drap3
parkingimg
Com ballar davant d'un quadre / Toni Clos
Fotografia de l'autor
ccc

Diu Calamaro que no copiar a Bob Dylan hauria de ser delicte; començant pel look, no? I en Pla deia que el que no és tradició és plagi. A més hi afegia que “per plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria… Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res –ni un borrall”.

Està acceptat per la crítica que Picasso parafrasejava a altre artistes. Que se’n contagiava, que prenia-aprenia, sobretot dels amics com Braque, Gris o Matisse. L’artista excels i els seus amics mantenien unes relacions d’amor-odi i de canibalisme que es van acabar quan aquests li van prohibir l’accés als seus estudis, perquè tot allò que veia ho millorava. Dels originals d’altri en feia obres d’art gràcies a la seva perspicàcia, experiència, espontaneïtat en el color, rapidesa en la síntesi i capacitat de geni. Matisse deia que Picasso prenia moltes coses de la seva obra i que “era un bandit esperant a la trampa”. L’obsessió de Picasso era tocar les pintures i escultures, sobretot primitives, per apropiar-se’n l’ànima: la bellesa i l’energia vital per crear.

El que va pintar Picasso després de mirar, investigar, llegir Las Meninas és una citació, una recreació, un remake o un homenatge a l’obra més emblemàtica de Velázquez? Com podria haver dit Siri Hustvedt “cada espectador que mira, pinta el quadre que veu, aportant-hi el que falta, o recreant-s’hi, i aquesta invenció creativa es converteix en obra d’art”. Es tracta de veure allò que es mira. De fet cada espectador es transforma, quan mira un quadre, en pintor que recicla les imatges robades i les fixa al cervell. Queden enregistrades en la pantalla del seu univers particular.

Per veure el què diu una pintura no n’hi ha prou en mirar un quadre. Es tracta de veure i viure allò que es mira. El primer pas, com diria el crític d’art, Eudalt Camps, és aprendre a mirar per veure-hi. Per això he triat el títol manllevat d’una xerrada sobre la pròpia obra que va fer l’amic i intel·lecte artista Eleazar a Màlaga: “¿Cómo bailar delante de un cuadro?”.

Per veure-hi en un quadre l’important és l’actitud vital i activa de qui mira, del bagatge artístic, dels coneixements previs, de la capacitat de generar hipòtesis, de fer inferències, de meditar, d’imaginar i de recrear-s’hi. En definitiva d’engolir, de passar pel sedàs propi allò que entra pels ulls i creix en el pensament de l’espectador-artista. Citant, amb retocs i postissos, el Proust del Temps retrobat, “l’obra de l’artista només és una espècie d’instrument òptic que ofereix a l’espectador perquè pugui discernir allò que, sense el quadre, potser no hauria descobert o vist en ell o per ell mateix“.

Res. Que només cal mostrar, com diu el tòpic, l’artista que cadascú duu a dins. I assaborir els moments de glòria mentre piquin i repiquin les ones de la vida, perquè encara que no sigui veritat, com diuen els xinesos, que els homes morts suren bocaterrosa a l’aigua mentre que els artistes miren al cel, i què?