parkingimg
Ctrl-c/Ctrl-v / Albert Davis
Il·lustració de A. B. Nouri. Fotografia de Berta Simon
ccc

Una vegada vaig sentir que per ser un bon músic s’havia d’arribar puntual als bolos i anar ben vestit i afaitat. Darrere d’aquesta estúpida sentència s’amaguen algunes veritats que potser fereixen sensibilitats. D’entrada, ens situa el músic en un pla molt més terrenal del que estem acostumats a veure’l. Per fer bona música no cal que elaborem prèviament un discurs artístic basat en les genialitats de la nostra personalitat turmentada o visionària, es tracta senzillament de tocar bé. De fer-ho honestament en base al que hem après després d’uns quants anys de formació, sense pretendre escriure amb la nostra proposta algunes pàgines més de la història musical.

Sempre he pensat que m’agradaven més els artesans que els artistes. Per la seva capacitat d’aprendre un ofici a base d’esforç i de treball, copiant i copiant el que els seus mestres els anaven ensenyant. És així com s’ha anat construint la nostra particular història de l’art. Fins que la tradició romàntica ens va voler fer veure que l’art estava més relacionat amb el sexe dels àngels que no pas amb el treball, en fi, més sexe i menys àngels... I malgrat que durant molt de temps alguns s’han esforçat a envoltar el món de la música d’artistes il·luminats per les muses, la creació musical no deixa de ser el resultat d’un ofici ben après. La música és sempre la mateixa, una o diverses línies melòdiques que reposen sobre unes harmonies, desenvolupant-se tot plegat en un marc rítmic, i si s’escau algú que cantarà les parides de sempre...

Amb això no pretenc treure mèrit a la creació musical, senzillament es tracta de posar les coses al seu lloc. Insisteixo, la música és sempre la mateixa, són aspectes secundaris els que ens fan valorar les diferents propostes com a millors o pitjors, com a més originals o menys. Un tal Unam-uno ens va dir que “a los catalanes les pierde la estética”. Tampoc es tracta ara de mirar-nos el melic, però cerc que aquest pàjaro no només parlava de nosaltres sinó de tota una tradició cultural. Una tradició més centrada en els aspectes formals que en els fonaments que els sostenen.

Actualment hem arribat a un punt on sembla que haguem de cuidar més l’estètica que la pròpia música. Estem més pendents d’elaborar un discurs estètic que no pas musical. Els músics no paren d’inventar o reinventar estètiques per tal de connectar amb alguna de les múltiples sensibilitats actuals, i gaudir d’aquesta manera del seu efímer moment de glòria. Doncs crec que no va per aquí el tema. L’estètica ens permet vestir la música, però aquesta ha d’estar ben feta. I és així de senzill, s’ha de tocar i cantar bé, sense desafinar, a temps, fent música seguint els principis bàsics de l’harmonia. Serà partint d’aquí que podem dir coses noves o explorar noves maneres de dir les coses de sempre...

I com que aquest article es comença a fer pesat amb tanta retòrica universitària us explicaré com he arribat en aquest punt del meu recorregut artístic. Que ningú es pensi que això és un article erudit com aquells que es publiquen a les revistes d’art, que trobes a les biblioteques especialitzades on no va mai ningú. Només són algunes opinions d’algú que porta molt de temps fent música. Bé, tampoc sé si molt de temps, però recordo que vaig començar a jugar amb la música quan tenia catorze anys, i ara en tinc trenta tres, una edat amb ressonàncies bíbliques que m’autoritza a fer balanç de tot el que he fet i he vist fins ara a nivell musical.

Em vaig començar a interessar per la música durant l’adolescència, ja que les noies es fixaven més en aquells tíos que tocaven i cantaven cançons de rock català, que no pas en aquells que volien estudiar ciències ambientals (una carrera que en aquell moment encara no tenia cap promoció al carrer però que tothom deia que tindria molt de futur...). En fi, el meu despertar artístic no té cap mena de mística, vaig començar tard i per lligar. A partir d’aquí no he fet més que copiar i copiar tot el que se’m posava per davant. Primer aquelles músiques que m’emocionaven i emocionaven els altres, després aquelles músiques que no m’emocionaven però alguns deien que per ser bon músic s’havien de copiar. Doncs poc a poc he arribat a la conclusió que la música és una història feta a partir de la còpia.

Ja en les primeres bandes, el què fèiem era copiar allò que a altres grups els havia funcionat. Com que això no va funcionar, vaig decidir començar a estudiar una mica a veure què passava. A les escoles per on vaig passar no vaig fer més que trobar-me professors que em deien que per ser bon músic s’havia de copiar els grans mestres, ja que això em donaria la possibilitat de treballar. Alguns dels companys que van seguir estudiant, actualment lideren grups on es busca una còpia literal d’un llenguatge musical que no interessa a ningú. Els que ho vàrem deixar, seguim copiant allò que ens emociona amb algun acord de més que hem après a les escoles per on hem passat.

A més a més, al llarg d’aquest recorregut he anat tocant molts pals. Grups que servien d’excusa per emborratxar-se i lligar tocant grans clàssics de la història del rock; ritmes, melodies i riffs de guitarra que havien embogit altres generacions. No sempre lligàvem, però sempre acabàvem tard tornant amb el cotxe a rebentar de trastos per la C-17, la C-58 o la A-7, i patint per si ens parava la policia (tot i que en aquella època encara no s’havien posat gaire forts amb el tema dels controls d’alcoholèmia, més d’una nit vàrem acabar a comissaria). També les bandes de brasserie ocupen un lloc destacat en la meva trajectòria. Grups de tres o quatre músics com a molt, disposats a amenitzar bodes, bautizos i comuniones amb les cançons de ayer, hoy y siempre. Aquí s’acostumava a tocar d’horeta i tot i que es cobrava poc sempre sopàvem bé i de franc, i amb sort enganxaves alguna cosina segona despistada que tenia ganes de mambo. Després també he tocat en grups on els músics es passaven hores i hores estudiant a casa seva per tal d’acabar tocant com el Charlie Parker, músic que no m’ha agradat mai, tocava massa notes i massa de pressa. També he passat per bandes amb gent d’arreu acabada d’arribar atretes per l’atractiu d’una ciutat mediterrània i cosmopolita... Aquí s’interpretaven cançons de les grans estrelles de la música llatina dels anys 70 i 80, pràcticament no es guanyaven diners, però vaig aprendre a ballar salsa que això mai fa nosa. Formacions musicals on es pretenia recuperar el so i l’esperit de l’anomenada rumba catalana, aquella que havien fet el Pescaílla primer i Peret i els altres després... Una excusa més per seguir emborratxant-se de gratis i acabar les nits amb alguna franceseta enamorada del mestissatge cultural del casc antic de la ciutat. En aquests grups es cobrava poc també, però es tocava molt. Ens passàvem el dia pels baixos fondos de la ciutat tocant en aquell tipus de baretos on la gent només hi va per col·locar-se un cop s’ha tancat la persiana. Després van venir coses més serioses, em refereixo a nivell professional. Un grup on ens prometien l’oro i el moro si aconseguíem sonar com Ketama ho havia fet als anys noranta. El resultat va ser un disc gravat als afores de Madrid en una zona industrial amb un nom vinculat a la corrupció policial, i una gira per les Espanyes en una furgoneta amb sis músics més que només parlaven de follar. Vaig descobrir que els homes ens podem passar hores i hores parlant de sexe sense aportar res de nou al tema. El capítol dels triunfitos també és tot curiós. Concerts i promeses de concerts per acompanyar productes enllaunats fets a imatge i semblança d’altres productes enllaunats que s’havien venut bé en èpoques anteriors. També vaig passar per algunes orquestres de festa major. Aquí no hi havia cap pretensió artística, copiar el més fidelment possible els èxits de la temporada juntament amb tot el repertori d’aquest tipus de formacions. No es cobrava gaire però estaves assegurat, tota una novetat en un context laboral deixat de la mà de Déu. El problema és que es tocava durant moltes hores i sempre arribaves molt tard a casa, i jo sóc d’anar a dormir a una hora prudent. Enmig de tot això, també hi va haver una banda que intentava sonar trendy a través d’unes cançons que parlaven de companyies aèries de baix cost i dels tomàquets cherry. Vàrem fer un disc amb nom de ciutat del nord d’Europa i alguns concerts per la ciutat. Sortíem a l’escenari vestits amb roba de l’HM, ulleres de pasta, i t’havies de passar tot el concert sense somriure cap vegada. Era una mica rotllo, però tot plegat enmig d’un ambient molt familiar, ja que als bolos només venien les novies embarassades dels altres músics i algun amic escampat. Tot el dia m’estaven inflant el cap perquè escoltes tal grup o tal altre ja que aquella era la direcció estètica que volien agafar, i me’n vaig acabar cansant.

Amb tot, un dia escoltes a la ràdio tota una sèrie de grups que fan cançons amb dos acords que expliquen parides amb més o menys encert, i resulta que tothom està encantat amb aquest rotllo. Te’ls escoltes i veus que molen molt, que el que s’ha de fer és dir parides amb pocs acords i melodies que recordin aquelles que es cantaven quan eres petit als esplais, i amb això arribes a un munt de gent. Ara bé, un dia vas a veure’ls en directe i allà no hi ha ningú que canti bé i a sobre sonen malament... Doncs això, menys parides i més música, jo mentrestant seguiré arribant puntual als bolos, ben vestit i afaitat.