Blancallum Vidal
Edgar Alemany (Foto A.C.)
Esteve Plantada
Joan Vinuesa
Laia Noguera (Foto G.A.)
el dígraf del desitx (Meritxell Cucurella-Jorba (Foto O.E.)
Sis poetes catalans contemporanis / La Xina
Fotografies d'Andrew Condon, Octavi Espuga i Georgina Artigas
ccc

En poesia, encara que la poesia sigui la germana més petita o la més menystinguda de totes les arts germanes, també cal saber vendre's. I no pas perquè vendre's equivalgui sempre a sucoses contrapartides econòmiques sinó, perquè qui no es ven no menja i no va bonic el diumenge. Hi ha una colla de poetes de casa nostra que tenen un historial digne digníssim i que no es dediquen especialment a vendre's. Ells i elles es dediquen a la poesia. Que ja n'hi ha ben prou. A la poesia escrita i a la poesia dita. Ara, avui, aquí, us en presentem uns quants, tot i que us en presentaríem més, molts més.

 

Blancallum Vidal

Un dir-se...

“Ni poèticament ni no: no em defineixo. Trio una nit que sigui ben blanca i l'estimbar-s'hi: la pau del boig, una magrana, que n'hi hagi per tots i molt d'amor —o potser massa.”

 

I tres poemes:

 

AMOR DELS AMORS

T'enyoro només si cantes que cantes

que fugirem dels lleons i els lleopards,

que creuarem el jardí de les nogueres,

que en l'ull de cap a dins hi haurà serena

i en el de fora el seny ple de rosada,

que mirarem si a cor obert la vall rebrota,

que farem nit per les masies

i que al matí, a sol ixent,

te'n tornaràs sempre a muntanya,

sempre corrent, com la gasela.

 

«la foratja, la silitja, la burbosa i l'arronvessa»

Henri Michaux

 

SEGUIT, SEGUIT

S'hi acosta, doncs, amb la flor oberta,

s'hi arrapa tota i, amb el ventre per omplir, el tomba a terra

i s'hi fa serp, damunt del cos que l'entravessa.

Se l'ennuega, se l'enramella amb la mà solta,

l'entrepua, el trascamara, el du a bescoll

mentre l'encalça, el pellarenga, el revessega,

l'arrigola amb tanta mar però n'hi fa una altra.

Trabucada amb l'ocell que fa estimbar-la,

artiga el crit de la flor-amb-ell que se li bada.

Llavors hi torna i llepa el cop seguit seguit que li claufica.

 

«Què fem aquí, oh cor meu,

en aquest bosc tot ple de destrals?»

Xavier Baró

 

VÉS-HI!

Tu que has vingut amb la llengua tan llarga.

Tu l'amor, tu l'error, tu la mort, tu l'imant, tu l'esmena.

Tu que a l'escriure li escoltes la bèstia.

Tu l'estrip, l'atrevit, mal llegit, parallamps, la tempesta.

Tu que el seu riure te'l mires després.

Tu la por, tu l'estrany, tu de lluny, tu parint, tu i un altre.

Tu que si és negre t'hi tires de cap.

Tu xaman, sense déu, tu petit, l'infinit, tu l'escàndol.

Tu que no hi vius a cap casa primera.

Tu que hi ets, tu la mà, tu amb el món, tu ferit, tu que els parles

−llunes fan, lluna desfan, la lluna es venen−

a tu et temen, a tu sense creu i amb una estrella.

Però canta'ns! Anem-hi!

 

(inèdits)

 

Edgar Alemany

Un dir-se...

"Què volíeu? Vaig néixer un dijous de carnaval amb lluna i a una illa!"

 

I tres poemes:

 

CARRETERA AMB FRUITS DE MAR

Vine amb jo túnel endins

que ens beurem la cerveseta

del tenir-nos sense dir-ho.

Tothom creu que el fondo fosc

de la boca per on vaig

és el lloc que a raig t'em don.

Passen cotxes com garotes

que ens obliguen a junyir-nos.

Et saps presa i vols ginebra

amb llimona mentre esperes

que la roda menys esfèrica

em destrossi fins el crani.

L'animal que sóc amb tu

fa que oblidis el que vols

i em vols més i et saps més cega. 

M'escups camions com roques

i s'encenen tots el fars 

que ara es tornen esbarzers

perquè entrem-hi a collir móres.

Què no ens pica en aquest bosc

ple de ferro i de llagostes

que ens constreny a atropellar-nos?

 

NU ENMIG DE LA PLAÇA 1

(sonet urbà de bodegó)

 

Trobin-m'hi nu i del tot damunt del mur

després d'haver-me tret fins el barret

i haver deixat tot tet pel call estret.

M'hi tenen ficat l'ull, em saben fur.

 

Un poli o rei ubú, llampant cangur,

vol que em vesteixi en res, que em posi dret.

 

Veu que seguesc abstret i fot un tret

sota els meus peus menys bruts que l'ànim llur.

 

Tota la gent li crida -  Posa brida!

i tant se val que si pot donar el pal

el donarà i a mida, ço és sa vida.

 

Sens fer ganyotes van cara ell - riotes

pertot - al·lots i al·lotes, en pilotes,

fent marxar el reial déu policial.

 

NEGRE SOBRE TARONJA

Des del peu fins ta natja


cada plec teu se'm fa


fulla d'un bosc frondós


que he d'anar palpant.


Ets corva anc que no vulguis.


Tot me mareja més


i encara més quan vaig


resseguint-te l'esquena


essent mineral petri


disposat a desfer-se.


Ets cova anc que no vulguis


i sentir-te observada


t'omple de jo en cascada.


Quins llavis teus de foc


que tots ho són no parlen


les maneres del cercle?


Et canses de sentir


l'esforç del matalàs


sota ton sexe en guàrdia?


I mira com et brinca


cada porus, les pigues,


les ungles, el cervell


del coit i tots els pèls.


Quan te giris sencera


seràs la magrana


picada pel corb.

 

(inèdits)

 

Esteve Plantada

Un dir-se...

“ La poesia és una manera de pujar al ring, de sortir indemne del ressò del buit, de furgar en passeres que no menen enlloc, d'enfilar tot un seguit de síl·labes, trops i ritmes que provoquin un esglai estranyament plaent.”

 

I tres poemes:

 

No hi ha res que et salvi.

Et salva, però, l'instant.

L'instant et fuig, com pres.

Ets pres en aquesta derrota.

No pots esperar eternament,

la fita és fugir amb la idea.

 

d' Els Llops (2009)

 

ELS ALTRES

“La pel·lícula es va acabar, és tan simple com això”, Terry Gilliam

The Imaginarius of Doctor Parnassus

 

Desaparèixer deu ser

com una nit de pluja

que cau de sobte

en ple desert insondable,

i no trobar mai els altres,

i córrer amb follia,

suor i poc alè rere gàbies

de certeses inertes

que no tenen moll.

Deu ser el mirall

que parla dels matins

que han esfondrat

grutes salades de vent i de cales

on s'arremanguen les ombres

que et queden de la felicitat

que sempre tenien els altres.

Veure com s'esmuny l'única certesa

d'aquest temps esgotat,

riu avall, com un rai adelerat

amb tot els retalls de tu

que fugen en processó,

orfes de vista, corromputs i afligits.

Desaparèixer deu ser així,

veure com se'n van,

sense que el crit els desarmi l'entranya,

absents de tu, els teus jos

amb tots els altres.

de Després del Mur (inèdit)

 

EL LLOC

Tot torna a lloc.

La gropa, l'anyell, la nevada de l'hivernacle,

l'altre jo d'un vívid espai paral·lel,

els plàtans dels homínids,

les plagues, els miracles i la llum de les albades.

Ningú no en sap el per què,

però tot torna a lloc

i es fa dolorós en un nou recomençar

que mai cauteritza ferides,

com el ciclop que veié esbombat el seu temple

i l'amant que es regira en talaies d'ivori,

les engrunes invisibles d'estels erràtics al cor de Sant Llorenç

o l'aire díscol del darrer comiat.

Tot torna a lloc.

El meteorit, l'amor tàcit, les disputes,

l'entremès d'una funció dolenta,

l'aire gèlid del nord, els coloms i les bombolles.

Tot torna a lloc,

tumult dispers en un instant de recapte,

gangrena d'allò que mai vam poder ser,

lívid comiat de la petja repetida

en un recompte d'alens.

Tot torna a lloc,

però nosaltres ja no hi som.

 

de Després del Mur (inèdit)

 

Joan Vinuesa

Un dir-se...

“La poesia és l'autobiografia que no conec.”

 

I quatre poemes:

 

No vull que els boirosos

mengin de la mateixa gana que jo,

ni que em capturin cap de les sangs,

però m'envolten les deixalles

de les tortugues de la nit

i els lloguers de les vil·les

i els contractes per penjar-se.

M'envolten els aràcnids de l'espai,

m'envolten les filosofies

dels cabells del pare,

l'etern persecutor.

 

(del Tercer llibre , 1997)

 

L'INTERNACIONAL

 

Les coses passen 

puntualment

i cap d'elles

s'escapa de res.

I altre cop a esperar l'alba,

el dia aquell

de la il·lusió tornant

a les nostres precises maquinetes

per entregar llibertats

sota comanda rigorosa.

I que la urgència col·lectiva

com una santa confraria

ens sorprengui 

ben agrupats 

o res.

 

(del llibre Arrel de Déu , 2000)

 

Això és un experiment 

d'escriptura 

en la incomoditat.

Un experiment per esbrinar

què succeeix amb el pensament

en circumstàncies

suposadament inhibidores.

Un experiment

en la confusió,

un capbussó

en la poesia muntada

del paral·lel

direcció escullera

dalt del cinquanta-set

que viatja a la fi

de les muscleres,

on els crancs segrestats

penjaven d'una canya.

 

(del llibre El Llom del Sol , 2003)

 

LLUNA

Totes les llegendes dansen allà.

El conill que toca el tambor,

la cara esgarrifada,

el concepte rosacreu del cosmos,

la guitarra fantasma,

la jerusalem atòmica

sobre l'espant del món.

I, en fi, 

tota aquesta tirallonga

de misteriets que ens fan

agradable la por.

 

(del llibre Alè per un Drac , 2008)

 

 

Laia Noguera

Un dir-se...

“ Escric perquè és el que he de fer.”

 

I quatre poemes:

 

Per això, com que sóc filla

d'aquesta terra que trepitgem

sense miraments, he sortit

una mica guerxa

i no entenc res.

I ara em pregunto com és possible

tant de dolor, si els límits són reals o què.

Aquesta incapacitat de respirar.

On hem anat a parar.

O d'on veníem.

Què ha passat: si sempre hem anat

tant de cul per la nostra pròpia bestiesa

o va ser a partir d'un dia que vam oblidar

la senzilla postura de ser el que som i llestos.

 

Però no m'importa la resposta.

És ara, aquí, que cal existir.

Sense cap mirament.


No et sé dir gran cosa.

Tinc por de l'insecte que viu dintre meu, del meu peu que m'aixafa, de la pluja d'objectes punxants, de la meva misèria.

Estic lluitant amb l'animal. Ens rebolquem. Tenim una estranya conversa.

Després se m'acosten els altres. Geperuts. En filera. Com un castell de cartes.

A fora hi ha plantes que ho miren, esquerdes. De vegades supuren.

 

Observo fragments de veritat. És petitona.

M'exposo. D'alguna manera, m'ataco.

Un cap i unes mans que l'aguanten. No sé on s'ha quedat la resta del cos.

El llum. M'hi estiro a sota. Han tallat el corrent. M'engrapo. M'adono que sóc l'altre.

 

 

Ha dit en Blake que, si les portes fossin obertes del tot, hi veuríem.

 

Ha dit en Blake que no hi ha llum ni hi ha fosca, sinó el procés infinit.

 

Que estimi, l'humà, la potència de perdre el missatge per sempre.

 

Que és un munt d'universos, que la mort i la vida són fum,

que creure només el que et diuen els ulls és inútil,

mentre les portes no siguin obertes del tot.

 


1. Així l'home va dir i es va aixecar.

Va aixecar-se cap amunt i tocava les coses amb els ulls.

 

2. Els cossos dels núvols, els rius, no hi ha res que els separi.

El miratge és voluntari.

 

3. Hi ha un punt a partir del qual l'objecte es capgira.

Hi ha molts animals en cada cosa.

 

4. Més que expressar, és retrobar o emergir.

El cervell és només un cercle més.

 

5. Entre les coses i jo, m'hi trobo

els meus tentacles.

 

(inèdits)

 

 

el dígraf del desitx (Meritxell Cucurella-Jorba)

 

Un dir-se...

“Diuen que sempre dic el mateix. Si no dic res, diria. Jugo. I jugaré. Amb idees, imatges, paraules, sons. Un joc necessari. Com un aire més.”

 

I quatre poemes:

 

EL MALNOM DE L'EXCÉS

El vull tot per mi,

el malnom de l'excés,

i si han de parlar que parlin.

 

La indiferència és molt més greu.

 

DIR EL MATÍ

És sobrer que et digui el matí

i el cant dels ocells que no sé.

La meva piuladissa t'eixorda

mal que després et dolgui.

 

LA FLOR SOLA

Lamentes el teu malastre

i em tornes a buscar ferotge

i em trobes com si res.

Una mica decantada i amb poca aigua

i prou.

 

EL LLINDAR

Em fas tornar a entrar cada cop que entro com no vols.

Fa dies que passo el llindar a la manera teva

i ni m'has vist.

Em sembla que no saps ni que tinc claus,

que tot m'és obert,

els arbres i els homes.

 

(inèdits)