Herbes carinyoses / Benxamín Álvarez
barra

El caçador, en aparença era un bon home. D’ell, sentiria dir al meu pare, que no li agradava la carn de llebre. Els diumenges sortia ben aviat amb el seu gos a recórrer els boscos; mentrestant, jo m’esperava impacient, a la porta de casa per veure’l passar. La meva gran il·lusió era poder comptar les perdius i les llebres que exhibia penjades del cinturó. Ell, gairebé sempre s’aturava i em permetia tocar el suau plomatge dels ocells i contemplar les orelles i les potes d’aquells animals que s’assemblaven tant als conills que la meva mare criava en el nostre corral.

Jo sempre havia entès que els animals es criaven i sacrificaven per alimentar la família, però no acabava de comprendre els motius dels homes amb cartutxos i escopeta per matar aquells ocells de plomes de colors. Que disparessin als porcs senglars em semblava bé, al cap i a la fi eren lletjos, tenien unes dents molt llargues i segons la meva germana eren molt perillosos; a més a més, destrossaven els camps de blat, remenaven amb el seu llarg musell els prats fent malbé les pastures de “la Ratina” i “la Romera”.

Allò que mai permetria, i així ho vaig fer saber, era que cacessin el cérvol que ocasionalment apareixia per els camps que llindaven amb els boscos. Era altiu, fugisser i distant. Moltes vegades vaig voler tocar-lo però qualsevol apropament sempre resultava inútil.

Un diumenge, en l’habitual espera per el recompte del botí, vaig veure com el caçador s’apropava carregant sobre a la seva espatlla un animal de coll estirat, de potes llargues i pel suau. Vaig entrar ràpidament a casa, immers en una gran tristesa, tancant la porta darrera meu. Mai més vaig esperar el caçador.