La creació de l'home (primera part) / Xesco Mercé
barra

Segons esteses teories predarwinistes, Déu va crear l’home en un sol cap de setmana. L’home en va necessitar uns quants més per crear l’idea de Déu. Pel que en sabem, aquell primer gran creador era escultor declaradament figuratiu. De les aptituds creatives dels homes, òbviament fets a imatge i semblança d’aquell, ben poc se’n fa referència en la col·lecció complerta de llibres sagrats. Com a molt, apareix algun il·lustre fuster, més aviat representant de l’artesania que de les arts majors i alguna ballarina d’intencions abjectes i nom de cantant eurotelevisiva. Tanta omissió secular a aquests aptituds és més que sospitosa. I més si fem cas de les també exitoses teories posteriors derivades de les del més famós naturalista anglès.

Segons paleontòlegs i antropòlegs i altres sacerdots de la ciència moderna, l’home comença a ser-ho quan, en comptes d’empaitar mamuts i desparasitar parents, es posa a fabricar rudimentaris estris d’indubtable utilitat pràctica i, al mateix temps, i potser de forma paradoxalment necessària, comença a deixar els rastres de l’empremta del seu palmell i delinea les siluetes d’animals, mai més tan preciosament dibuixades, a les parets més ocultes de la seva caverna. Des de llavors l’home, ininterrompudament, ha produït alguna mena de creació artística, atorgant-se competències de caràcter més aviat diví que simplement animal.

Afinant una mica més, les darreres teories al respecte, els experts situen l’aparició del fet creatiu just al mateix temps que la darrera metamorfosi cranial dels nostres avantpassats homínids, quan aquests augmenten la capacitat òssia i el volum cerebral fins arribar a merèixer l’actual categoria de sapiens (al voltant d’uns 100.000 anys, cap de setmana més o menys). Les explicacions científiques al voltant d’aquest fet sempre són tan interessants i incomprensibles com insuficients si les mirem amb ulls d’artista, és a dir, d’aquells homes que, com sembla ser, des de fa un munt de temps, hem exercit de petits déus, a vegades, de la forma més animal possible.

Els tres grans mètodes de coneixement d’aquest món nostre, que, com qui no vol la cosa, s’han fet els pomposos protagonistes d’aquest escrit, el religiós, el científic i l’artístic, s’han influenciat, complementat i contradit tant com han pogut al llarg dels temps. Si ara volgués fer un breu i personal repàs a la història de la creació artística aquest, segurament, mancaria del rigor i mètode científics i, potser, per lògica deformació professional, observaria més la forma que el perquè. També, per devoció o pura filia personal, santificaria alguns artistes i en faria caure de la peanya d’altres. Borges deia que un poeta parlant de Poesia era com Déu parlant de Teologia: contradictori, ridícul i inútil. Potser també ho és un artista parlant d’Art (o l’Art en sí mateix) com ara mateix podreu seguir comprovant.

Alguns artistes necessiten mètode, altres caos i molts altres la mescla d’ambdós conceptes per desenvolupar la seva tasca creativa. Les tres metodologies seran indistintament emprades per fer aquest recull. Tot i això, recorrerem a un paràmetre estàndard, el Temps, entre d’altres raons, per manca d’espai, per encetar aquest recorregut que desenvoluparem a la velocitat que calgui. Començarem, però, de ben d’hora. Aquest que ara us diré és la primera anècdota que recordo haver sentit (avant la lettre) sobre el making off creatiu d’un artista, que és, per cert, un clar exemple de creador hiperanalitzat, moltes vegades fins límits grotescos, parvularis i fetitxistes, pel fet de ser un gran artista en un país a vegades massa petit.

Algú em va explicar que Joan Miró s’aixecava cada dia una estona abans de l’alba i, mentre mirava més enllà del fum d’una cigarreta dejuna, pensava el quadre que faria després d’esmorzar. L’acabava de coure entre els llençols, en estat hipnagògic (suposem que de color blau) fins l’hora de llevar-se. Francis Bacon, sorprenentment, també era un creador matiner i metòdic, Bacon deia que la tarda era per anar a veure els xavals als pubs, degustant un bon vi blanc, i per això passava els matins cercant l’elegància nítida dels seus quadres entre la ressaca espessa i el caos inflamable dels seus famosos tallers.

Allí Brossa s’hi hauria trobat com a casa, ben al contrari que Magritte, que necessitava pintar en la comoditat de la seva saleta d’estar, amb cavallet i corbata, i seguia un horari estricte: tres hores al matí i dues desprès de fer la migdiada. Potser també a la recerca d’una irònica indigestió ritual i d’un títol impecablement desconcertant, com els del genial belga, el nostrat Dalí deia que aquesta era l’hora màgica per la creació després d’un bon àpat i un bona becaina. Picasso era un treballador infatigable, però no era massa partidari de pintar a la tarda, reservada a altres tasques igualment sagrades: la sobretaula, la lectura i la corrida. Friedrich i Claude Lorraine preferien el capvespre per treballar, Caravaggio i Latour la negra nit: les raons són òbvies.

Es ben coneguda també l’afició a pintar de nit de l’inefable Van Gogh. El seu barret de palla coronat d’espelmes hauria estat, en temps actuals, magres per a la pintura, potser la seva millor obra conceptual. Hi ha hagut grans retratistes de la nit que treballaven normalment de dia, com Hopper. Altres han cercat una falsa llum des de les tenebres, com el pobre Basquiat. Però potser la millor resposta a quina és la millor hora del dia per crear la va donar el més lluminós dels pintors del treccento italià: Giotto. Algun oportú impertinent li va preguntar com era que ell, que feia les pintures mes belles d’Itàlia, podia tenir uns fills tant rematadament lletjos. El pintor florentí li va contestar: -Les pintures les faig de dia, els fills de nit.