Número 1 / Desembre 2011
Sumari
Canibalisme il·lustrat:
  Arts plàstiques
  Cinema
  Arquitectura
  Música
  Literatura
Déjà vu
Canibalisme il·lustrat / Xesco Mercé
Il·lustració de A. B. Nouri
canibalisme il·lustrat

Algú va dir que el primer obstacle que va trobar la criatura creada pel doctor Victor Frankenstein per assolir la plena i desitjada condició humana era no posseir un nom propi. Una de les pràctiques més habituals (i qui sap si també consubstancial) del fet creatiu n’ha tingut tot un reguitzell: Homenatge, imitació, remake, cita, relectura, versió, escola, interpretació, assimilació, usucapió, clucaina, paròdia, pastitx, collage, apropiacionisme, còpia o afusellament.

Pecant més de sincers que d’originals, de fet, aquest primer paràgraf sencer l’hem manllevat de la nota de premsa de la primera exposició d’enguany (“Els monstres de Frankenstein”) a l’Hort de la bomba. En aquest fragment s’albira prou nítidament de què volem parlar aquest any a La Xina A.R.T. i que ho fem mi ho farem, com sempre, emprant i enllaçant les tres vessants bàsiques del nostre treball: el cicle d’exposicions al nostre espai, els intercanvis internacionals i la labor pedagògica i social amb el nostre entorn més immediat. La Conxinxina no podia pas quedar al marge d’aquest nou projecte anual al que, com bé haureu endevinat, hem anomenat “Canibalisme il·lustrat”.

Si bé les influents avantguardes de principi del segle passat fonamentaven la seva raó de ser precisament en la diferència, o directament en la contradicció (o, fins i tot, la negació) respecte l’isme immediatament anterior, és ben cert també que, al llarg de la seva molt més longeva història, l’art ha tributat un reconeixement explícit als avenços plàstics i conceptuals precedents. És bo creure que això s’ha fet, potser, no tant per cercar la comoditat del continuisme sinó per agrair el present d’uns bitllets d’embarcament vers el futur o la clau per obrir portes mestres mai abans sospitades.

Tal com apunta el filòsof José Antonio Marina, en molts casos l’artista ha recorregut i reconegut a models precedents per aplaudir-ne l’excel·lència, que és un acte lloable i que ens allunya de la mediocritat, però que fàcilment es perverteix quan es contenta en restar en nivells d’estricta acadèmia o, tal com s’estila en el cinema i la televisió menys creatius i comercials i recents, i també quan es simplifica en farsa o paròdia, gèneres gens lleugers ni fàcils, però que massa sovint trobem en la seva versió més basta i rudimentària, la qual s’acarnissa amb qualsevol cosa que suï novetat i no porti la clenxa pentinada i perfumada de la normalitat.

Fóra bo pensar que l’art mai hauria de ser conservador. Aquell que es basa en la repetició cau irremeiablement en l’amanerament petulant o en l’academicisme carrincló i perd, de forma dramàtica i ridícula, com un personatge romàntic estereotipat, tota la seva pròpia essència. L’art es basa en el canvi i aquest necessita una naturalesa prèvia per poder transmutar-la en una altra posterior i nova (almenys per un temps). Refrescant i contradient alhora el tòpic que diu que l’artista pinta sempre el mateix quadre, s’atribueix a Picasso, com tantes altres coses, la frase “Els quadres no s’acaben mai, en tot cas s’abandonen”. Al cap i a la fi, una original reinterpretació.

Va ser el genial pintor malagueny qui va fer gala i vindicació, de forma, com sempre en ell, tan prolífica com obsessiva, de la revisions d’obres mestres de mestres anteriors (Velázquez, Goya, Ingres, Manet, Degas) i, com tot allò que tocava, aquest Mides d’ulls grossos i samarreta ratllada ho convertia automàticament en standard (just al mateix temps que per a ell perdia tot interès). De tot això, més endavant, se’n diria, segons convingués, remake o metallenguatge. Es podria dir, sense por a la redundància, que va ser la Postmodernitat qui va convertir el metallenguatge en la més innovadora de les formes de creació. Un remenat de cites cinèfiles, versos de poeta maleït, argot paracientífic, un xic de filosofia xic, un pols de música new age i un pensament de ketchup era presentat amb el títol “deconstrucció”.

És a les darreres dècades del segle passat quan la febre de les cites prengué dimensions babèliques. Guatari, Deleuze o qualsevol dels gurus dels corrents de pensament més cool de l’època (i que ara, trenta més tard, semblen tornar a estar en boga gràcies a reiterpretadors sistemàtics com Borriaud) feien enciclopèdica ostentació de referents per articular les seves mai massa senzilles tesis, les quals es camuflaven fàcilment en una espessa heura (o, potser, caldria dir “rizoma”) d’aforismes i notes a peu de pàgina. Potser per això hem trigat tres dècades a començar a desllorigar l’entrellat i començar a pair el sincretisme, si és que era això allò que havíem de fer.

Ben al contrari, els creadors de principis d’aquella magnifica i convulsa centúria on tot era per fer i tot era possible, feien bandera i ostentació de la renúncia explícita a la tradició. Gent de pelatge tant diferent com eren els dadaistes i els futuristes (uns acabarien titllats d’artistes degenerats i vestirien l’uniforme ratllat i ratat dels camps de concentració i altres s’enfundarien llustroses, terribles i vergonyants camises negres) cercaven, a l’uníson, la resposta a tot plegat més en l’endemà que en l’ahir. Fins i tot volien anar més enllà i animaven, com el gran Papa surrealista André Breton, a emprar qualsevol frase cèlebre ometent intencionadament l’autoria o bé falsejant-la o, apropiant-se definitivament d’ella.

Un gran fabulador i inventor de cites, l’inevitable Borges, va deixar dit que “és barroca l’etapa final de tot art, quan aquest exhibeix i dilapida els seus mitjans”. Algú ha emparentat la Postmodernitat amb el Barroc, ja que tota dos són l’etapa final d’un somni, el primer del Renaixement, que ens situava arrogantment com a centre de l’univers, i el segon posava les postres no solsament a aquell segle XX, el més agosarat i autodestructiu de tots, fins ara, sinó, potser, a la gran aventura que s’inicià en aquell altre que se’n digué, de forma rutilant, el segle de les llums. Ambdós són a mig camí entre la innocent declaració de bones intencions d’un himne i tràgica megalomania fitzcarraldiana d’una opera.

És més que probable que estiguem (o vulguem estar, perquè forma part de la nostra condició d’animal fantasiós, com apuntà Nietzche), un altre cop més, com tants d’altres des del principi dels temps, a l’albada d’una nova era. Potser per això fem repàs, revisió i relectura d’allò que, altrament, se n’ha dit, cultura comuna, la qual, massa cops costa de reconèixer entre els caramulls d’informació hipertròfica amb la que ens metralla aquest món globalitzat actual. “Cada artista crea els seus propis predecessors”, diuen que va dir Borges. Els artistes que fem “La Conxinxina”, sempre compromesos amb els nostres temps, passats, presents, futurs o plusquamperfets, intentarem un inventari de tot això i molt més, car som conscients que entre qui som i on anem, tal com resa la vella terna, hi ha el d’on venim.

En aquest “Número 1” farem un cop d’ull al retrovisor per veure les exposicions d’aquesta temporada, les quals des de l’òptica particular de cadascuna completen un curiós puzle del possible mapa interpretatiu del tema que ens ocupa. També ho farem als projectes de treball amb els companys de Kanîbal’hopox, una mena de cadàvers exquisits de l’era virtual: “Placards exquis” i “Rumeur”, tots ells al bell mig del nucli pretextual d’aquets curs.

Encetem, també, una sèrie d’engrescadors intercanvis amb d’altres heroiques publicacions, com la recentment premiada com a millor fanzine pel Saló del còmic de Barcelona, la inclassificable revista “El naufraguito”. Revisem les relacions amb el nostre barri canalla (al segon Houdini Performance Festival i al primer certamen musical de La Xina Sona) així com amb la canalla del barri (a La Xina Xinorri). Comptem, com sempre, amb una munió, mai prou recompensada i reconeguda, de col·laboracions, que van des de la flor i grana dels més excelsos dels nostres cineastes (els directors José Luis Guerín i Oriol Ferrer i l’actor i performer Blai Llopis) al més anònim dels artistes maleïts. Ja sabem que tot és poc per vosaltres, estimats lectors (o relectors), però sapigueu que ho fem amb la més bona de les intencions, la de no ser redundants.

Canibalisme il·lustrat / Arts plàstiques up
hh
Drap-Art promou el reciclatge creatiu en les seves diverses facetes des de 1996. És un projecte centrat en l’art plàstic que toca també els àmbits d’educació, sostenibilitat, economia i societat. Drap-Art organitza anualment el Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya i realitza exposicions i tallers al llarg de l’any... [+]
hh
Diu Calamaro que no copiar a Bob Dylan hauria de ser delicte; començant pel look, no? I en Pla deia que el que no és tradició és plagi. A més hi afegia que “per plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria… Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res –ni un borrall”... [+]
El canvi de paradigma que des de l’última dècada del segle passat s’està produint en el nostre entorn local i globalitzat, ens provoca en unes generacions, no digitals de naixement, una certa inquietud. Les anomenades xarxes socials i els nous processos de relació entre les persones, en els espais comuns, plantegen nivells de comunicació diferent... [+] hh
hh
Sovint, després de llegir un llibre, d’observar un quadre o veure una pel·lícula ens preguntem les raons per les quals ens atrau; si és per allò que ens mostra o pel que oculta, intentem entendre buscant referències, analogies, motius d'inspiració en obres del passat o en experiències. Establim una mirada sobre l'imaginari artístic del passat... [+]
El pastiche, pasticcio o pastitx (a gust del consumidor) existeix des de temps immemorials per referir-se a la còpia, a la imitació que pretenia vendre’s com a original. Va ser utilitzat en literatura per Marcel Proust a Pastiches et Mélanges per recrear estils d’autors del segle XIX. Però el seu significant va acabar derivant, sobre tot amb les avantguardes i després amb la postmodernitat, en la combinació d’estils en una mateixa obra... [+]
hh
Un nou vídeo de De LuXe (Luis Casado i Xesco Mercé). [+]
hh
El nostre flamant col·laborador, l’arquitecte Manel Sangenís ens ha fet arribar un d’aquells típics correus brossa que els mes pesats i poc enfeinats dels nostres amics et fan arribar periòdicament. Ves per on, aquest no solsament és interessant sinó que s’adapta com un guant al tema de la revista... [+]
Canibalisme il·lustrat / Cinema up
La nit que va morir Elvis
hh
Elvis-Travis. Entrevista amb el director Oriol Borrell
Xesco Mercé
Travis (bis). Entrevista amb l'actor Blai Llopis
Xesco Mercé
A primer cop d’ull, l’escena és una mica estranya. Estem asseguts en unes cadires plegables de plàstic de pretensiós disseny, davant d’una taula també plegable i també de plàstic, que té a sobre una càmera de vídeo enregistrant immutablement un angle mort de la paret i unes ulleres de sol que semblen les dels policies de carretera de les pel·lícules americanes. Jo vaig vestit com el Travis, amb l’equip complet (gorra vermella, vestit negre, corbata ratada, botes de pell de serp i garrafa gairebé buida) i ell porta texans i també camisa blanca d’estiu.. [+] He quedat amb el Blai al bar Tomàs, el de les patates, però deuen obrir més tard del que solen fer-ho els altres i m’espero tafanejant l’aparador de la llibreria del davant. Sarrià és un barri curiós, ple de pastisseries, merceries, dones molt arreglades i algun poeta surrealista. Del balcó del davant, acadèmia musical de migdiada, surt una peça de Satie una mica més redundant del que caldria, però que serveix de perfecte soundtrack de la cita... [+]
hh
José Luis Guerín es un cineasta con una gran capacidad para observar, asociar imágenes y componer realidades. Muy sensible a los diferentes lenguajes artísticos y capaz de desvelar lo que hay detrás del azar. Es autor de un cine singular y artesanal, vivido desde dentro que se trasciende a si mismo... [+]
hh Amb el feliç pretext del seu article setmanal a Close Up, concretament sobre el film d’animació “Rango” (Gore Verbinski, 2011), el sempre estimulant Cóssimo Noventa (La vita domenica pomeriggio. Una storia sentimentale del cinema italiano) apunta de forma magistral, amb el mestratge de llançador de ganivets de circ que el caracteritza, un ventall de suggerents reflexions al voltant de la vigència i el caràcter postmodern (avant la lettre) dels dos subgèneres més reconegudament transalpins: el Pèplum i l’Spaghetti western... [+]
Canibalisme il·lustrat / Arquitectura up
hh Quan Le Corbusier (1887-1965), probablement el millor arquitecte de la modernitat, viatja per Europa com hem fet tots amb diferent fortuna a la recerca de revelacions conceptuals i formals, torna a la Cartoixa d’Ema, al cor de la Toscana. Allà passa diferents temporades intentant entendre el perquè de les qualitats espaials d’aquelles estances, d’aquelles cel·les monacals resoltes en dues plantes i limitades per un verd capturat pels límits de la cel·la, obertes només a les impressionats vistes que l’alçada del turó permet... [+]
Canibalisme il·lustrat / Música up
hh Una vegada vaig sentir que per ser un bon músic s’havia d’arribar puntual als bolos i anar ben vestit i afaitat. Darrere d’aquesta estúpida sentència s’amaguen algunes veritats que potser fereixen sensibilitats. D’entrada, ens situa el músic en un pla molt més terrenal del que estem acostumats a veure’l. Per fer bona música no cal que elaborem prèviament un discurs artístic basat en les genialitats de la nostra personalitat turmentada o visionària, es tracta senzillament de tocar bé... [+]
Canibalisme il·lustrat / Literatura up
Diuen que l’illa és més enllà de la línia de l’ombra que va traçar aquell insigne navegant, conegut per la posteritat com Joseph Conrad, el qual, com molts altres, quan li va arribar l’hora d’abandonar el mar, s’aferrà a la literatura com a un calabrot miraculós enmig d’una tempesta, potser per enyorar una mica menys el cruixir fragorós de la fusta, l’esclat semiesfèric del drap inflat i el caminar d’embriac equilibrista perpetu... [+]
hh La primera cosa que li va cridar l’atenció fou el nombre de forats del quadre rosa de la sala 8. Semblava que avui en tenia més que el diumenge (perquè dilluns el Museu tancava). Va fer diversos intents d’aproximació a l’objectiu no satisfactoris, va pensar, emprant el llenguatge del curset de reciclatge que els havien fet fer aquell hivern. Aquell matí hi havia un parell de visites escolars que estaven donant més feina que de costum. Gairebé era migdia quan, amb el pretext de controlar un higròmetre que hi havia al racó dret de la sala, prop de la peça de Fontana, va poder observar de prop un foradet sospitós a la part inferior esquerra... [+]
plagi
“No hay libro que no descienda de otro libro”, va afirmar Carlos Fuentes quan Guillermo Cabrera Infante va acusar-lo d'haver-se inspirat potser un pèl massa en la seva obra per escriure la novel·la Cumpleaños. Uns anys després, el també mexicà Víctor Manuel Celorio va considerar que existien alguns personatges sospitosament semblants i un munt de coincidències textuals entre la seva novel·la El unicornio azul (1985) i Diana o la cazadora solitaria, publicada per Fuentes l'any 1994. L'escàndol estava servit ja que, com us podeu imaginar, com més cèlebre és l'autor acusat, més rebombori mediàtic ressona.... [+]

jà vu up

Com cadascuna de les catorze temporades que la Xina ha anat funcionant, en la de 2010-11 hem fet una programació (amb més o menys intencionalitat o fortuna) al voltant del tema monogràfic que ens ocupa. Per començar, a l’octubre vàrem inaugurar la mostra col·lectiva “Altres natures” comissariada per Benxamín Álvarez i que estava plantejada com un mateix cos conceptual conjuntament amb el projecte pedagògic “Recorreguts”, a càrrec de Fernando González i del qual en parlem en l’apartat d’”Activitats”.... [+]
Des de la seva fundació, La Xina A.R.T. ha programat tot un reguitzell d’activitats des de diferents camps de la creació: cinema d’animació (Xinacitta), art sonor (Music in the Xina Box), performance (Curru Cu Cú Paloma, Els 7 samurais, Bienvenido Mister Allen!). Hem participat també en diverses iniciatives a la ciutat: videoart (Acanada), literatura (Barcelona Poesia), música clàssica (Riber Music) i altres festivals de diversa índole (Bac, Loop, ArtDNit al Raval, NewArt i Tallers oberts, per presentar, enguany, el nostre nou espai a l’Hort de la Bomba)... [+]
Sempre hem estat culs inquiets i, com cada anys també hem passejat el nostre art des de les més exòtiques a les més nostrades geografies. El primer dels projectes ha esta el “Placard Exquis”, del qual ja n’hem parlat al fer-ho de la versió barcelonina del projecte, intitulada “Armaris exquisits”. Aquesta idea original de Camille Richard es va materialitzar, per primer cop, a la Kunsthaus de Rhenania-Westfalia, a la ciutat de Colònia. Convidats pel grup “5 Orte” (Claus-Dieter, Hiroko, Hilde, Bernd, Günter i un llarg etcètera d’exquisits amfitrions), flamant nou component de Kanîbal’hopox, vàrem poder presentar les obres dels 25 artistes a la capital alemanya, en el marc del prestigiós festival de disseny “Passagen” d’aquest any 2011... [+]