L'ombra del xinès és allargada

La penúltima edició (concretament la cinquena) del Basar del Xino va portar el còmicament desintoxicant títol de “Projecta Ombra”. Com en cada una d’aquestes experiències creatives col·lectives, a partir d’una vaga proposta inicial, van anar creixent dos grups escultòrics diferents en la nostra vella seu del carrer Doctor Dou. La primera, a la sala del fons, estava constituïda per més de dues-centes figures dibuixades per tots els membres del col·lectiu (amb llibertat de tècnica i estil i la premissa única de ser figures més o menys antropomòrfiques) formant penjolls, del sostre al terra, que eren il·luminats per una variada representació de llums i focus. Tenia un cert aire cromàtic nadalenc molt adequat al temps d’obertura del muntatge.

Era bastant previsible, però, que l’atenció, tant del visitant com dels propis autors, es fixés més en la segona de les propostes. Aquesta presentava una dualitat formal. Al costat esquerre de la sala (entrant des del carrer) hi havia una mena de prestatgeria de salvatge aspecte, amb múltiples ganxos y filferros que li donaven un aspecte d’eriçó post nuclear, estranyament farcit de caducs projectors de diapositives, projectors de cinema de super8 i altres enginys lluminosos. A la paret oposada, la nitidesa plana del mur es veia enteranyinada per un eixam d’imatges que projectaven algunes de les siluetes abans citades tal com podeu comprovar en els imatges que acompanyen aquest article.

 

Com cada una de les nostres propostes (ja siguin col·lectives, com individuals) aquesta també estava acompanyada amb un text pretensiosament literari (com aquest), a mode de presentació. Donant, a vegades, certes pistes per l’espectador, com el guia ho fa al turista explorador accidental i d’altres, (com potser, a vegades, de forma una mica entremaliada ho fan aquests mateixos veterans de la selva als nouvinguts) no serveixen més que per desorientar, però amb una certa tendra complicitat, tal com ho fan, per exemple, els títols que Magritte atorgava als seus quadres. El text era el següent:

Segons algunes erudites reflexions, les fases (o objectes) de relació entre l’artista i el públic ben bé podrien ser les subsegüents:

1. L’obra d’art pròpiament dita.

2. L’anterior més la pròpia persona o personalitat de l’artista.

3. Les dues precedents més el procés de creació de la primera.

4. El context general que engloba i amplia els tres anteriors punts.

Òbviament aquests estadis no tenen un principi i un fi definits, desapareixen i ressorgeixen de forma cíclica, se superposen i es contradiuen, malviuen o conviuen, però, com es diu ara, marquen una tendència general des dels inicis de l’anomenat art modern al, com a mínim, polisèmic moment actual.

Alguns artistes estan miraculosament aferrats a la primera variant i solament els coneixem, com a alguns escriptors o cineastes de culte, per la seva pròpia obra. Professen un compromès anonimat perquè ningú ni res (ni ells ni les seves circumstàncies) desviïn la mirada del públic envers el seu treball. Altres creadors van pel camí oposat i, voluntàriament o no, interpreten un personatge que serà inseparable de la resta de la seva producció. Exemples paradigmàtics serien Dalí, Warhol o Hirtsh, amb diferents graus d’encert i interès.

La importància que va donar al procés d’elaboració de les obres d’art, des del Gestualisme a l’Action Painting, va obrir la ruta per a futures denominacions cada cop més allunyades del tradicional concepte d’obra d’art, en el sentit físic del terme: performances, happenings, etc. I sobre el quart dels apartats només recordar qualsevol de les grans exposicions més recents, inconcebibles sense el seu making off i un feixuc dossier de fotocòpies que ajudi l’espectador a posar-se en situació per digerir tot allò que veurà.

Però els temps corren de pressa i ja tenim una novíssima cinquena fase: La projecció de l’obra d’art. És a dir, la veritable importància de l’obra és directament proporcional a seva difusió. Ja no importa l’obra física (cada cop més videogràficament efímera), ni el paio que l’ha fet, ni com, ni on, ni quan, ni per què. Ara cal projecció, i no al diaris (perquè no llegeix ningú), s’ha d’estar penjat al Youtube (tantes entrades del Google tens tant vals) o sortir als minuts de la brossa dels telenoticiaris, al costat del pintor que pinta amb les orelles o del gos escultor. Molt cops la part més noticiable de l’art contemporani és digna d’aparèixer a les inefables pàgines del “Mundo Singular” de la revista “Hola”.

Hi ha qui sosté que l’origen de tot plegat naix del cinema, concretament de Vicente Minnelli (o, potser caldria dir, de Kirk Douglas) i la seva versió de Vincent Van Gogh, el primer artista mediàtic post mortem. Per això nosaltres, La Xina A.R.T., encendrem la nostra particular llanterna màgica i farem la projecció més íntima de la nostra obra. En aquest muntatge no hi torbareu ombres xineses amb llumets de Nadal ni referències pedants a la taverna de Plató. Hi trobareu, de ben segur, com en la pel·lícula d’Ernst Lubitsch, el basar de les sorpreses”

No crec que fos degut a la petita aportació literària, sinó més aviat a la potència estètica del muntatge, aquest projecte del grup es va poder exportar a la seu d’un dels col·lectius associats a la xarxa europea Kanîbal’hopox, el nostres amics bàltics de Meno parkas. Tot i les enormes i caloroses facilitats que vàrem rebre dels nostres amfitrions (Arvydas Zalpis, our man in Kaunas, la seva filla Lina, que ens va ajudar moltíssim a l’hora de traduir, i Airida Restyte, les fotos de la qual acompanyen part d’aquest reportatge) els problemes del muntatge van ser molts. El principal que Lituània era molt lluny. Però res no fa mai enrere els agosarats expedicionaris de La Xina, David Tarancón i jo mateix, contant amb la companyia i ajut de tota la meva família en pes.

L’espai era enorme, en comparació al nostre, i vàrem articular tres muntatges de diferent grau: el més gran (al voltant de 100 metres quadrats) únicament d’ombres xineses (de fet el títol en lituà era “Seseliu Teatras”, que, com tots sabeu vol dir el que vol dir), donant molt protagonisme als llums (amb l’aportació de magnífics projectors de cinema soviètics, a més dels nostres de diapopsitives i tot focus que vàrem poder arreplegar). Les altres dues eren una peça intitulada “Kaunas city, Kaunas” ,que feia referència al propi epígraf, i un fris, a ras de terra, amb totes les siluetes sobrants (ja que vàrem decidir amb el David, en part per les dificultats tècniques del muntatge, utilitzar-ne molt pocs pel teatre d’ombres, però intentant treure’ls-hi tot el rendiment possible).

El resultat el podeu veure en aquest reportatge fotogràfic i en els vídeos que recullen la inauguració, amb el representant diplomàtic espanyol de torn inclòs, i la performance inicial, titulada (ja veureu per què) “Bubble Bugle”. L’èxit itinerant d’aquesta proposta, desprès d’un accidentat retorn del material des de Kaunas (va arribar la caixa de transport plena de fang, com si hagués vingut via fluvial per aquells amplis rius que tenen a Europa) ha fet que la puguem presentar un altre cop aquí, aquest proper febrer, a casa del nostres amic del TPK de L’Hospitalet, on, de ben segur, adoptarà una nova forma, o, més ben dit, una nova ombra.