referia a l'actor famós deia “aquell fill de puta”.

 

11

La novel·la d'espies es va convertir un un best-seller en pocs mesos. S'esgotava una edició rere l'altra i, un any després de la seva publicació, se n'havien venut cent cinquanta mil exemplars. En aquella època, quan agafaves el metro, al mateix vagó hi havia com a mínim dues persones amb el llibre a les mans. De seguida es va traduir a l'alemany, el francès, l'anglès, l'italià, el danès, el rus, l'hongarès, el xinès, el portuguès i el japonès, de manera que l'actor famós no parava de sortir als mitjans de comunicació, perquè no hi ha res que exciti més els periodistes que l'èxit d'un compatriota enllà de les fronteres. Per altra banda, la tennista russa estava embarassada, i el fet que la sang pàtria s'escampés per Europa també va tenir molta revolada.

12

Una nit de Nadal, mentre tots érem amb la família, hi va haver un curtcircuit a la rebotiga del bar i s'hi va declarar un petit incendi que també va afectar la cistelleria que hi havia als baixos de la finca del costat. Gràcies a uns veïns que aviat es van adonar del foc, els bombers van arribar de seguida i van apagar-lo abans que la desgràcia fos definitiva. L'asseguradora es va acollir a un defecte de tràmit de la pòlissa per no fer-se càrrec de les reparacions i les indemnitzacions, o sigui que, mentre el cas era al jutjat, el Miquel va haver de fer front a totes les despeses. Treia foc pels queixals. L'afer amb l'asseguradora era el seu únic tema de conversa. Al principi li fèiem costat i l'animàvem, però he de reconèixer que ens deixava el cap com un timbal, que tanta amargor ens repel·lia i que vam acabar evitant-lo una mica. Estàvem asseguts en una taula del fons, lluny de la barra i de les peroracions del Miquel, quan vam veure entrar el crític que havia titllat El silenci dels profetes de llibre “pretensiós” i “buit”. Era un home de mitjana edat, alt i d'espatlles amples. Jo l'havia vist alguna vegada els divendres a la tarda corrent (ell) pel Passeig de la Nova Icària. El Miquel i el crític van començar a discutir i tot d'una, sense solució de continuïtat, el Miquel va saltar per sobre de la barra, li va clavar dos cops de puny i el va fer fora a empentes. L'home es va quedar un parell de minuts al bell mig del carrer de la Plateria mirant cap a l'interior del local amb la sang que li rajava dels llavis partits i nosaltres, la Judit, la Raquel i jo, que fins aleshores havíem estat parlant d'una sèrie de televisió, vam estar una bona estona sense saber què dir-nos.

13

A l'estranger, la novel·la d'espies també va triomfar. Com que al llibre hi figurava l'adreça exacta de La Quinta Forca, el bar es va omplir de turistes alemanys, francesos, russos i japonesos que havien llegit el llibre i que entraven a fotografiar el local i la destil·ladora i, sobretot, a menjar el mini entrepà de xistorra que tant li agradava al protagonista de la novel·la. Moltes guies turístiques van incloure La Quinta Forca a l'apartat de llocs d'interès de la ciutat i, entre abril i octubre, el bar sempre estava ple de gom a gom. Ja no s'hi feien presentacions de llibres, recitals poètics ni actuacions musicals en viu, perquè tot el dia era un anar i venir de la barra a les taules amb la safata a les mans i perquè havien aprofitat el racó que abans servia d'escenari per encabir-hi més taules. Feia temps que el Miquel deia mig en broma que La Quinta Forca era la seva obra mestra i m'imagino que aquella invasió turística no li feia gens de gràcia. A l'hivern la cosa “millorava”, segons deia, i s'alegrava de tenir el local mig buit.

14

El crític l'havia denunciat per agressió. El Miquel es va negar a arribar-hi a un acord i el jutge va sentenciar-lo a pagar una indemnització elevadíssima. La Sandra estava molt empipada, perdre diners d'aquella manera tan absurda la feia enfilar-se per les parets. Discutien força sovint. A ella la collaven força a l'agència de publicitat, les tardes les passava fent entrepans de xistorra sense parar i els caps de setmana no sortien perquè el negoci els tenia lligats. A més, el Miquel va descobrir que la Sandra recomanava pel Facebook la lectura de la novel·la d'espies i allò va treure'l de polleguera. Ella es va defensar dient que al capdavall l'havia escrit ell, aquell llibre, i que la veritat era que no estava malament, que havia fet una bona feina i que la lectura era entretinguda, una d'aquelles històries per passar l'estona i per no pensar. El Miquel ho veia d'una altra manera: es veu que va aixecar la veu, que va dir que la recomanació del llibre d'espies havia estat com “posar-li les banyes”. De fet, no li ho va poder perdonar. La Sandra estava molt cansada de tot plegat i un dimarts a la nit, després d'una llarga conversa amistosa, es van separar.

15

L'actor famós, “el fill de puta”, tal com l'anomenava el Miquel des de feia temps, va entrar un dia per la porta del bar i nosaltres ens vam posar tensos perquè de seguida vam recordar la picabaralla que havia tingut amb el crític, la sang vessada i el posterior procés judicial. La rebuda del Miquel va ser freda però civilitzada. Es van donar la mà i l'actor va demanar una cervesa i un entrepà de xistorra. Encara no l'havia tastat, aquell entrepà de què tothom parlava, i va qualificar aquell descuit d'imperdonable. Mentre se'l menjava, va observar el local, la destil·ladora que penjava del sostre, les prestatgeries amb llibres de segona mà, les parets pintades amb colors vius, tot tal com apareixia descrit a “la seva” novel·la. Va lloar la decoració del bar i va preguntar quants diners li demanaria pel traspàs del negoci. El Miquel va fer un somriure de menyspreu i va dir que el bar no estava en venda. Però l'altre va seguir enraonant com si hagués sentit ploure: aquell negoci rutllava gràcies a ell, va dir l'actor assenyalant-se el pit amb el dit índex, gràcies al llibre que ell havia convertit en un èxit donant la cara. Va afegir que s'havia assabentat que La Quinta Forca sempre estava ple de turistes, fins i tot n'havien emès un petit reportatge en un programa de llibres de televisió, i va acabar reconeixent que no estava tranquil, que no li agradava gens que fos precisament el Miquel qui regentava aquell bar que visitaven tants lectors seus. El Miquel va replicar que no li agradaven les amenaces, però el l'actor va aclarir que no li estava plantejant cap amenaça, sinó que pretenia fer-li una proposta interessant. Tenia uns projectes lucratius que podien dur a terme plegats però, si volia participar-hi, hauria de renunciar al bar. El Miquel va fer que no, altiu i orgullós, però aleshores l'actor va agafar un tovalló de paper, va escriure-hi alguna cosa, amb tota probabilitat una xifra, i l'hi va allargar. Aquest el va mirar i acte seguit li va canviar la cara, es va passar la mà pels cabells, va anar tentinejant fins a una cadira i va restar-hi una estona assegut amb els braços caiguts i la mirada clavada a terra. L'endemà van iniciar els tràmits del traspàs, el qual va formalitzar-se en menys d'una setmana. No vam haver de tocar res del local, perquè el volien tal com estava, malgrat que a tots ens hauria agradat pencar una mica, fer viatges als contenidors per llençar-hi coses i així tenir temps de fer-nos a la idea que La Quinta Forca deixaria de ser el nostre bar.

16

Amb els diners del traspàs, el Miquel Santana es va mudar, perquè el pis on havia viscut els darrers anys li recordava la Sandra. Va canviar el Poble Sec per l'Eixample Dreta. Ens va convidar a sopar per inaugurar el pis, un àtic amb tres habitacions i una terrassa enorme a la qual arribava esmorteït el trànsit del carrer Indústria. Ens va confessar que li estaven pagant un fortuna per escriure la segona part de la novel·la d'espies. Narrava la història de la conxorxa d'uns cristians fanàtics que volien enderrocar la Sagrada Família, donat que la consideraven una construcció inspirada pel diable. S'hi alternaven el present i episodis de la vida de Gaudí que pretenien demostrar que, ja en vida de l'arquitecte, el temple havia patit atacs d'aquella secta secreta. L'obligaven a fer-hi aparèixer la Sandra i La Quinta Forca, i el fet d'haver de tornar cada dia a una etapa de la seva vida que mirava de deixar enrere li estava passant factura. En certa manera també ho pagava amb nosaltres. Ens acusava de no sentir la literatura amb els budells, de deixar-nos influir per les tendències que es dissenyaven des dels despatxos de les indústries culturals, de ser un venuts i uns llepaculs.

17

Nosaltres sí que havíem passat pàgina. Havíem trobat un bar que no estava malament, el Rei Lear, regentat pel Mathew, un anglès de Nottingham ple de tatuatges que de tant en tant agafava una guitarra elèctrica que tenia penjada a la paret per marcar-se un solo. El local era gran i la clientela era d'arreu d'Europa. El Miquel no parava de trobar-hi defectes, que si el menjar era una merda, que si la cervesa estava calenta, que si posaven massa futbol a la tele i que si tomba i que si gira. Feia tot el possible per arrossegar-nos cap a un altre local, però no se'n sortia, perquè nosaltres ja ens hi havíem fet, al Rei Lear, i el Mathew era un bon jan. I a més dels defectes del bar el Miquel no parava de parlar dels nostres: ens criticava constantment, a nosaltres i a la gent amb qui havíem fet coneixença al Rei Lear. S'havia convertit en l'amargat del grup i, gairebé sense adonar-nos-en, vam deixar de trucar-li. No gosàvem confessar-nos-ho, però la veritat era que estàvem més a gust sense ell. En qüestió de pocs mesos hi vam perdre tot el contacte.

18

Va aparèixer la segona part de la novel·la d'espies i la vaig llegir per curiositat. No tenia ni cap ni peus, però em va agradar, perquè tenia una pàtina nostàlgica i mantenia viva una realitat que ja havia desaparegut: La Quinta Forca d'abans, per on el protagonista continuava deixant-se caure per menjar-se l'entrepà de xistorra; la cambrera que no es deia Sandra però que era la Sandra, a qui des que s'havia separat del Miquel no havíem tornat a veure; i nosaltres, que ens capteníem com si no hagués passat el temps. La novel·la va tenir una primera edició de cinquanta mil exemplars que es van esgotar en tres setmanes. Tenint en compte que el llibre valia vint-i-tres euros i que l'actor famós en rebria el deu per cent, es podia concloure que el paio, sense haver escrit ni una coma, es va embutxacar cent quinze mil euros en només tres setmanes.

19

I l'altre dia me'l vaig trobar, el Miquel, al carrer Trafalgar. No em va preguntar com estava, i és que només va parlar ell, com si ens haguéssim vist per última vegada la setmana anterior i no li calgués posar-se al dia de les meves novetats. Em va explicar que estava escrivint la tercera part de la història d'espies, que n'hi hauria una quarta i una cinquena. Va dir que els seus tres llibres estaven descatalogats i que l'editorial no pensava reeditar-los, però em va confessar que, com que amb “la merda dels d'espies” estava guanyant molts i molts diners, havia conquerit una total llibertat creativa que li permetia treballar en un llibre que causaria sensació, una novel·la que conjuminava mites clàssics amb elements teòrics de la física quàntica. Com es podia relacionar tot plegat no m'ho va explicar pas. Ens vam acomiadar amb una encaixada i me'n vaig anar cap a casa pensant per què diantre no aprofitava tota aquella experiència rocambolesca per escriure un llibre colpidor, tant que costa de trobar històries interessants. I vaig pensar que els escriptors som uns individus insuportables i que els llibres de vegades em fan fàstic. Amb tot, estic esperant amb candeletes que publiquin la tercera part.