Tot un LuXe / De LuXe

Acceptarem com a vàlida la data del 19 de gener de 2007, com la de la primera aparició pública del duet de performers coneguts per l’acròstic nom artístic (mai millor dit) de De LuXe. En el marc incomparable del Festival A.R.T.T. (Acte de Recuperació de Tecla Tepeka), Luís Casado i Xesco Mercé vàren presentar, amb l’acompanyament flamenc i musical del guitarrista Joan Giner, el seu primer espectacle: “Tuning”. Tot i això, coneguda com és la meticulosa metodologia de treball del grup, podríem datar la fundació del mateix uns quants caps de setmana abans, és a dir, al desembre de 2006, com a moment exacte de gestació (o potser cal dir digestió, perquè, com algun crític ja ha apuntat, de segur que l’assumpte ja feia temps que es coïa i temia i, a més a més, es va fer en una sobretaula a casa del segon membre del grup.

En aquella primera proposta, com a tota òpera prima (o potser, atenent-nos a la temàtica en podríem dir “sarsuela prima”) que es preui de ser-ho, ja hi apareixien els ingredients més característics i sucosos del que, més endavant, se n’anomenaria el seu repertori: la poesia (tant a nivell de llenguatge com visual), la música i la gastronomia. Els amaniments també són importants i han anat variant segons la proposta, però sempre hi hagut un ser regust de socarrat que alguns crítics moderns han titllat, indistintament, de démodée, ranci o directament caspós. Poc afalacs agraden més als De LuXe que aquests, que els equiparen a la més alta cultura d’aquest país, car aquesta mereix, per molta pàtina de pedant argot culturalment elitista i enlluernadora parafernàlia tècnica, els mateixos epítets.

Aquesta voluntat d’actuar amb la humilitat de mitjans i l’arrogant llibertat del pallasso de carrer, ja la mostrava el duet quan, avant la lettre, participà en diverses accions de La Xina A.R.T. o d’alguns dels seus components. En són exemples d’aquesta etapa, diguem-ne, de PreLuXe: “L’ànima del M.A.C.B.A. és al Purgatori”, amb el desaparegut col·lectiu valencià (1998), “A.R.E.N.A. Acció Reivindicativa En New Art” a l’Hotel Barceló-Sants (1999), amb David tarancón i Marc Villalonga, “Sombras de la China”, amb Joan Pallarés i altres xinos il·lustres i “Donde termina la razón empieza la gastronomia”, amb el Tito Inchaurralde a la guitarra, les dues dutes a terme al TPK (2003) o “Qui hanno ucciso Pasolini”, un film fet també pel Marc (2005). Un cas a apart, per lamagnitud i ressò dels muntatges, són els treballs proposats dels de la Xina, “C.C.C.P.: Cú Currú Cucú Paloma” (2005) i “Bienvenido Mr. Allen” (2007).

Ja establerts com a parella estable repeteixen una variant, encara més musical, del primer espectacle a “Mollerussa World our ‘08”, al Teatre l’Amistat de la vila enfamosida per La Trinca, d’on van sortir vius desprès de fer cantar la cançó tabú de la capital del Pla a tot el públic assistent, que entonava la tonada amb la boca plena d’entrepà de tonyina. Va seguir el muntatge “Els set samurais” (també a 2008), signat conjuntament amb La Xina i consistent, tal com deia el fulletó de presentació, “en intentar apropar l’art contemporani, de forma definitiva, amena, didàctica i tangible, al poble, recorrent la nostra particular geografia amb una furgoneta equipada amb megàfons, tal com ho són les que bescanvien matalassos o venen ultramarins i conserves, anunciant, amb veu de profeta: “Ha arribat l’art contemporani!, Ha arribat l’art contemporani! ”.

 

 

 

 

 
 

Seguiria, tal com acoloridament demostren les fotografies adjuntes (gairebé totes, com sempre, del Marc Villalonga), l’espectacle cromàtic “Sobre la pintura o El hombre viene del mono” (A.R.T.T. de 2009) i, al mateix any, la nostra col·laboració amb el festival “O Catalizador”, que serviria de comiat de la Xina del company Anxo Baranga, comptant amb l’extremada col·laboració del dissenyador Sergio Mora. Completava el quartet un teixó dissecat que ballava al ritme gitano de l’orgue de carrer i la trompeta, símbols tots del més genuí “Gypsy Power”. I, ja per acabar, la darrera de les actuacions, al primer (i esperem que de llarga vida) “Houdini Performance Festival” celebrat el passat octubre i que, de moment, conclou aquest periple i aquest reguitzell de dades i dates.

Més que res, hem fet totes aquestes puntualitzacions amb intenció nítidament aclaridora i humil voluntat de fer servei, més historiogràfic que, Deu ens en guardi, hagiogràfic. Sabedors de les dificultats que trobaran, a banda de les comprensiblement inherents a l’ofici, els futurs estudiosos del fenòmens artístics (ja prou atabalats en determinar què és genialitat i què és frau, què és transcendent còmic i què és tràgicament irrellevant i què és, en definitiva, art i què no) la nostra feina no ha de ser, més faltaria, contribuir al caos hiperinformatiu imperant, ans al contrari, sinó col·laborar amb precisió i veracitat gairebé científics a la forja de la nostra pròpia llegenda.

Nosaltres, Luis Casado i Xesco Mercé volem oferir-vos aquest complert “Diccionari d’artistes De LuXe”, que presentem en cinc còmodes i amens fascicles i l’acompanyem, per celebrar i felicitar aquest primer número de la revista “La Conxinxina”, amb l’edició especial d’“Els grans moviment artístics”. Enhorabona a tothom, com sempre, el plaer es nostre i que vagi de gust!