Un món líquid / Xesco Mercé
Il·lustracions del mateix autor
ccc

 

Recordo perfectament el dia que vaig saber qui era. Ja l'havia vist un munt de vegades, principalment a les inauguracions de les galeries de l'època, a la Maeght , a la Gaspar , i en alguna del Picasso o de la Miró. Sempre se'l veia prop dels protagonistes de l'esdeveniment, que reaccionaven, a l'adonar-se de la seva presència, amb una rialla de circumstàncies com la que se sol oferir a un cunyat pesat, a un creditor tenaç, a un parent pobre, a una antiga relació sentimental mai prou confessa o a un company d'armes d'un servei militar que no vols recordar. Tothom, això sí, el saludava sempre. Un encaix de mans de vell camarada, quatre frases fetes, tres copets condescendents a l'espatlla o un parell de petons que servien d'excusa per cercar amb la mirada un altre conegut per saludar peremptòriament i poder desempallegar-se'n.

Me'n recordo, com deia, perquè aquell dia també vaig conèixer a l'Agustí Puig, que visitava per primer cop La Xina i s'havia mostrat cortès i encantador, interessant-se molt pel projecte i per l'exposició i tenia especialment cofoi al Lucien Verneuil, perquè havia preguntat qui era qui escrivia les notes de premsa i que li agradaven molt. Era una exposició de l'Agustín Fructuoso i el Lucien li havia escrit ex professo un conte curt deliciós, “La vista”, sobre un fotògraf vell que, abans de tornar-se cec del tot, volia, com Petrarca, pujar al Mont Ventoux, (el vàrem publicar en el número 0 de La Conxinxina , si no vaig molt errat).

-“Hombre”, don Paco. Aquesta si que és una visita tan il·lustre com inesperada.-, va exclamar l'Agustín, com un reverencial camarlenc casolà, adreçant-se al petit grupet que s'aplegava tots els dies de vernissatge, vora el minúscul taulell del despatxet de l'antic local de La Xina , el del carrer Doctor Dou.

Francesc Concabella i Cabestany, molt més conegut com Paco, o Paquito, o, més darrerament i amb una càrrega de mala llet indissimulada, com el Conca, era tot un personatge dins del món artístic barceloní. Era, tal com va definir encertadament Tito Inchaurralde, una mena d'Ed Wood de l'art català. Havia tocat totes les tecles i passat per tot l'escalafó artístic conegut. L'Agustí Puig n'havia fet coneixença, feia potser ja massa temps, al Cadaqués hippy, on havia practicat, d'una forma tant heterodoxa com fallida, tots els estils pictòrics possibles. De la seva malaptesa tècnica en donaren fe un grapat d'exposicions col·lectives més o menys oblidables, però que li atorgaren el sobrenom del “Picabia de l'Alt Empordà”, tot i que males llengües atribuïen al propi Paco aquest pretensiós àlies. L'última vegada que van coincidir anava delerós per convèncer galeristes i restauradors locals perquè li deixessin llurs locals per poder demostrar, amb la seva innovadora condició de “performer” (gairebé avant-la-lettre ), la mort definitiva de les arts pictòriques tradicionals. No vàrem saber com acabava l'afer en qüestió perquè el veterà membre del Dau al set, per esmunyir-se subtilment del setge del personatge que ens ocupa, va anar marxant, gairebé imperceptiblement, fins a submergir-se en la immensitat d'un llenç estranyament verd clar del seu homònim Fructuoso.

Durant el sopar posterior, al restaurant pakistanès de la cantonada, entre uns i altres, com aquella entranyable i rància colla de crítics xafarders que fan sobretaula en un sòrdid bar del film de Woody Allen “Broadway Danny Rose”, van ser recordats innumerables aventures i desventures que tenien el Paco de protagonista, interpretant els més insòlits papers:

El de l'artista irreductible, barallat amb tots els galeristes de Consell de Cent. El del crític cultural radiofònic més mordaç i temible, si el seu dial hagués estat una mica menys underground . El del marxant entusiasta que prometia, a la primera de canvi, un bon pany de paret en un estant imaginari d'Arco o, si hi havia sort, un bitllet cap a Kassel. El del posseïdor de la més fabulosa i secreta col·lecció d'art d'avantguarda al sud de la Diagonal. El de l'etern aspirant a assessor cultural de la regidoria de l'Ajuntament de Barcelona (qui sap si de la mateixa Generalitat). I, més recentment, el del visitant primerenc i incòmodea les inauguracions que s'omple les butxaques de canapès o cacauets (sense fer distincions ni mostrar manies) i beu tot el líquid que convingui, alcohòlic o no, amb el sentit de la previsió de qui ha de creuar un desert, que cada vegada és presenta més i més interminable.

De totes les anècdotes que el rememoraren aquell vespre, cal destacar la que va referir (qui si no havia de ser) Luís Casado, docte coneixedor del món i el submón artístic com pocs. El Luisito defensava, amb una generosa dosi d'ironia no exempta de veracitat, que havia estat Paco Concabella qui havia fet la quitança, de forma irreversible, del boom de la pintura dels vuitanta a Ciutat Comtal. El Paco Concabella tenia l'indiscutible honor d'haver venut el darrer quadre d'aquell boom. La cosa, sense pretendre emular la gràcia narrativa del company Luís ni reviure l'eufòria espirituosa i espiritual de les nits de vernissatge, anava més o menys així:

Cap a finals de la dècada dels noranta, Paco Concabella, Déu sap com, havia aconseguit un soci capitalista, Jacint Gutiérrez-Arpella, més conegut com el Cinto o (els diminutius semblaven acompanyar-los a ambdós) el Cintet. Es tractava d'un marica bastant conegut en l'ambient de la ciutat (més provincià i discret que l'actual, no cal dir-ho) amb fama de tenir peles i de saber-les malgastar. Descendent darrer d'una vella família de Sant Gervasi de Cassoles, s'havia embarcat, gràcies al pertinaç consell i estímul del Paco, en una nova i fantàstica aventura, molt en boga per aquells temps, seria galerista d'Art Contemporani al barri del Born.

En aquells dies preolímpics, que ara poden semblar remotíssims, a la Ribera havien obert, com a bolets tremendament cools , unes quantes galeries que pretenien convertir un barri que distava molt de posseir les qualitats que aquest anglicisme presuposa (i encara no s'havia omplert de “guiris pixaners”, com diu el Sisa, restaurants exòticament clònics i bars amb espantosos murals del Lavanda) en la nova Tribeca barcelonina. El temps, inapel·lable, ja ha fet caure en l'oblit galeries que eren llavors d'allò més in ( la Berini , la Leo Silverstein , la del també inefable Ferran Cano o, també, ben prop, tot just travessant la via Laietana, la primera del Carles Poy, per exemple) però que, en aquells dies, eren el lloc ideal on tots volíem exposar.

No ben bé a cap carrer principal, però ben prop de les altres, així com del carrer Montcada, una altra zona important també llavors, al carrer Tantarantana, gairebé al costat d'on, més tard, obriria el teatre original del mateix nom (que, per cert, ara és veí nostre aquí al Raval-Paral·lel), un dijous, disset de setembre, a dos quarts de vuit del vespre, va obrir les seves portes la galeria que passaria a la posteritat, desprès d'innumerables i estrambòtics intents de bateig, amb el nom d'Ucronia. De fet, la gent va començar a dir-li Ucrónia, potser per ignorar el significat extremadament modern d'aquell concepte o per una raó de simple musicalitat. Sonava molt més bé “galeria Ucrónia” (que no heu de confondre pas amb la Urània , molt més contemporània i propera a l'antiga Xina) que “galeria Ucronia”, que sonava com un rodolí infantil.

Es digués com es digués, val a dir que, empesa per l'efervescència del moment i d'un barri i una ciutat que volien reinventar-se, en un principi, la galeria va gaudir d'allò que en podem anomenar clarament “èxit”. Alguns dels noms importants de la pintura del moment, no exactament Garcia Sevilla, o Broto o Xavier Grau, veí del barri, però sí artistes amb l'agosarada intenció d'acabar sent primeres espases, van fer les primeres exposicions individuals importants al local de dues plantes (no sé si recordeu el soterrani, d'una humitat proverbial). Jo mateix, més content que un gínjol, amb d'altres col·legues de la facultat de Belles Arts (alguns dels quals, qui ho havia de dir, encara seguim entossudits en continuar en aquesta excitant i imprevisible aventura, com l‘amic Ramon Roig o el mateix Luís Casado), vàrem poder fer una exposició col·lectiva de quatre setmanes que portava el pompós títol de “Los visitantes en la ciudad muerta”, prou paradigmàtic d'una edat sempre més valenta, si cal, que inconscient.

Però, ja se sap, la lluna de mel és tan feliç com breu. Quan ningú s'ho esperava, la pintura s'estava morint. Aquella revifalla de la Pintura, la de sempre, amb majúscules, que Bonito Oliva havia presentat en una Biennale sota l'epígraf de Transvanguardia italiana, aquella espessa nova onada d'oli i acrílic dels neoexpressionistes alemanys i aquells noms tan exòticament ianquis com Basquiat, Schanebel, Salle o Haring ja començaven, molt més prematurament del que tothom podia haver previst, a adquirir categoria de “clàssics” ( i no ho dic pas pel fet de finar abans d'hora) i, malauradament, a perdre la seva condició d'actualitat, la qual cosa les convertia, automàticament, en no aptes per a ser exposades en el circuit de galeries i passar a formar part de les gairebé sempre invisibles col·leccions dels museus. Semblava impossible que aquella l'esperada renaixença de la pintura hagués durat quatre telediaris.

Aquí a la pell de brau (sempre tan entranyablement endarrerits, no cal dir-ho) no s'havia passat amb anterioritat per aquells anys sòrdids i incomprensibles per als galeristes, en els quals s'havia acabat la pintura com a objecte de mercat. Desprès de l'Expressionisme abstracte, l'Informalisme i el Pop (que ja eren prou agosaradets, comercialment parlant, però que, al cap i a la fi, eren matèria sòlida intercanviable per calés), al voltant dels lisèrgics setanta. aparegueren el Happening (del qual el Paquito n'havia estat breu profeta i apòstol), la Performance, l'Environement, el Povera i tota una sèrie de extravagàncies invendibles anomenades, més o menys ampul·losament, Art Conceptual. Museus i galeries d'arreu d'Europa s'havien buidat, molt més del que ja era prou habitual. Aquí, que, tot i gaudir dels avantatges del subdesenvolupament, mai no hem entès allò de “la cultura ve del fred”, els museus sempre havien estat deserts i l'activitat galeristica esquifidament precària. La sordidesa i la desertització cultural no la imposà el Conceptualisme sinó més aviat el Franquisme, i des de feia un fotimer d'anys.

Quan l'inventor del concepte i guia espiritual d'Occident la va palmar, desprès d'aquella mena de performance de sadisme mèdic que va aplicar-li el seu gendre, l'ínclit doctor i marquès de Villaverde, aquí vam haver de viure i pair, en quatre anys, tot allò que Europa i la resta del món civilitzat havia trigat quatre dècades. Per això, barrejats amb aquells conceptes ara tan excessivament mitificats com han estat la Transició i la “Movida” madrilenya, a la Barcelona laietana, que sempre s'havia tingut més vocació europeista que a la resta de l'estat, aquella explosió de pintura vuitantera havia estat rebuda amb tanta fruïció com naturalitat i que, de cop i volta, tot s'hagués acabat, com si a mitja festa es trenqués el tocadiscs i s'acabés la cervesa, era una putada de dimensions considerables.

El nostre Paco (que, fugaçment, per sort, s'havia passat a fer dir Pako Konca i accentuava la seva modernitat amb una cueta que recollia els quatre pels mal contats que li quedaven), amb l'entusiasme inherent que sempre l'ha caracteritzat es desvivia per tirar endavant un projecte que semblava sentenciat. Intentava, amb tota la seva descontrolada energia, compensar el desinterès cada cop menys indissimulat del seu soci, el qual fins i tot semblava haver perdut la passió pels joves artistes i havia anunciat, potser no massa rotundament, es veritat, el seu casament amb una coneguda activista, qui, més endavant, faria fortuna en el món de la política municipal per, posteriorment, regentar un dels bars més exitosos i productius del “Gaixample” barceloní.

Els deutes l'assetjaven més del que fins i tot ell n'estava acostumat. Desprès d'aquella breu època de bonança, ja es començava a endevinar un auge aclaparador de modalitats artístiques que res o ben poc tenien a veure amb la pintura. Fora l'àmbit estrictament pictòric, el Disseny (que sempre havia tingut connotacions femenines o infantils) començava a adquirir una importància tan cabdal com incomprensible, i l'Arquitectura (que havia estat smepre una cosa més aviat de ciències) amenaçava a reformar i modernitzar tota una ciutat fins que fóssim incapaços de reconèixer-la cap dels que vàrem fruir-ne en aquell període tan catàrtic i màgic com oblidat que anava des de la mort del dictador al llançament de la fletxa de foc per l'arquer Rebollo, que encetava simbòlicament la XXV olimpíada i inaugurà una nova era i una nova urbs. Però també dins del món de les arts plàstiques el canvi que venia era brutal.

Es tornava a declarar proscrites la pintura i l'escultura, esperant que aquest cop fos per sempre (de fet, l'art contemporani, des de Duchamp, s'ho havia proposat de forma recalcitrant durant tot el segle) i començava una època potser molt més sòrdida que la anterior o cada exposició havia d'estar precedida per un munt inacabable de fotocòpies farcides d'explicacions, pretextos i justificacions (el “hiperpretexto” que diu l'amic Benxamín Álvarez) i l'objecte artístic era suplantat per conceptes ridículs que l'argot imperant (que, a la llarga acabaria el veritable nucli i melic del fet artístic en general) en deia “document”, “arxiu” o qualsevol altra bestiesa postmoderna.

-A mi l'Art m'importa una merda.-va deixar escrit el propi Concabella en una de les innumerables col·laboracions literàries que va fer a revistes alternatives i fanzines, tan de l'època –A mi el que m'agrada es la bellesa!-. Pobre Paco, es feia escarafalls al constatar en carn pròpia el fet que abans els artistes eren una colla de bohemis drogats i els galeristes uns espavilats respectables i, a finals d'aquell segle que començava a declinar, entrant a la darrera dècada, els artistes s'havien transmutat en uns setciències aviciats, amb més xerrameca llustrosa que traç amb el pinzell i parlaven de conceptes de mercat com si fossin encorbatats treballadors de La Caixa i els galeristes eren com ell, “quimèrics aventurers cercadors de bellesa” (Paco dixit). Poc s'esperava el senyor Concabella que, en un futura no tan llunyà, arribaria la figura del “curator”, el qual, d'un cop de ploma, n'exterminaria d'altres tan imprescindibles com la del galerista i la del crític d'art i acabaria convertint els artistes en simples comparses, perfectament intercanviables i substituïbles, molt semblants al concepte ramader que Hitchcock tenia dels actors. Però per això encara faltaven alguns anys i ens hem anat desviant perillosament de l'anècdota del Luís.

Resituem-nos: Som a l'any 1995. La zona de galeries del Born comença, diguem-ne, a decadenciar. Ha obert el MACBA i al seu voltant obren un munt de petites galeries (entre elles alguns emigrats des de la Ribera, com Cano o Poy) que esperen a l'ombra blanca del museu l'arribada d'una futura època daurada de l'art contemporani que el temps, implacable, dictaminarà tan curta o més que la del mateix Born. Nosaltres, els de La Xina A.R.T., vàrem obrir allà al “Raval chic” l'any 97, rebuts amb els més simpàtics mals averanys pels part dels veïns i amics galeristes i, curiosament, vàrem ser els darrers en baixar la persiana (que no plegar), alguns anys més tard que la majoria, la nostra seu a Doctor Dou i traslladar-nos a la nova de l'Hort de la Bomba. Paco, recordem, és doncs un dels darrer mohicans al Born i està entossudit en que si s'ha de tancar el negoci s'ha de fer, si pot ser, de forma més gloriosa que estrictament digna.

Ell no veu encara cap futur en això de convertir-se en una galeria virtual, desconfia d'Internet tant com els banquers desconfien d'ell mateix. El Cinto s'ha fet temporalment fonedís i ell s'ha gastat tot el que li queda i deu per posar el seu destí a les mans de la darrera esperança blanca de la pintura catalana. O potser, hauríem de dir mallorquina. No, no és Miquel Barceló. Més aviat s'assembla a un Sicília molt més lluminós i mediterrani. Paco confia en que aquest serà el darrer dels grans pintors de finals de segle, fins i tot s'ha emprenyat una mica (mai s'enfadava del tot amb ningú) amb el Luís Casado, que llavors encara escriu per El Pais, quan aquest li ha gosat fer aquest comentari irònic: -“Es un Sicília assorollat”- veritablement, no solament el cromatisme recorda la paleta de Sorolla sinó també, una mica, té un aire folklòricament kitsch de les obres finals del pintor impressionista patri per excel·lència.

Biel Sangoli és un estirat pintor mallorquí (males llengües li deien Biel Panoli o Pocasang), alt tal com ho és el concepte de d'ell mateix te, magre, però gens esportiu i impecablement abillat amb exquisida austeritat maoista que es lleument transgredida per unes fines ulleres grogues, que contrasten d'allò més amb les de cul de got i pasta de carei que sempre havien estat, en equilibri impossible, damunt del nas del Paco. Aquest mai havia mostrat tenir un especial olfacte per la tria d'artistes (i no ho dic del tot per la nostra humil col·lectiva). Però aquesta vegada era la bona. Si més no, serà la traca final. S'ha fet un fart de treballar preparant l'exposició que serà recordada per la resta dels temps, “Ombra de figuera blanca” (o “Ombra blanca de figuera”, no ho he pogut recordar mai del tot).

Preparant tot l'esdeveniment, enl Paquito ha ttraspassat la finíssima frontera que distingeix un home amable d'un pesat insuportable empaitant crítics de tot arreu, el Luís i el Manel Clot n'estan farts. Hatrucat sis vegades al Bufill, les dues finals sense resposta. Teemparaulat un dinar informal amb el Cadena (en realitat, a tot el que podia realment podia aspirar a deixar a deure al barri era, a tot estirar, un vermut al bar Mundial, que eren bona gent). Ha enviat cartes manuscrites a totes les teles i les emissores de ràdio i convidat a la inauguració del 16 d'abril a tothom (encara que molts no han confirmat encara l'assistència) que és algú en el “mundillo” de l'art en la Barcelona finisecular. Aquesta serà sonada. I, efectivament, ho va ser.

Aquella tarda d'abril serà recordada com la més plujosa de totes les primaveres barcelonines que se'n tingui registre i memòria. El cel es va esfondrat i els carrer del Barri de la Ribera, i molt especialment el de Tantarantana, predecessor natural del carrer del Rec, que, per algun motiu es diu com es diu, baixaven plens d'aigua com si fóssim al bell mig d'una riera del Maresme. D'això en puc donar fe perquè una nodrida colla d'incondicionals que fèiem temps esperant l'hora del vernissatge vam haver de perllongar la nostra estada al bar Alvareda, refugi providencial que, per aquella època, tenia dues curioses especialitats de la casa, la truita d'all i julivert i el “Ron escarchado”, que de ben seguir hagués plagut Noe per fermés passador el diluvi.

L'exposició es va haver de suspendre, ajornant sine die una hipotètic segon intent d'inauguració, ja que una de les canonades que travessaven la sala inferior de la galeria es va rebentar, amenaçant de convertir la part inferior en una hermètica cisterna. El Paco i alguns amics d'aquella paradigmàtica colla de freakis que ell n'anomenava “la meva tertúlia” van passar-se gairebé tota la nit traginant galledes d'aigua per tal de salvar les obres del Sangoli, el qual, desprès d'haver tingut, aixó sí, l'amabilitat i deferència de trucar excusant-se per no poder arribar, de cap forma possible, a la Ribera des de la casa on posava al barri de Gràcia (van tallar les línies verda, vermella i groga del metro, i el transport rodat era molt semblant al que surt a la pel·lícula “Blade Runner”). Poc desprès, però, el mallorquí, en un atac de divisme i desil·lusió profunda, va fotre el camp directament a l'aeroport, a esperar el primer vol que sortís cap a Son Moix desprès del temporal.

Aquella tarda serà recordada no només perquè va costar el cap a un dels meteoròlegs més xulos de TV3, incapaç de preveure la magnitud de la tragèdia pluvial, sinó també perquè el Paco Concabella i Cabestany, en un breu moment de descans i lucidesa, assegut sobre un poal de zinc, amb els pantalons arremangats fins als genolls i carregat de mala llet fins el nivell màxim que un home pot estar-hi, entre pipada i pipada d'un dels Rex que fumava sempre a una velocitat d'aspiradora industrial, com si es tractés d'una epifania venusiana o una revelació mariana, va tenir la idea més brillant que havia tingut fins llavors. Havia trobat la solució a tots els mals, d'esperit i butxaca, que s'havien acarnissat al voltant del projecte Ucronia en general i de la seva persona en particular. Ara tots sabrien de quina pasta estava fet. O potser millor que no ho sabessin.

Els dies següents va estar tan atrafegat que només tolerava la presència d'alguns dels més fidels de la tertúlia, que li feien encàrrecs logístics o li portaven algun entrepà i un quintet del bar Joanet. Va remenar tota la paperassa que l'assessor jurídic de la galeria, un jovenet impertinent que responia al nom de Cuco, era l'amistançat del mes del Cinto i va desaparèixer a les primeres de canvi. Enviava algun dels estranys acòlits a cada moment a fer fotocòpies a la papereria del carrer Princesa. Escrivia cartes misterioses, feia trucades gairebé críptiques i fumava com un carreter, la qual cosa feia sempre, però el ritme era un bon indicador del seu estat anímic: cinquanta quatre Rex al dia era un nivell propi d'un estat d'eufòria absoluta, gairebé triomfal.

Ningú sap massa com, però Paquito va tancar la galeria quedant bé amb tothom. Va pagar tots els creditors (almenys els coneguts). Va saldar els múltiples i variats comptes amb tots els bars i restaurants del barri, des del Restaurante Económico a la cocteleria Gimlet, i va pagar, fins i tot, els diners que devia a algun artista per antigues vendes (el Ramon va cobrar un tant per uns dibuixos que ens vàrem polir de bon grat en un sopar a l'antic restaurantet del bacallà, a la cantonada del passeig del Born amb Comerç i que ara és un bar de moda amb la personalitat nul·la que aquest tipus d'establiments solen tenir). Sí, tot aquell assumpte era tant sorprenent com evident: el Paco Concabella tenia calés de veritat!. I ningú podia arribar a imaginar d'on els havia tret. El Paquito havia acabat el seu periple com a galerista com un senyor, sí senyor i no com d'altres que van haver de marxar a la francesa. Paco Concabella va aprofitar aquest moment culminat de prestigi personal per fer exactament el mateix.

Durant els anys que va estar il·localitzable, la rumorologia local va estar més creativa i enfeinada que mai. Alguns deien que era a Cuba, el seu paradís terrenal particular: puros, mulates i Comunisme. Altres l'havien vist a Madrid, demanant diners per un entrepà al Metro de Callao, a la mirada definitivament absent. Alguns afirmaven que, després d'haver fet el el camí de Santiago (cosa extremadament difícil d'empassar) va muntar una comunitat artística a Galícia amb un parell dels seus fidels tertulians, que també havien desaparegut inexplicablement del mapa. Altres el situaven a Paris (o a Nova York, segons qui) reprenent la seva carrera pictòrica, aliè a les modes passatgeres que sacsegen el panorama artístic cada dos per tres, com si aquest fos d'una bola de cristall amb aigua i neu a dins. En definitiva, ningú en sabia res.

Va ser molt temps més tard quan el Luís Casado, que estava celebrant amb uns col·legues el seu SanFermín particular a la Granjeta del carrer Pintor Fortuny, el va veure passar i no va poder resistir-se a convidar-lo a entrar a participar al Riau-riau i fer-li un interrogatori exhaustiu de què havia estat de la seva vida durant tot aquell temps. Se'l veia bé, no semblava pas un jubilat de Florida, però tampoc un homeless de Coney Island. No va esperar ni un parell de glops enanunciar que estava escrivint les seves memòries, que, al cap i a la fi (i no li faltava pas raó,) eren la memòria de l'art contemporani de Barcelona dels darrers cinquanta anys. Havia conegut tothom i tothom, per sort o per desgràcia, el coneixia. Sabia secrets que ajudarien els futurs historiadors a comprendre els recargolats camins i atzars de la creació plàstica catalana i desvelaria enigmes que qualsevol editor que es preués de ser-ho, pagaria una fortuna per poder-los publicar.

El Luís va donar-se compte immediatament que la situació financera del Paco seguia més o menys com sempre (emprant un terme nàutic ben escaient, al paire) i va tenir prou tacte per convidar-lo a dinar sense que se sentís ofès. Va costar-li més del que es pensava (gairebé fins al segon carajillo ) conèixer la solució del misteri del final de la galeria Ucronia. El Paco, assaborint un puro que va extraure de la butxaca davantera d'aquella americana de quadres Príncep de Gal·les que semblava no tenir data de caducitat previsible, es va recrear de valent, com un Harvey Keitel de Brooklyn que explica el seu millor conte de Nadal, a l'hora de revelar l'entrellat de tot l'afer Sangoli, que, per cert, va acabar acabant la carrera artísitca, desprès d'un breu període dedecorador interiorista d'un cert renom per acabar sent el “performer resident” (la qual cosa no sé exactament que collons vol dir) d'una macro discoteca d'Eivissa.

El Paco va explicar, amb tot luxe de detalls, el moment exacte de la seva il·luminació. Estava mirant, mentre fumava assegut amb els peus en remull, un quadre de tonalitats blavoses que portava per títol “Un món líquid”. Abans aquell mateix concepte hagués estat batejat com “el món està boig” o “els temps estan canviant”, però en aquella conjuntura ja es començava a emprar aquesta expressió que acabaria fent fortuna. Llavors se li va encendre davant dels ulls, amb una claredat meridiana de migdia als Monegros, la solució final. Aquell quadre del tibat pintor balear, ara vist amb la distància que cal per fer desaparèixer tot apassionament, va reconèixer, era una merda lligada amb un cordill. Era una mala imitació de d'una mescla impossible de pintors consagrats aquell moment (alguns frugalment, val a dir-ho) que, posats a decantar, potser s'assemblava més que res al del seu veí Barceló, en la seva versió més africana.

“Un món líquid” era una pasterada de blaus mesclada amb gels emulgents i pols de marbre, salpebrada amb regalims més foscos i esquitxades violades fetes per una mena d'hisop més histèric que capriciós i amb indissimulades pretensions demiúrgiques. El quadre era justament sota la junta de canonades que havia petat per la pressió dels més de seixanta litres per metre quadrat que havien descarregat a la part baixa de la ciutat aquell Abril proverbial. Amb la determinació cega del que se sap guiat per una idea brillant, va tenir un primer rampell d'anar-se'n al Piera de Cardenal Casanyes i comprar un 150 figura per intentar fer un quadre semblant al del Sangoli, perquè ell podia tenir poca mà per fer surrealisme tardà o qualsevol cosa figurativa, però en tenia de sobres per imitar aquell parkinson de pinzell gros. La idea era pintar el mateix quadre, però fet malbé per un aiguat traïdor i reclamar a la companyia d'assegurances que havia contractat el repel·lent però eficaç Cuco, en uns moments en els que la pintura era un valor segur, a uns preus tan excessivament elevats com desorbitadament substancioses serien les indemnitzacions en cas de desgràcia (i segurament e havia estat percentatge que s'emportà l'espavilat amant comptable del Cintet).

Ja estava buscant els mitjons i les sabates per anar-se'n a comprar i tornar a agafar els pinzells (la qual cosa, perquè no dir-ho, li feia una gràcia entremaliada) quan va tenir una segona visió, o potser cal dir, una segona fase de la revelació: “Un món líquid” era prou bo (prou dolent, segons com es miri) com per passar pel quadre ja malmès. Potser el que calia fer era pintar-ne un d'anterior. Fins i tot es va imaginar a ell mateix pintant una mena de paisatge abstracte com els del Richter o fent una mena camp del Kiefer estranyament amable i alegre, car també tenia talent sobrat per imitar els alemanys, que ell ja n'havia vist de tots colors. Però no! (i aquí venia la tercera i darrera fase de la il·luminació) el que calia era fer passar el quadre tal com estava com pel quadre fet malbé i no pintar res de res. Deixaria a mercè de la imaginació de cadascú, com havia estat, abans de l'aiguat i la desgràcia, l'obra més rodona que mai havia pintat Biel Sangoli.

I allà, davant dels nassos tenia la desgràcia: una preciosa composició atzur que havia estat transformada per la força de la natura i la maldat de l'infortuni en una mena de Jackson Pollock de pa sucat amb oli. I qualsevol agent pericial que tingués un mínim de sensibilitat artística veuria clarament que l'aigua l'havia desfigurat, en una estranya venjança del destí. “Un món líquid” no era res més que una caricatura irreparable de la darrera obra mestra de la pintura dels vuitanta. I així va ser. La companyia asseguradora va convocar el Paco a la seva seu de la Plaça Francesc Macià per donar-li el condol de rutina que et solen regalar en aquesta classe d'empreses i el consol crematístic pertinent, la quantia del qual potser sí que accentuà una mica més el rictus d'aflicció del director de la sucursal a l'hora de lliurar-li el xec. El Paco va guardar-se'l a la butxaca interior de l'americana Príncep de Gal·les, amb la lentitud suficient per no despertar cap sospita de darrera hora, però amb al seguretat de que aquell era el seu el bitllet cap a l'illa del Tresor.