sumari
 
La Xina A.R.T.  
Pel primer muntatge del Basar (a les festes de Nadal de 2005) vàrem haver de folrar tota la galeria de caixes de fruita, graciosament cedides per Mercabarna, i omplir-les de diverses propostes plàstiques que es venien a preus d’oferta o es bescanviaven per objectes o accions insòlites. L’espectacularitat del continent acabava integrant, més que difuminant, el contingut. Era una mena de catedral de fusta farcida per un drapaire. Era una obra de tot el col·lectiu. [+]
ff
L’agost de 2009, quatre membres del nostre col·lectiu, José Antonio Troya, Manuel Ruz, Toni Clos i Xesco Mercé van protagonitzar una road movie per l’autoroute du midi per materialitzar un projecte que s’havia desenvolupat via internet els durant els tres mesos precedents. La proposta, que portava el pompós i melòdic títol de “The Xina Jazz Machine” (acròsticament, també, Toni Xesco Jose Manuel), consistia en pintar a quatre mans (com la peça musical de Wim Mertens que fa de banda sonora a un dels vídeos que presentem amb la revista) un mural a l’espai del nostre col·lectiu amic (i soci a “Kanîbal’hopox”, representant la part del “Nî) 4barbier de Nîmes. [+]
 
 
hh
La penúltima edició (concretament la cinquena) del Basar del Xino va portar el còmicament desintoxicant títol de “Projecta Ombra”. Com en cada una d’aquestes experiències creatives col·lectives, a partir d’una vaga proposta inicial, van anar creixent dos grups escultòrics diferents en la nostra vella seu del carrer Doctor Dou. La primera, a la sala del fons, estava constituïda per més de dues-centes figures dibuixades per tots els membres del col·lectiu (amb llibertat de tècnica i estil i la premissa única de ser figures més o menys antropomòrfiques) formant penjolls, del sostre al terra, que eren il·luminats per una variada representació de llums i focus. Tenia un cert aire cromàtic nadalenc molt adequat al temps d’obertura del muntatge. [+]
Kanibal'hopox  
 
kk
A instància del sempre inquiet Agustín Fructuoso, al setembre de 2008, i al sempre acollidor espai del TPK, es vàren reunir una sèrie d’artistes representants de diversos col·lectius, més o menys autogestionats i més o menys benvinguts de diferents racons del continents: 4,Barbier de Nimes (França), Ideias emergentes d’O’Porto (Portugal), Meno Parkas de Kaunas (Lituania), TPK de l’Hospitalet de Llobregat i, per suposat La Xina A.R.T de Barcelona. [+]
Col·lectius  
dd
Acceptarem com a vàlida la data del 19 de gener de 2007, com la de la primera aparició pública del duet de performers coneguts per l’acròstic nom artístic (mai millor dit) de De LuXe. En el marc incomparable del Festival A.R.T.T. (Acte de Recuperació de Tecla Tepeka), Luís Casado i Xesco Mercé vàren presentar, amb l’acompanyament flamenc i musical del guitarrista Joan Giner, el seu primer espectacle: “Tuning”. Tot i això, coneguda com és la meticulosa metodologia de treball del grup, podríem datar la fundació del mateix uns quants caps de setmana abans, és a dir, al desembre de 2006, com a moment exacte de gestació (o potser cal dir digestió, perquè, com algun crític ja ha apuntat, de segur que l’assumpte ja feia temps que es coïa i temia i, a més a més, es va fer en una sobretaula a casa del segon membre del grup. [+]
cc
Davant l’efervescència de la noció d’arxiu en les propostes del panorama cultural, i en l’interstici entre el camp purament artístic i la investigació de caire documental, s’inaugurà el passat mes de maig la mostra Parking 01. Museus Portàtils, que es va traduir en un espai consulta realitzat a Can Xalant ( Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró) del 29/5/10 al 10/7/10, on hi participà la Xina A.R.T amb el projecte Els 7 samurais. Aquesta era l’edició embrionària d’un projecte de més gran abast, Ceci n’est pas une voiture. Artefactes mòbils vigilen el museu, que es durà a terme al llarg del 2011, impulsat per Can Xalant, Idensitat, AcVic Centre Arts Contemporànies, Trànsit Projectes i que compta amb el suport del Museo Nacional Centro Arte Reina Sofía. [+]
vv
És, sens dubte, un dels projectes editorials més atractius del moment. Hereva d’una saga llibretera de rància tradició, ara han caigut al bell mig de la xarxa, fent-la rebotar i trontollar i aportant les seves fresques i sorprenents propostes literàries. Per fer només un tast, us presentem un text explicatiu de la gènesis d’Impropia –Orsay que l’artista i escriptora, i tot i això amiga, Eva Fructuoso ens ha fet arribar. L’acompanyem amb un parell de contes de Lucien Verneuil, del seu llibre “La domesticación del paisaje” que l’il·lustra (tal com ho va fer amb ell llibre) una animació infogràfica de Xesco Mercé. [+]
Articles / assajos  
bbb
El caçador, en aparença era un bon home. D’ell, sentiria dir al meu pare, que no li agradava la carn de llebre. Els diumenges sortia ben aviat amb el seu gos a recórrer els boscos; mentrestant, jo m’esperava impacient, a la porta de casa per veure’l passar. La meva gran il·lusió era poder comptar les perdius i les llebres que exhibia penjades del cinturó. Ell, gairebé sempre s’aturava i em permetia tocar el suau plomatge dels ocells i contemplar les orelles i les potes d’aquells animals que s’assemblaven tant als conills que la meva mare criava en el nostre corral. [+]
bbb
Segons esteses teories predarwinistes, Déu va crear l’home en un sol cap de setmana. L’home en va necessitar uns quants més per crear l’idea de Déu. Pel que en sabem, aquell primer gran creador era escultor declaradament figuratiu. De les aptituds creatives dels homes, òbviament fets a imatge i semblança d’aquell, ben poc se’n fa referència en la col·lecció complerta de llibres sagrats. Com a molt, apareix algun il·lustre fuster, més aviat representant de l’artesania que de les arts majors i alguna ballarina d’intencions abjectes i nom de cantant eurotelevisiva. Tanta omissió secular a aquests aptituds és més que sospitosa. I més si fem cas de les també exitoses teories posteriors derivades de les del més famós naturalista anglès. [+]
La novel·la amb valor artístic afegit, així es podria definir la literatura de Siri Hustvedt i de Paul Auster. Dos artistes wasabi crackers, explosius i saborosos, que tenen temps de contemplar i veure allò que és essencial de la vida i donar-ne el punt de vista més intel·lectual, artístic i poètic. L’obra conforma i dóna forma a l’artista. Dos escriptors que són el paradigma de l’artista contemporani. L’obra els defineix. El terme autor, deia Foucault, ha desaparegut. No importa qui fa l’obra, sinó l’obra en sí. [+]
Normalmente rechazamos la suciedad. Pero hay cosas sucias que tienen una belleza especial. Una ciudad totalmente limpia nos puede parecer demasiado fría para vivir. A veces nos cuesta tirar unos pantalones que hemos usado mucho tiempo. Muchos artistas de este siglo han trabajado intentando hablar de todo, sin apartar nada. Han trabajado sin poner restricciones a lo que se puede decir. En vez de crear un mundo ideal de perfección han utilizado materiales pobres y sucios para dar una imagen completa del mundo (y del hombre). [+]
Art, estètica i bellesa són termes que van sovint associats. Creen una constel·lació de valors irreductibles en l'ànima de l'artista, que generalment es conjuguen i reconcilien en l'obra com a unitat indissoluble.

La paradoxa de l'art consisteix en el fet que l'obra reuneix pensament i sentiment, que són les dues peculiaritats més contradictòries de la vida; Per això la bellesa difícilment es pot ensenyar: es crea, es genera, es contempla o es viu. [+]

Més que veure tocar el fa feliç. El seu ideal és la bellesa i potser, tocar art, és la manera de sublimar o defugir dels cossos més excels que no pot fer seus. És l’home que ho toca tot quan entra en un museu o en una galeria d’art. Per l’home que toca, tocar una pintura o una escultura és la manera particular i natural de fer-se-la seva. Possessió que dura, només mentre toca. Tocar art és l’antítesi del que fa el col·leccionista. Per l’home que toca el col·leccionisme és un acte suprem de fetitxisme i pornografia. No li interessa gens, el que vol és captar, i retenir per sempre, la presència de cada obra d’art que li agrada, que necessita per viure. [+]

Una gran parte del arte que existe, se han realizado en nombre de la sinceridad, de la belleza, los buenos sentimientos, la fidelidad al modelo, pensando en la mayor parte de las veces que eso sólo bastaba.

Una gran obra de arte, sin embargo, no se limita a enumerar las cosas, a describirlas, si no que más bien las inventa o las reconstruye; las saca de la oscuridad y las transforma.

Sin embargo, el encuentro y el camino hacia el corazón de las cosas, no es fácil y requiere un trabajo duro y complejo. Acudiendo a este concepto, Jacques Brel decía: “El talento son las ganas de hacer algo”.

Hay que encontrar los conceptos, los trazos necesarios en la oscuridad, las grafías posibles entre millones. Porque esa es la primera sensación que produce una buena obra de arte; la sensación de estar hecha exactamente con los elementos que necesitaba la obra para decir lo que dice y de la manera en que lo dice, y no de otra. [+]