drap3
drap3
drap3
drap4
drap4
parkingimg
El naufraguito / La Conxinxina
Fotografies de les portades facilitades per Ceferino Galán. Il·lustració i vídeo de Xesco Mercé
ccc

Diuen que l’illa és més enllà de la línia de l’ombra que va traçar aquell insigne navegant, conegut per la posteritat com Joseph Conrad, el qual, com molts altres, quan li va arribar l’hora d’abandonar el mar, s’aferrà a la literatura com a un calabrot miraculós enmig d’una tempesta, potser per enyorar una mica menys el cruixir fragorós de la fusta, l’esclat semiesfèric del drap inflat i el caminar d’embriac equilibrista perpetu.

Gairebé cap dels grans navegants, ni Colom, ni Cock, ni Jasó, ni Corto Maltese van dir mai, qui sap si per egoisme, per lleialtat o per vergonya, si l’havien trobat. Cap cartògraf aconseguí fixar-la a les cartes nàutiques privades d’Ahab, ni als mapes perseguits per Long John Silver, ni als fabulosos planisferis de Zheng-He. Cap poeta ens va dir de forma tan melodiosa com críptica, com arribar-hi, ni a les llegendes d’Odisseu, ni les cançons del príncep Madoc, ni als contes de Simbad.

Tot i això, tots els vaixells que volen ser dignes del seu nom, Victoria, Black Swan o Endurance, la hi tenen un espai reservat al seu quadern de bitàcola. I qualsevol que hagi sentit la crida ineludible de Posidó, digueu-li Eric “el roig”, Jack “l’afortunat” o, simplement, Ismael, coneix la seva existència i somia en poder ser despertat algun dia d’un somni estrany a la seva sorra blanca, immobilitzat per minúsculs homenets.

Diuen que és potser la mateixa que primer va acollir el primer dels robinsons, Crusoe o qui ho sap si Defoe. Desprès va ser el cau secret d’un capità de misantropia i de compromís ecològic proverbials i profètics, Nemo, i, més tard, el refugi d’un exòtic i televisiu pirata d’ulls verds. Anys desprès va ser el bastió inexpugnable del llegendari soldat japonès Hiro Onoda, oblidat pels vencedors i vençuts de la darrera guerra planetària. Ara i per la resta dels dies, és el paradís secret on viuen, entre d’altres, Elvis, Marylin, Bruce Lee, Michael Jackson, Jesús Gil o Bin Laden.

Ha tingut molts noms: Cipango, Misteriosa, Rapa Nui, Fantasía... tal com canta la sintonia radiofònica “nombres que te soñaba, mares que no olvidé, mi querida sin nombre, mi querida Babel”, però només un home sap realment que no en té. Alguns se l’imaginen barroca i intricada com la del doctor Moreau, d’altres ubèrrima i carnal com la del Bounty i d’altres exquisidament conceptual, com les que dibuixava el gran Coll al TBO. Però, ara per ara, només un home sap de forma fefaent com és. Ens referim, és clar, a “El naufraguito”, a qui hem pogut fer aquesta atropellada entrevista a base d’un atzarós intercanvi de botelles i missatges

La Conxinxina: Tothom ha pensat més d’un cop què s’emportaria a una illa deserta i potser no tant què hi trobaria. Un dels tresors-temors humans més grans és la soledat. Un nàufrag de ben segur que en sap del tema. Es veritat que dura 100 anys? Arribes a acostumar-t’hi i et prens prou confiança per dir-li “Sole”? El treball de creació literària (com ho és la del boxejador, la del torero o la de l’artista) és intrínsecament i consubstancialment solitària?

El Naufraguito: Es cierto que la soledad bien administrada es un tesoro para el ser humano que desee razonar consigo mismo y elegir las decisiones más adecuadas. Y para recordar lo hermoso. Decía Wordsworth que la belleza siempre subsiste en el recuerdo. En cuanto a la creación literaria yo distinguiría dos fases, la primera es lo que algunos llaman el ofrecimiento, que consiste en recoger todo lo que te puedes encontrar y que esté relacionado con el tema en el que estés trabajando. Para eso tienes que salir a la calle, leer, escuchar atentamente y, sobre todo, estar alerta para que no se te escape nada. Es increible la cantidad de datos e informaciones que nos ofrece nuestro entorno y que pueden sernos útiles. Y también hay datos o imágenes, en principio irrelevantes, pero que nuestra mente conecta con otros datos y nos sugiere algo que no habíamos previsto. En la segunda fase, la de creación propiamente dicha, hay que disponer todo lo que tengamos y mezclarlo con nuestras ideas, y para esto sí necesitamos soledad.

La Conxinxina: Tanmateix també s’han conegut casos de conflicte insular quan dos (i no més) ja són multitud. Que els hi diguin, sinó, a Lee Marvin i a Toshiro Mifune o als abnegats nàufrags de Forges, embarcats en una picabaralla perenne en algun dels mars del sud de London. I no diguem res de la de “Lost” o la dels Famosos, illes conflictives per definició, amb Paquirrín o sense. Vostè s’ha trobat algun Divendres, algun Ben Gunn o a alguna (ai!) Catherine Deneuve a la seva illa?

El Naufraguito: Nos hubiera gustado encontrar a Marilyn pero seguramente, y como sucede con lo que más deseamos, estará en otra isla. En Isla Naufragio solo hay náufragos, la mayoría involuntarios, náufragos que a pesar de haberlo perdido todo aún confían que la salvación existe. Son tan ingenuos que rápidamente olvidan, sin darse cuenta que solo el olvido nos amenaza con los peores naufragios.

La Conxinxina: Alguns afortunats, però, han cercat (o l’han comprat, hala!) una illa pel seu exili voluntari i/o definitiu: Stevenson, Gauguin, Jacques Brel o Marlon Brando. Creu vostè que hi ha suficients arxipèlags per tots els que volem fugir del mundanal soroll o n’haurem de fer de noves, tal com fan el xinesos (nosaltres no, els altres) per guanyar aigües territorials als veïns (tiren una càrrega de formigó i hi posen un destacament armat al damunt) o, a més luxe i profusió econòmica i tecnològica, com ho fan els xeics de Dubai?

El Naufraguito: Isla Naufragio no se busca, simplemente aparece. Una vez que has perdido los anclajes, como la sociedad, el trabajo y la familia, o el control, o los puntos de referencia... debe aparecer Isla Naufragio. En el número 50 de El Naufraguito, en el que explicábamos qué era Isla Naufragio, decíamos que era la patria del perplejo, del desorientado y confuso. Isla Naufragio no es un balneario. Ni un monasterio zen. En Isla Naufragio hay que desplazar la conciencia y aprender que lo que estábamos haciendo ya no nos sirve de nada.

La Conxinxina: Molts han intentat canviar la forma i el concepte de les illes: Ildefons Cerdà les imaginà ortogonals, Saint-Exupery amb forma de planeta, Magritte les pintava flotant amb un castell al damunt. Però, en realitat, són les illes les que canvien els homes: un criminal convicte pot esdevenir un amable ornitòleg, un ximple jugador de ping-pong pot acabar discutint de filosofia amb una pilota de futbol. D’altres, amb nom de vici, n’han sortit trasbalsats i amb ganes de brega, Napoleó o Montecristo. Com li ha canviat a vostè la seva estada a l’illa?

El Naufraguito: Me ha servido para no olvidar. Y para recordar lo que dice Conrad: “La fuerza de uno es solo un accidente que se deriva de la debilidad de los otros”. Isla Naufragio ha de ser un territorio donde podamos respirar para empezar de nuevo.

La Conxinxina: Hi ha infinitat de tipus d’illes: de llibre (del tresor), de conte (“a mediodía”), de fábula (Nevermore), de còmic (Negra), de dibuixos animats (Madagascar), de cinema (Manhattan), de vídeoclip (Bonita), musical (Cuba), flamenca (San Fernando), hippy (Formentera), al·lucinògena (Jamaica), verda (Irlanda), natural (Galàpago), claustrofòbica (du Diable), laberíntica (Creta), selectiva (Ellis), consumista (Diagonal), pirata (Tortuga), política (Contadora), èpica (Perejil), utòpica (Citerea), verge (idem), afortunada (Gran Canària), alemanya (Mallorca), incomplerta (Galicia) i de postres (“Flotand”). Digui’m per anar acabant, quins epítets posaríeu a la vostra illa ideal?

El Naufraguito: Refugio providencial, abrigo inesperado... teniendo en cuenta siempre que nuestra estancia ha de ser temporal. Recordando lo que dice el Manual, la victoria no lo es todo, pero ya que nos derrotan tan a menudo, el naufragio ha de ser, como mucho, transitorio.

La Conxinxina: Bukowski, que d’això n’era un pou de saber, va dir que mai va trobar cap missatge a cap botella. Nosaltres, ben al contrari, hem omplert la nostra safata d’entrada amb cada número de “El naufraguito”. Esperem que, després de llegir tot aquest epistolari oceànic, comencis a fer-ho, estimat lector, tu també.