Sobre la música i altres tipus de jazz
barra

L’agost de 2009, quatre membres del nostre col·lectiu, Jose Antonio Troya, Manuel Ruz, Toni Clos i Xesco Mercé van protagonitzar una road movie per l’autoroute du midi per materialitzar un projecte que s’havia desenvolupat via internet els durant els tres mesos precedents. La proposta, que portava el pompós i melòdic títol de “The Xina Jazz Machine” (acròsticament, també, Toni Xesco Jose Manuel), consistia en pintar a quatre mans (com la peça musical de Wim Mertens que fa de banda sonora a un dels vídeos que presentem amb la revista) un mural a l’espai del nostre col·lectiu amic (i soci a “Kanîbal’hopox”, representant la part del “Nî) 4barbier de Nîmes.

Durant dos dies sencers, òbviament amb música de fons (encara que no tots fossin els standards de jazz de rigor, ja que s’hi colaven sovint els Smiths, Patanegra, Albet Pla o Siniestro Total) es va materialitzar el projecte, amb el ritme incansable d’una bona banda que aborda l’“Autumn Leaves” o, potser més adient a la climatologia, un “Summertime”. Aquest, com no podia ser d’altra manera, diferiria substancialment del desenvolupat per correspondència electrònica. Sobre el making off d’aquest fet (que ara sembla gairebé més imprescindible que l’obra en sí), sobre el procés de gestació i elaboració, sobre el resultat final, sobre la performance (amb un vídeo fantàstic que ens va fer Colette Girod) i sobre el desmuntatge (The Eraser jazz Machine us presenetem tot un ventall gràfic, entre fotografia i muntatges videogràfics.

 

 

 

 

 
 

Per acabar d’adobar-ho, ho acompanyarem, perquè mil paraules no sobren mai, amb el text de presentació de l’exposició. Del sempre suggerent Lucien Verneuil, en el seu assaig “Sobre la música i altres tipus de Jazz” (Ed. Impropia-Orsay, 2008, i del que hem manllevat el títol per encapçalar aquest article) vàrem extraure aquest fragment per intentar il·lustrar, donant-li una mica de llustre musical, el projecte artístic que els quatre membres de La Xina A.R.T., amb la vocació d’esperit col·lectiu que sempre hem perseguit com a grup, vàrem preparar per als amics de 4barbier:


Potser el tret que distingeix el Jazz d’altres tipus de música contemporanis no sigui, com alguns autors han deixat apuntat, el virtuosisme instrumental. Si be són innegables les distàncies tècniques respecte el Pop o el Rock, no es menys cert que, ja des dels seus orígens, alguns han atribuït la peculiaritat harmònica del Jazz a una certa malaptesa interpretativa (el Ragtime o el Dixieland). Per no entrar (car això donarà, probablement per a un altre capítol) en la sempiterna comparació sobre si la presumpta imperícia pianística de Thelonius Monk és d’alguna manera inferior a l’impecable culteranisme de Keith Jarrett. Per a mi l’assumpte no te discussió, però crec que no van per aquí els trets.

El caràcter particularment distintiu (i que molt més tard i de forma marcadament excepcional copiarien altres estils) pot ser que sigui la versatilitat de les seves formacions. En el món del jazz tothom toca amb tothom. Es formen duos aparentment incompatibles, trios que semblen quartets, quartets que, solament veient la caràtula del disc, prometen el mateix espectacle que els membres del “Wild Bunch” de Sam Peckinpah auguren en el seu èpic passeig final, quintets que mai més se desempallegaran de l’adjectiu de mítics o big bands que són la cosa més semblant a una bacanal universal. Un músic te’n fa conèixer un altre. Dizzy et presenta a Bird, Bird et presenta a Miles, Miles a Jarrett, Jarrett a DeJohnette, DeJohnette a Lester Bowie i aquest et torna a presentar a Miles fent petar la xerrada,animosament, amb l’ànec Donald.

No son freqüents els grups longeus (amb comptades excepcions com los són els entranyables Modern Jazz Quartet o l’Art Ensemble of Chicago, els membres dels quals, de fet, han desenvolupat sempre projectes paral·lels), a diferència del món del Rock. Citem simplement als Stones o als innumerables grups que reapareixen, sexagenaris gairebé, per realitzar substancioses i nostàlgiques gires mundials. I, per tant, tampoc existeixen traumàtiques separacions (com la dels Beatles), ja que, en la idiosincràsia del Jazz, el canvi és un signe de vida. Aquesta versatilitat i aquest esperit dinàmic són, sens dubte, també responsables de la facilitat d’assimilació i diàleg que posseeix el Jazz respecte a qualsevol altra variant musical. Si són sempre difuses les fronteres internes entre el Bebop, el Modal o el Cool, molt mé hos són les preteses barreres entre el Jazz i la Música Llatina, la Clàssica, el Rock, el Flamenc o això que, càndidament, anomenem Músiques del món.

Les etiquetes i catalogacions quasi sempre són a posteriori i responen més a criteris econòmics que a estètics, però, qui s’atreveix (si be aquest exemple pugui semblar excessiu o tramposament paradigmàtic) a definir musicalment al ja citat Bowie?.Com etiquetar a un artista que passa (i tan airosament sempre, per cert) del Free a la fanfàrria ravalera, del Gospel al Hip Hop i es capaç de versionar a Satchmo, a Sinatra, a Michael Jackson o a les spice Girls? Aquesta catalogació es presenta força dificultosa perquè, realment, a un autèntic músic de Jazz (com, sense cap mena de dubte, ho és en Lester) no l’importa tenir un estil o un llenguatge senzillament diferenciable al d’un altre. Tots els jazzmen són reconeguts políglotes o, com a mínim, coneixen l’idioma de Babel. I no recelaran de contrastar la seva particular concepció interpretativa amb la d’altres instrumentistes. Perquè és en aquesta fusió, més que en comptades i esporàdiques aventures individuals (com els eterns i juganers solos de Sonny Rollins) i és en aquest contrast allà on sorgeix la més fecunda de las creacions musicals.

Al Jazz el defineixen tots aquests epítets que han anant apareixent en aquest pròleg i que abunden en el caràcter col·lectiu d’aquest tipus de creació artística: Mescla, contrast, dinamisme, versatilitat, mestissatge, diàleg (a més a més de risc, o més aviat vertigen), paraules amb les que intentarem dibuixar tota la bellesa que conté aquesta música.”