drap3
parkingimg
Els vigilants / Xesco Mercé
Il·lustració de Jaime Burton
ccc

La primera cosa que li va cridar l’atenció fou el nombre de forats del quadre rosa de la sala 8. Semblava que avui en tenia més que el diumenge (perquè dilluns el Museu tancava). Va fer diversos intents d’aproximació a l’objectiu no satisfactoris, va pensar, emprant el llenguatge del curset de reciclatge que els havien fet fer aquell hivern. Aquell matí hi havia un parell de visites escolars que estaven donant més feina que de costum. Gairebé era migdia quan, amb el pretext de controlar un higròmetre que hi havia al racó dret de la sala, prop de la peça de Fontana, va poder observar de prop un foradet sospitós a la part inferior esquerra. Feia tota la pinta d’estar fet amb la punta d’un boli Bic i no tenia l’aspecte de quadrilàter esfondrat que tenien els altres. Havia d’estar alerta. L’obra quedava una mica en un angle mort i això no li feia bona espina. Al vespre, perquè els dimarts feia també el torn de nit, es miraria les cintes de les càmeres de seguretat per veure si algun d’aquells marrecs d’extraradi del matí o del sorollós grup d’adolescents ianquis de diumenge se li hagués passat pel cap fer la gracieta.

Cada cop la gent tenia menys comte en trepitjar la línia de seguretat i ell es feia un fart d’anar de sala en sala recriminat, amb tanta fermesa com amabilitat, com deia el manual, els visitants despistats. Sinó directament problemàtics (c. incívics, d. disruptius). La setmana passada va haver de cridar l’atenció tantes vegades a un tipus que va haver d’amenaçar-lo de fotre’l al carrer, més ben dit, convidar-lo a abandonar el recinte de forma permanent. L’home va dir-li que ell era una artista i necessitava tocar les obres dels mestres per sentir-les. Quina parida!. Deia que ho havia fet a tots els museus del món (la qual cosa el va fer pensar que no havíem d’envejar res de res en matèria de seguretat privada ni a França ni a Alemanya, ben al contrari). La companya de l’individu, que portava una criatura preciosa als braços, va intercedir, així com l’Olivares, que sempre estava a l’aguait. Com que gairebé era l’hora de dinar i el “tocador”, en el fons, semblava un tipus simpàtic, la cosa va quedar en no res, fins i tot amb un aire distès. Però ell sabia que havia d’estar sempre alerta. Era el vigilant.

Ja feia set anys que treballava al Museu, gairebé des de la seva remodelació. Era una feina que li agradava. Potser, si es posava a pensar una mica, era la millor feina que havia tingut. S’havia anat fent un bon currículum entre oficines i bancs (quedava molt endarrere l’època de les discoteques i bars de nit) i això li va permetre entrar en l’empresa d’ara, que treballava principalment per l’administració. Si havia de ser sincer, no havia entrat en un museu des de que era un adolescent eixelebrat com els que ara reprenia. Però, poc a poc, d’una forma subtil, li havia començat a agradar les coses que hi havia al Museu. I deia les coses perquè era un museu d’art contemporani. Això era molt més que modern. Ell havia estat treballant quatre mesos al Museu d’Art Modern de la ciutat, però mai (bé, potser el va enlluernar una mica al principi) va acabar de connectar amb aquella successió de paisatges, dones despullades, retrats i bodegons pintats amb coloraines llampants o amb formes anguloses. Al final li semblaven tots iguals.

El dia que va arribar al Museu, s’ha de reconèixer, li va sorprendre tot allò. Recorda que la primera sala que li va tocar vetllar va ser un muntatge de Beuys. Unes quantes mantes, greix de tractor i unes peces que semblaven de formigó però eren d’una mena de plàstic fibrós, una mica de pintura marró, que semblava fang, un mocador, un barret i plom desfet. Ell reconeix, amb una mitja rialla quan hi pensa, que va flipar una bona estona. Com que els torns de vigilància eren rotatoris, i, moltes vegades escollia la planta d’Exposicions temporals, perquè, juntament amb l’Olivares, ja era el més veterà i triava, sense abusar-ne. En poc més de set anys havia vist, a més de l’extensa obra permanent del Museu, més d’una dotzena de muntatges puntuals. A les llargues hores de vigilància (tres nits una setmana i dues la següent) aprofitava per fullejar els catàlegs de la botiga i, cada cop més sovint, s’asseia a la biblioteca a llegir llibres monogràfics sobre algun artista que li havien sorprès agradablement. No creia que els companys d’empresa (cinc, contant l’Olivares) paressin la mateixa atenció que ell. Segur que per a ells era sols una feina.

Per a ell era molt més, les hores es feien sempre feixugues passejant pel pàrquing, controlant la bona connectivitat de les alarmes o bé mirant el calidoscopi quadriculat dels monitors de les càmeres de vigilància. En canvi, quan rondava parsimoniosament per les sales d’exposicions el temps se li feia agradablement curt. Fins i tot diria que desesperadament curt. Li agradava voltar per les sales i anar mirant els quadres i les instal·lacions (que eren una mena d’escultures amb materials estranys). Cada estona un, o, a vegades, només contemplava els d’un sol autor. O els que s’assemblaven. O els del mateix color. Cada dia jugava a repassar les obres. Se sabia els noms dels autors de memòria, fins i tot alguns títols, però a ell l’anglès no se li donava massa bé i, de fet, els títols no eren tan importants com els artistes. Ell calculava que quan portava poc més de sis mesos, ja podia distingir als més importants. Quan en portava un any, gairebé sabia fins i tot el nom de l’estil (les dates tampoc eren el seu punt fort). Podria dir-se que, quasi sense voler, sense proposar-s’ho, s’havia convertit en un petit expert en art contemporani.

Però ara el preocupava el foradet del Fontana. Quan al vespre, mentre es menjava l’entrepà de truita de carabassó que li feia sa mare, va visionar, en càmera ràpida, les cintes de la sala 8. Cap canalla s’hi va apropar prou com per fer-hi alguna cosa, alguna intervenció, com havia llegit que es deien aquestes coses amb llenguatge artístic. La única que s’hi havia atansat prou va ser aquella nova conservadora que portava els cabells “a la garçon”. Un no sé què, potser instint professional, el va posar en guàrdia. Era una noia tot just sortida de la facultat. Se la veia tímida però sempre simpàtica i amable. I també prou forta per suportar treballar a les ordres de la Puigdellívol, la conservadora cap, a més de sotsdirectora del Museu. Encara que, de fet, ella era l’ama i senyora de la casa perquè el senyor Ramon, el director, gairebé no se li veia mai el pel per allí, enfeinat com estava en els seus llibres, conferències, actes oficials i empaitar les criades. La Puigdellívol era d’aquelles persones que tenen tanta mala llet com eficàcia en la feina. Era un autèntica crack en l’àmbit de la restauració i teniu un ull clínic per detectar el més mínim detall fora de lloc al “seu” museu.

L’Olivares havia estat un tomb a casa de la Puigdellívol, per portar-li un paquet urgent, i li va explicar que el seu cau era una autèntica lleonera. Bona cosa, va pensar ell, ingènuament, perquè quan el seu company va afegir “en casa del herrero, cuchillo de palo” va saber, definitivament, que la Puigdellívol seria la millor conservadora que podia tenir el Museu i, per tant, la seva més íntima i secreta enemiga. Perquè el Museu també era el “seu” museu. Se sabia la distribució dels quadres de forma mil·limètrica. Ara es savía fins i tot els títols (encara que eren prou estranyets, collons!). Fins i tot, més d’una vegada, havia canviat furtivament l’alçada o la posició d’algun quadre per aconseguir un resultat plàstic global més encertat. I tenia opinions diferents de com s’agrupaven alguns artistes, moltes vegades fent cas a conceptes de nacionalitat o data i no a coincidències estètiques. Però ell callava. I vigilava. Tot això no era feina seva. Però li hagués agradat poder parlar-ne amb l’Olivares, o potser amb la nova conservadora o amb algú altre del Museu, fins i tot amb la Maricarmen o alguna de les noietes de recepció.

La “Putxi”, com li deia l’Oli, era doncs, la seva antagonista total. Ell ja feia temps que s’havia començat a fer seu el Museu (de fet, un més abans de que arribés la cap, i la veterania és un grau). Els quadres ja no eren solament de Kandinsky, de Kippenberger o de Koons (ara ja era a la L, i aviat podria començar a estudiar i memoritzar els de la M, que eren els que més li agradaven), ni del públic (això ja ho donava per suposat, l’art és de tots), ara també eren una mica seus. Tot va començar quasi com una d’entremaliadura. Feia poc que era al museu i encara no havia sabut aprendre a veure i a sentir (com deia aquell penjat de l’altra setmana) veritablement les obres. Llavors també encara era una mica massa jove i sovint s’avorria fent la ronda nocturna. Va ser una nit especialment estopenca de passar quan, amb una irresponsabilitat (irrepetible) que ara el feia avergonyir, va agafar el llapis que portava amb l’Agenda d’incidències i va apuntar, com es deia que feien els presos a les presons i ell havia fet al sostre de fusta la llitera quan feia la mili, els dies que feia que pencava allí. De cinc en cinc tatxats. Ho va fer damunt d’un Cy Twombly.

Les setmanes següents va estar una mica neguitós per tot plegat, però, per la seva sorpresa, ningú se’n va adonar. Ni la mateixa Putxi que tota la setmana va rodar per la sala del costat muntant dues peces noves xulíssimes del Tàpies. Va ser una bretolada, però, com més mirava el quadre (i s’ho feia venir bé per vigilar sempre el segon pis) més satisfet estava del resultat. I així, d’aquesta forma tan simple va començar la seva febre intervencionista. Òbviament s’havia de ser cautelós. No hi havia cap pressa de cap tipus. La feina era estable i quan l’Olivares aconseguís el seu desitjat trasllat ell, que era l’únic fix de la plantilla, seria el nou cap de seguretat. I per força dies. Ja portava més de vint intervencions. Encara no havia pogut fer-ho a alguns quadres que li agradaven especialment. Havia de millorar encara moltíssim la tècnica. Feia més de dos anys que anava a l’acadèmia de dibuix del senyor Pallarès, un vell pintor del barri antic, que tenia el taller molt a prop del Museu i que li havia ensenyat els conceptes bàsics del dibuix, el color i la composició. Pallarès era un bon home i un savi, encara que cada dia estava més sord i sonat, i apreciava els seus progressos artístics. Els confessables, clar.

Al darrer any, cada mes intentava intervenir en alguna peça, fins i tot s’havia atrevit amb un escultura de Tony Cragg. Aquella matinada, anant cap al metro pel descampat, havia trobat una llauna que tenia un color verd grogós preciós. Sense saber encara massa per què se la va posar a la butxaca i d’allí va acabar oblidada uns dies al fons de la taquilla fins que van instal·lar el Cragg i va veure, de forma meridiana, quin era el lloc reservat per a la seva llauna. Ja feia dies que veia que un Rothko havia millorat. Primer va pensar que era per la il·luminació canviant per les obres del Centre del costat. Però no, era indubtable que, amb un toc mestre subtil, el quadre tenia molt més sentit que abans. Ell jura i perjura que mai hagués pensat que l’autora d’aquella meravella, que respirava una poesia i una sensibilitat indescriptibles, hagués estat qui va estar. Aquell vespre, divendres, la gent marxava d’hora, va mirar al catàleg del museu el quadre de Rothko. La dificultat de fotografiar els quadres (i d’això n’havia parlat molt amb el Jesús, un tipus prematurament canós i amb un ull de vidre que era un expert retratista i que feia la majoria de fotos oficials del Museu) podia fer dubtar, però ell, que havia vist aquell quadre una mitjana de quatre dies a la setmana durant set anys, sabia que allí hi havia marro.

Va ser just llavors quan va voler fer una comprovació, gairebé per curiositat, al quadre rosa de Fontana i va fer un altre descobriment fascinant. Al catàleg guardat, al bo, hi havia també el forat que ell sospitava causat per un bolígraf. Va ser a l’inclinar la pàgina quan, gairebé imperceptiblement va veure una lluentor, entre lila fosc i daurada, com les taques de tinta que hi havia a les taules de les escoles (això ho havia llegit en un llibre de l’inspector Maigret i li va fer gràcia que la seva mare, amb qui solia compartir lectures, també hagués parat atenció en aquell detall). Estava molt ben fet, però era evident que ho havien pintat. La descoberta el va posar en un grau d’excitació que només aconseguia quan intervenia. I li agradava. Va comprovar els catàlegs de mostra (que no portaven la protecció de cel·lofana) i no tenien el punt com al llibre gros. Tot el va fer sospitar, immediatament, de la Clara, la nova conservadora. Allò era una obra ben feta, sí senyor, que empetitia fins i tot el seu humil treball d’intervenció. Allà mateix es va començar a rumiar un pla de vigilància tangencial per descobrir l’entrellat d’aquell suggerent misteri.

Aquella nit, amb l’esvalotament de les troballes, s’havia endarrerit una mica massa, cosa absolutament inusual en ell, i es va canviar corrents i de pressa per anar a casa i obrir l’ordinador. Era a punt de sortir quan, també guiat per un instint inexplicable, un sorollet, un reflex, va girar cua per fer un darrer cop d’ull al Rothko i va ser llavors quan va veure la Maricarmen. Mai no ho hagués dit, es repetia, però quan la va veure amb un fregall d’alumini, convertir aquell verd ampolla fred i opac en un altre verd que aconseguia una lluminositat de maragda, gairebé li va caure la mandíbula inferior al terra de la sorpresa. La Maricarmen, amb qui ja tenia molt bona sintonia des de sempre (potser feia també tres o quatre anys que era al Museu), era una de les feineres de nit. Ell va haver de córrer darrera seu i tranquil·litzar-la de forma enèrgica. I felicitar-la, perquè sí, Maricarmen, ell també arreglava (la dona no utilitzava la paraula intervenir) els quadres. Ell també s’estimava de forma callada i constant, aquelles obres que la majoria de turistes i escolars no en miraven ni la pell. Aquella nit va néixer una amistat indestructible i alliberadora.

Tots dos, cada dimarts i cada divendres, s’ho feien venir bé per trobar-se algun moment i parlar d’art. Perquè, de fet, això era el que més els hi agradava de fer. Van començar a planificar alguna acció conjunta (a la Maricarmen li va agradar molt el concepte de cadàver exquisit que li va explicar ell). Tot i això cadascú també actuava per la seva banda i van establir un joc tàcit, consistent en descobrir quina millora-intervenció havia fet l’altre. Tots dos, molt més ell, era clar, havien vigilat de prop a una possible aliada, la Clara. De fet, estaven convençuts també que ella participava de la seva pràctica (i de fet aquesta paraula va ser ella la qui la va introduir, més tard, al grup, al grup de treball com deia ella). Un dia, aprofitant una visita guiada que feia la Clara (ho solia fer amb Universitats i grups selectes, cortesia del Museu i de la Puigdellívol, que no era massa de remenar el cul davant segons qui) a una delegació del Museu Ludwig de Colònia. Quan era a la sala 8, en un moment de descans, aprofitant el canvi de sala, ella li va somriure, fent una esbufegada una mica teatralment, i ell es va armar de valor i li va assenyalar el Fontana amb una mà i va ver el signe d’O.K. (una mica en desús, potser) amb l’altra.

En un primer moment els ulls de la Clara es van quedar una mica congelats, com les imatges congelades, darrera les ulleres de muntura morada. Però ell va somriure-li per intentar calmar-la també amb els ulls i fer-li saber que sí, que ell, que ells també ho sabien, que estava bé, que ja en parlarien. Va ser uns dies desprès quan el quarto de les escombres del quart pis, molt a prop de la sortida a la terrassa (de la qual no se n’havia d’abusar, per no haver de tancar i obrir cada cop l’alarma) es va convertir en el centre d’operacions clandestí del grup. Tots tres esperaven la nit del dimarts, en la que la Clara, amb el pretext d’actualitzar la feina del cap de setmana, que ella no treballava, es podia quedar una estona més sense aixecar cap sospita de ningú. I sobre tot de la Puigdellívol. I de l’Olivares, que ell sabia que era molt més llest del que volia no aparentar. Els sis mesos següents van tenir dies memorables. Feien pràctiques intervencionals a dos, a quatre i a sis mans. Algunes molt premeditades i discutides. A vegades passaven setmanes parlant d’un autor o d’una peça en concret abans de fer l’acció. D’altres tenien, al contrari, la gràcia de l’espontaneïtat, la frescor d’allò inesperat.

Per exemple, després de discutir setmanes sobre quin negre havíem d’utilitzar per fer una línea més en un Mondrian, i fer múltiples i infructuoses proves al taller del Pallarès, que ja era poc menys que la seu social oficial, discreta per la quantitat de personatges estranys que i circulaven i perfectament equipada pels experiments químics de la Clara, va ser la Maricarmen la que va trobar el color i la textura perfectes. Quan netejava l’oficina i recollia els estralls d’una fotocopiadora avariada, va fer una barreja entre aquella mena de mató de petroli del toner i cera dels mobles que va resultar tan versemblant que hi havia dies que ell, quan li tocava vigilar el segon pis, no sabia distingir quina era la línia que havia traçat el grup i quines el pintor holandès. La Clara s’encarregava de retocar en un principi, si calia (perquè era necessari també un cert risc) les imatges del catàleg oficial, treballant amb el Photoshop fantàstic que els havia deixat el Jesús, que, com ell havia sospitat i desitjat més d’un cop, i també la noia, va acabar formant part activa del grup. Els seus coneixements va ser imprescindibles, per exemple, alhora de retocar els vídeos de Pierrick Sorin i qualsevol altra imatge de reproducció fotomecànica o digital.

Van haver-hi també moments d’autèntic perill en aquells temps feliços. Un d’especialment tens va ser quan van actuar sobre un quadre blau de Klein. Les dones del grup havien aconseguit un blau, amb blauet de rentar, pinta ungles de fantasia i succedani de làtex que feia caure de cul. El Jesús va col·laborar decisivament en la fixació, cosa que el preocupava, per deformació professional, de forma particular. I tenia motius per estar-hi amoïnat. Va passar just al moment que aquell babau del batlle i tota la patuleia celebraven oficialment l’adquisició d’un Barceló al Museu, amb la premsa de testimoni i el Jesús fent de fotògraf de la casa. Ell, que s’encarregava personalment de vetllar per la seguretat d’aquest tipus d’actes, de forma coordinada amb aquella colla de paranoics que semblaven sortits d’una pel·lícula de la CIA que sempre acompanyaven a la gent important, va veure una lleu, gairebé imperceptible capa de pols blava al terra. Amb els llums dels focus i l’aire condicionat reverberant semblava aquella mena de llum cian que protegia els ous a la pel·lícula “Alien”.

Ell va mirar de reüll amb urgència la Clara, que seguia de prop el seguici i a la Puigdellívol, que aquell dia es va haver de mudar i ho va fer amb un vestit de vellut blau terriblement adequat. Ella va assenyalar-li amb la mirada a la seva cap, que ja havia repetit un parell de cops un gest que precedia les grans tragèdies i els cataclismes naturals. Es feia relliscar amb el dit petit les ulleres minúscules pel nas de rapaç, reptant les lleis de la gravetat i l’equilibri, i havia mirat tot just sota del quadre de Klein. Tot d’una, aprofitant la monòtona veu nassal de l’alcalde que repetia un discurs innocu, va apartar-se del grup per anar cap al quadre blau. Des d’on era el Jesús, que se n’havia adonat del que, a partir d’aquell dia es diria la IBK crisi, la composició semblava un fotograma perfecte d’una pel·lícula de Lynch o de Tati, va pensar escapant-se-li una rialleta nerviosa. Ell era encara més lluny que el Jesús. Massa lluny com per poder fer una intervenció d’emergència inespecífica. I va ser llavors quan, casualitats sabies del destí, va sonar l’alarma de la sala del costat i el personal del museu i els de la CIA es van afanyar, movent-se lateralment com els crancs, per veure què hi havia passat.

Òbviament, amb el seu instint felí, la Puigdellívol va ser la primera en fer-hi capi allí estava l’Olivares fent el gest tranquil·litzador, amb els tres dits de la mà dreta sobre el dors de l’esquerra, pels entesos. Desprès, va parlar a cau d’orella amb la cap per explicar-li la necessitat d’ampliar un pam alguna zona de distància de seguretat que feia saltar amb massa freqüència les alarmes. I més els dies que hi havia tanta gent i enrenou. Per sort es va canviar de sala, per anar a veure el bony de l’Anish Kapoor i la Maricarmen, amb un zel i una celeritat que ja voldrien per a ells els homes de negre de la CIA, va fer una passada de mopa tan precisa, elegant i discreta que no l’hauria superat cap dels pintors gestuals, com el Soulages del quadre de l’altre costat de la sala. Desprès tots es van fer un fart de riure a can Pallarès, fins i tot el vell que no s’assabentava de què anava tot plegat (o sí?) però el vi que acompanyava el sopar fred hi ajudava. I aquell anècdota va ser la base de moltes versions diferents, cada qual més inversemblant, en els sopars posteriors del grup durant molts anys desprès. Fins i tot el que tenia més gràcia explicant-ho era el Klaus, un estudiant becari alemany que va acabar treballant a la Biblioteca i anant-se’n a viure amb la Clara, això que havia entrat al museu més dos anys més tard que el dia la crisi del blau.

Cadascun dels membres del grup, que ja havia establert contactes amb d’altres museus (no sols de la ciutat i el país, sinó que ja tenien contactes amb llocs tan exòtics com Nîmes o Kaunas), va acabar tenint un cert estil personal a l’hora d’intervenir. Clara era, de lluny la més elegant. Tenia una certa tirada als Fontana i això es notava en el nou tall del quadre groc pàl·lid de la famosa sala 8. Klaus (a qui l’Olivares sempre li deia que tenia nom més de conserge que de bibliotecari) era, potser per la seva joventut el més agosarat. Molts cops canviava de lloc objectes i títols, de forma temporal, per pura diversió. Va col·locar una cuina vella al jardí de les escultures i ningú en tres llargues setmanes se’n va adonar de res. Maricarmen era una autèntica experta en l’Informalisme, fins i tot quan va entrar al camp més tridimensional, millorant aquells plàstics vermells del Burri. I ell, a qui tots, fins i tot els més joves i preparats, tractaven, amb prou tacte per no ofendre’l, com a mestre, ara s’atrevia ja amb qualsevol cosa. Fins i tot havia començat, a casa seva, ara que tenia més espai des de que la mare va decidir desmuntar el cosidor, a fer-se un petit estudi i una humil col·lecció que aviat seria gairebé tan important com les d’alguns museus petits, com el de Nîmes, que va visitar aquelles vacances.

Allí va poder veure una gran mostra de Lucien Freud, que li agradava particularment, gairebé com Bacon, però diferent. No pas més clàssic, potser més inquietant. Això va fer recordar-li un dels fets més enigmàtics de la història del Grup. Una tarda que voltava pel segon pis, més per estirar les cames que per res, perquè llavors ja feia pràcticament d’encarregat de seguretat, ja què l’Olivares havia aconseguit el trasllat a la seva terra i eren a un període traspàs de poders i passava força hores, més del que voldria, a l’oficineta i amb l’ordinador, va fer una troballa inquietant. Entre la cella i la parpella d’un retrat doble d’un vell i un jove amb cos de camisa fet pel pintor anglès hi havia una tireta, de les que es posa la canalla als dits quan es tallen o la que es posava ell als peus adolorits per fer la ronda, rebregada i modelada amb làtex. Era una intervenció ben feta, de primer ordre, tant com les que feia ell. Però tenia un punt d’orgull, d’ostentació del que ell mai n’havia estat capaç. Es veia clarament que era una tireta, però quedava impressionantment bé damunt de l’ull d’aquell xapero. Era una obra mestra. Va córrer a dir-ho als altres, però cap d’ells en sabia res, la qual cosa era terrible. I tots van coincidir en els elogis de l’anònima intervenció. I tots van quedar, per igual, perplexos i intrigats.

Els mesos següents va reforçar la vigilància amb un interès i una dedicació que fins i tot la Puigdellívol va fer-li un comentari afalagador i gairebé afectuós, posant-lo, davant de la junta del Consell, com un exemple de professionalitat i amor al treball. I a l’art, en definitiva, pensà ell. Com tots els del grup, com tota aquella colla de gent que vetllaven per millorar, cada dia una miqueta, aquell i altres museus del món. Perquè la gent que els visitava veiés cada cop un quadre renovat, un petit detall que abans havia descuidat, una nova perspectiva que canviava i enriquia el sentit global de l’obra i de tot. Perquè cada cop que la gent visités un museu, es fixés bé en cada racó, en cada angle, cada matís, esperant trobar-lo canviat. Eren els vigilants. I farien la seva feina, sorda i implacable, per molts directors, conservadors, crítics i estudiosos que fiquessin el nas al seu territori. Ara, a més, sabia que sobre ell queia una responsabilitat que ell acceptava i agraïa. El dia que feien el sopar de comiat de l’Olivares, després d’emocionats discursos i intercanvi d’adreces i regals, el seu vell col·lega, quan s’abraçaven per darrer i enèsim cop li va posar un sobre a la butxaca, dient-li: “-Això és per tu. Per a la ronda de nit”.

L’endemà, amb una ressaca que no recordava des de feia temps, va trobar el sobre i gairebé no li va caldre obrir per saber què era. Només al tacte estrany, sota el paper, va saber de seguida que era una tireta normal i corrent. L’Oli li havia passat el testimoni. Ell era, des de llavors fins qui sap quan, el vigilant.