Els basars del xino
Pel primer muntatge del Basar (a les festes de Nadal de 2005) vàrem haver de folrar tota la galeria de caixes de fruita, graciosament cedides per Mercabarna, i omplir-les de diverses propostes plàstiques que es venien a preus d’oferta o es bescanviaven per objectes o accions insòlites. L’espectacularitat del continent acabava integrant, més que difuminant, el contingut. Era una mena de catedral de fusta farcida per un drapaire. Era una obra de tot el col·lectiu. No era pas el primer cop que fèiem un treball conjunt, ja havíem fet algun muntatge al carrer de gran format (els cicles de cinema d’animació Xinacittà) o, fins i tot, happenings on es movia molta gent (CCCP, per exemple), i també haviem fet una obra comuna pel muntatge de la falsa artista Sara Kipel, però aquesta exposició va marcar un punt d’inflexió en el procés creatiu “xino”. Només cal veure que s’ha convertit en cicle, en una cita anual en la que tots els components de l’associació que siguem en aquell moment desenvolupem una feina d’interacció, diàleg i confrontació artística. Aprofitant l’esperit nadalenc, deixem a banda les nostres dèries personals i concepte artístic individual per barrejar-lo i barallar-lo amb els dels altres xinos. I és, potser, d’aquesta coctelera que barreja Parkinson i nitroglicerina, d’on surten les mostres més interessants que es presenten al nostre espai. Cadascuna ha partit d’una vaga idea d’algú de nosaltres, però totes es van dibuixant gràcies a les aportacions de tothom, moltes vegades, fins i tot, de les de l’espectador, ja que aquest és, molts cops, l’objectiu del basar. Com a mostres de l’oferta canviant i policroma d’aquestes darreres sis edicions, us oferim aquest reportatge fotogràfic, en el que fem especial incidència en el muntatge actual (Art domèstic) i el guarnim amb les sis notes de premsa de presentació de perquè pugueu fer-vos, una mica més, el retrat tridimensional, mental, espacial i temporal, de cadascuna d’elles. Passeu i remeneu!
 

El basar del xino (1ª edició)

Durant la recentment redescoberta dècada dels vuitanta, d’entre d’altres fenòmens curiosos, fruits d’uns anys d’una complexitat efervescent, n’aparegueren un parell particulatment interessants. Per un costat una reexplosió de la pintura s’evidenciava des d’Alemania fins a Itàlia, des de l’exòtic Basquiat fins al nostrat Barceló. Els pinzells i les teles, de sempre més populars, tornaven a recuperar el tron (com a mínim temporalment, fins l’arribada de la piconadora del Disseny) després d’avorridíssims anys de conceptualisme i minimalisme que havien deixat galeries i museus més buits del que de per sí ja és prou habitual. Per una altra banda, amb una virulència vírica, a cada cantonada que es preues de ser-ho, reprenent la secular tradició botiguera catalana, obrien els primers establiments de Tot a 100.

Un tercer fenòmen, de forma gairebé irremeiable i sota diversos títols d’un enginy poètic subtil (Supermercart, Hipermercart), aflorà sincrèticament (terme molt de l’època) fill, d’alguna manera, dels dos anteriors: naixien els nous basars de l’art. Gràcies a imaginatives estratègies socio-culturals, disfressades de carrets de compra i de codis de barres, amagades darrera d’envasats al buit i de vals de descompte, es tornava a connectar al gran públic amb l’elitista món de la Cultura en majúscules amb unes sòlides escales mecàniques. D’una tacada, els artistes aconseguien la proximitat i el calor de la gent que demanava Joseph Beuys en els seus hapennings i la rendibilitat, que ja havia profetitzat Andy Warhol (“Comprar és més americà que pensar”), d’un producte de molt erràtica relació amb el mercat i sempre dubtosa utilitat pràctica.

La Xina A.R.T., sempre atenta a qualsevol escletxa a les barricades de l’immobilisme, assumint el seu posicionament natural d’avantguarda, no vol quedar-se endarrere i per això us presenta: “El basar del xino”, una policroma i polièdrica promoció on podreu trobar atractius stocks representatius de tot l’ample ventall que ens ofereix l’art contemporani. “El basar del xino” és una oportunitat incomparable de conèixer (i adquirir, si ho voleu, a preus irrisoris) els treballs més rabiosament actuals de La Xina A.R.T. en general i de la creació artística contemporània en particular. No espereu més, ja és primavera en La Xina A.R.T.!

 

TENDENCIAS (El basar del Xino, 2ª edició) 2006

Que el arte se pueda vender, de por sí, ya suena a traición
Carlos Argentino Danieri
El porqué de nada


L’arrancada del Basar del Xino, a principis del darrer hivern, va tenir una grata i sorprenent acollida per part del públic i el ressò mediàtic suficient com per afavorir aquella i encetar algunes simpàtiques polèmiques. Una part de la crítica va interpretar-la com una mena d’oferta alternativa oficial, que ben bé podria resumir-la el personaje de Gabriel García Márquez, Blacamán el bueno, vendedor de milagros: -Yo lo que soy es un artista, no utilizo mi talento como negocio, sino por el bien de la humanidad, y a ver quien dijo uno, señoras y señores, nomás que por favor no se me amontonen que para todos hay.

Per un altre costat, part dels visitants de la mostra mostraren el seu somriure perplex, no sols pel caire de les obres i del mateix muntatge amb caixes de fruita de rebuig, si no també pel fet d’haver-les d’adquirir amb impune gratuïtat o a través d’un bescanvi prou inusual. El Basar del Xino era, de fet, la nostra i veritable contra oferta a les ja clàssiques fires artístiques nadalencs (i no ens referim pas a la de Santa Llúcia). Tot plegat, ens empentava inevitablement a fer una aclaridora i segona edició de la proposta.

D’un temps ençà, un nou concepte aflora en qualsevol publicació escrita, gràfica, televisada o virtual, les tendències. Iniciadors, marcadors, captadors i analistes de tendències han adquirit, fins i tot, naturalesa d’ofici. Qui obra el camí?, qui dicta el futur?, qui marca l’estil?, són algunes de les apassionants entelèquies que ens resolen aquestes mateixes edicions. Però nosaltres, tan descreguts com àvids de saber, volem convidar-vos a fer un pas més i ajudar-vos a desfer el nus mestre de tot l’entrellat.

“Tendències” és la proposta que La Xina A.R.T. us brinda. Lluminosa i airejada com un terrat i, alhora, complexa i laberíntica com un pati de veïns.

SACS DE GEMECS (El basar del xino 3ª EDICIÓ) 2007

Les gaites les carrega el diable
Álvaro Cunqueiro


Molt abans de que l’esquadró d’helicòpters apatxe del perillosament il·luminat coronel interpretat pel gran Robert Duvall anunciés el seu atac als guerrillers del Vietcong a Apocalypse Now amb la wagneriana Cavalcada de les Valkiries, els llancers bengalins de l’exèrcit de Sa Graciosa Majestat ja ho feia amb el so de les gaites a la India colonial, o, fins i tot, un altre gran il·luminat de cavalleria, el també peculiar general Custer, ho havia fet per esfereir (infructuosament, però) la gran família de tribus sioux. La música dels sacs de gemecs (que és com aquí anomenem aquest instrument celta) te, doncs, un caire guerrer.

No podem oblidar, si més no, el caràcter romàntic, gairebé melancòlic, de les balades del gris boirós de Galícia, del blau cantàbric d’Astúries o de la sempre verda i enyoradissa Irlanda. En aquests casos la musica adquireix naturalesa de poesia. Al sempre, i cada cop més, policrom barri del Raval, els sons, les músiques i les llengües (trenant una xarxa de fronteres on ningú pot parar de xerrar, com deia la cançó de Radio Futura) acoloreixen carrers, places i mercats, sintetitzant aquests dos esperits líric i lluitador.

En aquesta nova edició del Basar del Xino, que hem batejat com a “Sacs de gemecs”, tornant al nostre tarannà de treball col·lectiu i amb la nostra implicació amb el barri, hem organitzat un muntatge on els sacs de gemecs formen una barricada (la part més bèl·lica i reivindicativa) on sorgeixen sons quotidians de les cases i els carrers de la nostra part de la ciutat (la part més lírica i evocadora). Us convidem a aquesta instal·lació on els sacs es poden convertir en coixins on pugueu somiar que els sons també es poden transmutar en formes i en colors.

 

ART CONVERTERS (El basar del xino 4ª EDICIÓ) 2008

Van Gogh no va vendre cap quadre en tota la seva vida.
Jo tampoc penso comprar-ne cap.
Francis Picabia


Sobre el valor de l’art s’ha elucubrat gairebé tant com sobre la seva utilitat, arribant en ambdues (i en la majoria d’) ocasions més aviat a noves i inquietants confusions que no pas a reconfortants conclusions.. Des de que el senyor Duchamp es va transmutar en el senyor Mutt, convertint, al mateix temps, urinaris, pales de neu o fundes de màquina d’escriure en allò que, fins aquell precís moment, se n’havia anomenat “obres d’ art”, fins que el més que predicible Damien Hirts hagi intentat comprar-se a ell mateix una hortera calavera de diamants, múltiples aportacions al tema que ens ocupa s’han vessat tant per part del món de la crítica com del de la creació.

El propi artista britànic, recentment declarà: "No sé que és l’art. Però si està penjat d’una paret de Sotheby's, per definició és art", afegint-se així a una certa mena d’artistes entossudits en vendre’s l’ànima al cabrit d’oro, ja sigui conscientment o irònicament. La sentència de Warhol, “Comprar és més americà que pensar”, i a l’ imatge del Dalí moribund rodejat de voltors són bons exemples de tot això. Allunyat de la mera discussió sobre el paper de rei Mides de l’artista modern, i obrint un debat molt més interessant, el polifacètic artista francès, en una nota de 1913, es preguntava: “¿Es poden fer obres que no siguin d’art?”.

Aprofundint en aquesta línea d’investigació i reflexió plàstica i conceptual, els membres de La Xina A.R.T., aprofitant l’avinentesa de la 4ª edició del Basar del Xino, tenen el plaer de presentar-vos “Art Converters”, un projecte col·lectiu que plantejarà un altra volta de rosca henryjamesiana al discurs que ens ocupa i al readymade en particular. A mode de trailer, podem avançar-vos que aquesta tan atractiva como desconcertant proposta, a mig camí entre l’art i la prestidigitació, constarà de les següents fases, a saber:

      1. Adquisició de matèria prima en els assortits prestatges d’un magatzem de vendes xines (abans conegut com a “Tot a 100”).

      2. Muntatge policrom i polimòrfic amb la mateixa al nostre espai expositiu.

      3. Exhibició pública del resultat obtingut.

      4. Desmantellament del mateix i obsequi al visitant amb les restes d’allò que, en el seu moment, en el seu minut de gloria, fou també una obra d’art.
 

PROJECTA OMBRA (El basar del xino 5ª EDICIÓ) 2009

Segons algunes erudites reflexions, les fases (o objectes) de relació entre l’artista i el públic ben bé podrien ser les subsegüents:

1. L’obra d’art pròpiament dita.

2. L’anterior més la pròpia persona o personalitat de l’artista.

3. Les dues precedents més el procés de creació de la primera.

4. El context general que engloba i amplia els tres anteriors punts.

Òbviament aquests estadis no tenen un principi i un fi definits, desapareixen i ressorgeixen de forma cíclica, se superposen i es contradiuen, malviuen o conviuen, però, com es diu ara, marquen una tendència general des dels inicis de l’anomenat art modern al, com a mínim, polisèmic moment actual.

Alguns artistes estan miraculosament aferrats a la primera de les variants i solament els coneixem, com a alguns escriptors o cineastes de culte, per la seva pròpia obra. Professen un compromès anonimat per que ningú ni res (ni ells ni les seves circumstàncies) desviïn la mirada del públic envers el seu treball. Altres creadors van pel camí oposat i, voluntàriament o no, interpreten un personatge que serà inseparable de la resta de la seva producció. Exemples paradigmàtics serien Dalí, Warhol o Hirtsh, amb diferents graus d’encert i interès.

La importància que va donar al procés d’elaboració de les obres d’art, des del Gestualisme a l’Action Painting, va obrir la ruta per a futures denominacions cada cop més allunyades del tradicional concepte d’obra d’art, en el sentit físic del terme: performances, happenings, etc. I sobre el quart dels apartats només recordar qualsevol de les grans exposicions més recents, inconcebibles sense el seu making off i un feixuc dossier de fotocòpies que ajudi l’espectador a posar-se en situació per digerir tot allò que veurà.

Però els temps corren de pressa i ja tenim una novíssima cinquena fase: La “projecció” de l’obra d’art. És a dir, la veritable importància de l’obra és directament proporcional a seva difusió. Ja no importa l’obra física (cada cop més videogràficament efímera), ni el paio que l’ha fet, ni com, ni on, ni quan, ni per què. Ara cal projecció, i no al diaris (perquè no llegeix ningú), s’ha d’estar penjat al Youtube (tantes entrades del Google tens tant vals) o sortir als minuts de la brossa dels telenoticiaris, al costat del pintor que pinta amb les orelles o del gos vídeoartista. Molt cops la part més noticiable de l’art contemporani és digna d’aparèixer a les inefables pàgines del “Mundo Singular” de la revista “Hola”.

Hi ha qui sosté que l’origen de tot plegat naix del cinema, concretament de Vicente Minnelli (o, potser caldria dir, de Kirk Douglas) i la seva versió de Vincent Van Gogh, el primer artista mediàtic post mortem. Per això nosaltres, a La Xina A.R.T. encendrem la nostra particular llanterna màgica i farem la projecció més íntima de la nostra obra. A la 5ª edició del basar del Xino no hi torbareu ombres xineses amb llumets de Nadal ni referències pedants a la taverna de Plató. Com cada any ho heu fet, en cadascun d’aquests projectes col·lectius (sorgits com a alternativa als mercats d’art nadalencs), hi trobareu, com en la pel·lícula d’Ernst Lubitsch, el basar de les sorpreses.

 

ART DOMÈSTIC (El basar del Xino, 6ª edició)

“Oh, benvinguts, passeu, passeu, / senyor Guernika i en Bodegó,
el Pallaso que ven globus, / la Platja maca i el Pom-de-flors,
...i la Ballarina amb patinet”


Hom diu que l’home comença a ser-ho quan, en comptes d’empaitar mamuts i desparasitar parents, es posa a fabricar rudimentaris estris d’indubtable utilitat pràctica i, al mateix temps, i potser de forma paradoxalment necessària, comença a deixar els rastres de l’empremta del seu palmell i delinea les siluetes d’animals, mai més tan preciosament dibuixades, a les parets més ocultes de la seva caverna. Des de llavors, l’home ha tingut a la seva llar, ininterrompudament, algun tipus d’“Art domèstic”.

Aquest ens ha anat omplint la casa, com els convidats d’en Sisa, de forma atropellada i desigual. Hem heretat descolorides imatges de mística hagiografia castellana alhora que llampants demostracions de cinegètica britànica. Hem penjat reproduccions de l’art social més políticament compromès a la vora d’esmalts, ceràmiques i macramés de la més paradigmàtica banalitat. Ens han regalat el més aspre i embriagant dels aiguaforts i ens hem comprat la més aigualida i carrinclona de les aquarel·les. 

Els tenim dins de casa. Ens avenim a que presideixin, de forma gairebé irrevocable, el nostre menjador o, simplement, tolerem que omplin els buits de la paret amb una discreció de fil musical. Els hi podem atorgar la importància del símbol, que referma identitats personals i de tribu, o els releguem a la vacuïtat de ser un tornassolat placebo contra l’horror vacui. Son aparadors lluminosos que mostren els tresors de la nostra memòria o bé amaguen caixes fortes, comptadors del llum o forats de sòrdid espionatge casolà. Tots plegats configuren el nostre museu íntim i, per tant, inexplicable.

Al voltant de tot això (i més encara, potser) per aquest sisè muntatge col·lectiu d’aquest fructífer i sempre sorprenent cicle anomenat “El Basar del Xino”, el grup que formen La Xina A.R.T. ens han preparat una instal·lació multidisciplinar al pis i al soterrani del seu nou espai, el seu nou arsenal de somnis, al carrer de l’Hort de la bomba, on el temps no compta ni l'espai i on, qualsevol nit, hi pot sortir el Sol.

Con este sugerente preámbulo Fernando González nos presentó al colectivo La Xina A.R.T. un proyecto, a medio camino entre el arte, la pedagogía y el descubrimiento iniciático de la propia ciudad, que se ha hecho realidad en esta exposición. “Altres natures” pretende ser un punto de partida para una serie de visitas comentadas a diferentes obras de arte de nuestro patrimonio cultural más emblemático, buscando, sin embargo, una mirada que vaya más allá de los habituales tópicos que tanto desgastan el arte más conocido y visitado de Barcelona. Así, con el tema referente de la naturaleza como a eje vertebrador de todo el discurso, nos acercaremos a conocer, muy de cerca, obras tan diversas como la de Picasso y la de los maestros del arte románico catalán de la iglesia de Sant Pau del Camp, al mismo tiempo que las de la creación más rabiosamente contemporánea.

“La experiencia estética de la naturaleza no puede limitarse a la pintura de paisaje”, por eso en esta muestra podremos encontrar un abanico de ópticas divergentes y, a la vez, complementarias en torno a este macguffin, que van desde el compromiso ético a la ironía estética (y viceversa). “La realidad de la naturaleza, nuestra propia condición animal, es el referente inevitable de todos los sistemas de conocimiento que hemos podido construir. Quizás es lo único que queda cuando se han cuestionado todas les teorías” (F.G.).