drap2
Vivint en el pastiche / Berta Simón
Fotografia deCóssimo Noventa
ccc

El pastiche, pasticcio o pastitx (a gust del consumidor) existeix des de temps immemorials per referir-se a la còpia, a la imitació que pretenia vendre’s com a original. Va ser utilitzat en literatura per Marcel Proust a Pastiches et Mélanges per recrear estils d’autors del segle XIX. Però el seu significant va acabar derivant, sobre tot amb les avantguardes i després amb la postmodernitat, en la combinació d’estils en una mateixa obra. El pastiche suposava la recreació de diferents èpoques o la reutilització de formes d’altres artistes condensades en una mateixa obra. Actualment, el pastiche ens el mengem cada dia a les sèries televisives, a les pel·lícules, a la publicitat, a la música… Tot és pastiche, i potser caldria plantejar-se d’on ve i què vol de nosaltres.

Les avantguardes van reaccionar al pastiche, encara que a mitjans de segle XIX era el mètode predilecte dels artistes. Picasso va ser-ne un dels precursors del seu ús, així com del collage i de la juxtaposició d’imatges. Però les influencies evocades en l’obra, allò que va començar amb Les senyoretes d’Avinyó, ha derivat actualment en un conjunt d’imatges arrancades del seu context i reapropiades per un altre artista. Cada vegada és més evident que l’art es converteix en mercaderia que cadascú es personalitza. Es podria fer una història de l’apropiacionisme, des de Duchamp fins l’espot publicitari per comprovar que no és un tema secundari. Walter Benjamin en el seu moment, ja argumentava que el pastitx, juntament amb la reproductibilitat tècnica de les imatges, incrementava la pèrdua de l’aura de l’obra d’art. Per altra banda, la fi dels grans relats de la postmodernitat que pronosticaven Foucault, Lyotard, Derrida etc., evidenciava que tot es reduïa a fragments, per això les arts visuals van trobar el seu camí en l’ ús i l’abús d’aquestes influències, fregant en molts casos el kitsch i la buidor. Jameson explica aquesta transició cap al pastiche de la següent manera:

...el colapso de la ideología modernista del estilo (...) ha provocado que los productores de cultura no tengan ya otro lugar al que volverse que no sea el pasado: la imitación de estilos caducos, el discurso de todas las máscaras y voces almacenadas en el museo imaginario de una cultura hoy global 1.

Evidentment l’art és una repetició constant de temes que es reprenen amb diferents matisos i formes i que es transmeten de generació en generació. I al llarg de tota la història de l’art els casos d’obres que fan referència tant implícita com explícita a una influència són milers. I que, com diria George Steiner, qualsevol obra d’art en critica una d’anterior. Però el problema que planteja el pastiche és: realment proposa una mirada crítica sobre aquests models que recrea? Hi ha una reflexió al darrere o es persegueix crear-la en l’espectador? El seu objectiu és establir una continuïtat amb la tradició o un diàleg? Almenys no és l’únic ni el principal. En el pastiche tot s’hi val i aquest és el joc. L’originalitat en aquest mètode està en l’elecció de les referències, de les cites... Al final potser sí que l’originalitat està en la combinació dels ingredients, en el fet d’escollir-los adequadament perquè sorgeixi el sentit.

Però difícilment si ens parem a analitzar tota producció actual que segueix aquest patró com a mètode, acaba generant sentit o contingut més enllà de la percepció de la mélange des d’un punt de vista estètic. Per exemple, com a espectadors, acabem sovint només trobant-li un sentit a nivell formal, quan en realitat seria un mètode ideal per sumar i no eliminar continguts. Sovint, en el pastiche, aquesta suma, que en molts casos és excel·lent, en molts altres és absurda perquè acaba anul·lant els significats de cadascun dels ingredients. El problema potser està en el tractament d’aquest conjunt de referències que es volen integrar en una sola obra sense una base de discurs propi. Sobre aquest aspecte Jameson en fa una de les observacions més encertades diferenciant-lo de la paròdia:

El pastiche es, como la parodia, la imitación de una mueca determinada, un discurso que habla una lengua muerta: pero se trata de la repetición neutral de esa mímica, carente de los motivos de fondo de la parodia, desligada del impulso satírico, desprovista de hilaridad y ajena a la convicción de que, junto a la lengua anormal que se toma prestada provisionalmente, subsiste aún una saludable normalidad lingüística. El pastiche es, en consecuencia, una parodia vacía, una estatua ciega (...)2.

Alhora, l’ús del pastiche ha estat una pràctica tant estesa en les darreres èpoques que ens ha portat a tenir una visió utilitària del nostre passat i alhora, amb poc de respecte. Ara tan sols es tracta de reapropiar-se del que es necessiti, com si es tractés d’un banc d’imatges que es poden explotar fins la sacietat i ser utilitzades com a motius decoratius

El arte del pasado ya no existe como existió en otro tiempo. Ha perdido su autoridad. Un lenguaje de imágenes ha ocupado su lugar. Y lo que importa ahora es quién usa ese lenguaje y para qué lo usa 3.

Tot acaba emmascarant-se d’aquesta estètica relacional que argumenta Bourriaud en la qual l’artista ja no té la necessitat de crear, només cal que vagi al mercat i es dediqui a la post-producció. Aquesta potser és un dels perills més potents del pastiche en l’àmbit artístic. Però també en altres àmbits, el pastiche ho ha acabat impregnant tot; la nostra realitat diària, la nostra visió del món, fins el punt en què tot es fragmentari, superflu i líquid. El pastiche el podem trobar d’estils, de filosofies, de cultures i en totes les disciplines. La nostra cultura contemporània globalitzada està “empastitxada” i això pot costar de digerir. Tot i així, és massa temptador. Sinó, perquè ens entusiasma identificar referències a d’altres pel·lícules o a d’altres llibres? Probablement perquè ens sentim espectadors o lectors actius, tot i que nosaltres no construïm res, ni participem en res, només descobrim que té més sentit i això satisfà el nostre ego. Però només té sentit si cada part si cada part dóna sentit al tot. Però com assenyala Jameson, amb la seva teoria de la diferenciació, en el pastitx, els elements de l’obra no apareixen unificats sinó que s’han de llegir mitjançant un procés d’extracció de cadascun d’ells; un procés fragmentari i partint de la diferència. Ha canviat la manera d’observar i de mirar. Ara l’espectador és descodificador de la saturació visual que patim i del bombardeig d’imatges per segon.

En el cinema, són infinits els exemples de pel·lícules que es construeixen a partir de la cita i el metallenguatge, però sobre tot aquelles que recreen el passat. Només cal pensar en les tarantinades (amb tot el respecte i l’admiració) o en els capítols dels Simpsons. El gust actual postmodern (o postmortem, com diria Félix de Azúa) es configura sobre un collage d’estils i la barreja acaba sent un estil en sí mateix. Es tracta del gust per la mescla o pel combinat. Últimament només cal mirar la televisió, les últimes estrenes, la llista de best-sellers o les sèries de més èxit; moltes d’elles es dediquen a recrear un passat (perquè potser com deia la cançó, “cualquier tiempo pasado fue mejor”) o més aviat a utilitzar-l’ho per extreure’n els ingredients que necessiten pel seu màxim rendiment. La visió de Jameson és una crítica directa a una noció que integra estils però no discursos, tots queden anul·lats en ell, és una mala gestió de la intertextualitat que reprodueix estils del passat sense contenir història. Les recreacions aconsegueixen que es perdi la substància pel camí, que tot sigui un decorat que parla d’un passat remot al qual no s’hi vol tornar, però del qual se n’aprofita la superfície, l’aspecte formal. A part de ser una visió utilitarista de la història, ens trasllada al col·lapse visual a un món on la rellevància de la imatge és tal que no importa quina sigui, perquè s’han anul·lat els significats de totes elles i la nostra capacitat de discernir.

Aleshores, el gust per allò “retro” no és més que una deformació d’un passat i la seva conseqüent reutilització per adornar un present buit? Vull pensar que no. La nostàlgia pel passat ha existit en totes les èpoques i al llarg de tota la història de l’art n’hi ha mil exemples, potser perquè no és més que una de les moltes inquietuds humanes, com es veu a Midnight in Paris (la recent i bastant més aconseguida que les anteriors pel·lícules best-seller de la factoria Allen), on es planteja que cada època ha begut i s’ha emmirallat de l’anterior. Està clar doncs que el pastiche afavoreix un sentit consumista de la cultura, del passat, de forma devoradora, terrorista i caníbal, i ja no es pot distingir de l’entreteniment, però l’atracció i la temptació que desperta, tant pel creador com per l’espectador, és inevitable.

1 JAMESON, Fredric. El posmodernismo o la lógica cultural del capitalismo avanzado. Paidós: Barcelona, 1991.pp. 44.

2 JAMESON, F. pp.44.

3 BERGER, John. Modos de ver. Gustavo Gili. pp. 42.