Dibuixant amb la llum / Fernando González Clavería
Il·lustracions dels alumnes de l'escola Sant Pere Claver del Poble Sec
ccc

 

Com cada any, els alumnes de sisè s'han d'encarregar de l'escenografia de la cantata de Nadal, un dels projectes en que col·laborem l'àrea de visual i plàstica amb l'àrea de música de l'escola. Ho faran amb una tècnica molt antiga i desconeguda per a ells: els dibuixos que poden fer les ombres d'un objecte quan cauen sobre un paper fotosensible. Es a dir, els fotogrames.

Abans de res, mentre explicava breument els rudiments d'aquesta tècnica (un paper que té la qualitat d'enfosquir-se, mitjancen un procés químic, quan rep llum a sobre), els he comentat que també per a mi començava un procés de descoberta perquè jo no havia tingut mai contacte directe amb els procediments fotogràfics. És curiós com els motiva als alumnes aquesta situació: endinsar-nos junts, sense garantia d'èxit, en un procés de recerca i creació que no està determinat del tot. La única programació que tenim és començar, i veure si el que trobem és un material vàlid per a elaborar tota una escenografia. Si no és així haurem de canviar de tècnica. La única temporalització: tenir temps per davant per si es fa necessari aquest canvi.

És clar que, si ho pensem una mica, no és tan estrany. No sembla possible de mantenir, i menys en la nostra societat informatitzada, que el paper del mestre en una aula sigui el d'un mer transmissor de informació. L'antiga paraula de magisteri sempre ha parlat d'alguna cosa més: el mestre, el que ensenya, no només dona coneixements, sinó que ha de ser un model real per als alumnes.

Acompanyar-los en un procés de recerca de coneixement és també donar-los com a model una actitud. Sempre el nostre objectiu més important és despertar en ells una mirada més rica i encuriosida sobre el món.

Així, van dedicar una sessió a fer la primera prova. Havíem de tapar totes les entrades de llum de l'aula de plàstica per a convertir-la en un laboratori de fotografia. Després de casi una hora, i amb l'escassa llum de la bombeta vermella que no altera el paper fotogràfic, vam poder començar a treballar. Volíem que les ombres de diferents elements vegetals deixessin, en rebre llum, el seu dibuix sobre el paper fotogràfic.

Les primeres proves no sortien: estàvem treballant amb material caducat que havíem aconseguit gratis, i això era un factor de incertesa afegit a la manca d'experiència. Finalment, però, alguna cosa va sortir: posat en contacte amb el líquid revelador, el paper que havíem exposat a la llum amb fulles i tiges col·locades a sobre, començava a enfosquir-se lentament, deixant en blanc o en gris clar els espais que ocupaven les formes vegetals. El resultat, un dibuix en negatiu, en blanc sobre fons negre, de les siluetes de les fulles, va fer esclatar d'alegria a tota la classe. Havíem aconseguit dibuixar amb la llum. Per aquell dia ja en teníem prou.

La següent sessió, una setmana més tard, ja tocava que els nanos poguessin fer les seves proves amb aquesta tècnica. Vam tornar a tapar les escletxes de llum de la nostra aula i, per parelles, van poder fer el seu primer fotograma controlant tot el procés químic: el revelador, el bany d'atur (que era només aigua: hi ha un alumne que té al·lèrgia de contacte al vinagre), el fixador i el rentat final.

Encara vam tenir temps de provar una cosa més: si aquests papers amb una imatge en negatiu els col·loques a sobre d'un altre paper fotogràfic, i els exposes així a la llum, obtens una imatge en positiu: el negre ha tapat el pas de la llum, i per tant el paper fotogràfic s'ha quedat tan blanc com era, i el blanc i els grisos han permès passar més o menys llum fent que el paper fotosensible s'hagi enfosquit en diferents grisos.

Si el primer dia va ser engrescador aquest segon, de contacte directe amb la química de la fotografia, els va motivar encara més. Veure sota la llum vermella com es van formant les imatges, tan fràgils, i alhora tan precises, resulta molt emocionant.

El destí final del fotogrames que estàvem començant a fer era una escenografia sobre el tema nadalenc del caganer. Les formes vegetals havien d'evocar la frondositat d'una natura fecundada per les femtes. Es a dir que, quan les acabéssim, aquestes imatges les havíem d'escanejar i projectar com a fons d'escenari mentre altres cursos cantaven la cantata que havia composat el professor de música (“On ets, caganer?”).

Per tant, ja que acabarien sent imatges digitals, s'obria la possibilitat de tractar-les amb Photoshop per, per exemple, vaig suggerir, afegir color. Va ser molt curiosa la resposta indignada de la classe quan els hi vaig comentar: de cap manera estaven disposats a posar color als seus fotogrames (“Són preciosos així!”). Jo no els havia preguntat res: donava per suposat que ho havíem de fer.

Com que a l'escenari on s'havien de projectar no podem limitar gaire la llum natural, havíem de donar a les imatges més presència, i per això contàvem amb el tractament de Photoshop. Però aquests nens, que mai no es mirarien una pel·lícula en blanc i negre i sense efectes especials, havien descobert la bellesa d'aquestes senzilles imatges que es formaven davant dels seus ulls.

Els hi vaig fer veure que els seus fotogrames seguirien sent tal i com ells els havien fet, que només havien de modificar copies digitals per poder-les projectar, i que crèiem que era una feina necessària si volíem que sortís bé l'escenografia. Tot i això em vaig comprometre a respectar la seva decisió: qui volgués podria decidir que el seu fotograma es projectés en blanc i negre.

A mi, personalment, em va agradar molt aquest èxit d'unes imatges fetes amb tecnologia tan antiga, tan passada de moda. A la nostra societat, i més amb l'edat d'aquests nens, hi ha un predomini absolut de la imatge que es fa amb tecnologia digital d'última generació. I és normal, es clar: les avantatges són moltes. Però aquesta tendència a veure el món convertit en una imatge, o millor, en una “infinita pluja d'imatges”, com deia l'Italo Calvino, planteja també els seus problemes.

El ritme amb que es mou aquesta “pluja” és massa ràpid. La velocitat frenètica amb que passen les imatges a les pantalles hiperactives que ens envolten per tot arreu, imposa un ritme d'histèria nerviosa que dificulta la feina de mirar. De mirar bé, vull dir. De mirar amb intel·ligència i creativitat.

La velocitat de les pantalles fomenta un tipus d'imatge: la que només busca la seducció instantània, la imatge pròpia d'una societat consumista que promou com a únic objectiu la satisfacció individual també instantània. Cada vegada més la nostra relació amb les imatges es basa en una acumulació fragmentada de dades inconnexes. Aquesta hiperactivitat, insaciable i vertiginosa, no facilita una experiència integradora del món.

Ni tampoc no ho facilita la desmaterialització de la imatge, que és l'essència d'aquesta velocitat. El predomini abusiu de les tècniques digitals comporta també una disminució de la sensorialitat, de la percepció sensual del món material. L'arquitecte finlandès Juhani Pallasmaa, al seu clarivident llibre “Los ojos de la piel”, parla fins i tot de “deserotització” quan defineix la relació amb el món que ens imposa una societat hipertecnològica. Parla també de la “tirania” del sentit de la vista en detriment dels altres sentits, especialment del tacte.

Per als docents d'aquesta assignatura d'expressió plàstica és un tema molt important (i és per això que li dono tant d'espai a aquesta reflexió). Nosaltres hem d'ajudar als alumnes a establir, a través de l'expressió artística, una diàleg sensual amb el món matèric. Els nens han d'experimentar la fluïdesa d'una pintura, l'opacitat d'un paper, el pes i la humitat d'una massa de fang o la resistència d'un cartró a deixar-se retallar.Tant nosaltres com el món estem fets de matèria. Només en el món virtual es possible “re decorar” la nostra vida a la velocitat instantània d'un clic al botó.

L'expressió plàstica promou experiències que impliquen tot el cos amb tot el seu bagatge de records, pensaments, somnis i imaginació. La reducció de la sensorialitat porta al aïllament, no a l'experiència integradora que fa a la persona més conscient de si mateixa i del seu lloc al món.

És per totes aquestes coses, tornant als alumnes de sisè, que mirant de fer-los pensar, els hi vaig proposar de continuar la feina amb escàner i ordinador en lloc de amb la tècnica fotogràfic. Com era d'esperar, vista la seva motivació per la feina de laboratori que acabaven de descobrir, la resposta va ser negativa. Van dir que l'escàner era una feina rutinària que coneixien massa. Que això del laboratori era diferent, que podies anar veient com es formava la imatge a poc a poc. També que podies controlar el que passava, incidir en la formació de la imatge donant més o menys llum, fent reserves (tapant durant uns segons la llum que cau en un tros del paper), deixant més o menys temps el paper al líquid revelador...

El que estaven volent dir és que entenien, d'una forma molt visual, tot el procés que en aquesta tècnica porta des de l'objecte fins a la imatge. Així, vam muntar un petit laboratori fotogràfic en un lavabo completament fosc, i vam anar treballant en petits grups per aconseguir suficients imatges i poder escollir quina projectarien de cadascun.

Vam introduir una novetat en el procés: la solarització. Es a dir, una sobreexposició a la llum quan el paper ja està al líquid de revelat. Aquesta tècnica la va descobrir per atzar Man Ray a començaments del segle XX, i va fer amb ella magnífiques fotografies.

Vam poder, doncs, treballar els fotogrames amb vàries possibilitats de resultat final: el negatiu normal, el negatiu solaritzat, el positiu normal, el positiu solaritzat i el positiu a partir d'un negatiu solaritzat. Si a això li afegim les variants que donen els diferents tipus de paper, els diferents temps d'exposició a la llum i el temps que deixem el paper al líquid revelador, teníem prou variables com per que cadascú trobés el seu camí.

Quan ja teníem prou material vam escanejar les imatges i vam fer una prova de projecció a l'escenari. No va anar gaire bé. La majoria de les imatges eren massa fosques i no es veien amb prou nitidesa quan les projectàvem. Es feia molt evident que calia treballar el contrast i el color per donar més presència a les imatges digitalitzades si volíem aconseguir fer una escenografia.

Aquesta feina laboriosa la van anar fent de forma molt lliure, trobant temps fora d'horari gràcies a la col·laboració de la seva tutora. Alguns van contenir el color intentant que es veiés millor el dibuix tan delicat que tenia el seu fotograma. D'altres, en canvi, van trobar ràpid el control de la saturació de color i el van posar al màxim. Ja només ens quedava fer el muntatge final amagant alguns caganers entre la vegetació...

Treball fet per alumnes de sisè per acompanyar a la cantata "On ets, caganer?" de CARLES MESA SOTO i LAIA GRAÑENA SANTAFÉ de l'Escola Sant Pere Claver-Poble Sec.