drap4
drap4
parkingimg
Travis (bis). Entrevista a l'actor Blai Llopis / Xesco Mercé
Fotografies de Xesco Mercé i Joan E. Ollé. Vídeo de Marc Vilallonga
ccc

He quedat amb el Blai al bar Tomàs, el de les patates, però deuen obrir més tard del que solen fer-ho els altres i m’espero tafanejant l’aparador de la llibreria del davant. Sarrià és un barri curiós, ple de pastisseries, merceries, dones molt arreglades i algun poeta surrealista. Del balcó del davant, acadèmia musical de migdiada, surt una peça de Satie una mica més redundant del que caldria, però que serveix de perfecte soundtrack de la cita. Quan ens veien, de lluny, donant excuses innecessàries pel retard, cerquem una terrasseta tranquil·la, una mica més amunt. Les primeres impressions sempre són importants i el Blai és un d’aquells homes que tenen l’habilitat de fer-les passar de forma tan natural com ràpida i, tot d’un plegat, ja som l’un davant de l’altre, en una taula del bar de la cantonada, vestits rigorosament casual, a la recerca i trobada immediata de llocs comuns, del temps perdut, del tallat i del refrigeri i de cara a la feina. Com si ho haguéssim fet cada dilluns, puntualment a la mateixa hora.

Li explico el periple per arribar, al matí m’he fotut un cop al cap amb una porta d’armari alta i he hagut d’agafar un taxi del mal de cap que tenia quan venia passejant. Portava una de les gorres vermelles que havia preparat per les fotos i que m’havia alleugerit una mica la cefalea i el rigor d’un sol amb pretensions estivals. Assegut al darrere, callat, semblava ben bé el Travis.

-Si haguessis arribat amnèsic total la cosa ja seria sensacional!.

M’explica que una de les primeres coses que li va dir l’Oriol Ferrer, el director de “La nit que va morir l’Elvis”, va ser precisament treballar a partir del personatge de Wenders-Shepard i que, desprès, un cop llegit el guió, va entendre perfectament per què volia fer-ho. Li comento que “La nit...” té maneres de pel·li de culte i em diu que molta gens els ho ha dit (em fixo amb el detall, la gent que fa cinema sol parlar en plural, els artistes plàstics ho fem massa en singular), actors, directors, crítics.

-L’Alex Gorina ens va dir el mateix. I més gent. És obvi que no ho fas amb aquesta intenció, mai de la vida. També ens ho va comentar un director jove... que va estrenar una cosa a l’Alexandra que estava molt bé... Ara no em ve el nom!

Avui estem tots una mica espessos, una mica amnèsics, com la tarda, mandrosa, càlida i propensa als somriures. Li dic que, tot i saber que és profundament difícil explicar-se com a artista, i més aquesta migdiada, el que m’agradaria, més que parlar del film, tal com vaig poder fer-ho amb l’Oriol, és poder parlar de lla seva feina d’actor. D’actor tremendament prolífic i polifacètic, val a dir.

En Blai ha fet teatre (moltíssim), cinema, televisió... Ha fet d’actor, de productor, de docent. Des de que va fer, al 1976, “La cacatua verde” de Schnitzler al seu estimat Teatre Lliure, ha interpretat Shakespeare, Chejov, Molière, Brecht, Gorki, Beaumarchais, Pirandello, Goldoni, Weiss, Havel, Neruda, Nabokov, Tabucchi, Maragall, Rusiñol, Oliver...Ha treballat sota la direcció de Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Albert Boadella Alfred Lucchetti, Konrad Zschiedrich, Mario Gas, Hermann Bonnín, Josep Maria Pou, entre molts altres. I també ha fet cinema, també entre molts d’altres, amb Jaime Camino, Vicente Aranda, Antoni Ribas, Pere Portabella, Agustí Villaronga, Oscar Aibar, Fabrice Cazeneuve i, per descomptat, amb l’Oriol Ferrer. I, és clar, també Televisió, dramàtics, sèries (amb El Tricicle, amb Dagoll Dagom) i culebrots, tant aquí (“Estació d’enllaç”, “El cor de la ciutat”, “Porca Miseria”, “Ventdelpla”) com d’allà (“La senyora”, “Hospital central “o “Cuéntame”). En definitiva, tot un tot-terreny.

Començo insinuant-li, una mica per encendre la metxa, que fer d’actor cada dia, (ell m’aclareix que ja no hi ha sessió doble, que ja fa temps que es va aconseguí eradicar-ho, perquè si la primera et sortia bé l’altra et relaxaves o a l’inrevés... mai sortia del tot bé), fer el mateix remake pot semblar poc engrescador. Li explico, il·lustratiu i una mica avergonyit, la meva relació amb el teatre a Barcelona. Vaig estar un parell de mesos fent de saxofonista en un petit teatre del Xino (allò que ara en voler dir Raval), anomenat Teatre de La Riereta (que encara es manté, prop de La Xina, una mica més amunt d’on era abans), fent un espectacle absolutament lisèrgic sobre els orígens del jazz anomenat “Amboloani Makumba. Cabaret mi pròpia tumba”. Fer cada nit el mateix paper, tot i que era jove i indocumentat, m’era una mica feixuc, sobre tot cap al final.

-Si el material és bo, no hi ha cap problema. Un Shakespeare ben muntat... és una meravella. L’avantatge que tenen els genis aquests és que no te’ls acabes. Cada dia hi trobes coses noves, a l’obra, al personatge, en una frase. És un no parar. La pots fer infinites vegades sense cansar-te. No t’acabes mai la inquietud.

M’explica que a la “tele” ja és una altra cosa. (“A la tercera vegada: pluf!”. De fet es fa per pagar el lloguer”). Intenta lliurar-se’n na mica. I, de moment, se’n surt. Els artistes plàstics també solem pagar el lloguer fet de professors, fent dissenys, fent entrevistes. L’entenc perfectament. Em diu que intenta ser més primmirat en seleccionar què ha de fer en teatre. S’hi ha d’estar més temps. El públic és allí, al davant. A “Elvis”, coementem, es constaten i contrasten els canvis de registre entre el teatre i el cinema, per exemple. Al teatre, ( i en aquest cas el de la passió, amb tots el seus particulars components, molt més gestual, gairebé litúrgic, amb actors no professionals, etc) no hi ha pla curt o primer pla. En el cinema hi ha més contenció (que a ell li agrada molt). Es treballa molt amb la mirada. Però plena.

-Com deia Lorca, "Si bien es verdad que soy poeta por la gracia de Dios o del demonio, también lo es que lo soy gracias a la tecnica y al esfuerzo". Ho podríem resumir ben bé així. Quan vaig fer “Les noces de Fígaro” (res de Mozart, Beaumarchais pur i dur) tenia una professora de veu austro-húngara (Berlanga total) que em deia: “Recuerda que tienes una nariz, Blai”, per col·locar bé la veu, per projectar-la cap a endavant. El de la fila 11 ha pagat igual que el de la fila 3.

Jo li reconec, a més de la meva ignorància, que aquest és un dels misteris absoluts de la vida, com poden fer-se sentir en una platea tan gran..

-No té preu que en una escena dramàtica aconsegueixis un silenci. O una riallada, quan fas un gag. O sentir com 400 persones respiren alhora. És una cosa màgica.

Em diu que, tot i això a ell li costaria molt triar entre un mitjà i l’altre. Perquè el cinema li agrada molt (la TV, ja es veu, queda sempre una mica en quarantena).

-Al teatre les respostes i les recompenses són molt més immediates. Al cinema t’has de refiar molt més del director i de l’equip.

I també em comenta, responent a una inquietud meva que li he anat fent arribar, que cada director li permet un punt de llibertat diferent. M’ho aclareix amb un pensament d’Stanislavski: El text és de l’autor, les intencions són les del director i el “Subtext” és de l’actor. És a dir, què hi ha entre línies, què hi ha sota tot allò altre.

-Jo penso que tot l’art, en sí mateix, és una gran mentida. L’únic que la salva és la veritat de l’artista. Ens hi va la vida. En el teatre, en el cinema, en la pintura... Sinó, per què ho fem?

Podríem dir quest ha estat un d’aquells moments teatralment ben aconseguits. S’ha fet un silenci que ha quedat captat en el vídeo on enregistro l’entrevista. Jo m’he quedat callat i li he fet mitja rialla còmplice sortint del vas de Coca-Cola. L’entenc perfectament. Em sembla que era Arroyo que deia que l’ofici d’artista, d’actor, de poeta, de boxejador, de detectiu o de torero està indissolublement emparentats amb la soledat. Encara que siguin, afortunadament molts cops, soledats compartides. I, parlant d’això, el Blai també ha treballat diversos monòlegs i cap allí anem.

-Recordo que llavors tenia una beca per anar a Londres a aprendre l’ofici. Vaig veure el treball d’Steven Berkoff (sí, home, potser el recordaràs perquè va fer el dolent en una del James Bond, que ara no em vidrà el nom...ah! –“Octopussy”) i em va copsar. Un tio amb una força acollonant. La peça es deia “Decadence”. Ell actuava, dirigia... ho feia tot. Vaig determinar que un dia l’havia de fer sí o sí. I de fet la vaig produir, vaig buscar una subvenció, i la vaig representar més endavant (1994). Es va dir “Els Nadals de Harry”. Una obra de les que et remouen el cos i l’ànima. Una obra molt dura sobre la soledat.

Li comento que és molt típic anglès, molt dickensià, aquest còctel entre tristesa i merry christmas. M’explica que va voler representar-lo, de forma absolutament radical, precisament per aquelles dates.

-En Sanchis Sinisterra ens va dir: “Esteu bojos, no vindrà ningú!”. I, efectivament, van venir quatre gats. Això si, selectes. Per exemple, al Carlos (Pazos), a qui no li agrada massa tot això del teatre, li va agradar molt. Va quedar impressionat. Mal m’estàs dir-ho, però va ser així. M’han ofert tornar-la a fer, però per fer un monòleg t’hi has de veure amb cor.

I sí, senyores i senyors, resulta que aquest polifacètic artista també ha fet performances amb el seu gran amic Carlos Pazos.

-La primera va ser fa molt de temps (a l’olímpic 92, li recordo, perquè vegi que m’he preparat una mica l’entrevista), a la sala Montcada. Es feia dins de la galeria i fora la gent s’ho mirava des d’una pantalla gran. Hi havia tota la iconografia Pazos en estat pur: una butaca alta amb orelles, un gos enorme de porcellana, ell amb batí de dandy de l’ona de “Voy a hacer de mí una estrella”. L’obra, de fet, va sorgir una nit de borratxera. Partíem d’una pel·lícula que ens agradava molt a tots dos, “El sirviente” de Losey, amb en Dirk Bogarde. Ell feia de senyor i jo de majordon, però majordom col·lega.

Més tard, el Blai representaria l’obra original de Robin Maugham, “El criado”, produïda per ell mateix i dirigida pel Mario Gas, al Mercat de les Flors, l’any 2000. En la performance ell i el Carlos varen fer un llistat d’obres literàries i discos que els hi agradaven i un altre dels que odiaven. I, prèvia discussió, o sense, els anaven tirant en una immensa llar de foc que hi havia al mig de la sala.

-Òbviament hi havia moltes coincidències: Proust (per suposat), Duchamp... en el costat positiu. Del negatiu recordo que llençàvem al foc el Mein Kampft o –i en aquesta, per exemple, no estàvem del tot d’acord, perquè a mi m’agradava alguna cosa- els discos del Lluís Llac.

Li comento que, potser per corporativisme, jo també hagués estat al costat de Pazos en aquell cas. El muntatge es deia, prou explícitament, “Niños buenos, niños malos” o "Ejercicios de higiene mental". Si bé aquest primer va ser a partir d’una idea conjunta, la següent, que es va fer per celebrar la gran exposició retrospectiva al MACBA va ser escrit per l’artista amb el títol, que no solsament m’encanta sinó que els subscric, “Siempre quise hacer cine francés”.

-Ell et dirà que la idea era meva i jo et diré que era seva. Ell em va donar 4 pàgines de guió, que estava vagament inspirat en el “Bonjour, tristese”, però hem va deixar, com sempre, llibertat total. De fet no del tot. Jo havia de fer veure que bevia i li vaig demanar Nestea, però ell hem va dir, “Que cony!, whisky directament” i vaig em haver de beure mitja ampolla. Amb ell sempre m’ho passo molt bé.

El respecto molt artísticament. La seva obra la considero molt autèntica. Ell està molt compromès amb el seu treball. A l’art d’avui en dia, sobre tot en l’àmbit que conec més, hi ha una manca de compromís brutal. Trobo a faltar mullar-se el cul.

Em comença a parlar d’un altre treball, on anava disfressat d’una mena de Lluis XV o XVI, amb un perrucot, amb l’artista Frederic Amat, per un curtmetratge anomenat “Foc de càntir”, una obra del gran, gran Joan Brossa. Però truquen pel mòbil i fem un petit respir. Ell coneixía el pintor a través del Fabià Puigserver. Des de que el Blai va sortir de Menorca fer estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona, abans i tot d’acabar els cursos, ja va començar a col·laborar amb el Fabià i el Teatre Lliure, a Gràcia.

-El teatre Lliure va ser la millor escola que jo hagués pogut tenir. Molt més que l’Institut. Era una escola vital. Allí hi havia aquest compromís del que parlàvem. El Fabià era un artista completíssim. Recordo frases senceres seves. Una vegada, que estàvem esperant una subvenció que no volia arribar, precisament per fer “Les noces de Fígaro”, jo, que era molt jove, estava que m’emparrava per les parets. La Generalitat estava mosca perquè al Lliure havíem presentat la versió d’”Ubú rei” del Boadella i no volien afluixar-la. El Fabià em va dir: -Blai, al cap i a la fi estem demanant diners per una cosa que ens agrada: Ha de costar, ha de costar!”. Ell tenia un compromís ètic, una responsabilitat molt gran a l’hora d’administrar diner públic.

M’explica, amb una passió suficient per esborrar tot rastre de melancolia, les hores que hi feien (gràcies als déus) en aquell teatre. Tothom feia de tot. Mentre representaven una obra ja feien els decorats i assajaven la següent. Era una cooperativa autèntica (com La Xina, m’agrada pensar a mi) Se sabia quan s’entrava, però mai quan s’acabava.

Crec que el Blai podria parlar de teatre (o del Teatre Lliure, o de la llibertat) sense parar, però toca parlar una mica de cinema. Li explico que em va fer gràcia veure una mena d’apadrinament fílmic que roda pel Youtube del Vicente Aranda (en una pel·li seva vaig conèixer l’Oriol), parlant de Ferrer i de ”La nit que va morir l’Elvis”. En ell, el veterà director, no sé jo si amb una vena irònica que jo desconeixia totalment, comenta que l’Oriol fa cinema per un públic més intel·ligent que el d’abans. Diu que ell havia de fe un cinema molt explícit, molt redundant perquè la gens no perdés el fil. Diu que quan va estrenar “Si te dicen que caí”, volent fer-ho, una mica, com ara l’Oriol, la gent no va entendre res i es va rebatejar el film com “Si te dicen que entendí”.

-Jo crec, potser que es refereix més a l’Oriol com a director intel·ligent. Ell ha sabut jugar molt bé amb totes aquestes cites cinèfiles, aquests homenatges dels que heu parlat en l’altra entrevista. Fins i tot alguns d’involuntaris, que jo tampoc havia clissat. Jo soc un enamorat de la paraula, però l’artista plàstic, com ho pot ser un director de cinema, té un avantatge, allò que jo n’hi dic “la síntesi poètica”. Poder resumir moltes coses n una sola imatge, en un sol pla. A mi això m’impacta. És allò de la imatge i les mil paraules (que, insisteixo, tot es pot dir amb paraules). És, potser, més interessant suggerir que explicar. Això ho veig en una exposició, per exemple, que m’agrada molt anar-hi. Clar que, és veritat, aquesta síntesi poètica pot ser molt ambigua, molt polisèmica. A vegades veus coses que l’autor no havia ni pensat.

Li pregunto si ell, que ha fet de tot, com hem vist, no s’ha temptat mai la direcció. Em diu que ara, desprès de més de 30 anys de professió, ara li comença a interessar. En teatre, clar, però també un, potser del tot impossible, projecte cinematogràfic. Em comença a parlar d’engrescadors somnis que no sé si es bo fer córrer aquí, no sigui que un altre li compri els drets sobre les obres, però, de fet, ens hi arriscarem una mica. El fílmic és sobre el mútuament admirat Raymond Queneau i el seu “On est toujours trop bon avec les femmes”, de tema i títol delicats. L’altre projecte, teatral, és d’una obra de l’una mica injustament oblidat Eugene O’Neil.

-De fet és el pare, d’alguna manera, de Tennesse Willians o d’Arthur Miller. L’obra es diu “Beyond the Horizon”. Però s’hauria de fer molt bé. M’agrada dir que tracta dels “danys col·laterals de l’amor”.

I m’explica un argument fascinant que no vull pas reproduir aquí, car espero veure’l en algun escenari. Quan calgui. Em comenta que, fins i tor hi ha alguna part autobiogràfic en l’argument.

-Buscar la veritat de l’artista a l’hora d’interpretar és bastant dolorós. Quan feia l’”Elvis”, per exemple, vaig haver de pensar en aquell sentiment de culpa que l’església franquista, que és la de Rouco Varela i companyia, havia aconseguit fer-nos creure. Sortosament els meus fills ja no la tenen. Ja me n’he ocupat prou bé jo. No sé si seran, com deia el Vicente, més intel·ligents, però sí que seran més lliures i més oberts.

Seguim parlant una estona del personatge que li ha fet guanyar la Bisnaga de plata al millor actor al “Festival de cine español de Màlaga”, i parlem de les altres col·laboracions al l’Oriol, “Delta”, “La parabòlica” i, ai!, se li ha escapat, fins i tot em parla d’algun projecte comú amb el director (tan de bo!), però, gairebé sense voler o potser perquè parlem de l’Oriol i de la feina que ens agrada tornem a parlar de compromís. Jo li estic explicant el meu treball plàstic actual amb el col·lectiu 15-M, que m’ha fet recobrar una mica l’esperança en la condició humana en general i la joventut en particular. Ell em parla d’una peça que va fer amb el Pep Tossar “Molts records per l’Ivanov”, de Chejov, al final van posar un speech d’en Pasolini, d’una entrevista que li va fer la RAI, a una platja italiana, fantàstic!.

-Ve a dir que els feixistes, en definitiva, no eren res més que uns idiotes amb armes. En canvi la democràcia pot ser subtilment molt pitjor, perquè fan creure el que volen. Tot això que està passant ara. Aquesta manca de compromís que ara, a veure si serà veritat, semblem tornar a assumir ho està explicant el director italià fa més de vint anys.

El podeu trobar al Youtube, on apareix com “Pasolini e l’omologazione del nuovo fascismo”, o, per amar-hi més directes, http://www.youtube.com/watch?v=2b_Jr3z3LUI.

Tenia raó la Noemí Carrasco (un petonàs des d’aquí), qui va aconseguí aquesta entrevista, que tots dos junts, en Blai i jo, en una taula de bar, érem potencialment perillosos. Podríem estar xerrant d’allò diví i d’allò no tant, hores i hores. Però l’és de plegar i de fer les fotos, abans no ens quedem sense llum. Que la tarda ha caigut sense avisar. Intentem convèncer dos vailets que juguen a futbol que desconfien (i ben fet que fan, deuen estar ben educats) de dos tipus amb gorretes vermelles que fan l’estranya petició de fer-se una fotografia abraçats a l’estàtua d’una dons nua. El Blai busca, entre els client del bar, algun amic o veí que s’hi avingui i en troba un de tècnica no massa acurada però d’un interès fascinat. Desprès de fer les fotos a corre-cuita, maleint aquesta indissimulada dificultat disfressada de facilitat que pretén la nanotecnologia, es posa a mirar el catàleg de La Xina amb una avidesa de curiós empedreït. Mesos després de fer l’entrevista, a la contraportada de La Vanguàrdia, reconec al nostre fotògraf accidental, és en Jaume E. Ollé, metge epidemiòleg i autor del més que interessant “Crónicas de un médico en el mundo” (del tercer, sobre tot). Tots tres, en una taula de bar ja seria excessiu. Potser millor deixar-ho per una altra ocasió.