L'home que tocava el cel / Toni Clos
barra

Més que veure tocar el fa feliç. El seu ideal és la bellesa i potser, tocar art, és la manera de sublimar o defugir dels cossos més excels que no pot fer seus. És l’home que ho toca tot quan entra en un museu o en una galeria d’art. Per l’home que toca, tocar una pintura o una escultura és la manera particular i natural de fer-se-la seva. Possessió que dura, només mentre toca. Tocar art és l’antítesi del que fa el col·leccionista. Per l’home que toca el col·leccionisme és un acte suprem de fetitxisme i pornografia. No li interessa gens, el que vol és captar, i retenir per sempre, la presència de cada obra d’art que li agrada, que necessita per viure.

L’home que toca és artista i cada toc que fa li produeix una explosió dels sentits, una immensa sacsejada emocional. L’èxtasi del plaer.

Per les mans, i el cos, de l’home que toca han passat tot tipus de pintures i escultures d’arreu del món. El moment culminant es dóna quan ressegueix amb els dits, o toca amb la mà plana, qualsevol obra d’art exposada que el sedueix… O quan abraça una escultura. No tem ni les càmeres ni els vigilants. Com més vigilància més morbo.

Ni les alarmes dels museus que salten quan es traspassa la línia permesa l’han aturat. En un mateix dia, a dos museus de Berlín, va passar la línia fatídica i van sonar les alarmes. Però ell va tocar els quadres. Després es va haver de disculpar, fent-se l’orni, amb els vigilants.

Al Beaubourg de París ha tocat Magrittes, Dalís, Picassos i fins i tot i ha abraçat escultures de Matisse. A les galeries hi ha tocat de tot. Recorda les textures d’uns grans formats d’A. R. Penck, dels personatges capgirats de Baselitz… i de només recordar-ho se li altera la líbido.

És clar que l’han enganxat in fraganti resseguint pintures amb els dits i l’han amonestat. Però ell continua i continuarà tocant. Una vegada un segurata, de l’expo de Barceló al MACBA, li van cridar l’atenció per tocar una escultura de ceràmica d’un autoretrat del pintor. Era com un cap de Tintin, ple d’esquerdes i que estava enganxat, fràgilment, al broc d’una tetera. Desprès de parlar molta estona amb el vigilant l’home que toca gairebé el va convèncer que per endinsar-se en l’art s’ha de tocar i, a més, quan es tracta d’una escultura.

A l’última exposició de l’Hernández Pijoan abans de morir-se, a la Joan Prats de Barcelona, el va sorprendre que la pintura d’alguns quadres encara estès molla. L’home que toca va fer de les seves amb el negre i el blanc sobre una tela exposada de l’autor (art compartit?).

A la Miró de Barcelona hi ha tocat i abraçat de tot. Sobretot Mirós de gran format i escultures. Fins i tot el mercuri que rajava de la font abans del rotllo de la sostenibilitat. En l’exposició Die Alten, d’en Polke, de fa molts anys, el toc amb els dits es va convertir en l’alteració d’una obra (o potser art interactiu). L’home que toca allò que desitja va aprofitar el moment de relaxació dels guardes jurats de l’expo per passar el dit, a manera d’un pinzell, per damunt dels vidres pintats amb fum d’uns grans plafons, i així deixar-hi el seu rastre. Realment el va sorprendre que Polke no hagués fumat el vidre per darrere o no hagués fixat el fum.

A l’antic Museu Clarà de Barcelona va donar sortida a la seva epidèrmica latència artística. El conserge de l’expo li va tancar el museu per ell sol durant un quart d’hora per tocar i abraçar el que volgués. Per les seves mans hi van passar la majoria d’escultures i va acabar el tour despullat i abraçat amb la dona que li va agradar més.

Per l’home que toca tocar és una obsessió construïda volgudament per satisfer els instints més naturals de l’ésser humà. No és un trastorn com la síndrome de Stendhal que afecta tanta gent (sobretot turistes) amb desmais, palpitacions o disminució de força davant de la bellesa de l’art. Ni com la síndrome de David que afecta aquells que no poden resistir l’impacte artístic i que els produeix enveja, descontentament o desig de destrucció de l’obra que admiren.

L’home que toca és feliç. És l’home satisfet i és quan toca que se sent viu i s’allunya del fantasma de la mediocritat, de la foscor, de la tristesa i del sofriment pel pas dels dies. És una manera de guarir-se ell mateix i un homenatge al seu alter ego, que té el poder de sanar el qui toca i la virtut de tocar el cos que vol.