drap3
parkingimg
Plagi / David Parra
Il·lustració de Jud Holden
ccc

“No hay libro que no descienda de otro libro”, va afirmar Carlos Fuentes quan Guillermo Cabrera Infante va acusar-lo d'haver-se inspirat potser un pèl massa en la seva obra per escriure la novel·la Cumpleaños. Uns anys després, el també mexicà Víctor Manuel Celorio va considerar que existien alguns personatges sospitosament semblants i un munt de coincidències textuals entre la seva novel·la El unicornio azul (1985) i Diana o la cazadora solitaria, publicada per Fuentes l'any 1994. L'escàndol estava servit ja que, com us podeu imaginar, com més cèlebre és l'autor acusat, més rebombori mediàtic ressona. Sembla, però, que alguna cosa relacionada amb la celebritat hi devia haver, en aquestes acusacions, donat que algun crític va considerar que Víctor Manuel Celorio, el qual va haver de pagar l'edició de El unicornio azul amb diners de la seva butxaca, va patir un atac de vanitat en emmirallar-se a les pàgines d'un dels autors llatinoamericans més reconeguts. Cal afegir, sense ànims tendenciosos de condicionar el judici del lector, que el tal Víctor Manuel Celorio, a més d'escriptor, ha estat també empresari, líder sindical i inventor amb vàries patents.

“No hay libro que no descienda de otro libro” és una frase que no reconeix el plagi, però que conté tota una teoria literària. Ens recorda aquella que va pronunciar Luis Racionero (“Se trata de intertextualidad y no de plagio”) quan va ser acusat d'haver afusellat El legado de Grecia de Gilbert Murray al seu llibre La Atenas de Pericles. L'ex director de la Biblioteca Nacional pretenia adduir un procediment legítim de diàleg entre obres literàries i assagístiques per justificar una manca d'ús de les cometes.

Què mou un autor a cometre aquesta forma de canibalisme literari que és el plagi? La manca d'idees? Les presses? La mandra? La cleptomania? Alfredo Bryce Echenique, a fi de justificar el plagi de setze articles, va assegurar que tot plegat es devia a una equivocació de la seva secretària. El seu editor madrileny va anar molt més enllà afirmant que uns lladres havien entrat feia poc a la casa que l'escriptor peruà tenia a Barcelona i havien tingut accés als seus ordinadors. El suposat plagi era atribuïble, doncs, a uns lladres hackers. Eren declaracions supèrflues donat que tothom coneixia la faceta de bevedor compulsiu i empedreït de Bryce Echenique. Beure professionalment és una activitat que requereix dedicació a temps complet. Els encàrrecs s'acumulen sobre la taula, els terminis d'entrega s'esgoten, el telèfon sona sense parar i aleshores internet es converteix en el millor amic dels sants bevedors i dels estudiants mandrosos. No obstant això, sovint ens preguntem per què els escriptors no utilitzen, durant el procés de creació, la inventiva, l'originalitat i la convicció amb què després promocionen els seus llibres o es defensen d'acusacions de plagi. “Es obra de unos hackers” és una frase que es mereix formar part d'una novel·la.

¿Són necessàries totes aquestes excuses, tenint en compte que, al nostre país, els tramposos, els mentiders i els estafadors gaudeixen d'una generosa impunitat? La prometedora carrera literària d'Ana Rosa Quintana, per exemple, es va veure estroncada ja als seus inicis quan l'editorial Planeta va haver de retirar de la circulació la seva primera novel·la en descobrir-se que copiava paràgrafs i pàgines senceres de dues novel·les. Tanmateix, l'altra carrera d'Ana Rosa, la de presentadora de televisió, no es va veure gens ressentida, ans al contrari, tot i haver reconegut, amb afany de descàrrec, que a més a més havia contractat els serveis d'un negre literari. “Un col·laborador” li havia jugat una mala passada, va afirmar. El tema dels “negres literaris” o “escriptors fantasmes” es mereix un article a part, potser en un altre número de la nostra revista, malgrat que el fenomen del plagi i el de l'existència de negres literaris estiguin tan entortolligats. Al capdavall, el terme “plagi” prové del llatí PLAGIARE que, segons l'Alcover-Moll, significa “robar o comprar un home lliure per a vendre'l o tenir-lo com a esclau”.

També hi ha qui és ben conscient de la impunitat a què fèiem referència i mira de jugar les seves cartes aprofitant que les càmeres enfoquen i que els flaixos es disparen. És el cas de Lucía Etxebarría. Quan un jutjat de València va acceptar a tràmit una denúncia per plagi contra l'escriptora, aquesta va declarar que esperava que l'escàndol fes augmentar les vendes del llibre. No pot haver-hi res que estigui més lluny d'allò que Harold Bloom anomena “l'ansietat de la influència”, aquella que pateixen els escriptors quan lluiten per deslliurar-se dels seus models literaris a fi d'emprendre un camí propi i original. Mentre escriptors com James Joyce, Sigmund Freud, William Faulkner o Francis Scott Fitzgerald cremaven un munt d'energia psíquica per desmarcar-se de la influència dels models i per ajuntar prou arguments que els permetessin negar la paternitat d'autors com William Shakespeare, Herman Melville, Mark Twain o Sherwood Anderson, altres, per contra, exerceixen el copy/paste sense haver de prendre ni mig mil·ligram d'ansiolítics.

Podríem seguir enumerant exemples de plagiaris, a fi d'intuir les seves motivacions, d'escoltar-ne els subterfugis. Però què passa amb les víctimes devorades pels caníbals? Quines històries s'amaguen darrere dels autors copiats, d'aquells que han picat pedra per esculpir una pàgina que després han vist signada amb un altre nom? Podríem exposar una tirallonga de casos, però ens detindrem tan sols en un, que ens sembla prou interessant i il·lustratiu.

L'escriptor sudafricà Greofrey Verworren va néixer a Ciutat del Cap l'any 1933. Descendent d'una família d'antics bòers que sempre havia ocupat un lloc preeminent en la societat afrikàner, als trenta-cinc anys es va convertir en professor adjunt del Departament de Literatura de la Universitat de Johannesburg, feina que va dur a terme fins a la seva jubilació. L'any 1958 va escriure la seva primera novel·la, titulada Camins pedregosos, i a partir d'aleshores en va publicar una cada dos anys, amb inviolable regularitat. Es tractava de novel·les històriques que exaltaven l'èpica dels afrikàners durant l'època de colonització: els seus pelegrinatges homèrics per terres inhòspites al capdamunt de carretes precàries reivindicant-se com un poble escollit; els enfrontaments sagnants contra les tribus xhosa i zulu que volien abocar-los a l'oceà del qual havien sorgit; les guerres bíbliques contra l'Imperi Britànic que els negava la independència. Greofrey Verworren tenia un grup reduït de lectors fidels, de manera que el seu editor era capaç de calcular els exemplars que calia imprimir sense que en sobrés ni en manqués ni un. Quan era convocat per donar alguna conferència, sempre era, tanmateix, en qualitat de professor universitari. Alguns diumenges a la tarda prenia el te en clubs de lectura de dones que ultrapassaven la cinquantena i que tenien el cognom del pare o d'un marit difunt.

El 1985, a l'edat de cinquanta-dos anys, Greofrey Verworren es va casar amb una noia de vint-i-dos que havia estat alumna seva a la universitat. En alguna fotografia que circula per internet es pot comprovar que es tractava d'una noia més aviat poc afavorida i amb bastant de sobrepès, vestida amb roba mongívola i amb els cabells recollits en un monyo dels anys trenta però, al capdavall, vint-i-dos anys eren tot un repte per a un home de cinquanta-dos. I els temps havien canviat. L'apartheid agonitzava i una nova mentalitat s'escampava pel país. Potser per això, o també per la influència postjuvenil de la seva dona, Greofrey Verworren va publicar Les catifes ratades, una novel·la on retratava, amb una lleu pàtina d'ironia, la societat rància de vídues i solterones que tant havia sovintejat. El seu editor de tota la vida va errar els càlculs, ja que va haver d'imprimir una segona edició. Abans que aquesta s'esgotés, Greofrey Verworren va patir l'ensurt de veure que li havien plagiat l'obra. L'havien publicada amb un altre títol, Udols a la carretera, però no n'havien canviat ni una sola coma. Les més de tres-centes pàgines eren absolutament idèntiques.

L'autor del plagi es deia Peter Malan, de raça blanca, una incipient estrella del rock sudafricà que havia comès la gosadia de cantar (desafinadament) acompanyat per una banda de músics negres en antres de Johannesburg pels quals circulaven tota mena de drogues vuitanteres. Tenia un expedient policial gens menyspreable: tràfic de drogues, falsificació de documents i de moneda, perversió de menors d'ambdós sexes, perjuri i un llarg etcètera. Amb tot, Peter Malan era idolatrat per aquella nova generació de joves blancs de classe mitjana que abominaven de l'apartheid i dels afrikàners blancs i fonamentalistes que havien convertit Sudàfrica en un país menystingut arreu del món.

Greofrey Verworren va denunciar el plagi i un jutge va fer retirar de la circulació l'obra fraudulenta. Tot i que l'escàndol va desaparèixer de les pàgines dels diaris, Udols a la carretera es va seguir imprimint clandestinament malgrat que pèrits imparcials havien demostrat que es tractava d'una novel·la plagiada. No se sap quants exemplars pirates circulaven de sotamà, però les estimacions apunten a quantitats molt elevades. I Greofrey Verworren en va ser testimoni, desconcertat al principi, desesperat amb el pas del temps en veure que, mentre Les catifes ratades es venia a preu de saldo en parades als carrers, Udols a la carretera es venia com xurros a les rebotigues de les llibreries. I la justícia no podia fer-hi res.

Quan Nelson Mandela ja era president, Peter Malan va posar fre a la seva vida desbocada. Apareixia, amb tot, a les revistes del cor, de bracet de models o de presentadores de televisió, banyant-se en platges nudistes o pilotant motos de grans cilindrades. Quan li preguntaven per Udols a la carretera, el llibre més llegit de la dècada, sempre responia amb frases ambigües i un somriure sorneguer.

Greofrey Verworren va morir l'any 2002 en un centre psiquiàtric de Durban on va ser ingressat sis anys abans. En els últims temps de la seva vida, els pocs periodistes encuriosits que el visitaven el trobaven amb la cara pintada de negre, vestit tan sols amb un llençol lligat a la cintura i proclamant amb veu solemne que era el capitost d'una tribu zulu. Un d'aquests periodistes va signar una petita necrològica publicada al Pretoria News. Es titulava “Són els homes els que trien els llibres o els llibres els que trien els homes?”