La casa Museu
Un conte moral / Lucien Verneuil
Fotografies de Marc Vilallonga, Marina Tomàs i Xesco Mercé. Vídeo de Marc Vilallonga
ccc

 

Hi va haver un temps en el qual tots els contes que es volguessin considerar com a tals havien de contenir una ensenyança moral. La “morale de l'histoire”, que diem a França, o la “moraleja” castellana (que no hem de confondre amb la coneguda i elitista urbanització madrilenya que donaria per tot un gènere literari sobre l'amoralitat) era inherent als contes d'Andersen, de Perrault, dels germans Grimm o dels vells faulistes grecs, els quals sempre recordarem amb la imatge de “chlochards“ que els hi va donar el gran Velázquez. Al llarg de molts anys la literatura, ja sigui en formats breus com en les grans novel·les, aquesta finalitat ètica semblava imprescindible. Fins i tot apareix en les obres de l'iniciador del relat modern, Edgar Allan Poe. Però al segle XX (“un siglo sin moraleja”, com va dir Bolaño) van passar massa coses inexplicables i moralment injustificables com per que la literatura no se'n ressentís.

Sobretot en el darrer quart de segle, allò que es va conèixer com la Postmodernitat ostentava la relaxació i el distanciament morals en tots els seus mitjans expressius, des del cinema a la literatura. La imatge substituïa la ideologia i el desencant ho feia respecte la utopia. Fi del gran relat, canvi de paradigma, realitat mediàtica i tot una parafernàlia verbal insuportable per emmascarar la incapacitat d'explicar allò que, ben mirat, sempre ha estat inexplicable, la vida. Però tot s'acaba, fins i tot el segle XX i la Postmodernitat, i paradoxalment afavorida per les mateixes eines que provocaven hiperinformació i confusió, com la xarxa d'Internet, i també per una crisi econòmica cada cop més identificable a una malaltia crònica que evidencia l'esgotament del sistema, sembla que renaixin moviments de caràcter social i cultural (en estat germinal, però més val això que res) que, allunyant-se de l'individualisme exacerbat que implicava el pensament finisecular, intenten tornar a creure que les coses poden ser d'una altra manera.

Un exemple, petit, humil, però perfectament exemplar d'aquest canvi que vol fer creure tot aquest preàmbul potser massa llarg, potser massa enrevessat i potser massa il·lús, és el projecte “La Casa Museu”. O això ho he volgut veure jo, més enllà de la intencionalitat dels propis autors, sempre críptics i misteriosos a l'hora d'explicar la pròpia obra. Crec que en la gestació, procés constructiu, muntatge públic i sorprenent final de “La Casa Museu” podem trobar-hi no una sinó diverses ensenyances morals prou atractives com per titllar-les només de casuals o innòcues. I si l'Art torna a poder aportar (o se n'hi pot extraure) alguna opinió interessant (una lliçó seria massa pretensiós), sense caure en clixé fàcil del pamflet, però desempallegant-se de la funció massa temps assumida d'espectacle i distracció retribuïda, potser és veritat que alguna cosa està canviant, com es cantava abans de que la macro festa multimèdia postmoderna acabés amb la innocent festa de quatre peluts que fumaven pipes de la pau.

Fem un repàs a l'evolució del projecte, des de l'inici a l'espectacular final, per apuntar algunes d'aquestes petites consideracions morals, que, ben segur, seran complementades o contradites per les que vosaltres hi vulgueu trobar. El motiu primer pel qual es va dur a terme la Casa Museu va ser la invitació del col·lectiu DrapArt per l'edició de 2012 del festival homònim que cada any celebren entre el CCCB i el FAD. Però la idea germinal, segons fonts ben informades, va sortir en el muntatge de l'exposició de Xesco Mercé, “Els monstres de Frankenstein”. S'hi trobaven Benxamín Álvarez, David Tarancón i l'autor de la mostra, fent broma de com havia evolucionat la utilització dels quadres vells en l'obra de Mercé, des d'un primer suport kitsch amb poca intervenció a aquella mena de monstre format per la sutura salvatge de marines, caceres, bodegons i paisatges.

Va ser en David qui va insinuar que ara ja tocava passar a la tridimensionalitat i és just en aquell moment quan les ments dels tres artistes, divergentment sincronitzades, començaren a preparar la proposta que es presentaria en la següent assemblea de La Xina. Lliçó moral número 1: encara que pugui semblar un anacronisme, el treball en grup i les idees madurades en companyia poden donar fruits inesperats i engrescadors. La Xina A.R.T., a pesar de les dificultats conjunturals, econòmiques, dels problemes intestins, de que no sempre tothom s'hi implica com cal, de la incomoditat que la proposta presentà, des del seu inici, en l'esquemàtic panorama cultural català i un llarg etcètera, ja porta més de quinze anys al peu del canó, plantejant i proposant un més que digne ventall d'activitats, exposicions, cicles musicals, trobades performàtiques o revistes com aquesta, i amb un pressupost ajustadíssim. I potser hem de deixar la modèstia proverbial que ens caracteritza a banda per reconèixer-ho i estar-hi raonablement satisfets. Apa, ja està dit!

El segon pas va ser la recerca de matèries primeres per construir “La Casa Museu”. Com es pot veure en les imatges que acompanyen gràficament aquest article, la proposta inicial contemplava tres possibilitats de muntatge: amb les pintures de cara a fora (la vessant ostentosa i exhibicionista que cada artista porta dins seu), una altra amb el quadres cara endins (l'artista autista, introspectiu, tancat en el seu món particular) o una només amb marcs (l'artista tant aparatós i espectacular com vull,o del museu en sí mateix, tancat o obertt). Però, cal fer un aclariment necessari: Tot el que hi ha escrit entre parèntesi ho dic jo, no ho he confrontat ni confirmat amb cap dels membres de La Xina, fora de converses informals i bromes ucròniques. Aquesta part va ser fonamentalment duta a terme pels artistes més actius i drapaires del col·lectiu: El Benxa i el Xesco, que van visitar infinitat de mercats, encants i organitzacions benèfiques per aconseguir l'assortit formal i cromàtic del que donen fe les imatges.

Segons em va explicar el company Xesco, el 80% de les peces emprades per l'exposició dels “Monstres” o les més de 66 que utilitzà per l'anterior, “L'Âge d'or”, van ser recollides directament del carrer, passejant i fent un cop d'ull a la vora dels containers d'escombraries. Actualment la competència de cercadors d'escombraries és tan gran, degut a l'accentuació brutal de la crisi econòmica, que només havia trobat tres quadres en un any de recerca. Es va haver de recórrer, a més dels obligats Encants de les Glòries, a les associacions benèfiques Engrunes, Trastam, Solidança, Caritas, Fundación Reto, Nuevo Horizonte, per dir-ne algunes. Lliçó moral número 2: L'art no es crea ni es destrueix, només es transforma (allò que Borriaud en diu “Post-producció” artística). Les obres d'arts, majors i molt menors, tard o d'hora acaben convertides en brossa o als prestatges d'associacions cristianes de beneficència o de ionquis rehabilitats (sempre una mica més barates,car la seva relació amb els diners no ha estat mai tant apassionada) i d'allí un altre cop a primera línia artística. El cicle de la vida.

Lliçó moral número 3: la competència ferotge que hi ha en l'activitat de remenar escombraries és un bon indicador baromètric de la situació econòmica real del país, molt més evident i entenedor que la prima de risc o les xifres macroeconòmiques. Però seguim explicant el procés: un cop aplegats més de 90 quadres, representats paradigmàtics de les versions més populars i abominables de l'expressió artística, el Benxa i el Xesco, al pati d'uns tallers del barri de Sant Andreu, aprofitant el pont de la Puríssima Constitució, sense més ajut que el seu entusiasme desmesurat i eixuts entrepans de mortadel·la del bar de la cantonada, en un temps de rècord, construeixen els 22 plafons que conformaran les quatre parets i les dues aigües de la teulada. Desprès, les carreguen a la vella furgoneta de l'escultor, la qual, sobrecarregada com si hagués de fer l'”Operación Estrecho”, ja és, tot ella una veritable escultura. Lliçó moral número 4: mai se sap quan comença i quan acaba una obra d'art. La vanette vermella carregada de plafons fets amb bodegons, paisatges i retrats, estratègicament situada al bell mig d'una sala de dimensions desmesurades, pròpies dels museus d'art contemporani, seria una peça que no hauria d'envejar res a qualsevol obra de Beuys, per exemple.

Però, ja ho va dir Picasso, “els quadros no s'acaben, s'abandonen” i, l'endemà al matí, amb la col·laboració del Marc Vilallonga, el Max i la Marina, el petit grup de membres de La Xina es presenta, amb el retard esperat, a la plaça Joan Coromines, tot just a mig camí entre el Centre de Cultura Contemporània i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona. Una mica al bell mig del món i, alhora, en terra de ningú. Desprès d'un dia de treball esgotador, que va comptar amb l'ajut inestimable de l'amic Àlex Papalini (que treballa al CCCB i ens assortí del material que va fer falta) i l'assessorament moral i tècnic de l'omnipresent Luís Casado, al vespre anterior a la inauguració de l'edició DrapArt 2012, la Casa estava ben plantada al centre neuràlgic cultural de la ciutat. Els primers visitants avant la lettre , majoritàriament turistes i estudiants de la Universitat, fotografien, filmen i lloen el muntatge, felicitant els cansats però satisfets artífexs de l'obra. Lliçó moral número 5: la feina ben feta obté sempre el seu fruit, encara que sigui, simplement, la rialla d'agraïment que fa una jove japonesa mentre fotografia la, ara ja es pot dir així amb fonament, “Casa Museu”

Tot sembla haver arribat al final feliç que prometen totes les pel·lícules de blockbuster nord-americanes i la gent se'n va a dormir. Per sort, a La Xina sempre hem comptat amb el treball eficaç del Marc Vilallonga, que ha fotografiat tot el procés de muntatge de “La Casa” i la immensa majoria de treball col·lectius i individuals del grup i, gairebé abans de la inauguració, ja ha fet una animació Gif que circula per la xarxa. Però ja ho deia Ruben Blades (a vegades amb la veu i cors de l'Orquestra Plateris, val a dir-ho) “La vida te da sorpresas. Sorpresas te da la vida. Ay Dios!” i just aquella nit va ser una de les més ventoses que es recorden a la ciutat comtal, segons afirmaren il·lustres i mediàtics meteoròlegs amb la credibilitat que sempre ens mereixen. L'endemà al matí, el representant de DrapArt, Diego de Leon, ens va donar la funesta notícia de que aquella mola de pintura i fusta (que pesava al voltant dels tres mil quilos, més o menys) havia pujat literalment al cel empesa per una mena de tornado casolà i havia tornat a caure al terra (sinó per comptes d'una lliçó moral hagués estat un miracle), quedant totalment destrossada. El dany era irreparable.

En una darrera visita al CCCB, a la recerca de les restes del naufragi, en un container de reciclatge de fusta situat en un desconegut pati lateral, el Xesco i jo mateix vàrem intentar, tant insistentment com infructuosament, negociar amb els encarregats de vigilància del Centre poder obtenir alguna imatge de les càmeres de seguretat del moment exacte en què la ventada va enlairar la casa, com si fos la de la Dorothy del mag d'Oz, i la va fer ballar per la plaça Joan Coromines. Però, malauradament no es van poder recuperar unes imatges que arrodonirien documentalment, en un film com el que magníficament ha muntat pel Marc, aquest conte moral. Lliçó moral número 7 (sí, la 6 és repetir allò de “No es pot dir blat” o “No venguis la pell de l'ós”, que no requereixen més explicació): L'art conceptual documental segueix molt allunyat del públic en general i dels guàrdies de seguretat en particular, molt més amants de la pintura tradicional que d'aventures estètiques efímeres com la que ens ocupa. Una prova fefaent: el Xesco va intentar comprar alguna imatge dels monitors amb un gran quadre de tres cavalls blancs embogits en la fosca que havia sobreviscut a la catàstrofe i semblava del gust del vigilant, però va resultar que aquest, la qual cosa l'honorava, era insubornable.

En definitiva: tot just unes hores abans de presentar el seu treball al bell mig del focus d'atenció cultural de Barcelona, consagrant una idea laboriosament desenvolupada i àrduament treballada, abans que es complís el somni americà i el del quart d'hora de glòria warholià, el vent s'emportà l'esforç i els desigs d'un grup d'artistes amb vocació alternativa que tenien l'oportunitat de presentar llur proposta en un espai mainstream per excel·lència. Pols al pols. Allò que va sortir d'un container va acabar en un altre. L'Art veritable és tan bell com efímer. I podríem afegir un llarg etcètera de tòpics que difícilment podrien resumir, en una breu i sempre pretensiosa sentència alliçonadora, la complexitat d'un dels projectes més interessants, intel·ligents, divertits i estèticament atractius d'aquest col·lectiu del Raval que va plantar la seva “Casa Museu”, reptant monstres de la magnitud del MACBA i el CCCB i, sense pretendre-ho, al Déu dels vents, Eol, el qual, enamorat de la Casa amb aquell apassionament que solen mostrar els déus grecs en aquests afers, va voler emportar-se-la a l'Olimp. I conte contat, ja està acabat.

Video de Marc Vilallonga